Dia llarg avui. El congrés és geagantí, com tot a l'americana. El que encara em sorpren cada cop que visito els Estats Units son la quantitat de "homeless" que es poden trobar pels carres. D'acord -direu- però també a qualsevol ciutat catalana hi tenim gent pels carrers...sí però avui tornant cap al meu hotel he vist diverses misèries humanes que us juro no veig a Barcelona pel carrer.
Justament quan he arribat a l'habitació i he repassat el US Today d'avui he vist una anunci a pàgina sencera que m'ha cridat l'atenció. Era una carta oberta a Obama des de la plataforma ciutadana Divided We Fail (Dividits fallem). El símbol és una mescla del burro i l'elefant, símbols dels dos partits majoritaris als USA. Que reivindica aquest grup? doncs una cosa que molts catalans, espanyols i europeus en fi disfrutem des de fa temps, amb alts i baixos, amb limitacions i també incerteses, però tenim seguretat social, atur i jubilació.
Coses tan bàsiques no existeixen als Estats Units, i sembla que hi ha un intent seriós d'apretar als demòcrates en aixó. Veurem. El cert és que el país és genial per la matèria gris, jo treballo per una "major biotech" californiana i certament hi ha moltes oportunitats per emprenedors i treballadors, però també és cert que passar de gloria a misèria és massa fàcil...com ja he dit veurem. Espero que amb el nou president, amb els nous temps els americans puguin sortir més de la seva capsa i no mirar-se tan al melic com han fet massa anys. I és un gran país certament, amb un gran melic!
Aquesta entrada no té música directa, no tinc la inspiració...o sí...podria anar per la capsa, his box..què diu aquest. Dali's Car, un experiment muscial de Mick Karn (ex Japan) i Peter Murphy (ex Bauhaus) del 1984. Únic disc, The Waiking Hour, amb peces intrigants però que conserven avui en dia interés. D'elles la primera que vaig escoltar cap el 1990 va ser His Box i d'aquí el link amb el títol. La música es conserva, el video no tant però val la pena un cop d'ull veure què feien els "arty's" als 80...
I vet aquí un gat, vet aquí un gos...aquest conte ja s'ha fos. Ah quan anyoro ja explicar un conte a la Clara!
Les Nits en Blanc i Negre va ser un programa de Ràdio Sarria, a Sarrià de Ter, Girona que va emetre entre 1991 i 1998 la música que ens agradava. Vam començar en Marru, l'Àlex i jo, cadescú amb els seus gustos musicals; mica en mica em vaig quedar jo tot sol. Músicalment hi va haver una deriva cap l'afterpunk, el sinistre, el dream-pop, la cold-wave i tots els estils que hi son afins (o no!). El títol s'hi esqueia prou bé, però és de rebut dir que originalment "blanc i negre" reflectia tot l'espectre de músiques possible, com colors hi ha entre el blanc i el negre. Un títol original d'en Marru per cert.
Quan per motius diversos el programa es va acabar, el següent projecte personal va ser una web de tribut a diverses de les bandes que més m'han agradata. Va estar inactiu des del Febrer de 2000, i va esser eliminat cap el 2013 finalment...
Aquest blog es l'herència i el futur de Lest Nits en Blanc i Negre...però també serà molt més personal...i també més visual. Imatges i música...sensacions, fotos i cançons.
També me podeu seguir al Facebook on hi trobareu més activitat els darrers anys
La vuelta al mundo en un tonel (1909)
-
Hay quien lo llamaba barrica1, pero prefiero el término tonel. Poco importa
el detalle, el caso es que dos tipos de lo más osado decidieron dar la
vuelta a...
IAN Mc CULLOCH REEDITA LA SEVA OBRA EN SOLITARI
-
Ian McCulloch, líder dels Echo & The Bunnymen, publicarà a finals d'agost o
principis de setembre les reedicions dels seus tres discos en solitari:
Candle...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada