Atreviment (opinions sobre càmeres digitals...)

Green is the tree, 2. Metempsychosis, 3. El plor del llimoner-The cry of the lemon tree, 4. Dreams made flesh, 5. A La Rovellada no falten els cogombres-There are cucumbers left at La Rovellada, 6. B.B. again, 7. Quan ha plogut I, 8. Res especial, colors i textures-Nothing special, colors and textures, 9. Filigree & Shadow, 10. Ghostriders, 11. Gairebé a la velocitat de la llum-Approaching Lightspeed, 12. Sunstars (a silly but beautiful test), 13. Vuit-Eight (HOR)

Doncs, sí, avui m'atreveixo a donar alguns consells, perdó opinions, sobre fotografia. Un atreviment, sí, perquè sincerament no en tinc ni idea però com deien a la televisió fa uns anys "he llegit molt sobre el tema" ;-).

-La fotografia digital no és millor que l'analògica, segurament al revés. Fa poc en Ken Rockwell -recomanat- va calcular fa pocs dies que una diapositiva analògica feta amb pel.lícula Fuji Velvia 50 dona tanta resolució que caldria un sensor digital que tingués un 135 Megapixels com a mínim per igularl-la!...a data d'avui (aixó es una carrera o sigui que el que ve ara no serà cert en 3-6 mesos) les càmeres de format estàndard amb més pixels son la Sony Alfa 900 amb 24,6 i la Nikon D3X amb 24,5. Els cosos professionals d'estudi Hasselblad tenen com màxim 50 Megapixels...

-Les cameres digials han democratitzat la fotografia és ben cert, però també és cert que han permès donar una volta més al cargol de la immediatesa que ens oprimeix a tots avui en dia. De la mateixa manera que les vendes de motos de alta cilindrada ha crescut els darrers anys amb la bonança econòmica, també ho han fet les càmeras digitals reflex de nivell professional...és a dir eines que abans només les duien els fotògrafs o reporters es troben a qualsevol esdeveniment, des de cercaviles a concerts de guarderia. Aixó ha portat a que els Canon, Nikon, Sony, de torn tregui càmeres "la millor del món" pocs mesos després de treure "la millor del món"...només recordar que amb una càmara reflex de 2005 i 6 Megapixels pots fer "la millor foto del món" i imprimir-la a 60 x 40 cm a 150 ppi, qualitat excel.lent segur! o si la voleu veure en una pantalla de 60 polzades full HD doncs senzillament us sobren pixels ja que en 6 Megapixels hi ha 3000 x 2000 i el full HD és 1920 x 1200...i ara la gent es compra càmeres de 21 Megapixels? què hi volen fer? (d'acord retallar el que volem però ja entrem en no fer les fotos bé i blah, blah...)

-Per càmeres compactes, de butxaca o point-and-shot millor comprar entre 8-10 Megapixels. No us deixeu entabanar pel marketing de les empreses de càmeres, penseu que la mida del sensor que recull la llum és molt petit en aquestes càmeres i, excepte honroses excepcions, no s'ha incrementant (només Sigma amb la SD14, però també te les seves pegues). Aquest any han sortit 3 compactes amb aspiracions que son la Canon G10, la Nikon P6000 i la Lumic LX3. Les dues primeres amb més de 14 Mpixels i la tercera amb 10 Mpixels...els seriosos dpreview van fer fa poc un "Test per Entusiastes de Vacances", la guanyadora la petita LX3...pot petit bona confitura i sobretot, bones fotos a ISO altes...



-No cal ni de bon tros tirar fotos en format RAW perquè surtin bé. Perquè? simplement perquè totes les càmeres tenen un firmware prou evolucionat per ajustar millor la foto i extreuren el millor com JPEG, i ho faran millor que tots nosaltres en el 95% de les ocasions. Per la resta tireu RAW...no hi ha res més ridícul que fer fotos als nens jugant en RAW! A més, heu provat mai de "revelar" un RAW amb qualsevol dels software que ho fan (des de la familia Adobe als propis de les marques)? Jo encara no m'en surto. Si voleu llegir més i veure exemples en Ken Rockwell (radical com ell) fa tota una disertació sobre la tirania del RAW: A big problem in 2008 is that people are shooting raw and not knowing why.

Totes les fotos del mosaic de dalt son meves, cap es RAW, fetes amb tres càmeres diferents...podriem millorar amb RAW? no ho crec...

Si us interessa el tema us deixo els meus links preferits

-Ojo digital, per buscar de tot, parlar de tot, i perdre's molt temps. L'alternativa oberta als fòrums Nikonistas i Canonistas...Molt recomanable per començar. Un altre lloc similar es La Mitica Yi-Fai...

-Ken Rockwell, profeta de la fotografia, pol.lèmic i odiat per uns, geni per altres. Té opinions molt pragmàtiques...

-Tom Hogan, un altre mestre que publica llibres i manuals d'us de totes les càmeres Nikon reflex amb opinions respectables i respectades. Bon lloc per veure proves de material si sou Nikonista...

Els dos anteriors son tendenciosos cap Nikon...però jo també...suposo que també hi ha els gurus de Canon per aquests móns de Déu.

-DPreview, doncs un lloc molt complert per veure proves de material

-Noisy Cameras, un blog diari per estar al dia de les novetats, és com la prensa rosa de les fotos...

-Xatakafoto, un blog actualitzat amb coses, cosetes i grans coses de fotografia. Molt interessant!

-Digitalcamaralens, tot i el títol és en espanyol i fa un test exhaustiu a molts objectius fotogràfics. Indispensable si voleu comprar alguna peça d'aquestes...

Tornen Little Nemo?

Doncs mireu, aquests tres dies que falten per acabar l'any els estic passant a casa amb els nens. La Blanca ha tornat a la feina aquests tres dies després de tenir l'Àlex (aka. "el guaperes")...aixó m'ha donat temps a enganxar-me al Facebook i tornar a discutir de música amb col.legues de fa temps i també revisar alguns dels llocs web que m'agraden.

Alguns d'ells són els dels que es dediquen a reeditar bandes dels vuitanta, especialment del afterpunk que és el que ens agrada. Com que la indústria musical està en crisi, les major indies ja reediten de fa temps en edicions de luxe els clàssics (eg. Love and Rockets per Beggars Banquet, Cocteau Twins per 4AD o New Order aquest any per London)però em quedo amb les reedicions de bandes més obscure per part de LTM records (editant els grups més rars de Factory Records i Les Disques du Crepuscule -no només de Joy Division va viure l'home-, Renascent Records (només per reeditar de luxe als The Sound ja es van merèixer la glòria) i darrerament Infrastrition. Com totes aquestes petites discogràfiques, la tirada limitada i la música de culte son las seva raó de ser, en aquest cas es tracta de pop, coldwave i postpunk francés...

Infrastrition ha ja reeditat molts clàssics del post-punk francès, entre ells els de Touching Pop. I avui llegint una de les seves darreres notes doncs annuncien aixó:

As a starter for 2009 we are pleased to announce the rerelease of Little Nemo, as two 2CD sets, the first simply named Vol. 1 1987-1989 will gather the Past & Future tape, thePrivate Life EP and the first album Sounds in the Attic plus two bonus tracks; the second, Vol. 2 1989-1992 joined the two albums Turquoise Fields The World is Flat, plus Cadavre Exquis, Biologic and Au Milieu du Ciel singles.

More to come from the major band of the 80's scene as they're preparing to tour again and that rumour about a new album is growing

O sigui reedició de tot el material de Little Nemo i maquetes (tot ja ho anat compilant a base d'anys)i a més possible gira i possible nou disc. Fantàstic. Ja tinc millor reedició del proper any, sense dubtes.

Ja en vam parlar dels Little Nemo aquí, i també podeu veure una bona repasada a la seva história, estil i grups afins aquí, us recordo com sonen amb la seva meravella intemporal. L'Heure d'Hiver

Escolta, treballa!

Com que em passo força hores davant l'ordinador quan no sóc de viatge, tinc un parell de webs interessant que uso amb freqüència per escolar música. Ambdues ja les heu pogut tastar amb els links que vaig possant a cada escrit, son Goear y deezer.

La web de Goear és molt simple però per altra banda molt efectiva, es poden buscar temes individuals o ara també tenen una ràdio que bàsicament busca els estils de música que la gent ha penjat i els va reproduint. Avantatge: gasta poc recursos, es neta de publicitat i sona bé, Desavantatge: de tan simple ni et deixa saltar les cançons i a més els estils són massa simples...total que no m'agrada...

Deezer va ser un bon descobriment, més comercial, densa, però també mes completa. Permet obrir una estació de ràdio virtual que es interactiva o sigui que si tens un perfil creat et perfet eliminar les que no t'agraden, saltar cançons i a més te algun algoritme que intenta buscar temes que poden agradar a l'oient...ara per ara és el que utilitzo.

Pues eso, una reflexión musical...

Obsessions Inoxidable(s)

Interessant el tema de la marató de TV3. Aixó de les malalties mentals és doblement problemàtic: per una banda son malalties complexes tant en fenotip (és a dir, el que s'exterioritza: comportament, etc) però també en el genotip (les variacions en el DNA). Mira per on aquest és el meu tema professional, el genotipat, però bé ara és tard i no anem per feina.

El més colpidor del que vaig sentir és que el índexs d'incidència són molt grans i per tant hi ha moltíssima gent no diagnósticada ni tractada. Evidentment fins fa quatre dies els pobres malats havien de suportar mil vexacions i tractes inhumans, fins i tot execucions per bruixeria, posessió diabólica i mil alatres variants. Per sort avui en dia no passa aixó pero la cortina (in)visible de la nostra societat encara hi és. Penseu, penseu realment quanta gent coneixeu o bé heu conegut en els darrers 5 anys que pressumiblement tenien alguna patologia...amics, veïns, companys de feina.

Un tema molt seriós del que s'estan fent avenços importants però que encara cal molta recerca básica; i quedeu-vos amb aixó: la recerca ha de ser bàsica per poder ser aplicada. Que vull dir: calen molts doctorants i diners invertits en saber com es desenvolupen els ulls de les mosques per conèixer bases genètiques que permeten comprendre complexitats futures...o sigui que no és cap futilesa estudiar ulls de mosca. Hi ha diversos centres importants a casa nostra estudiant les malaties mentals complexes, potser un punt d'inici si voleu saberne més es visitar la web del Centre de Regulació Genómica a Barcelona, especialment el seu grup de Gens i Malalties.

Ah, ja gairé ho passo de llarg...perquè inoxidable. Doncs perquè tots esperem que les nostres neurones ho siguin, que mai oblidin, mai s'oxidin...ni mai s'oblidin com els va passar a aquests nois de ???, ei no recordo ni d'on son. Segur que del centre d'Espanya (Ciudad Real?, Toledo? Salamanca?)...son una de les meves Obsessions de fa emps. No he dit ni com es deien doncs Inoxidables. Proveu de buscar aixó al google amb referències a discos, bandes o similar...no hi ha res de res.

Només sé que el primer CD que mai em vaig comprar, cap l'any 1991 crec va ser un de la companyia RCA qu es deia "La únic Alternativa Uno", al Discoplay!!! (tanca fa ben poc). Un dia podem parlar de Discoplay pero qualsevol que hagi tingut mínim interés musical rebia el catàleg que repassavem amb fruició! Fins i tot tenia carpetes forrades amb els mini quadres amb portades de LPs...ja ni ho recordava.

Total i anant al gra, que els Inoxidables es van quedar al món dels desconeguts fins que cap el 1997-98 crec vaig veure un disc a can Pemi (perdó, Moby Disk quan era al Passeig d'Olot) i els vaig pillar. Era el segurament únic disc, Azul...del que només conservo per sort el disc...ni la carpeta amb el nom de les cançons tinc...I és com una espina clavada, una obsessió, no malaltissa suposo.

Us deixo amb uns temes que m'agraden, bé, són d'aquells que al meva dona fa cares rares però hi esti engaxat -i no, no sonen com Alien Sex Fiend-. No hi puc fer res, evocacions de guitarres i teclats dels vuitanta, potencial tenien, què va passar, no ho sabem? en qui s'enmirallaven, doncs els meus grups de capçalera: The Chameleons, The Sound, The Church...si en sabeu res no dubteu a fer un comentari sisuplau!

Ojos llenos de Mar...del disc recopilatori La única Alternativa Uno, de principis del noranta

"Mar, dudas de misterio, negro mar, sin fondo ni horizonte más allá, el cielo se ahoga ciego en este mar, la duda en mis ojos llenos de mar"



Angel Miguel...del disc Azul, meitat dels noranta

"Que fue de aquel niño cruel, cara sucia y tantas ganas de crecer"

Pols distorsionada

Tenim el pis ple de pols per una obra menor, lampistes a casa...però que durarà més del previst com sempre. Treballant des de casa com faig, aixó de tenir gent, soroll i pols és bastant estressant...i si et truca el jefe no vegis.

Una cosa curiosa és que les tres persones que han estat treballan aquests dies a casa son locals, vaja que a diferència de les darreres actuacions que hem tingut on sempre hi havia algun extranger ara sembla que de cop han desaparegut. Vol dir aixó que els mercats es regulen sols, tesi ultraliberal? o bé senzillament que el nombre de parats augmenta i sempre reben els més desfavorits. No ho sé pas, i deixo als experts opinar aquí, però el cert és que tot ha anat molt ràpid, cosa que fa un any en el gremi dels lampistes no era habitual.

I la pols em distorsiona, em queda aquella sensació con untuosa als dits quan escrit al teclat, quan agafo un CD o bé, i més impactant, quan al matí entren els rajos de llum paral.lels a la finestra mostrant tot el que sura dins de casa (i és brutal...).

Pols que distorsiona. Aquest va ser el títol d'un recopilatori de la "discogràfica de la meva vida...4AD", sona fort i pedant oi? però així va ser un temps quan la obsessió musical per poseir tot el relacionat amb aquesta gent four gran. 4AD entre 1980 i 1995 va ser possiblement la discogràfica indie més respectada per tenir un criteri de selecció de músics impecable i sobretot per cuidar al màxim les seves portades. De fet els discs de 4AD son absolutes joies visuals i sonores. Per suposat la música pot agradar o no; generalment a l'avantguarda musical, que eren sons foscos als vuitanta, shogaze i rock indie al tombant de dècada 80-90, i electrònica intel.ligent als 90...més tard la cosa es va complicar, es van fusionar i bàsicament desaparèixer en el fons, que no en la forma.

Donaria molt per palar 4AD, direu, però qui editaven? doncs van fer famosos amb Cocteau Twins, Dead Can Dance i Pixies sobretot però van editar tot un catàleg fabulós amb el primers Clan of Xymox, les Wolfgang Press, Colourbox, Breeders i fins i tot van marcar el so de la electrònica de ball amb el Pump Up de Volume de MARRS...

Hi ha força links per que pogeu explorar més, us deixó aquí els més suculents i com no per degustar una sel.lecció de grans senzills de 4AD acompanyats de les seves portades respectives. Art pur!!

Cocteau Twins-Cherry Coloured Funk
Heaven or las Vegas LP -1990



Dead Can Dance-In power we trust the love advocated
Garden of Arcane Delights EP-1984


Belly-Star
Star LP-1994




A, i com foto un homenatge als dissenyadors de portades de 4AD, bàsicamente Vaughan Oliver amb 23 envelope i v23.

Marru (motiu personal...)

Ahir fent un vermut amb uns amics i els nens a Girona em vaig trobar en "Curre", feia temps que no parlavem, potser més de 5 anys...em va dir que just anava a dinar a casa de "l'Unye" on havia quedat amb en "Marru" i uns altrs amics...tots tenim 37-38 anys i em va fer una gràcia brutal tornar a sentir aquests motius de companys de classe de fa més de 20 anys.

Quins vincles ens uneixen amb els amics tan de temps? son vincles més laxes que amb les nostres parelles, però molt més elàstics i maleables. És fàcil no parlar amb algú durant 10 anys, algú amb el que havies compartit molts anys de pupitre, i semblar com si era ahir que feiem el burro.

També els amics es classifiquen pel que fas o has fet amb ells, jo he tingut amics amb els que només parlavem de motos, amics amb els que parlaven de ties, els amics per tot -que són els que han quedat- i també amics amb els quals només parlavem de música. I en aquesta categoria queda primer a la llista en "Marru". Fa massa temps que no parlem, de fet fa potser un lustre que no ens em ni vist. Arquitecte de formació i professió, espero que continui amant la bona música.

Com ja sabreu, en "Marru" és qui dona la idea del títol del programa de Ràdio Sarrià que va iniciar-ho tot...o sigui que el deute es gran. I com mestre musical, avui parlarem d'una banda que em feu conèixer per allà el 1989, uns mites per tots els amants del pop de guitarres i pels indies del tombant de segle, Pixies.

Pixies va ser un grup de pop-rock alternatiu originari de Boston, Massachusetts, Estats Units. Es va formar en 1986 i es va separar en 1993, encara que es va reunir el 2004, per treuen nou material i fer gires intenses per tot el planeta...bàsicament per engreixar les contes bancàries.

El seu personal estil va exercir gran influència sobre moltes de les bandes de rock de l'escena grunge i alternativa de principis de la dècada de 1990, especialment sobre Nirvana els qui van popularitzar el seu particular ús de melodies suaus durant les estrofes i explosions, crits i guitarres distorsionades durant les tornades. Van ser de gran influència per a totes les bandes que posteriorment inclourien el noise en cançons d'estructura pop igual que ells.

Destacariem de la seva formació el cantant Black Francis, que més tard ha tingut una fructífera carrera en solitari com Franck Black i la guitarrista i cantant també Kim Deal que també ha continuat fins avui en dia amb projectes alternatius exitosos The Breeders -inicialment banda de noies formada per ella, la seva germana Kelly i les líders the Throwing Muses- o els més fàllits The Amps.

En la seva bona primera època van treure tres discs fantàstics, plens de pop, punk, surf, grunge i eclecticisme...aquest son el mini-LP Come on Pilgrim (1987)i els LPs Surfer Rosa (1988) i Doolittle (1989). Tornades com "vamos a jugar por la playa, me voy me voy, me voy...." del tema "Vamos" són encara himnes, i peces com "Monkey Gone to Heaven" banderes de la independència pop dels noranta. Si voleu saber més, només cal que aneu als wikilinks adjunts o que escolteu aquests clàssics...

Una perfecta armonia a "Monkey gone to heaven"



Un perfecte caos a "Vamos"



Una perfecta sintonia de "Les nits en Blanc i Negre", Cecilia Ann...i ho va ser molts anys

Discover Pixies!

Mala llet quan hi penses, fatigòs quan ho analitzes, alegria quan els enganxen. NO a la pornografia infantil.

Avui és el Dia Universal del Nen, i escric aixó amb el meu segon fill Àlex a coll i amb la Clara a la piscina amb sa mare. Com collons algú pot trovar desig i plaer sexual en els nens? no confonguem tendències sexuals amb depravacions sexuals, res de posar les coses en el seu mateix sac.

És reiteradament trist que avui en dia encara hi hagi gent que cerqui "angels", "lolitas", "boylover", "preteens", "girllover", "childlover", "pedoboy", "boyboy", "fetishboy" o "feet boy" per buscar imatges, videos, chats o contates amb nens i nenes! Si has arribat aquí buscant aixó ves directament a la merda, ets mala persona!

Mireu, m'he posat de mala lluna pensant amb aixó, i bé, m'hi poso també en general quan veig que els nens no només són explotats sexualment en aquest món, sinó també reben explotació laboral, explotació moral i tantes altres misèries. Quan arreglarem casa nostra?

Com ho hem d'acabar musicalment avui? doncs estava dubtant entre alguna cosa forta per desfogar-nos, o sigui que buscarem una radicalitat avui. Calva y Nada, direu quin nom més extrany? Doncs si, un parell de nois alemanys d'origen espanyol van teixir uns discs foscos, radicals, a cavall entre els sons industrials i la electronic body music (EBM), electronic dark music...son d'aquells rars, que no agraden a la Blanca ni suposo que a massa gent, però cançons com "Der Straum" o "Los Santos Inocentes" son fantàstique per extreure vapor extra...com el que genera pensar en aquests bastards!

Discover Calva Y Nada!

Nou disc...amb retràs

Doncs bé, amb molt retràs parlo del nou disc dels estimats The Cure. Ja heu de saber que aquest son la meva banda de capçalera, i potser no sabieu que fa pocs dies han editat un nou disc.

Es tracta del 4:13 Dream, un disc molt interessant que rescata algun dels millors moments The Cure. Ens fem grans, aixó ho not amb cada nou disc, l'excitació i interès han anat de capa caiguda. Encara recordo quan el 1987 va sortir el triple Kiss Me, Kiss Me, Kiss me. Va ser el seu primer disc que vaig esperar, de fet la banda la vaig conèixer el 1986 amb la remescla del Boys Don't Cry que va sortir per conmemorar el recopilatori Standing on a Beach. Recordo perfectament anar al Boomerang i flipar quan posaven Why Can't I be you or The Lovecats...l'esverament ja fou suprem el 1989 amb Disintegration. Feia COU (sí el mític COU), i recordo que amb en Ricard Turón estavem pendents de les ràdios per veure que punxaven del nou disc, primer va ser Lullaby i després Lovesong i altres.

La decepció va venir quan el Juny d'aquell any just pocs dies abans de la sele no vaig poder anar al concert al Velòdrom d'Horta a BCN. Diuen que va ser memorable. Fa poc hi vaig anar amb la nena, de passada cap al laberint d'Horta, i em va semblar minúscul pels The Cure.

El súmum va venir el 1992 al vell Palau d'Esports quan van presentar el seu disc Wish, no el millor però us juro que va ser i serà el millor concert de la meva vida. Després n'han vigut altres, gairebé cada 4 anys (1996, 2000, 2004, 2008...) però mai ja serà el mateix. Tot i aixó aquest març quan vam anar-hi amb l'Àlex a la panxa de la Blanca, encara em vaig emocionar...i està escrit al blog...

Què millor per festjear el nou disc que posar el millor tema de moment...The Hungry Ghost...a fruir!

Perdicions urbanes (Philly stories final vol)

Avui ha plogut a Philly, per sort quan he sortit de del Centre de Convencions de Pennsilvania al vespre, ja no plovia i com que el cel estava tapat tampoc feia fred. I era important que no en fes, ni plogués perquè he anat a recollir la caçadora al guardaroba una hora massa tard i esclar tot estava desert...com deserts estaven els carrers laterals del centre de la ciutat. La foto adjunta n'ès un exemple. Molt interessant l'arquitectura d'aquesta ciutat, amb gratacels clàssics envoltats per barris de cases baixes, zones tranquiles i amb aspecte de segures.

He caminat, respirant l'ambien relaxant i les ombres, amb l'ipod a les orelles i la nova joguina per fer fotos a les mans.Ah, ja em parlat de les joguines dels homes...la meva es diu ara mateix Lumix LX3 i és una petita meravella que em permet fer fotos quan soc de viatge i no carrego el motxil.la amb la D300 i el joc d'objectius.

Precisament quan anava caminant pensava que parlaria d'aquests moments solitaris, introspectius i tranquils que per sort o desgràcia tinc amb aquesta feina tan viatgera. Com comprendreu he escoltat moltes coses però sens dubte l'estrella ha estat Katy Song dels meravellos Red House Painters. Com no us n'havia parlat abans?

Els Red House Painters van ser un dels grups bandera de la mítica discogràfica 4AD (sospir!). Si als 80 van ser els Cocteau Twins i els Dead Can Dance, als 90 van ser Pixies i Red House Painters. Aquesta banda formada a San Francisco el 1989 estava liderada per Mark Kozelek, ànima, motor, compositor, cantant dels pintros de la casa vermella.

Entre 1992 i 1995 van editar un munt de material fantàstic, pop de guitarres etèries, melancòliques, cançons atormentades, llargues -res de 3 minuts- i senzillament genials. El seu pop té pinzellades folk i és clarament nord-america, amb influències clares de The Animals, American Music Club o Tim Buckley. El seu gran moment va venir el 1995 amb el disc Ocean Beach -ara de genolls-, que és al top 10 dels anys 90 per mi. Només per Summer Dress, Cabezón o San Geronimo ja és als altars. Poc després el Mark Kozelek va partir peres amb 4AD per editar en altres companyies, primer com Red House Painters, després firmant en solitari i finalment com Sun Kil Moon, que bàsicament es Red House Painters amb un altre nom.

Abans de deixar-vos disfrutar amb Katy Song, comentar que per si no fos prou, les portades de Red House Painters i l'estètica en general és fantàstica i decadent. Comproveu-ho amb la seva web actual que recorre totes les seves reencarnacions.

Sortiran de la capsa? (Philly stories vol 2)

Dia llarg avui. El congrés és geagantí, com tot a l'americana. El que encara em sorpren cada cop que visito els Estats Units son la quantitat de "homeless" que es poden trobar pels carres. D'acord -direu- però també a qualsevol ciutat catalana hi tenim gent pels carrers...sí però avui tornant cap al meu hotel he vist diverses misèries humanes que us juro no veig a Barcelona pel carrer.

Justament quan he arribat a l'habitació i he repassat el US Today d'avui he vist una anunci a pàgina sencera que m'ha cridat l'atenció. Era una carta oberta a Obama des de la plataforma ciutadana Divided We Fail (Dividits fallem). El símbol és una mescla del burro i l'elefant, símbols dels dos partits majoritaris als USA. Que reivindica aquest grup? doncs una cosa que molts catalans, espanyols i europeus en fi disfrutem des de fa temps, amb alts i baixos, amb limitacions i també incerteses, però tenim seguretat social, atur i jubilació.

Coses tan bàsiques no existeixen als Estats Units, i sembla que hi ha un intent seriós d'apretar als demòcrates en aixó. Veurem. El cert és que el país és genial per la matèria gris, jo treballo per una "major biotech" californiana i certament hi ha moltes oportunitats per emprenedors i treballadors, però també és cert que passar de gloria a misèria és massa fàcil...com ja he dit veurem. Espero que amb el nou president, amb els nous temps els americans puguin sortir més de la seva capsa i no mirar-se tan al melic com han fet massa anys. I és un gran país certament, amb un gran melic!

Aquesta entrada no té música directa, no tinc la inspiració...o sí...podria anar per la capsa, his box..què diu aquest. Dali's Car, un experiment muscial de Mick Karn (ex Japan) i Peter Murphy (ex Bauhaus) del 1984. Únic disc, The Waiking Hour, amb peces intrigants però que conserven avui en dia interés. D'elles la primera que vaig escoltar cap el 1990 va ser His Box i d'aquí el link amb el títol. La música es conserva, el video no tant però val la pena un cop d'ull veure què feien els "arty's" als 80...



I vet aquí un gat, vet aquí un gos...aquest conte ja s'ha fos. Ah quan anyoro ja explicar un conte a la Clara!

Round and round, up and down...(Philly stories vol.1)

...through the streets of your town. Aquesta tornada tan deliciosa ha sonat avui quan passejava tornant de la reunió pels carrers de Philadelphia. Bonica ciutat de la costa est dels Estats Units, un centre clàssic amb gratacels però per sort conservant molts comerços i petites botigues. M'ha sorprès la quantitat de galeries d'art amb quadres molt interessants i cars.

La foto que he fet fa uns minuts és la paret que dona a un dels molts pàrquings oberts que es troben a les "clarianes" que deixen els edificis alts. Curiosament n'he trobat diversos amb aquests murals fantàtics i alegòrics, un xic surrealistes i segurament premonitoris del que està passant en aquest pais. Ningú en parla perquè son massa educats però les coses estan canviant, esperem que per bé.

..mmm, tornem a la tornada de la cançó? doncs és sens dubte la millor peça de una de les millors bandes de pop australià: The Go-Betweens. Pop dolç i encantador que enganxa a la primera, una delicia. Aquesta banda indie fou liderada pels cantants i guitarristes Robert Forster i Grant MacLennan, formants el 1977 durant l'eclosió del punk. La banda ha estat i és un referent per moltes bandes indies dels 80 i 90, reclamats des del shoegaze al guitar-pop.

Son el clàssic exemple de bandes amb èxit independent, en boca de tothom però que mai van sortir del pou del "culte". Mai van ser supervendes, ni aquesta canço que és una peça de "pop perfecte". Els dos líders van desmuntar el grup el 1988 pero passar ambdós a fer carreres en solitari, també molt interessants. Van tornar amb el canvi de mil.leni editant un disc fabulós, The Friends of Rachel Worth, que va permetrel's obtenir un bon reconeixement de crítica i públic. Per desgràcia tot s'acabà el 2006 amb la mort de McLenan als només 48 anys...seguim amb el mite del rock.

Quedeu-vos doncs amb aquesta peça de pop perfecte, com ho ha estat per mi voltant per Philadelphia aquesta tarda.

L'Albert Candela , La Mujer que Mordió un Piano i Uns Blogs que em miro

Doncs ja feia dies que volia fer una curta ressenya a tres blogs que em miro per diferents motius...

Un del mestre d'emprenedors i de l'era virtual (ei que no negocis virtuals!), en Francec Fajula, Director de la Escuela Banespyme i gran amic des que feiem el burro als Maristes de Girona quan tenime 4 anys. Al seu blog hi trobareu comentaris personals, tecnologia i comentaris d'actualitat vistos per algú que us asseguro us encantaria conversar. Gran amic des de sempre.

Un d'interessant per controvertit però alhora informat i científic. Canvi climàtic, si, no, sabem tota la veritat? no ho sé però en Joaquim Ibañez de Cerdanyola te un blog amb dades reals i comentaris controvertits que segur no us deixaran indiferent.

Finalment per fer poble. L'Assumpció Vila és també una amiga i veïna de tota la vida a Sarrià. Empresària tenaç, política compromesa i sarrianenca de cor, fa ja un temps que al seu blog combina reflexions sobre política, vida i cultura tan locals de Sarrià de Ter com globals. Sempre un plaer per llegir.

Doncs ja sabeu, quan esteu avorrits feu-los una visita! i per escoltar perquè no en Joan Miguel Oliver, sí l'ànima compositora dels mallorquins Antònia Font? Que no sabeu qui son...doncs son prou coneguts no?

El darrer cap de setmana a barraques de fires amb la colla de col.legues de sempre vam trovar-nos un altre company de fa temps, l'Albert Candela (junts a Escola 18 anys! com en Fajula). Em van dir que era promotor musical ara i que portava entre altres el meravellosos Antònia Font. Vaig quedar astorat quan vaig saber que ni Gori, ni l'Alfons, ni en David R. (en David P. sí esclar! i en Toti també) no sabíen qui era Antònia Font! Quan mal ha fet la ràdio fòrmula per Déu!

La mujer que mordió el piano, surrealisme conceptual, pop naïf de de Ses Illes. Fantàstica canço sens dubte!

Ghostrider

Ja s'han acabat, no les pluges-que també-, sino la setmana de festa que hem gaudit amb la família. Hem aprofitat les Fires de Girona per fer tot allò que no podem fer amb el tràfec setmanal. Hi ha anat molt bé...tan per mi com per la Blanca ha servit per treure una mica l'excés de vapor.

Aquesta és una traducció lliure del que diu el meu cap en Karsten, tots els homes necessitem un joguet per treure el vapor extra (steam, molt clar en anglès el significat) que generem durant la setmanat. Reconec que és masclista, però bé, parlem d'un director europeu d'una multinacional americana, us asseguro que té moooolta pressió. Ja us vaig dir que ell treu el vapor anant amb el seu AC Cobra ja que amb la moto ja es va trencar massa ossos...

Ara per ara no tinc moto, però jo penso i dic que ja tornarà, i el vapor extra surt en les fotos i en la música. Realment amb l'estructura familiar és difícil poser l'equip a "tope" escoltant el que sona ara "Benelux" de Ciëlo per exemple.

"Hubo, hubo un momento, extraño entre tu y yo" deia en aquesta cançó el malograt Coco. Ja n'hi arriba a haver de moments extranys...

i bandes extranyes també n'hi ha moltes. Uns exemples clàssics son els "spin-off" de les bandes conegudes (o no tant). N'hi ha a dotzenes però repassem-ne una, que té una història de "culebrón":

The Sisterhood, una eina del mític Andrew Eldritch i el seu Dr. Avalanche. Qui és l'Andreu de Leeds? doncs el príncep de les tenebres, el senyor dels The Sisters of Mercy, potser la banda més coneguda dels grups gòtics underground. Van tenir prou èxit i van a ser la "gran" banda gòtica. Creureu que van treure el darrer disc el 1990 -el prou decent Vision Thing- i que fa 18 anys! que encara toquen en directe per aquests mons de Déu sense editar res més?

Anem al gra: el 1985 el sr. Eldritch es va emprenyar amb Wayne Hussey que era el guitarrista de la banda, fins al punt de desfer els Sisters of Mercy momentaniament...doncs bé Hussey va marxar a Alemanya i començà a tocar amb una banda nova anomenada The Sisterhood. Va en Eldritch i diu que el nom el te registrat i que res de res...però per confirmar-ho ha de treure algun disc. Total que rescata la seva caixa de ritmes, un roadie a la veu, un ritme entre industrial-EMB-gòtic i va treure el 1986 un únic disc amb 6 peces llargues, paisatges foscos per ballar les nits de Haloween. El disc es va anomenar Gift i va ser el final de tot. El sr Hussey va tornar a UK i el seu grup va ser llavors The Mission...però aixó ja son figues d'un altre paner!

i la foto, doncs "catwalk" davant de casa, una foto extranya i bella, titolada Ghostrider, un clàssic dels pioners Suicide versionada sempre en directe pels Sisters of Mercy...

Two, Five, Zero, Zero, Zero....Jihad!

Badar...(homenatge a Coco)

No us agrada badar? aquesta bonica paraula pot tenir diversos sentits, per uns es simplement perdre el temps, per altres és passar una bona estona simplement contemplant un paisatge, una acció o una obra d'art.

A mi m'agrada badar en el sentit contemplatiur de la paraula, no en el sentit de no parar atenció perdent el temps...i com que darrerament els meus viatges de treball impliquen massa avions sól tinc molt temps per badar. I és un bon exercici, avui a l'avió de Paris a Manchester hi havia un nen xisclador que realment ha aterroritzar a les dues hostesses. Jo mirava els pobres pares que venien de fruir (o patir) uns dies a Disnelyland com s'escarrasaven per calmar la petita bèstia. Però m'ho he mirat amb bons ulls; fa uns anys hauria estat exhasperant però ara amm dos fills les coses es miren d'altra manera. I aixó és bo.

La foto que us poso és qui m'ha inspirat a parlar dels badocs, va ser el passat cap de setmana al casament del meu cosí. Nuvis contents, preadolescent badoc, una imatge bona de les moltes que vaig capturar aquell dia.

Si marxem cap la música hem de buscar música per badar no? sí i també per fruir. Com sempre aprofitem per fer més coses i per tant farem un petit homenatge a Coco. Qui és aquest? doncs un peruà que ha marcat part del pop electrònic undegraund espanyol, primer amb el seu colega Mario (ambós peruans), amb el mític grup Silvania i després don productor artístics, programador musical a Benicassim i darrerament com DJ i artista con Cielo. Que li ha passat? doncs no sé massa coses, només que el van trobar mort a ganivetades fa uns dies al seu pis de Madrid.

Vaig coneixer Silvania (aquí també)a la segona meitat dels 90 quan en un recopilatori de Elefant vaig trobar el seu senzil "En la linia sin fin" i em vaig meravellar! Jo ja era fan de Slowdive, Cocteau Twins i altres "shoegazers" i de cop un grup espanyol (residien a Valencia llavors) tenia aquell so complex i dolç, trist i somiador que tan m'agradava. Per desgràcia van sortir massa aviat i la seva carrera tot i ser prou promiscua no va donar-los grans satisfaccions.

Segur que no hi cap altre banda en espanyol que tingui tanta semblança amb My Bloody Valentine com Silvania? que no...quedeuvos amb aquesta delicia de paisatges decadents, murs de guitarres i veu melancolica. Sildavia, Sueño Aerostàtico y Flor Infinita, bon viatge Coco.

Dies moguts (Cobra!)

Molt interessant és aquesta reunió en la que estic aquests dies. Ell lloc res d'especial, Darmstadt a Alemanya, perquè? bé doncs allí tenim la central...i els dies son moguts o agitats (hectic days, diriem). Resulta que l'empresa on treballo ha estat comprada per una altre, fagocitada potser?, no ho sabem, però el cert és que hi ha molta agitació, ansietat, rumors i també incertesa.

Aixó però no és important, avui he tingut una bona llarga conversa amb el meu cap que es diu Karsten i es alemany ("d'Alemania")...és un apassionat del motor i dels vins. Li han agradata les motos fins que es va fotre una castanya amb la Bandit 1200, i ara té un AC Cobra rèplica. Fascinant, és bàsicament una moto de 4 rodes! bon punt al seu favor...el segon és que el seu vi favorit es Juan Gil de Jumilla a Murcia, i sap que és Monsatrell!!!! fantàstic no?

Què cony es un AC Cobra, doncs un cotxe esportiu produit entre USA i Anglaterra als 60 per batre als Ferrari italians. Va tenir èxit però va ser substitutït per el Ford GT40 en les carreres cosa que marcà la seva davallada. Des de llavors hi ha hagut múltiples empreses llicenciades que fan rèpliques...una d'elles és la del meu jefe que crema gomes quan te mássa pressió al cap! potser ho haurem de provar no nois?




Acabem aquí avui? bé és tard i vol ploure però alguna cosa hem de posar no? si bé, doncs perquè no em direu?

Mireu, volia posar clarament una canço de cotxes i amb una foto que enganxés. Aquesta foto que penjo es diu "Your Daddy's Car" en homenatge a una banda deliciosa que és The Divine Comedy. Alguns van dir que eren els hereus dels The Smiths (pecat),potser compartint mèrit amb els Belle And Sebastian. Segurament no és possible heretat aquest tron, que mai ningú podrà aconseguir. El cert és que aquesta banda irlandesa fan un pop preciós, intimista i rodó, asequible i gens difícil però que té una classe i una delicadesa memorables. Per desgràcia no he aconseguit trobar el cotxe del pare però us deixaré un pastisset ensucrat. Neil Hannon lidera la banda ja fa uns bons 20 anys, deixant nombrosos discs clàssics ja com ara Promenade, Casanova o Fin de Siecle.

Les seves peces delicades combinen lletres en anglès amb tocs franceso que li donen com no una categoria i un toc "arty" a vegades pedant, però que aconsegueix guanyar el cor dels bons amants del pop d'autor. Us deixo amb una de les seves darreres peces, "A lady of a certain age", un senzill editat a finals del 2006. Genial, segur que us roba el cor, divina comèdia, salut i bona nit!

Somis daurats

Estic content avui, tot i que la situació no és ideal: a Madrid el dia de la Mercè, sense disfrutar de la família; de reunió tot el dia amb el el meu cap alemany...però bé, també he confirmat que puc contractar la persona que em falta al meu equip o sigui que aixó es bó i em reduirà pressió...

I també estic content perquè aixó de les fotografies s'està convertint en una bona afició que permet treure pressió en quant tens una connexió a internet, a més coneixes gent que et critiquen les fotos i aixó és bo!

Fa poc vaig descobrir que un bon fotograf de Flickr resulta que coneix i li agraden els Invisible limits...d'aquí el títol, i per aixó aquesta foto del blog no és meva! No us perdeu les fotos en HDR que fa en Christian i que penja a la seva web, hi trobareu només joies artístiques, va de veres!

Hem parlat dels Límits Invisibles? doncs sí, una banda alemanya de música electrónica dels noranta. Van tenir certs èxits, com aquest que dóna títol a aquesta bona fotografia (Golden Dreams), i son un clàssics dels recopilatoris alternatius dels vuitanta. Sobretot dins de la moguda valenciana, de pop de guitarres i electrònica fosca. Van tenir cert èxit, però no van ser tampoc un grup de masses i tampoc podem dir que son grandiosos però tenen certes característiques que els fan únics, potser la més rellevant que canta una noia...i en el cas de bandes fosques no és el més habitual.

Casualment, després de més de 10 anys de silenci ara tornen a tocar i sembla que els seus concerts són com una oració pels creients del èxit que tenen. Si podeu i voleu, el dia 8 de Novembre els teniu a la Sala Salamandra de Hospitalet amb tocant, hi ho fan amb els Invincible Spirit. Les dues bandes van compartir membres en algun moment i suposem que d'aixó la connexió.

Dance to the Music!

Avui hem anat al bateig de la Paula, filla d'uns bons amics, la mare de fa ja una colla d'anys i moltes "batallites". Una cosa interessant que m'ha pensar en escriure-ho al blog és que m'ha dit "En P. i en S. van anar fa uns dies a la disco Catedral a Girona i no els van deixar entrar; primer els deien que no s'ho passarien bé, ells insistien; després que si no era el seu dia, ells insistien; finalment els porters amablement els van dir que res de res, que ella allà no encaixaven i no entraven per ser massa grans (sic)...i aquest parell que ha corregut segurament tota la festa de la província...".

Més tard quan anava a tancar el cotxe al garatge he escoltat una genial canço d'electrònica ballable, gairebé un tema disco dels vuitatanta, amb aires de Michael Jackson dels Midnight Star però remesclada i feta famosa pels Boards of Canada i he pensat que tinc ganes de sortir de festa, festa tranquil.la, d'àmics, de gin tonics fluixos i de eletrònica intel.ligent...mmmm...

Per cert si voleu veure l'original dels Midnight Star, punxeu aquí, funky, disco dels setanta fet el 1986, fora de to, potser sí. La base és també aquesta perfecta melodia, però a que no ballarieu tant com amb la dels Board?

Els Boards of Canada són una banda de música electrònica del Edinburg, Escòcia, que ja han sortit al blog, però m'encanten. Els seus discs son instrumentals, però en aquest cas es tracta d'un LP de "Unreleased Tracks" que conté aquesta peça absolutament deliciosa que no és seva per aixó hi ha veu. Reconec que m'imagino un vespre clar d'estiu, un bon gin tonic de Hendricks, bona companyia i aquest tema sonant, junt amb el Beat it de Michael Jackson, el Small Town Boy de Bronski Beat, el True Faith de New Order, el Rent de Pet Shop Boys, el Crazy de Gnarls Barkley, el Gods and Monsters de Psyche,...i quants més?...algun dia farem la llista.

Acabo de descobrir que al blog de Ràdio Sàrrià hi ha un àlbum de fotografies i resulta que surto jo, tendre i somrient, davant del que era en aquell temps el temple de la música. Podeu veure el munt de singles que hi havia (hi ha encara!) guardats. No tinc data de la fotografia pero suposo que deu fer 16 o 17 anys...el més curiós de tot és que ara en el meu disc dur tinc segurament 1000 vegades més cançons. Us juro però que aquests discs els vam mirar i remirar, buscant aquell vinil que per sort algu havia enviat a l'emissora i encaixava a Les Nits en Blanc i Negre...

I com estem nostàlgics parlarem d'un grup que era viu a finals dels vuitanta i a principis dels noranta "La Gran Aventura". Estan perduts ja en l'oblit i sincerament al qual he de reconèixer li vaig parar poca atenció però fa ja uns 10 anys que vaig recuperar algun grabació i veure què feia el seu líder, Xavi Vidal...doncs bé està actiu i fa cuatre dies a la nova TV 105FM vaig veure un grandiós video del Xavi Vidal recuperant tot aquest esperit musical.

Anem en ordre però, qui eren La Gran Aventura? L'any 1989 es van formar a Sabadell, liderats per Xavi Vidal. Van enregistrar la seva primera maqueta, i van decidir presentar-la al concurs "Èxit", el qual van guanyar. Al mateix temps van guanyar el concurs "Claxon" de l'emissora RAC105.
Arrel d'això participen al Mercat de Música Viva de Vic, toquen al Festival Rock del Born, juntament amb Sopa de Cabra, Sangtraït i La Madam. L'any 1990 treuen el seu primer disc anomenat "La Gran Aventura" , s'inclou un tema al recopilatori "El tec i la teca".

L'any 1992 treuen el seu segon disc anomenat "Líders i Adeptes" i fan de teloners durant la gira de Sau.

L'any 1993 toquen amb Els Pets, Umpah- Pah, Sau, Sangtraït, Tancat per Defunció, Bars, Lax'n'Busto... El mateix any actuen al Palau Sant Jordi, en el concert contra la Sida, juntament amb, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Elèctrica Dharma, Sopa de Cabra.

L'any 1994, en el recopilatori del 5è. aniversari de l'Sputnik, s'inclou el tema "Reines".

L'any 1995 treuen el seu tercer i últim disc anomenat "Triangular". L'any 1996 Xavi Vidal actua a Sarajevo amb un grup local, juntament amb Los Rebeldes. El desembre d'aquest mateix any es dissol "La Gran Aventura".

Avui la feina m'absorveix de tal manera que volia escoltar música relaxant...però no tinc la meva iPOD ni la meva col.lecció o sigui que he buscat i he trobat Deezer que funciona com una ràdio online. El millor de tot és que he buscat alguna raressa de les meves i la he trobat. Doncs si minyons/nes..Jack o Jive.

Són un grup de culte que fan música minimal, poètica i deliciosa. El millor de tot és que son japonesos i tenen en la veu de la seva cantant Chako i les músiques de Makoto Hattori el millors arguments. A vegades la veu de Chako ratlla l'histrionisme i gairebé -dic gairebé- sembla que desafini però realment son indescriptibles.

Aquest grup que tan poc ha tocat en directe i ha freqüentat els cercles comercials, es va formar el 1989 i han publicat des de llavors 7 discs de música conceptual i minimalista. A més han col.laborat amb moltes bandes diverses, sempre en una ona minimalista, tradicional o de culte.

Prober, probeu, probeu aquesta cançó "A new beginning" del seu disc "The Earth"...segur que en voldreu més.

Salut

Discover Jack Or Jive!

Els camins de l'ànima

Aquesta setmana la Clara ha començat l'escola, la real, en la que potser s'estarà 15 anys. Encara em fascina la connexió que tenim amb els fills, és un tòpic, però es real. Per desgràcia no vaig poder esser-hi el primer i segon dies, i vaig pensar en la distància l'importància d'aquest pas i la sort que tenim que hi vagi amb tantes ganes.

De totes maneres una certa tristesa envolta el moment, perquè ha de estar fora de casa tantes hores? és el primer pas cap l'emancipació (...on vas, para, para...)...ja estic marxant de mare. No sé, en general es un sentiment de alegria, però es barreja amb la tristesa de no poder sentir cada minut de la seva vida...

I si parlem de tristesa, i volem música, podem anar-nos als tòpics que m'encanten dels sinistres decadents, els romàntics del segle XIX o potser ens podem arriscar amb una banda de culte, culte. Uns que realment no van tenir massa èxit però han estat un referent per moltes bandes dels 90 i ho continuen essent. No eren cool, no eren after-punk, no eren britànnics però les guitarres i les cançonts decadents de Galaxie 500 van marcar un camí que han seguit altres, des dels grups de pop fins als més ofuscats grups de post-rock.

Qui eren doncs els Galaxie 500? (també aquí més complert)tres amics d'escola a Nova York, Dean Wareham, Damon Krukowski i Naomi Yang, van crear una banda per poder emular als seus ídols The Velvet Underground, sense pretensions, sense voler se "cool", però van crear una gran banda. Van crear unes atmósferes de guitarres intímies, a vegades minimalistes pero en cap cas seguint els corrents britànnics. Van fer pocs discs i van durar realment poc (1987-1991), però van fer tres discs molt grans: Today, On Fire y This is Our Music. La seva discografia es va recollir en una deliciosa caixa editada el 1996 per RykoDisc (que és el meu tresor). Després de la disolució, en Dave va formar Luna apostant una mica més per la banda comercial cosa que li fa donar una mica més d'èxit a finals dels noranta. Els altres van continuar com Damon and Naomi explorant el costat més minimalista i trist, fent discs a vegades aborrits, a vegades amb grans caçons.

Us deixo una pinzellada, "King of Spain" del seu disc Today de 1988. Donem la benvinguda a les guitarres tristes...

D de desig

Ja feia dies que volia parlar de motos. Sí, de motocicletes, de vehicles a motor amb dues rodes.

Ves per on resulta que també és una de les grans aficions i, apart d'un brevíssim comentari sobre l'inici del mundial de motos, no n'he parlat. Ja fa molts anys que m'agraden i n'he tingut algunes, amb les que he passat grans moments. Sobretot recordo especialment la XT600 amb la que la colla de pardals voltavem a tota pastilla...difícil entendre perquè ningu va predre mal...la darrera passió és Ducati i la darrera Ducati ja la vaig vendre fa més d'un any...la Monster...i no nova aquí en detall és la Ducati, D de desig...un día us posaré la cançó en questió. Perque, sabeu? tot és música. D for Desire, primer senzill de All About Eve...si en voleu saber més el link funciona. Per desgràcia el tema no l'he trobat però us deixo una pinzellada sensible. Salut

Discover All About Eve!

Tot el que volieu saber però no us havieu atrevit a preguntar sobre...

...sobre el rock gòtic, sinistre, afterpunk o com volgeu anomenar a la corrent que va neixer a UK a finals dels 70. Com sabeu per definició del blog i la meva història, aquestes van ser les meves fonts d'inspiració a la meva adolescència i, com tot en aquella època, marca. Tant que no puc deixar de tenir la meva selecció de gòtic al iPOD i fruir de posar "a tota ametlla" als Alien Sex Fiend o als Red Lorry Yellow Lorry quan volto per aeroports amb "traje"...em fa gràcia i m'agrda.

Però prou rotllos, aixó surt perquè he trobat un link fantàstic amb un article llarg pero molt ben escrit i precís sobre aquest moviment. Que us interessa? aquí, que no, doncs bond dia tingeu!...ah, us deixo amb un exemple dels Red Lorry Yellow Lorry "Spinning around", veu de tenebres, versos repetititus, baixos marcats, yeahhh!...si en voleu saber més aneu al article.

Benvingut Àlex

Doncs ja fa uns dies ara i fins avui no havia escrit res de l'Àlex. És breu, 10 dies quan escric aixó! és collonut, é clar es el meu fill! i ha arribat ple de salut i ganes de viure. Impressionant realment com naixem; ha de ser un trauma terrible sortir del si de la mare, un univers propi i tranquil, per arribar al món...fred, extrany. Segur que algun dia els records d'aquell moment es podran excavar de les nostrs ments. Us ho imagineu? fer arqueologia dels records...seria terrible...bé, suposo que ja és tard i per aixó estic desvariejant una mica massa.

Què li podem dedicar a l'Àlex per donar-li la benvinguda:

a) Solució fàcil: la canço de bressol dels The Cure "Lullaby", és la nostra banda preferida i a més ja els ha escoltat en directe al concert de Barcelona al març quan vam anar-hi amb la Blanca...


b) Solució de risc moderat (je, je):

el "Little Black Angel" dels Death in June. Aquesta banda de dark-folk és una de les meves preferides. M'agrada tan el seu component musical com el component misteriós que tenen. Juntament amb altres com els Current 93 són els puntals d'aquest estil que barreja poesia, apocalipsi i música...No sé com s'ho fan però tenen una immensa discografia amb discos molt avantguardistes i difícils, i altres molt més accesibles i sensibles...per aixó es queda en solució de risc. Aquest tema sol agrdar...a mi personalment m'encanta. (NOTA...crec que em repeteixo pero m´ès igual...)


c) Solució arriscada: mmm, difícil perque vull que el risc sigui vostre o sigui que vull quelcom que a mi m'agradi en moments especials, però els controls de qualitat fraternals diguine "aixó és horribel, treu aixó...". Perquè no ens quedem amb els clàssics gòtics? Va doncs res millor que el "Baby turns blue" dels Virgin Prunes. Aquesta va ser una de les bandes experimentals que van sortir clarament després de l'eclosió punk. Coetanis de Bauhaus, de Theatre of Hate, els Virgin Prunes eren més un col.lectiu artístic que es va formar amb la colla de col.legues que tenien Paul Hewson a Lypton Village, UK. Que qui és Paul Hewson? Gavin Friday y Guggi -els membres dels Prunes- el van batejar com a "Bono"...famós ara pels seus esforços com mediador de les causes injustes i també, crec?, té un banda de música que es diu U2...

Interessant que els col.legues de juventut anessin per camins tan dispars però aixó es la grandesa de la música. Aquest tema "Baby turns blue" potser va ser el seu més famós, extret del seu ja absolut clàssic i rotund "If I die, I die", no hi ha veritat més absoluta.

A disfrutar.

Si después de todo el tiempo que ha pasado...

si nos vemos no se lo que hacer...La música sempre continua, imparable, com una serp que s'autofagocita i reneix amb una nova pell; tendències que van i que tornen, neixen, moren, reneixen, es re-encarnen...i el millor de tot, o ens agraden o no.

Fadeout m'ha fet pensar una mica amb el seu comentari sobre la Johannson...mmm...té raó...però encara m'agrada del disc...és comercial? mmmm...jo diria que mediàtic perquè dubto que soni massa aquest disc en la majoria de ràdios...mmm...però encara m'agrada...té avantatge la noia respecte molts/es altres, esclar que sí!...potser només es una "execució"...però encara m'agrada.

Fa 20 anys quan vaig començar a escoltar música seriosament (vull dir comprar massssaa discos...i entrar-los a casa d'amagatotis), els meus gustos eren clarament tendenciosos, anti-comercial i molt pretenciós ho reconec! Aixó fa que la meva col.lecció de raresses after-punk sigui llarga, però també vaig comprar molta "merda" per ser x o z o per una portada bonica...Ja fa força temps que senzillament escolto el que m'agrada, i sóc eclèctic, m'agraden els ensucrats i fàcils Air, però també Einsturzende Neubauten, m'agraden les cançons tecno-pop de Fangoria o de Dos hombres solos o els dark-freaks de Comando Suzie, però també la sumptuositat de Arcana o Ordo Rosarius Equilibrio...i també m'agraden els primers discos de La Frontera (millor concert adolescent...el seu Judas el Miserable no té perdua...), Gabinete Caligari i també els odiats Heroes del Silencio (ho sento...:-)... i peces del Bruce, dels AC-DC...com també els The Danse Society o XMal Deutschland.

En resum, gràcies Fade Out, continua fent bona música (no us perdeu el link siusplau!) i expressant el que vulguis en aquest blog, gràcies pel comentari, dins la bogeria d'aquest món hi estic d'acord però encara m'agrada ;-)

i com ho il.lustrem aixó??...doncs aquesta foto és homenatge als andalusos Sr. Chinarro y el seu Pico Veleta. Una de les millors bandes espanyoles dels darrers 15 anys; Antonio Luque ha sabut evolucionar dins el seu pop surrealista, melancòlic i amb tocs extravagants fins completar una discografia més que memorable. Com exemple una peça que no és seva, però així matem dos ocells d'un tret, es tracta del "Que puedo hacer" dels no menys clàssics i imprescindibles Los Planetas...a disfrutar

Res millor que l'inesperat

Tothom sap ara que la dona del president francès és cantant. També tothom sap que qualsevol "mindundi" que surti als infames programes del cor pot gravar qualsevol misèria, encara que no sortirà ni a les ràdio-fórmules.

Per aixó quan vaig llegir que la Scarlett Johansson havia gravat un disc de versions, a primer copu d'ull no vaig sortir corrents a comprar-lo. Però com encara em compro el Rockdelux (en paper!!) vaig saber que les peces eren de Tom Waits i que en Bowie cantava amb ella...llavors la cosa ja pintava diferent. Després vaig recordar que una de les meves pelis favorites es "Lost in Translation" (quina banda sonora nois)...que es tancava amb el "Just Like Honey" dels The Jesus and Mary Chain i on el paper el compartia el genial i una joveneta sexy, la Scarlett. Per cert sabeu qui ha cantat en directe aquesta peça amb els Jesus...doncs si aquesta noieat.

Vaig provar-lo i, collons! (perdò) una joia. Aquest sex-symbol d'aspecte fràgil i misteriós té una veu personal que li ha donat una vida fantàstica al seu primer LP, Anywhere I lay My Head. El disc es d'una bellesa fosca i torbadora, records musicals i sonors de Lisa Germano, de Liz Frazer (la Blanca diu que ja li agradaria, que no!) i posiblement el més semblant a la fantástica Kendra Smith que mai he escoltat.

Una recomanació molt seriosa, un molt bon disc per comprar i per mi ja està a la llista del 10 millors del 2008 (que van iniciar com no els Porthishead amb Third...però d'aixó ja hem parlat). Us deixo amb la nova diva crooner..."Falling Down", Scarlett cantant Tom Waits amb l'ajuda d'en Bowie...un tema, un disc per escoltar al capvespre, tranquil i com dirien a les pelis de "pistoleros", "con un trago en la mano". A disfrutar.

Blancinegre... aviat farà 20 anys

Donc sí, aviat farà vint anys que en tinc vint i justament llavors també en farà vint de l’inici de la meva experiència a Ràdio Sarrià, i per definició del món Blancinegre.

Perquè he començat d’aquesta manera tan poc original manllevada de Joan Manel Serrat? Doncs perquè la nostra emissora fa anys i això m’ha transportat directament a l’estiu de 1990. Què va passar llavors?

El meu bon amic Alex Saguer feia ja algun temps que trastejava amb els “40 radikals” i em va dir “Xevi, aquest estiu queden hores per omplir a la ràdio, ens animen a fer alguna cosa?”. Ell sabia certament que la música era la meva gran passió i xerrar pels colzes no era problema o sigui que vaig dir que sí. Durant l’estiu de 1990 vam fer set o vuit “especials monogràfics”, una pallisa pels oients...però ens ho vam preparar bé: van passar els “The Cure”, els “Kortatu”, els “Clash”, els “U2” i alguns altres dels favorits...conservo una cinta d’un d’aquests programes i fa petar de riure la serietat amb que ens hi enfrotavem!.

Es va acabar l’estiu i va començar el plat fort, en Robert i la Neus ens van proposar continuar amb un programa fix setmanal i així van néixer “Les Nits en Blanc i Negre”. Dues hores cada divendres, de 9 a 11h, on durant el primer any en Francesc Marturià (en Marru), l’Àlex i jo punxavem i parlavem dels nostres grups predilectes. Vist en perspectiva va ser la millor temporada. Erem clarament tendres, però teniem gustos musicals diferents que donaven sentit a l’origen del nom del programa: visitar tots els colors de l’espectre musical, del blanc al negren (nom per cer original d’en Francesc). En un programa podia sonar des de Van Morrisson y Tom Waits fins a Front 242 y Hertzaiknak.

Per motius que ja ni recordo en Marru ens va deixar la segona temporada i l’Àlex i jo vam continuar, sempre fent-ho tot nosaltres: preparar el guió, cercar la música –sempre arrivaben a l’emissora amb una bossa plena de vinils,CDs i cassettes-, i alternar-nos als controls. Durant la meva participació fa poques setmanes en el programa de 12 hores conmemoratiu dels 25 anys la gent més jove es sorprenia que molts de nosaltres feiem sols els programes, portant els controls i l’execució; per nosaltres era el més normal i excitant!

Amb aixó van anar passant els programes i també els anys, vam cambiar de dia dels divendres al dimecres també de 9 a 11h. Poc a poc l’Àlex va anar fent aparicions més intermitents i finalment -no recordo quan- vaig quedar-me sol a la terra blancinegre. Arribats a aquest punt el programa ja feia temps que reflexava els meus interessos musicals ique, curiosament, també encaixaven perfectament amb el nom. L’ecleticisme i varietat inicials van donar pas a un programa de pop més fosc, definit com “música d’aquella rara que t’agrada” pels coneguts-, amb clares vistes a les tendències obscures que es van derivar música punk a finals dels setanta a Anglaterra. Era com el meu món, segurament una mica massa tendenciós, coi, ara ho faria diferent!, però certament fet amb molta passió.

Recordo uns hiverns on la setmana es centrava al dimecres, a la Ràdio. Arribar a casa, grapejar un entrepà, la bossa amb els discos i cap al carrer Firal...saludar als companys que acabaven el torn, repassar les falques que calia posar, buscar la sintonia dels “Pixies” i endavant...tancar a les 11h i deixar pas als noctàmbuls. Ja fa més de 10 anys que ho vaig deixar i no puc recordar ni noms de programes ni de persones pero la “fauna” nocturna de Ràdio Sarrià a mitjans dels noranta era si més no “curiosa”...

Què passava a l’estiu? Doncs que la gent marxava i la programació es feia més laxa...i jo feia una programa més nocturn “Les golfes”, es feia més tard i sonava més rar i alternatiu si cal. Segur que a vegades fins i tot pedant i ridícul, amb les lectures de textes de Poe acomanyats de músiques sinistres i sintonies i sorolls de pel.lícules de sèrie Z...no he aconseguit trobar cap cinta per petar-me de riure!

Quan hi penso també recordo clarament algunes reunions tenses algun dissabte al matí amb tot el “jovent” de la ràido rebent les amonestacions d’en Robert...els que hi ereu sabeu que hi havia desaparicions misterioses de discos i comportaments no gaire cívics (menjar, fumar, beure...). Aixó és part del drama i de la bellesa de la ràdios locals, tens gent que col.labora desinteressadament però és complexe posar un llindar del que es pot fer i què no, bé, potser posar-lo sí és fàcil; que es compleixi sense ser un policia no tant. La responsabilitat sempre va ser part de les nits en blancinegre o sigui que cap problema per aquí.

Potser fou per cansament de estar força anys sol fent programa, potser perquè a l’estiu de 1998 vaig marxar fora per feina, o potser sense raó, fa 10 anys va arribar la fi del blancinegre radiofonic...que es va convertir en Les Nits en Blanc i Negre web des del 1996 al 2000...i darrerament en un blog de fotografia i música on recupero part d’aquell esperit obert i sensible (http://lesnitsenblancinegre.blogspot.com).

Reflexions finals

La ràdio va ser una experiència extraordinària, s’ens va donar una llibertat i responsabilitat molt grans demanent molt poc a canvi (gràcies) i segur que va tenir una contribució important en el nostre desenvolupament personal. En el meu cas primer en una carrera científica que va esdevenir comercial i que és en el món del marketing actualment. Voleu saber un secret...encara riem amb el que va ser el meu cap quan recordem la meva menció al currículum l’nay 2000 al meu passat radiofònic, però és ben cert que a la primera de canvi van dir “tu que estàs acostumat a parlar en públic faràs la presentació” tot suma en aquesta vida. En voleu un altre...encara em veig davant del micròfon algun dia...Enhorabona Ràdio Sarrià, us esperen les noces d’or!

M'he quedat sentat (Kyoto Song)

Doncs si, sentat m'he quedat quna l'Eva m'ha dit que són a Kyoto, mare meva! dos bons amics al Japó!

Quan en Jordi em va trucar fa pocs dies per preguntar-me contactes de gent que havien anat al Japó per anar-hi amb l'Eva, no em pensava que seria tan ràpid...i ahir l'Eva em va escriure des de Kyoto!

Pujaran al Fuji, menjaran sushi del bó i anirán a la ciutat més fantàstica i surrealista! Tokio...espero bones foto i poder-les penjar aquí.

Com que sé que llegiran aixó, només reiterar que us ho passeu molt bé i que torneu plens d'experiències per explicar-nos els que som aquí...

Què pot acompanyar a uns amics a Kyoto? una de massa fàcil, no doubt my friends, "Kyoto Song" dels amics The Cure, des del seu fantàstics "The Head on the door",



i una de més delicada, "Alone in Tokyo" dels francesos Air, per la banda sonora d'aqueall meravella de la Sofia Coppola anomenda "Lost in Translation"



Dedicades per en Jordi i l'Eva, passeu-vos-ho fenomenal!

Filigranes en espiral

Visió noctura, paisatge il.luminat per la lluna. El far de Cap de Creus il.lumina la badia que acull el Port de la Selva, Llançà i Colera. Al fons el far de la fi del món, al mig la lluna en plenitut i a sota les llumenetes del Port de la Selva a la 1h de la matinada...si unim el far, la lluna, Port de la Selva i el reflexe de la lluna al mar ens surt un quadrat perfecte...la natura es sàvia i regular! encara que no ho sembli.

M'agraden molt les fotos nocturnes, transmeten pau i tranquilitat. Aquest dia, quan feia la fotografia la temperatura era deliciosa, no hi havia soroll artificial, només el batec de les ones a la platja...moment ideal per fruir a volum baix de This Mortal Coil.

Aquest super grup va ser un invent de cap de la discogràfica 4AD (no sabeu prou com m'ha marcat la seva música-també en el projecte de les discogràfiques de la meva vida). El senyor en questió és Ivo Watts-Russell, descobridor de talents com Cocteau Twins, Dead Can Dance, Pixies i promotor d'èxits com per exemple "Pump up the volume".

Un dels seus projectes més fantàstics va ser prendre els millors músics i cantants de la seva discogràfica, afegir veus noves i versionar cançons dels clàssics maleits (Big Star, Tim Buckley...) i també gent de la seva colla(Colin Newman, Pieter Nooten..). I vet'ho aquí que van sortir tres grans LPs d'un super grup anomenat "This Mortal Coil", editats entre 1984 i 1990 van marcar un estil propi i recollien grans, grans moments. No son cançons aïllades, sinó que conformen un discurs continu. Es curiós que per exemple el seu darrer disc "Blood", fou un doble LP, per tant per escoltar-lo seguit calia posar-lo 4 cops al toca disc...o bé posar dos CD...ara no cal, pots seguir-lo d'una tirada...

Busqueu més info als links però son 3 discs fabulosos, essent per mi el darrer "Blood" el projecte més complert. Al cap d'uns 10 anys Ivo va voler engegar de nou el projecte, de manera similar com "The Hope Blister" però això son figues d'un altre paner...

Us deixo amb una joia, sese cap mena de dubte, una peça del primer disc "It will end in tears", es tracta de "Another Day"(original de Roy Harper)....

(ep no puc penjar-la perque Goear ha tancat..quan pugui actualitzar el blog ho penjo, sorry!)