30 de Novembre

51 anys de diferència, 1939 i 1988, mateix dia. La família es feia petita, es perdien dos persones, dos fills, situacions molt diferents. Circumstàncies desgraciades com us podeu imaginar el 1939. El meu tio-avi Narcis Pau Massana era afusellat, segurament en una fosca i freda matinada al cementir de Girona. El seu nom ara hi és a la placa d'homenatge (bé amb el cognom Pou). La meva àvia Lola, que hi és i no hi és en parlava a vegades...com va anar a portar algunes coses a en Siset després que el prenguessin pres, com havia de parlar castellà sense saber-ne massa, com havia de dir que era la seva dona per poder parlar amb ell, com un dia va anar a veure'l i li van dir que ja no calia que vingués més...cal parlar dels motius pels quals estava pres? havia comès delictes de sang? sembla que no però clar, només ens queden els records...

L'altre dia la mare m'en parlava i de com ara també està mirant de buscar informació de l'altre germa Pau-Massana que es va perdre a la guerra...diuen que a la batalla de l'Ebre. Dels quatre Pau-Massana de Vilanna, amb pare de Camporrells, a Terol, a la franja...jo només en vaig coneixer a l'Elies, el padrí d'Osor. El meu avi Enric ja feia força anys que havia mort quan jo vaig neixer...les condicions de vida de la postguerra, la miseria -no personal- sinó real, la falta de mitjans,  se'l van emportar amb dolors aguts pels seus problemes de ronyó i segurament sense mai haver paït el que havia passat als seus germans. Ell no va estar pres, fou el seny de la meva àvia Lola.

L'Elies "Tin" per els amics, va estar pres, i es va lliurar de l'afusellament pels pels...a ell si el vaig conèixer...i vaig tenir la oportunitat de parlar llargament del que havia estat la guerra, la presó, la post-guerra, la por, la indignació, la frustració, la vergonya...el més curiós és que no era un home gens ressentit que va viure prou bé la seva segona part de la vida (eme refereixo des que va tornar de la presó..).

Respecte al que va passar el 1988, en parlarem potser un altre dia...no vull allargar-me molt...us deixo amb una cançó d'un grup que he redescobert finalment...després de molts anys. Fundicion Odessa tenia en el seu primer disc ple de guitarres afterpunk un tema molt escaient pel que us he explicat...España en Guerra

El facebook m'està robant el blog...

Doncs ni m'ho imaginava però facebook m'està robant el bloc...al final l'objectiu és el mateix, expressar en un moment els pensaments, idees, tonteries i imaginacions...i la immediatessa de facebook ho fa més possible. La veritat és que aixó de poder buscar en 30 segons aquella raresa que estàs escoltant i penjar-la per compartir-la amb els amics no té preu. Certament facebook no és un repositori de comentaris que es pot facilment llegir de manera retrospectiva, cosa que sí passa amb les blocs, per tant es converteix en una mirada més puntual i efímera a la nostra persona.

Darrerament he penjat moltíssima música al facebook...per tant s'em fa complicat allargar-me molt. No sé si sabeu que apart de la música les motos son una altre passió. Molt més mundana, fins i tot mal vista reconeixeu-ho, però finalment després de no dormir unes quantes nits he comprat una KTM. Mare de Déu, estava tan acollonit el primer cop que la vaig agafar...penseu que jo am 1,82 cm toco de puntetes.

El que va passar a continuació no te paraules, com ahir veient el Barça-Madrid al camp -síiii, hi eram amb la Blanca-, vaig recordar unes sensacions i emocions que feia 15 anys no sentia pujant per camins de pedres i bassals enfangats! Avui la foto no és de les artístique i emocionants, pero les emocions hi van a dins...un parell d'hores per camins al diumenge, dues horetes més per netejar i engrassar el ferro i el nen content...salut i gas...i música com sempre. Més sobre el tema aquí...


Love and Rockets! yeah!

Uns altres dies extranys

El dies es tornen extranys, les rutines es fan insuportables, els dubtes i les alegries ens mantenen vius...anava a continuar escrivint que "vivim en un món intens"...però he parat.

El món ha estat sempre intens, ara i des de sempre, de fet segurament ara és menys intens que fa 20-40-80-120 anys! I és injust! Certament la vida no és justa, tots vosaltres ho sabeu. Per aixó cal cercar la felicitat en els moments furtius, en aquells moments on no hi ha res més que la parella, els fills, els amics, els pares, els companys, la pel.lícula, el llibre, la natura, el vent, el mar, el menjar, la moto, la llibertat, una foto, un joc de vídeo, un vi, un còctel, un dibuix, una compra, un gest, un paisatge,...i milers de moments més (gràcies mare).

També la nostàlgia, aquell pensament fugaç de temps passats ens produeix moments feliços...certament cal viure al moment però encara a vegades em produeix un estat de gràcia pensar en moments on vaig ser feliç. Un d'ells que no tornarà era quan estava a la ràdio, la rutina dels dimecres al vespres...certament ara ho veig molt més romàntic del que era llavors (quan tenia altres maldecaps...). Un altre és de la vida universitària, especialment del primer i segon any de carrera...no sabeu quantes tapes de truita de patatam ens vam cruspir amb l'Alfons, en Pau i en Pitu al Garbí...hi vam passar més hores que a les aules...(d'acord, aixó ho vam pagar!)...ens vam convertir en mestres de videojocs que ni recordo...

Però bé, la més gran nostalgia sempre bé acompanyada de música. Sí la música, el torrent de sensacions i moments feliços, el plaer del descobriment, de la pell de gallina, quan veus que ahir escoltant Estudios de mercado de Dorian fa 25 anys vas sentir el mateix quan vas escoltar per primer cop M dels The Cure...esclar que no són el mateix! però les sensacions es repeteixen. I tants altres...

I amb Dorian ens quedem, indie electrònic, sense massa complicacions, amb tres discs al mercat i amb una punxada emocional gran. M'encanta pensar que la gent balla amb Dorian a les nits de marxa! Aquí i aquí en podeu saber més i comprar-los tot el merxandatge que volgeu. Tres videos, comencem amb el seu himne de 2007...

Binaris

Finalment escric per impuls, quan temps sense mantenir aquesta finestra que em va permetre començar a llençar els meus pensaments i sensacions a les tan mencionades xarxes socials.

Que ha disparat la necessitat d'escriure avui? senzillament, quan escrivia fa uns minuts en la llibreta de l'escola infantil de l'Àlex m'he adonat que avui som el 1.10.10...i el primer que m'ha vingut al cap es "binaris". La Clara immediatament m'ha preguntat que és "binaris", per una nena de 5 anys ha de ser una llista de números amb només zeros i uns...immediatament, perquen només zeros i uns...bé la resposta ha estat, vinga acabat la llet que hem de marxar al cole...al vespre en parlem.

Codis binaris, molt més antics que el que us podeu pensar...2300 anys he llegit...però a mi em fan pensar en "computadoras" -en castellà- i no en ordinadors...el primer terme directament hem transporta a ordinadors de fantasia, de ciència ficció de sèrie B, d'Aviador Dro i de Devo, de Kraftwerk i Tangerine Dream...els ordinadors son coses fines i modernes, gairebé snobs...iPads i netbooks...

Bé, tinc poca estona, però certament us volia posar una selecció de grups obscurs i no tant, pero que certament van fe múscia binària...i com no un xic fosca

I començarem amb un tema que recordo de quan era petit, per la tornada "freak"...recordeu "la televisión es nutritivaaaaa..."...recordem als Aviador Dro...



i si Aviador era ja raret per l'època, encar van tenir un project paral.lel de synth-pop...Los iniciados...video super freak...una peça deliciosa i crua




Els suecs Twice a man...brutals amb la seva sèrie The Goat...aquí Music for girls (part 3)



Uns dels meus mites preferits, fascinants als vuitanta...totalment vulgars avui en dia. Clan of Xymox, A Day



Una canço certament gens obscura però ens va marcar tant...no vull ni dir qui son!



i com he d'acabar ràpid, una sorpresa...... Mecano.................................................................................no els espanyols  (...sabieu que n'hi havia uns d'holandesos)...ni herois de synth-pop però m'agradava posar-los!


Mecano - Live - To Life's Re-Union - Trebeuren - 1981

Mecano | MySpace Music Videos

Fascinat pels noms

Us heu comprat mai algun disc només llegint el nom del grup i el disseny de la portada? si heu contestat que sí teniu el virus del col.leccionista musicòleg. El virus ja fa temps que el tinc i com us podeu imaginar ja tinc uns bons anticossos que ja em prevenen de la temptació...però certament la fascinació pels noms de les bandes  i la seva estètica sempre m'ha acompanyat.

Ja hem parlat aquí de com 4AD em va influir i la obssesió delirant pels seus discs, en tinc una bona colla comprats purament per la portada i perquè eren d'ells...tot aquest rotllo em ve perque acabo de veure en un bloc amíc que els fenomenals Fields of the Nephilim toquen a la tardor a BCN. Ja vaig perdre la pista d'aquesta banda de rock gòtic místic liderat per Carl McCoy fa anys, quan van reapareixer a finals dels noranta amb un so massa doom pele meu gust...no tinc ni idea del que fan ara pero si recuperen la seva època entre 1985-1990 potser un concert memorable. Encara avui en dia em sona fabulós un nom de grup com aquest, amb aquesta pàtina de misticísme bíblic, entre cristia i jueu, de fet si voleu saber què/qui eren els Nephilim aneu aquí.

I com perla musical, dues cosetes, com no els mítics Fields amb segurament el seu tema més conegut...Moonchild



i per tancar el dia parlant de coses que només per ser 4AD ja em van prendre....Le Mystere Des Voix Bulgares...el nostre amic Peter Murphy (ei, ho dic amb raó, que el tinc al facebook!) va posar a Ivo Watts una cinta d'aquest grup tradicional bulgar i es va fascinar per aquestes veus crues...tant que va reeditar dos volums d'aquests grups tradicional a 4AD (certament molt pedant...per Peter Murphy, per Ivo i per la meva part). A disfrutar

Més recuperacions

Bé darrerament anem de recuperacions. Ahir a l'avió tornant d'Amsterdam..-us ho podeu creure, el dilluns a les 6am anava a Holanda per veure un pais enfonsat per la debacle de la seva selecció. Tot i aixó ja sabeu que ahir van aplegar més d'un milió de persones (ep en un pais de 16 milions!) per rebre als seus herois. Nois aixó del fútbol que ho entengui qui vulgui-

...perdò, com anava dient, tornant a l'avió i com ja estava fart de mirar els números per l'anàlisi que havia de presentar avui a les 6am a la meva jefa de Carlsbad, vaig fullejar la revista que posen a la butxaca del seient del davant. Interessant que Vueling posi dins aquesta butxaca la seva revista (Ling, prou bona) però també revistes de quiosc com ara Esquire, Psicologies o Interiores. Ahir tenira Psicologies, una revista molt femenina certament però parlava de com la gent ha perdut la seva memòria d'infantesa. El cert és que jo tinc moltes llacunes sobre els meus anys "d'EGB". La meva dona es recorda perfectament del que feia a 5è i jo amb prou feines recordo als profes...sembla que tinc un trauma d'infantesa segons la revista (sic).

I tot aixó mentre al l'Ipod sonava el darrer disc que he aconseguit. Son les gravacions completes de The Bonaparte's, una banda francesa que va editar un min-LP i un LP a la meitat dels vuitanta. És una banda prou obscura de rock gòtic, més amb estil britànnic i fora dels cercles més cold-wave o touching pop que es duien a França llavors. De fet no eren novells, els seus membres van ser membres d'una altre banda reconeguda en els mateixos cercles Baroque Bordello. El tema és que els conec des de fa molt temps per què el seu segon LP "...to the isle of dogs" fou produït per l'mfame Lol Tolhurst dels The Cure...i ja sabeu que tot el que tocaven era del meu interés.

Així fou com de manera increible cap a finals dels vuitanta a Discos Coll m'el van trovar després de demanar-lo, de fet em vaig cansar d'esperar pero un dia sense ni preguntar-ho el vaig trobar al calaix de les ofertes...Fa uns anys la discogràfica Studio Garage, especialitzada en reedicions de grups dels vuitanta a França, va reeditar en un sol disc aquests dos discs sota el nom genèric de Garage Sessionss#2, recolling els seu mini-LP "Shiny Battles" de 1986 i el seu "...to the isle of dogs" de 1987.

Fa ja força anys que em vaig passar un parell de temes del LP al PC en mp3 fent malabarismes amb els cables, eren "Mr. Webster" i "60454 stars", dues joies de rock gòtic psicodèlic, pero avui us cauran dues peces del seu primer "Shiny battles"..., les dues amb que encetaven la seva carrera.

The Battle of Iena



Waterloo Front

Un altre cop ha passat...i sembla la última ja vint anys després!

Donc sí, buscant, buscant com aquesta formiga de la foto...per pura casualitat he trobat la darrera cancço que em quedava per trobar de les mítiques grabacions que vaig fer en cassette a finals dels vuitanta al programa Pujant l'Escala Mecànica de Baixada de Ràdio Salt.

"Pulse" dels britànnics B.F.G. Mare meva, i resulta que havia buscar aquesta canço de títol desconegut fins avui per tot arreu. Sempre havia sospitat de BFG però mai havia pogut aconseguir el seu disc "Blue" editat al 1990.

El tema en questió no és seguramant res trencador, però conjuga d'una manera perfecta tots els arquetips del darkwave electrònic: teclat i baix marcats, tonada èpica, veu dramàtica...fantàstics!

Bé direu, qui eren BFG? banda anglesa molt influida pels mítics Joy Division, prenent també coses de New Order. De fet es van fer prou famosos al 1986 quan Peter Hook els va prendre com teloners de New Order. A partir d'allà van cambiar de cantant i van anar editant diversos discos i EPs de tendència fosca però molt al dia per l'època. Van gaudir de cert èxit en els cercles independetns, i el seu disc "Phathoms" de 1988 va produir un bon hit independent "Higher than heavene is".

Tot i aixó avui toca "Pulse", vint anys després...

Stigmata Martyr...o Lorenzo a Jerez

Un títol corrupte i ininteligible direu.Comencem pels martirs, recordo perfectament com em va agradar la canço, el títol, el disc i tot el que suposava Bauhaus per un novell de les músiques perverses de l'afterpunk britànic.

Certament si ho posem en perspectiva o bé ens ho prenen seriosament, fa riure, fins i tot pot fer vergonya que t'agradi algú que canta "In a crucifixation ecstasy... -en l'èxtasi d'una crucifixió-", vestit de drácula a l'estil Bela Lugosi però nois i noies, em van fascinar i encara ho fan com a molta gent.

I perquè aixó avui? doncs perquè ahir mirant les motos en directe des de Jerez -ja haurieu de saber que encara que no en parlem també em bull la sang per les motos, no tan cool com les fotos i la música indie però és el que hi ha :-)-...anant al gra, doncs que entre carrera i carrera com que ara no poden fer anuncis, fan tot tipus de resums. En un d'ells van posar com fons per unes motos el tema Cecilia Ann dels Pixies -ei, aixó era sintonia del programa original de Lest Nits en Blanc i Negre- però més tard van sonar els acords de Stigmata Martyr dels Bauhaus. Aixó ja son paraules majors, cal fer-ho a proposit. No és la típic canço que un troba en recopilatoris de "lo mejor de los 80". Per Déu un clàssic de pares fundadors del gòtic més experimental i cru.

Em podriem parlar molt dels Bauhaus, potser ho farem a la propera entrega però ara per suposat us heu de quedar amb aquest extasi d'una crucifixió...corria l'any 1980 quan 4AD publicava el primer LP de Bauhaus, In the Flat Field...aquí en directe l'any 1984. Impressionants!

Del caos vindrà l'ordre

Ai quin títol! copiat d'aquí, un dels pocs apunts que delaten a què em dedico professionalment. La setmana passada va ser una mica caòtica. Per suposat estava a Anglaterra quan el màgic volcà islandés es va despertar del seu son. Per suposat tenia un avió que es va cancel.lar. El que va venir després fou tot un caos però el cert és que vaig dormir a caseta el divendres...Fou curiós que en una reunió amb gent de tota Europa, els italians es passesin tot dijous al matí decidint que fer per acabar penjats a Londres tot el fi de setmana, els alemanys confirmant que confiaven que Lufthansa els ho arreglarien in van acabar arribant a Rotterdam en vaixell dissabte el matí...mentre que una companya de Madrid i jo vam anar prou bé. També fou el cas dels suïssos, però qui no ho espera d'ells! Pels francesos fou fàcil i per desgràcia pels companys d'Europa de l'est encara hi son...

El viatge va ser en tren i cotxe, com tot va encaixar amb pinces, no vaig tenir massa temps d'escoltar res de música i en el cotxe de llogue que vam emprar per venir des de Paris no vam poder enxufar l'ipod o sigui que el que us poso aquí es un recordatori del "que podria haver escoltat".

Per cert, la foto és feta a les 6:30 AM des de l'hotel un cop tornat de l'aeroport!!

Un parell de grups que crec no han sortit encara mai...uns dels vuitanta, uns dels noranta i uns dels dosmil...

The Radio Dept, uns suecs que van sorgir del fred a la segona meitat dels noranta però que van començar a publicar al 2002. El seu só és clarament influit pels grups i l'estil shoegaze -parlat llargament a aquest bloc-, mesclant melodies i veus oníriques amb capes de guitarres i electrònica elegant.

Una de les bandes que més ha crescut amb mí, perfectes per escoltar quan voles i deixar-te endur per les capes i capes de so. Fantàstics!

The Radio Dept- The worse taste in music (títol genial "el pitjor gust musical")




Deine Lakaien tenen un altre estil. Són certament del moviment darkwave alemany que tantes bandes ens ha donat. Van sorgir a la segona meitat dels noranta però durant els seus 20 anys de carrera fou a la meitat dels noranta que van fer-se més famosos amb les seves peces de darkwave elegant. Tenen una discografia desigual, amb discs massa tòpics i obscurs al principi però amb una trilogia fantàstica entre 1996 i 2002.

Aquí del seu disc White Lies de 2002, tot un clássic 

Deine Lakaien- Wunderbar (Preciós)



I per acabar Balaam and the Angel, una banda que va començar dins el moviment gothic rock anglés de la segona fornada, a principis dels vuitanta. Aquest grup em va intrigar molt temps, per una banda vaig comprar ja fa anys un disc seu de finals dels vuitanta que era horrorós! un estil rocker macarra, imitació barata de The Cult (de fet molta de la seva imatge de l'èpoc era clavada) però certament sense cap mena de gràcia.

Per sort un dia em vaig creuar amb un seu EP Day and Night de 1985 i, voilà, allà teniem el que m'esperava. Un grup de só obscur clàssic, amb totss els compenents que calien per agradar-me. No van ser mai massa coneguts, ni de fet es mereixine massa reconeixement pero aquest tema que us posso és segur un dels top 50 del gothic rock clàssic en la meva sel.lecció personal. A fruir.

Balaam and the Angel- Isabella's Eyes (Els ulls de l'Isabel)

Excés d'autoestima

L'autoestima és fonamental per poder lliurar la diaria batalla de la vida, però hi ha gent que la té pels núvols. Massa cops, massa gent prenen a gent brillant com formigues soldat prefixades a obeïr. Aixó, que és un característica dels règims dictatorials, també passa massa vegades al món laboral.

Just acabo de sortir d'una reunió estratègica on es tracta als qui excutaran les tàctiques com simples robots executors...i axió no vola com diuen els anglesos...Ai senyor...potse caldria que més gent abans d'entrar a les reunions escoltes quelcom relaxant com els meravellosos Akira Kosemura & Haruka Nakamura  en aquesta meravellosa peça d'electrònica minimal, de downtempo electrònic,  Azure del seu disc conjunt Afterglow de 2007.

Les discogràfiques de la meva vida

Fa temps, molt temps, vaig adonar-me que no solament m'agradava una música o uns tipus de grups especials, també hi havia discogràfiques que produïen música que m'agradava.

Així van néixer el concepte de discogràfiques de la meva vida.

La primera sense cap mena de dubte va ser Fiction Recors (per ser qui editava els The Cure). Per desgràcia no era un discogràfica en si, sino un spin-off (paraula de moda avui en dia) de Polydor. A més només van editar als Cure, a The Passions, The Associates, Die Warzau...The Passions em van encantar, The Associates em van decebre, Die Warzau em van deixar sense parar (encar recordo excitació en escoltar el seu "Disco Rigido"). Déu meu quin pal!

La segona va ser Factory records, a l'ombra de Tony Wilson, creador i ànima de la gent que ens va donar als Joy Division i New Order, i també moltes altres meravelles com ara Section 25, Crispy Ambulance, A Certain Ration, The Railway Children, The Happy Mondays i un llistat molt gran. De manera interessant van explotar amb el punk/afterpunk i morir amb la mort del so Madchester (revisió en anglès aquí)que van ajudar tant a crear. No m'extendre sobre Fáctory, però ja sabeu que va ser molt més que una discogràfica, va ser un moviment culturo-musical que va portar-los a la més profunda bancarrota entre les bestiesses de Happy Mondays i el forat sense fi que era el club The Hacienda (aquí teniu una entrada de l'estiu passat on en parlava).

La tercera va ser la més gran, i la que em va portar certament a tenir una obsessió musical, cultural i artística. No ho sé, però vull pensar que la meva visió artística de la fotografia es va cultivar quan fruia de la música i de les portades dels discs de 4AD. Si Factory va ser un corrent culturo-musical de carrer, postpunk com cap, 4AD va ser la part més "arty" més alternativa, més trencadora i per mi més brillant.

Grans noms ens va donar 4AD: Cocteau Twins, Pixies, Dead Can Dance, Throwing Muses, Belly, The Birthday Party, Bauhaus...tants que el millor es que mireu i remeneu a The Eyesore Database...potser descobriu perquè es diu eyesore.

4AD com us he dit va crear les portades més meravelloses que mai he vist, tot gracies al geni de Vaughan Oliver i Criss Bigg al front de l'agència v23 i més tard 23 envelope. Si voleu veure alguns exemples de l'art i la música, aquest video és un bon exemple. També us aconsello aquest link per veure totes les portades que ha dissenyat.

Nomes us confirmo que tinc dues col.leccions de música, una dels The Cure i una altre de 4AD...a la segona meitat dels noranta, gràcies a les facilitats que em donava treballar a la Universitat de Girona, vaig poder accedir a internet mólt abans que molta gent i sobretot amb velocitat. Així va ser com els newsgroups (algú s'en recorda) com el 4AD-list, enviaven cada dia correus amb preguntes, questions que ara son cobertes per blogs, twitters, facebooks i similars. Encara es poden trobar els arxius d'aquesta llista on m'he buscat i trobat en una discussió de 1998!. La llista va morir per deixar de tenir sentit ja el 1999 i els amics virtuals s'han dil.luit en el món binari.

4AD va cambiar, va editar coses bones, altres dolentes, i ja fa molts anys que no els segueixo...to aixó tinc un bon nombre de productes de merxandatge...

Algun dia potser farem un repàs a tots els "gadgets" que vaig acumular de 4AD però avui el que volia després d'aquesta llarga intro és quedarnos amb una discogràfica minoritària, que van editar un regitzell de bandes de culte, menors si voleu, però de gran atractiu i magnetisme. Bandes amb un so clàssic dels vuitatna, guitarres atmosfèriques, teclats intrigants, veus afectades...molta influència dels The Cure de 1980-81 sobretot...

Parlem de Midnight Music que fou una discogràfica anglesa de música post-punk/experimental activa des de mitjans dels vuitanta als noranta. Va ser fundada per Nick Ralph i entre d'altres van editar els experimentals Cindytalk, les grans ombres dels Cure, els holandesos The Essence i els deutors de Echo and the Bunnymen y The Sound, els Sad Lovers And Giants.

Vaig conèixer aquesta discogràfica gràcies als The Essence, quan inevitablement vaig escoltar el tema "A mirage de 1985, que quan va sortir més d'un va pensar que es tractaven dels mateixos The Cure...comproveu-ho! Com som als vuitanta, es porten les versions Maxisingle, super-extended (sic).



De manera interessant aquesta discogràfica va acollir des de projectes paral.lels de bandes que hem tractat aquí (The Sun and the Moon post The Chameleons per exemple) o raresses extremes com els valencians Carmina Burana que van editar aquí el seu disc en anglès (la versió original fou editat per Plataforma -toma ya!-).

Aquí trobareu un llistat complert de tots els artistes que van editar a aquest segell,

I com no el millor és escoltar la música i veure les pintes per posar-nos en context...algunes perles delicades per vosaltres. A fruir!

Sad Lovers and Giants, on Another Day, podeu prendre una copa de vi, seure al capvespre i mirar els estels...també podeu anar a un racó a plorar. Com volgeu, música trista, a flor de pell.



The Essence, dues pel preu d'una. The Cat / A Mirage



Snakecorps, calling you

Son les coses de l'edat

Que patètic escriure de l'edat però es que l'any vinent en seran quaranta, i com tothom diu, encara em sento igual que quan en tenia vint. Bé, no és cert, més madur, més encarcarat també i segurament més feliç. Bé la felicitat és de cada moment o sigui que com diu la meva mare, el present és el millor moment.

El dimecres passat vam anar a veure en Brendan Perry, que va desgranar el seu repertori a Bikini mentra en Messi feia el seu recital davant l'Sttutgart molt a prop. Un concert senzill, en família -max 100 persones-, que ens va mostrar com sonarà el seu nou àlbum i sobretot va permetre re-escoltar en viu alguns clàssics de Dead Can Dance. La versió de Spirit ens va resonar molt després de deixar el concert, un bon vespre. A la foto un moment de l'actuació del dimecres dia 15.

I com parlem de l'edat, avui mateix he comprat les entrades pera anar el 8 de Maig a veure els Little Nemo a la sala Salamandra I. Els Little Nemo (aquí al Myspace) es van covertir en una petita obsessió des que vaig escoltar el seu L'heure d'hivern al programa Pujant l'Escala Mecanica de Baixada de Radio Salt cap el 1988...Quan difícil s'em va fer compilar tots els seus discs durant els norant. Un dels discs el vaig trobar a una botiga fabulosa de discos que hi havia a Madison, Wisconsin, aquell mític estiu del 1995.
Més endavant, tot va anar ràpid, internet, mp3, tota la discografia fins i tot les demos a l'abast...fins que finalment Infrastrition que els va reeditar l'any passat tornant també als escenaris.

I aixó es el que estan fent, mica a mica aquests nois de quaranta pocs, estan tornant a toca i fer concerts. Per sort els tenim aprop. Excel.lent oportunitat per veure pre primer cop a la meva vida un concert dels mites del Touching Pop...com sonaven fa 25 anys? doncs així nois així...

A la platja

Aquest podría se un senzill títol per la foto adjunta, però no. La foto es diu "Alló que la fa viure".

A la platja/ On the beach és un dels grans temes que The Chameleons van incloure en el seu segon àlbum: What does anything mean, basically? de 1985.

Tot lliga a la vida. El diumenge vam tenir un dia fabulós amb els nens i la Blanca. Un clàssic, zoo al matí, dinar davant la platja i passejada per la Barceloneta. Un dia inspirat, de no molta llum, però suficient. Un dia on clarament es podia veure la Primavera furiosa lluitant amb l'Hivern mandrós...un dia on discs com aquest es fan més que necessaris.

I el tema es que acabo d'anar a buscar a correus la reedició que han fet els de Blue Apple Music del clàssic...juntament amb una sèrie de samarretes amb unes boniques variacions de les portades dels discs dels amics de Mark Burgess. Ah, els The Chameleons, sense voler-ho segurament han estat tan o més importants que els The Cure. Interessant reflexió.

Tornant a la reedició, el més interessant és aquí poder escoltar les versions demo de les peces del disc. No soc prou fanàtic de la banda per tenir-les, però segur que els fans incondicionals (Pemi, Enric...) fa dècades que les sabien aquestes versions. Interssants per què sonen més crues, més directes i també més properes que les originals. Fins i tot m'atreviria a dir que funcionarien bé ara mateix competint amb els mil.lers d'imitadors del so de guitarres post-punk que han florit el darrer lustre.

De moment, sense temps de poder penjar alguna demo, us deixo amb On the Beach, l'original del disc...

Autumn leaves were falling
Hearing nature talking
I thought I heard her calling
Hush now don't you cry
Figure in the sky

Can't stop myself from shaking
My mind at last is waking
Eight minds embracing
Figures in the sky

Hadn't time to analyze
What I saw before my eyes
But nothing would surprise me
Here on our beach
Far away from you all

I thought I heard her calling

Unsure of what we're facing
The precious time we're wasting
I'll always be embracing
The figure in the sky

I uns altres que tornen!

Segurament un dels concerts més soprenents fou fa uns anys el de Massive Attack al Palau d'Esports de la Vall d'Hebron...arribem, pantalla enorme amb rellotge conmpte-enrrera. Arriba a zero i a l'hora exacta del concert comencen amb "Man next door". Brutal!

Ahir van editar nou disc..aquí teniu tota la info i més...ara està baixant per iTunes. Aquí teniu el seu canal a Youtube amb grans videos i totes les novetats.

