30.3.08

Societat de Dansa...o com alguns no son agraïts (ho he de treure...)


Vet aquí que un dia em va interessar una banda bastant desconeguda dels primers vuitanta. La primera referència va venir com no de Mick Mercer i el seu mític Gothic Rock vol1 editat el 1992. El tema era "We are so happy" i ells eren The Danse Society. Vaig intentar buscar alguna cosa en CD i semblava que no hi havia res...per tant va començar la caça i captura de la seva discografia vinílica. I la tinc tota, si més no la oficial, res de directes.

Van ser força anys per aconseguir-ho tot, culminant amb la creació de la primera discografia extensa i il.lustrada de The Danse Society la meva web de finals dels 90...vaig estar en contacte amb diversa gent que em va enviar material (recordo un paio de Japó que em va enviar unes fotocopies de un fanzine japonés del 1984 amb una entrevista dels Danse!) i fins i tot el guitarrista de la banda Lyndon Scarf em va escriure un parell de emails per completar la seva biografia.

I anys més tard la discogràfica Cherry Red es va posar en contacte amb mi demanant-me si tenia contacte amb la banda, cosa que no pasava. Total que els amics de Cherry Red van començar a reeditar en CD per primer cop el material de The Danse Society en la seva col.lecció Gothic. L'any passat van llençar el tercer i darrer CD. Tot molt bé si no fos perquè en la discografia que inclouen -i part de la biografia- està textualment fusellada de la meva web. Ho puc reconèixer fàcilment en molts llocs pero per evitar se exhaustiu podeu comparar una captura de la meva web (escrita el 1998) i la de Cherry Red (del 2003)...és només un exemple...potser un dia escanejo la discografia dels CDs i ho comparo amb la meva (fins i tot hi ha exclamacions meves...)

Piqueu sobre la imatge per veure bé la comparativa..

Bé, conclusió: és de ben nascuts ser agraïts.

Conclusió II: M'han agradat molt els The Danse Society, potser una mica obsesivament, a la meva dona no li agraden, diu que son un pal. Potser ho son pero tenen peces fantàstiques de pur gothic-pop vuitanter.

Com que la gran majoria de cançons les podeu comprar en els tres CD editats pels amics de Cherry Red, us deixo un tema inèdit, que va aparèixer el Novembre de 1982 en un flexi que regalava la revista holandesa Vinyl (nº 19). Es tracta de una versió demo de "My Heart (missed another beat)" que var sortir en format editat en el seu mini LP Seduction de 1982.

Una de les meves preferides, aquí en versió més crua pero també més intensa que l'original. A disfrutar (i diculpeu per la rabieta)





26.3.08

Getting the fear


Una altre de les rareses rescatades del oblit dels vinils. Aquests nois de Getting the Fear eren The Southern Death Cult sense Ian Astbury. Recordeu que aquest es va agrupar amb Bill Dufy per crear els primers brillants Death Cult poc a poc convertits en els dinosauris The Cult...

Doncs bé Getting the Fear va ser una mica bluff. Tenien certament més imatge que fons -no he trobat imatges però podeu veurel's en el link the youtube abaix- però tampoc van durar massa. Només van editar un single/maxisingle amb RCA el 1984. No espereu uns Southern Death Cult, el so Getting the Fear era molt més tou, electrònica de mitjans del vuitanta. Recorden als moments més comercials de The Danse Society. Com exemple, la cançó estrella d'aquest maxi podria estar en una d'aquestes impersonals recopilatoris del millor dels 80.

Tot i aixó, es un tema interessant, i més perquè no existeix enlloc en CD. O sigui que a disfrutar d'aquest enllaç.

Descarregar


25.3.08

Pujant l'escala mecànica de baixada

Una traducció lliure de "Up the down scalator", una canço del primer disc dels britànnics The Chameleons. El disc en qüestió era "Script of the Bridge".

The Chameleons=la banda més infravalorada dels vuitanta. Humil opinió personal (i de molts).

Paisatges fantàstics de guitarres encreuades i veu melancòlica. Com no, els vam descobrir (molts de nosaltres) escoltant els dos fans saltencs que conduien el programa "Pujant l'escala mecànica de baixada". El primer cop que els vaig sentir deuria ser el 1988 i ja s'havian separat. Una dècada despres, el 2 de Novembre de 2000, tocaven al teatre de Salt. No sabeu qui els va convèncer? Doncs com no en Pemi de Moby Disk, que era el 50% de Pujant l'Escala Mecànica de Baixada...

Quins grans moments, un dels millors com no es "Up de Down Scalator", una canço sobre vendre's l'ànima per la fama i la fortuna...disfruteu

24.3.08

Un altre dels clàssics: The Church

Una altra de les grans bandes dels vuitanta, amb producció extensa que arriba als nostres dies. The Church van sorgir al tombar de la dècada, amb Steve Kilbey y MartinWillson-Pipper al capdavant.

Memorables, grans moments i grans discs. El seu disc The Blured Crusade fou un dels primers LPs que em vaig comprar...i com els vaig descobrir direu? Recordem que erem el 1988, no internet, no PC...però sí la ràdio.

És extrany que no ho hagi explicat ja un altre dia, però no només tot va començar amb The Cure. Un dia un amic em va dir: "A ràdio Salt fan un programa de la música que t'agrada...", era "Pujant l'escala mecànica de Baixada" que feien en Pemi Planes i l'Enric Casadevall. Crec que encara tinc cintes gravades del seu programa. Al principi era el dilluns de 9 a 11h, i jo cada dia tenir la cinta de 90 mins preparada...us juro que cada dia descobria més i més grups. Un dels primers a caure van ser The Church...

Anem però al gra. Avui us puc oferir un tema del Church, com sempre una peça que no trobareu en cap CD. El 1985 The Church treia al mercat un Maxisingle de 12" amb tres peces: Tantalized (extended version), The view i As you will. La primera era la estrella de la cara A i no s'ha editat mai en CD. La original la podeu trobar en el seu disc Heyday del 1985.

Aquí la teniu per disfrutar, i si us agrada, teniu molts discs del The Church per comprar...

Descarregar

The Knife: els avantatges del zapping



Avatatges del zapping? ara mateix fent zapping als 32 canals del TDT (90% pèssims...) arrivem com no a Fly Music. Posaven un clip de Vive la Fete (un altre dia...) . Això m'ha fet pensar necessito compartir la darrera gran meravella que vam descobrir a Fly.

Un dia un clip intrigant, fosforescent, de veu suggerent i pulsos electrònics ens va cautivar. Eren els suecs The Knife amb el seu Heartbeats en directe, un tema del seu segon disc Deep Cuts del 2003.

No us ho podeu perdre, primer mireu aquest clip, segon escolteu més d'ells al seu Myspace i tercer correu a comprar el seu darrer disc Silent Shout...

21.3.08

Elvis Morrissey

Ei no teniu res dels Smiths? doncs ja podeu correr a comprar el primer que trobeu! Segur que serà una recopilació i segur que us encantarà...

Ara bé, segur que els coneixeu i tambe sabeu qui es Stephen Patrick Morrissey....quan talent i quantes boníssimes cançons han sortit de la seva gola. Tot i aixó el temps passa. Ara el Morrissey, o el Mozz, està de gira del seu darrer disc de grans èxits...i bé hi ha algun més que sonat fracàs en aquesta gira...El senyor viu a Itàlia fa anys, no és un gran esportista i no és un xaval, per tant abordar 6 dies seguits de concert al Roundhouse de Londres va ser una temeritat. Les dates eren del 21 al 26 de Febrer: primera nit, excel.lent, excitant, talent, veu...segona nit, talent pero no excitant..tercera nit..cataclisme a la quarta canço...tres nits restants cancel.lades...però quan està bé, ho està.

I a més ens ha donat moments memorables...per nosaltres un dels millors es quan amb els Smiths combinaven en directe la millor cancó de Elvis Presley -Mary's the name (his latest flame)- amb Rusholme Ruffians. Aixó passava en concert a just la meitat del vuitanta quan tots erem més joves i els Smiths ere LA BANDA.

Comprobeu-ho en aquest directe a Salford, Anglaterra el 1986...comença amb la versió de Elvis i empalmen amb Rusholme Ruffians, grandiós!

20.3.08

A vegades ens acostem massa

Si, no cal obviar-ho, un dels motius pels quals em va interessar tant ser diferent en la música que escoltava va ser clarament que era diferent. No va començar així, primer va ser la música, però després hi vaig trobar el gust. I com no, era -és- molt excitant descobrir un grup nou que t'enganxa molt i que et fa SENTIR. La música es tot sentiments i algunes bandes/grups/músics en son experts...i alguns a vegades s'acosten massa a la vulgaritat pero continuen essent meravellosos. En aquest cas us poso un video d'una de les cançons més genials de la Lisa Gerrard. Ella va ser la meitat del grup australià Dead Can Dance, que van desapareixer a mitjans del noranta per reapareixer fa un pocs anys per fer concerts i tornar a desapareixer.

La Lisa s'ha acostat molt a la vulgaritat en els darrers anys, pero clar la vulgaritat genera bons dinerons..em refereixo a bandes sonores com Gladiator (NOTA: blog personal, comentari personal...), tot i que també ha composat bandes de pel.lícules més alternatives com Whalerider.

Però bé, tot i que a vegades aquests grups que ens agraden s'hi acostin massa, continuen essent genials. Aquest tema ho demostra: Sanvean (I'm your shadow)

19.3.08

Jardins Glaçats

Ha estat una setmana durilla -i ho dic en passat perque avui dimecres s'acaba, és Setmana Santa-, come ja es massa habitual fora de casa. De fet aixó ho penjaré avui des de l'aeroport de Standsted a Londres...avantatges de wifi.

Si una setmana forta i freda a Cambridge, ha nevat una mica, gelant lleugerament els jardins. Jarding Glaçats son els que cantaven fa pocs anys els amics de Goethes Erben en col.laboració amb Peter Hepner. El Peter Hepner és el cantant de Wolsheim un grup alemany de electrónica fosca i elegant que no us podeu perdre i que ja posarem un altre dia. Aquesta col.laboració es va transformar en aquest single entraria segons el meu criteri en la llista de singles perfectes -un dia ja farem una llista...serà interminable-...quedeu-vos doncs amb els passatjes glaçats de Glasgarten.

13.3.08

Paris, la nit

Paris de nit i plovent, és on era fa poca estona. Paris era la ciutat de les llums i certament el seu encant, nocturn, és d'allò més sugerent...

He pensat quina música em pot evocar aquesta ciutat...i és tard o sigui que recorro a un altre tòpic de la movida.

Cau la nit i es fa de dia a Paris
En el dia en que tot va passar
Com un somni de bojos sense fi
La fortuna s'ha rigut de tu


La Unión, Lobo Hombre en París...continua sent una cançó memorable

12.3.08

Intranquilitat

Hola, avui estic intranquil, com no per la feina...he estat pensant quina música podria describir aquest estat d'intranquilitat o bé generar-la. La resposta més ràpida que em venia a la ment eren els pioners industrials com Einsturzende Neubauten o Throbging Gristle, sí et deixen realment intranquil. Però aprofondint una mica en grups que m'agraden més he pensat en Nick Cave i la seva segona banda, The Birthday Party. Rotunds i càustics, no deixaven a ningú indiferent.

Aquí us deixo el seu Nick the Stripper de 1981...i de premi, per que compareu, més avall trobareu The Weeping Song de Nick Cave and the Bad Seeds. Mateix compostiro i cantant, 9 anys de diferència...la intranquilitat ha passat (temporalment esclar!)



11.3.08

Homenateg a Dalí: El Gran Masturbador (LP, 1989)



Recordo perfectament aquella tarda d'hivern quan un grup de amics de COU vam decidir anar a Figueres a veure la capella ardent de Salvador Dalí. Suposo que deuria ser el 24 de gener de 1989, un dias després de la mort del geni. Una estona fent cua, la figura com de cera de Dalí, i sobretot gresca pel carrer. No tinc ni idea perquè vam poder-hi anar, vam demanar-ho? vam fe campana? difícil als Maristes...

Moltes i diverses manifestacions artístiques posteriors han homenatjat al geni empordanès, pero potser la més extranya és aquest disc que us presentem avui.

"El gran masturbador", títol mític i oníric de Dalí, es el escollit per donar també títol a aquesta recopilació-homenatges de 11 bandes figuerenques al ointor desparegut. Va ser patrocinat per l'ajuntament de Figueres i editat el mateix any de la mort de Dalí, el 1989.

El disc es curiós, no espectacular, fins i tot provoca algun somriure en alguna peça. Personalment el que més m'agrada es que les bandes no tenen el so habitual de finals del 80 a Girona, marcat com no pels omnipresent Sopa de Cabra i el seu rock de bases setanteres, sinó és més experimental.

De totes les bandes una em fa especial gràcia, La Cripta, una reunió de tòpics sinistres en català! més foscos i clàssics que els Kitsch: teclats, saxo i lletres fosques. La Cripta... el 1990 els Heroes del Silencio van tocar a la plaça de Braus de Figueres, vam anar-hi amb en Marru i el seu R5 blanc. Em van sorprendre els teloners, amb un teclista amb samarreta de Joy Division...eren la Cripta...però jo no tenia aquest disc....

Descarregar

FORMAT: 12" LP
ANY EDICIÓ: 1989
DISCOGRAFICA: DRO
TEMES:

Cara A:

Locura de Amor-Conejo Recalentado
L'enigma sense fi-Hobbie
Gala i Dalí-Apàtridas
Agua-Doctor Chivato
Record-Digit Arts

Cara B:

La Cripta-Petjades
No sé-Ritme a la ciutat
Código de Barras-La ciutat dels rellotges tous
Imprevisibles-El temps es fon
Los Carbónicos-Vent Diví
Tremendos-Herramienta Loca

CARATULES:

DAVANT

Revelacions...Fade Out



Doncs si, la revelació d'una amiga. Ja feia temps que l'Eva em deia "has d'escoltar a la meva germana". Ho sento! he trigat massa a demanar-te el link però el cert és que porto tota la tarda repetint les 5 cançons que te penjades Myspace. Ep, i no només canta, que composa lletra i música, fa arranjaments, graba i publica. Si senyora!

No us ho podeu perdre, influències diverses, molts matissos i una veu fenomenal, Beth Gibbons, PJ Harvey, trip-hop...entre molts altres. Per sobre de tot molta sensibilitat i com no melancolia. Un so blanc i negre...

http://www.myspace.com/fadeoutweb

Some Velvet Morning: Lydia Lunch & Rolad S. Howard.

Finalment m'he decidit a passar els vells maxis, singles i LPs format digital. No espereu trobar supervendes o fins i tot clàssics reeditats, només paga la pena fer-ho per aquelles peces que no han estat editades en cap cas en format digital i per tant son pràcticament introbables. Poc a poc aniré afegint peces...

Aquesta és una de dues grabacions que la musa de la No Wave Lydia Lunch, artista experimental i sovint extrema, va fer en colaboració amb els Birthday Party el 1982. Es tracta del maxisingle compartit amb Roland S. Howard, company de Nick Cave a la banda australiana.

Destaca sobretot la canó de la cara a, Some Velvet Morning, una versió d'un tema cantat originalmente el 1967 per Nancy Sinatra.

Descarregar

FORMAT: 12" Maxisingle
ANY EDICIÓ: 1982
DISCOGRAFICA: 4AD, BAD 210
CARATULES:

DAVANT


DARRERA

Vaig somriure més d'un segon

Crec que és fosc i sembla que estigui plovent, vas dir
El vent bufa, com la fi del món, vas dir
I fa tan fred, com la fred de la mort, i llavors vas somriure un segon

Crec que soc vell i sento el dolor, vas dir
I tot s'acaba, com si fos la fi del món, vas dir
I fa tan fred, com la fred de la mort, i llavors vas somriure un segon

A veces em fas sentir
Com si estés vivint a la vora del món
Com si estés vivint a la vora del món
És només la meva manera de riure, vas dir

Sorprès, gratament sorprès! ahir a la nit em vaig emocionar molt amb l'inici del concert dels Cure al Palu Sant Jordi (com es rutina cada 4 anys des del 1992)

Com ja és un clàssic des de fa molts anys van començar amb Plainsong, una canço atmosférica, trista i bella com més no pot ser..i ho vam veure en directe amb la Blanca, mentre la nostra filla Clara es dormia plàcidament a casa...

Rar, rar va ser veure un concert dels Cure sense teclats. Alguns moments van ser brillants -segona emocionada amb The Edge of the Deep Green Sea, quina versió de The Walk sense teclats- i altres més extranys com Close to Me o Why Can't I be you amb un Robert Smith exhaust-, per per un fan com jo va ser un gran concert.

Us deixo amb Plainsong, no la versió actual sense teclats, és una versió feta a Portugal el Juliol de 2004, pocs dies abans d'actuar a Santiago de Compostela. Aquest concert del Monte do Gozo també el recordarem la Blanca i jo per sempre...

10.3.08

Busquem un home per vendre'l a un altre

El 1993 els Front 242 van tocar a Girona.

I què? em direu...

doncs res esclar a menys que conegueu el seu Headhunter o us agradin. El cert es que aquest tema era un clàssic dels dissabtes i diumentes de finals dels vuitanta a la Sala del Cel, i aquests mateixos van se els que els van portar al vell Palau d'Esports de la Devesa un vespre fred de la seva gira Up Evil.

Vam ser quatre arreplegats, el concert sonava a mil dimonis pero var ser tota una experiència sense agafar el tren cap a Barcelona com era (deu er) habitual per veure algun concert alternatiu.


9.3.08

M'agraden les magranes


No només en foto sino també son delicioses per menjar, perfecte fruita de tardor que si no es collida es va ressecant al magraner fins recargolar-se, i finalment caure a terra com un record de la seva vermella frondositat.

...piqueu a sobre la imatge per veure-la bé.

Música per una festa trista (o reunó de tòpics)

Clar, a un blog de música amb aquesta descripció, amb aquests estils de música, li encaixa al mil.límetre una Música per una festa trista. Es La Fete Triste dels germans francesos Philippe i Hervé Lomprez. Des de 1983 han fet una música que pot servir com exemple del que s'anomenà cold-wave a mitjans dels anys vuitanta. El nom que van triar pel seu grup es Trisomie 21, segurament no massa encertart, tot i que enlloc he pogut trobar els motius pels quals van emprar aqusest nom.

Abandoneu les paraules i deixeu-vos seduir per aquesta bella peça instrumental creada el 1984...

6.3.08

Tot arriba...o com ser feliç amb petites coses!

Doncs si tot arriba, petites coses que em fan somriure:

-Primera carrera de MotoGP a Qatar el proper diumenge

-Concert de The Cure a Barcelona el dilluns...3 hores tocant esperem..

Es pot castigar amb petons? The Glove

Avui ha sigut un dia extrany, avió matí, avió vespre, una situació complexa a la feina, Noruega...surrealisme.

Imagineu-vos tancats una setmana veient pel.licules japoneses de sèrie Z, Godzilla i similars, i prenent substàncies al.lucinógenes. No pot sortir res de bo o si?

Aixó van fer Robert Smith i Steve Severin el 1983, el que va sortir va ser un projecte anomenat The Glove. Cançons fascinants de lletres surrealistes i música extranya. Van agafar una cantant de usar i tirar (Jeannette Laundray) i van fer un disc imprescindible per tot fan de The Cure. Dos senzills, Like an Animal i Punish Me with kisses van finiquitar el projecte...aquí en teniu un Càstig de Petongs

5.3.08

Comité Cisne o perquè vam pagar massa per la música

Què vull dir amb aixó?

Simplement que hem pagat molt per la música...si més no jo. Anem al gra. Tinc una bona col.lecció de discos, inclosos molts vinils pels quals vaig pagar massa diners quan era jove i no en tenia. Pero llavors no hi havia blogs, youtube, itunes, reedicions de luxe en doble CD ni res per l'estil per tant calia pagar molt per tenir aquella canço que tenies en un casset mal grabat de la radio. I sempre era d'un grup extrany, editat només en un Maxi i cara B...

Uns dels molts discs que vaig perseguir arreu eren els de Comité Cisne, una banda valenciana liderada per Carlos Goñi que tenia un so potent, èpic (van ser teloners de Simple Minds) i realment que em va cautivar.

No voleu saber el que vaig voltar, les fires del disc que vaig visitar fins que vaig comprar aquest mini LP de 6 temes per 6.000 peles de les d'abans. Tota una fortuna quan els LP nous valien 1.500.


Sense cap mena de dubte el mini LP valia la pena, i fa uns pocs anys s'ha reeditat en CD per si voleu comprar-lo. De moment podeu veurel's en una actuació a la TV on presentaven la millor cançó d'aquest disc: Lágrimas, corria l'any 1986...

4.3.08

Les millors llàgrimes...

Com un cel rogenc de capvespre ventós d'hivern, la veu de Liz Fraser en aquesta cançó de Massive Attack, evoca paisatges bellísims. Aquesta és una de les cançons preferides per la meva dona, per aixó va sonar al nostre casament...una les milers de petites coses per les quals l'estimo tant.

Que no sabeu qui és la Liz Fraser? doncs us heu perdut molts paisatges sonors indescriptibles. Podeu començar per explorar els Cocteau Twins per exemple!



Oració: Deixeu que els nens vinguin a mi...

Obviament quan flipava amb aquesta canço dels banyolins Kitsh a 1989, no pensava en els sentiments que es tenen quan tens els teus propis fills...escolteu-la bé.

Aquesta cancó Oració es del seu primer disc, amb títol homònim "Kitsch". Editat el 1989, era un clar homenatge al afterpunk britànic i l'època sinistre de la movida. Poseu en una coctelera els The Jesus and Mary Chain i als Paràlisis Permanente i us sortiran els Kitsch.

I per cert, quin directe que tenen. Recordo quan van presentar el "Kitsch II" a un envelat per les festes de Banyoles, vaig anar-hi amb la meva colla de colegues...només jo vaig quedar dins escoltant l'esclat elèctric que es movia allà. També recordo que sempre acavaben els concerts amb el mític "Autosuficiència" de Paràlisis...perà ja parlarem d'aquests darrers un altre dia.

Per cert encar flipo bastant amb el Pallaso, Preso Mental i altres meravelles del seu primer disc!

El millor de Kitsch és que encara toquen, ven aviat tindran el nou "Kitsch 10" al mercat. Els meus més sincers agraiments!

Ojos profundos, viejos son, largos caminos tu y yo. No lo conoces es el Gris

La Dama se Esconde es potser el grup que més representa el que m'agrada musicalment, lletres surrealistes, un xic infantils i naifs, sempre tristoies, i clar amb una música de clara influencia anglesa.

Van començar com Agrimensor K, amb clara inspiració en els seus estimats The Cure i Joy Division, pero no eren molt orignals. Per sort aviat van desenvolupar un so més fresc, sincer i personal. Aquest video de una de les seves millors cançons (la millor?)...aquesta caixa de ritmes, aquest baix...La canço que jo sàpiga no es troba en CD ja que no s'ha reeditat la seva discografia. És del seu primer disc, Avestruces, que fou editat per DRO/GASA (unió de les dues gran discogràfiques independents, Discos Radioactivos Organizados y Grabaciones Accidentales) el 1985. A disfrutar uns dels grans oblidats de la música espanyola dels anys vuitanta.

3.3.08

Mimosa


La música no ho es tot, una bona foto és també un pou de sensacions.

Aquesta es la darrera bona foto que vaig fer amb la D70 que es va jubilar fa un mes per la D300.

Espero penjar-vos més sensacions visuals com les que provoca aquesta mimosa sota la llum del capvespre de gener...pica a sobre per veure la foto en tot el seu esplendor.

Perquè la melancolia es tan bella?

Realment complicat de respondre pero le bellesa que transmet la melancolia és molt més forta que la bellesa de la vitalitat...tot i que tot som vius i quan veig a la meva filla Clara penso que no tinc raó. Però sempre m'ha agradat la música melancolica....i avui que és el meu aniversari res millor que els Slowdive amb el seu clàssic Allison per exemplificar-ho.

2.3.08

Un inici no gaire original...o sí?

Son un clàssic, i segurament també un tòpic, perè sense ells no hi hauria res d'aixó. Es de rebut començar per ells. Res millor que un clàssic de 1981..The Cure, Other Voices

Avui obrim















Si, avuim hem obert el blog, com tot diari es sobretot personal.

Les Nits en Blanc i Negre va ser un programa de Ràdio Sarria, a Sarrià de Ter, Girona que va emetre entre 1991 i 1999 la música que ens agradava. Primer erem en Marru, l'Àlex i jo, cadescun amb els seus gustos musicals, finalment els darrers anys era jo tot sol. Tot i que clarament hi va haver una deriva cap l'afterpunk, el sinistre, el dream-pop, la cold-wave i tot el que volgueu classificar...i el títol s'hi esqueia prou, originalment aquest reflectia tot l'espectre de músiques possible, com colors hi ha entre el blanc i el negre.

Quan per motius diversos el programa es va acabar, el meu següent projecte va ser una web de música que fa molts anys no s'ha actualitzat http://personal.iddeo.es/blancinegre/index.html