Marionetes!

Impressionants, grandiosos, emocionants i melancòlics...i venen del fred. Els suecs The Mary Onettes van sorgir el 2000 peròno fou fins el 2005 que van editar les seves primeres peces. L'explosió va venir el 2007 amb el seu primer LP de títol homònim. Un dels altres descobriments dels darrers mesos que em reforcen la passió per la música.

Aquesta peça que us porto és la que enceta aquest àlbum, i ja està en l'Olimp de les meves cançons preferides. Quantes son? ja! impossible de contestar!

A disfrutar...

S'acosta tempesta a la feina. Per sort sembla que no em mullaré pero per alguns els llamps els partiran i és una llàstima. La fotografia és una declaració en regla de tempesta, però no és mereix un mal auguri com aquest. És altre cop Colera, una tempesta d'Agost deu fer un parells d'ansy. Dies per fruir que finalment s'acosten...o sigui que si hi busquem una música millor anar endavant i no ofuscar-nos.

Però com no ho tinc clar avui posem una de freda i una de calenta...

La freda UV POP "Serious". Un clàssic del dark pop de finals dels vuitanta. La cançó es va fer prou famosa als circuits de la Valencia post punk, pre bacallanera. Aixó va comportar que aquest tema fos reeditat en maxi per Contraseña en la seva col.lecció Old Gold...però no m'enrrotllo. UV Pop no va deixer de ser un grup minoritari -no tenen ni entrada a la vikipedia-, poc prolific i que només va sortir furtivament de l'anonimat aquest clàssic de 1986. No tenia ni video, el que veieu és una composició d'imatges de la banda...

La calenta Joan Miquel Oliver, perfecte company de revetlles familiars però alternatives, els nens el poden ballar els grans els encanta i pels alternatius -dixit- ens meravella!

"La mujer que mordió un piano", quin títol mare meva. Encara recordo un dia al Canal 33 que posaven un paio tocant a les festes de la Mercè, ens va encantar i immediatament vam pillar-nos el seu LP Surfistes en Càmara Lenta. Una delícia de pop naïf. I qui és aquest obvi Mallorquí? doncs como no el compositor dels no més fantàstics Antònia Font. Quedeu-vos amb aquesta extranya dona...

Qui va matar a la lluna?

Ja tocava feia temps...aquests també son culpables de això. Bauhaus, banda de culte del moviment gòtic. Bauhaus, moviment arquitectonic de vanguardia a l'Alemanya pre-nazi...Al 1978 quatre amics van formar Craze, que es va transformar en Bauhaus 1919 i finalment el 1979 en publicar el seu mític primer 12" Bela Lugosi's Dead van passar simplement a ser Bauhaus.

El líder de la banda va ser Peter Murphy, de tendències teatrals exagerades i idolatra de David Bowie els seus concerts es van convertir en processons i segurament van ser la banda que més imitadors barats de Dràcula va donar a la música. Tot i això van marcar i molt i sempre han estat entre els meus favorits.

El 1983 es van separar per formar noves bandes o prendre carreres en solitari com ara Dali's Car, Tones on Tail, Love & Rockets o el mateix Peter Murphy...qui posarem un altre dia. Cal dir que s'han reunit dues vegades, el 1998 i el 2005, fins i tot editant un nou álbum l'any passat. Everything old is new again!

Avui a la vista d'aquesta foto HDR he pensat en Who Killed Mr Moonlight?, potser el tema més accesible de Bauhaus i segurament una pista del que ens donaria en Peter Murphy en solitari. Que disfruteu.

La pluja daurada i el sol invencible

Ahir, dins del cotxe, pluja il.luminada per les llums del carrer...una imatge perfecte per beneïr les pluges d'aquests dies. I per un que viu a Barcelona, ja sabeu de què parlo. No tenim cap ganes de patir restriccions.

La pluja al vidre distorsionava la poca llum groga del fanal transformant-la en fantàstics reflexes daurats. Quina era la millor música pel moment? La pluja és un tema clàssic , però ara que estava manipulant la imatge he pensat en Sol Invictus i el seu LP dedicat a la pluja, In the Rain, editat el 1995. Un dels seus millors, amb peces de gran bellesa i romanticisme.

Què és Sol Invictus? Doncs era una de les religions paganes dels antics romans; una de molt important, tant, que el Nadal com ara el coneixem és en bona part culpa del Sol Invictus o del Sol Invencible. Per simplificar, només cal dir-vos que en aquesta religió es creia que el Sol moria el 24 de Desembre i renaixia invencible el 25 de Desembre...us sona, podeu llegir més detalls aquí.

Qui son Sol Invictus? doncs una banda liderada per Tony Wakeford que s'inclou directament en l'estil que s'anomena neofolk, darkfolk, o més descriptivament, apocalyptic folk. Melodies pausades, instruments de corda, bases electròniques post-industrials i sempre veus melancoliques i temes trascendents de gran bellesa. També solen incloure molta mitologia, paganisme i una gran dosi de experimentació musical. Junt amb Sol Invictus, destacaria els altres dos clàssics que son Current 93 i Death in June, aquest darrer també un dels meus preferits.

Deixem però les paraules, quedeu-vos a la pluja.

Chromakey Dreamcoat

Uhh..n'hi m'atreveixo a traduir-ho. Aquest és el títol de la cançó que em va enganxar als Boards of Canada (aquí en castellà). La banda està formada per dos germans escocesos que sempre han estat interessats en la música. Fan electrònica de molta qualitat, només instrumental i sempre inquietant. Definitivament son ideals per escoltar amb tranquilitat i obtenir suggeriments onírics mirant fotografies...com aquesta platja de Colera que vaig fotografiar un capvespre del passat pont del 1 de Maig. Aneu a la seva web en el primer link que us he posat i ja veureu perquè parlo de fotografia...

Les influències de la banda passen per la psicodèlia dels seixanta, el hip-hop i el folk americà. Barrejant tot això amb una bona dosi de tecnologia i samplers els ha sortit bé, i són un dels meus grups de referència, genials per escoltar quan estàs de viatge (massa sovint) o treballant a casa, dolents pel cotxe on el soroll de fons no permet copsar tots els matissos.

El grup en sí ha estat sempre envoltat de misteri, bàsicament perquè no han estat mediatics en cap cas i no han fet massa concerts. No sé que passa pero els grups que només toquen música instrumental, sempre son més mítics i de culte que qualsevol altre...Us deixo amb aquest Chromakey Dreamcoat, extreta del seu disc The Campfire Headcase publicat el 2005 -i el darrer disc complert dels BOC fins avui dia-. Disfrutareu.

No cars go!

Arcade Fire, una sensació. Sorprenents, inmmediats i contagiosos poden ser adjectius que es corresponen a aquest matrimoni quebequès. Com? doncs sí, en Win i la Regine ens van sorprende absolutament el 2004 amb el seu Funeral, un disc genial, sense fisures. Que no el teniu? a còrrer a cercar-lo. Només per Rebellion (lies) -primer tema que els vaig sentir- val molt més que la pena. Junt amb altres bandes com Editors, Mary Onettes i altres han recuperat i reivindicat els grans grups dels vuitanta. Feia molts anys que no estava tant interessat per bandes noves!

Avui us porto una altre gran peça però del seu segon àlbum, Neon Bible. Editat l'estiu del 2007 va ésser rebut amb gran ansietat, i com tot el que no té el punt de sorpresa no va arribar a la grandesa del primer disc Funeral. Tot i aixó es un gran disc, amb més disparitat de sons, més fosc, amb més arranjaments i potser no tan inmediat però Déu n'hi do!

I perquè sense cotxes, doncs perquè avui mirant les fotos que vaig fer a Itàlia la setmana passada m'he quedat en aquesta porta decadent de la bella cituat de Treviso. Dos prohibits rovellats: No cars go! Arcade Fire...

Marrons a tort i a dret!

Doncs sí, som dilluns i plouen els marrons a tort i a dret. Merda en definitiva.

Curt i ras, aprofitant aquesta tifa d'una vaca de l'Albera a l'Empordà us poso un tema que em permet exterioritzar certa ira per uns marrons que no cal detallar. Una tifa amb mosques de verd metàl.lic...un ecosistema enorme en si mateix, el paradigma del reciclatge!

I què millor que "Smells like..." dels pallassos afterpunk per excel.lència: Alien Sex Fiend. Dissonants i horrorosos per uns, genis de culte per d'altres...en general música experimental difícil de digerir, però amb peces que formen part de la meva llibreria clàssica com "Now I'm feeling Zombified", "I walked the line" o aquesta que us porto avui i que fa tanta pudor. Per cert fou editat com a 7"/12" el 1986 amb una tifa a la portada força més cutre que la que us he portat avui...

is

Reflexes daurats

Una altra imatge HDR, en aquest cas un capvespre a Venècia la setmana passada.

Reflexes daurats a la Sereníssima.

Què m'ha inspirat aquesta imatge? doncs als meus adorats Felt (aquí en espanyol). Un altre dels clàssics de culte dels vuitanta. Guitarres inspirades, melodies pop, han inspirat a tota una munió de grups de pop de guitarres dels darrers anys - Belle & Sebastian sense anar més lluny -. Absolutament desconeguts, però també sempre citats entre els millors de la dècada. No van ser afterpunk, no van ser comercials però van marcar i molt.

Els voleu descobrir? "Sunlight bathed the golden glow"

Us porto una peça editada com a 7"/12" el Juliol de 1984 i que posteriorment va aparèixer aquell mateix any en el seu disc més famós i segurament el millor "The Strange Idols Pattern and Other Short Stories", editat per Cherry-Red, on podeu comprar tota la discografia d'aquests nois si voleu...

Siluetes

Ens podem transformar en siluetes? Siluetes en un espectacle musical infantil, els nens fruïnt, els pares també.

Siluetes musicals. Em poden suggerir paisatges ombrívols, músics de la llunyana Xina, cadavers resseguits de novel.la negra o bé potser quelcom més especial. "We will become silhouettes" dels The Postal Service és una altre de les joies del únic disc d'aquest grup tan curios. Nascut de les ments privilegiades de Jimmy Tamborello i Ben Gibbard. Pel seu compte formen DNTEL i Death Cab for Cutie, però aixó son figues d'un altre paner. El tema fou que es van trobar, es van agradar i van fer un únic disc el 2003, el més interessant -apart del so- fou que com cadescun vivia a un costat diferent de la costa nord-americana es van enviar la música i lletres per correu. Vet aquí el nom del grup...Pop electronic deliciós! Imprescindibles per aquesta dècada, sens dubte. Aquesta peça fou la seva darrera proposta del 2005. Ho disfrutareu!