Descobertes 2009!

Ja sabeu de quin peu calcem musicalment aquí o sigui que sense sorpreses extranyes us deixo una sel.lecció del més sorprenent del darrer any...apart de l'explosió de iPhones -necesari per se cool-...

Cold Cave, explorant les vies post punk com no...



The XX, explorant les mateixes vies, un xic menys obtuses que els d'abans però totalment delicioses



Animal Collective, més oberts a la llum aquí. Una delicia de fa gairebé un any.



Esperant l'opera orgànica sobre l'evolució de les espècies que estan apunt de presentar The Knive, el 50% de la banda ens va meravellar com Fever Ray

Retorns desitjats

Sí, mireu per on de cop, de manera imprevista hem trobat dos retorns esperats. Ja fa anys que visc musicalment de memòries passades tot i que conscientment intento trobar diamants actuals (ex. Animal Collective, The xx o Junior Boys).

El millor però són els retrobaments. Ens passa en totes les dimensions de la vida, aquell retrobament amb un familiar que fa temps no has vist, aquell amic de l'escola que trobes a un retrobament que et feia mandra anar, aquells amors de joventut que ara et fan riure...i sobretot els vells, clàssics artistes que tornen.

Fa poc que n'han tornat dos, i quins dos! Primer fou la Elisabeth Fraser amb el seu EP Moses i ahir mateix vaig comprar ja les entrades pel concert el 17 març a bikini de Brendan Perry.

Anem per la Liz. Després de la seva temptativa frustada fa un temps finalment ha tornat a editar una cosa. És una sola peça, dedicada a  Jake Drake-Brockman, el ex teclista d' Echo & The Bunnymen que, poc després de grabar el tema moria d'accident de moto -interessant aquí: a mi m'encanta la música i les motos i com altre desgracia el Pete de Freitas, bateria original dels Echo també moria fa gairebé 20 anys en accident de moto-. El senzill, titolat Moses, fou integrament elaborat per l' Elizabeth i la seva parella Damon Reece, que finalment l'ha editat aquest mes via Rouge Trade Records, de forma limitada en vinil a 900 copies (ja tinc el meu!).



L'EP inclou tres versions del tem. L'ogirinal, magnífica, amb pinzellades trip-hop i resonàncies de l'Orient Mitjà, amb la veu de Liz per sobre de tot. Sembla que des del seu canvi apreciable de veu cap el 1995, el temps no ha passat més per ella. Tot un comfort pels seus fans! Dues remescles complementen el senzill, versions més orgàniques i eterees, recordarnt les mescles que feren els Cocteau fa uns 15 anys.

Ens ha agradat: sí. En tenim prou: NO. En volem més. Per sort sembla que la pròpia Liz ha deixat la porta oberta a completar un disc.

Fes-ho i fer una gira! Pagariem fort per veure-la al Palau de la Música de BCN...mmm.

i l'altre, un xic menor, però també importantíssim és en Brendan Perry. El 50% masculí de Dead Can Dance ens visita en una gira mundial on presentarà el seu disc encara per sortir anomenat Ark. És un disc totalment fet per ell mateix (prova d'aixó és el film promocional que ha fet). Esperem grans coses de l'amic Perry!



De moment el 17 de Març el tenim a bikini. Ja teniu les entrades? Per anver fent boca a dalt teniu el film promocional Ark on veureu com ha construït un disc que sembla interessant, ple de paisatges electrònics i veus càlides. New age, potser sí, però i què, m'agrada!

I aquí el primer senzill promocional Utopia!

No me la puc treure del cap...

Com les cançons enganxoses dels anuncis, com la família quan sóc fora, com aquell 100-500mm VR que Nikon encara ha de treure al mercat, com la primera olor de primavera al Març, com la primera olor d'estiu al Juny...moltes coses ens ronden al cap.

De fet s'estima que tenim cada dia uns 70.000 pensaments, wow! quants són productius, útils, quants inútils...bé segurament útils per a la nostra salut mental.

I a mí, com molta gent, em passa que hi ha cançons que no me les put treure del cap. Ara mateix no paro de tenir al cap la canço R.U.N. dels suecs The Mary Onettes.

R.U.N. de l'EP Lost (2006)


Aquesta banda sueca formada al 2000 és tota una declaració d'amor als meus estimats Echo and the Bunnymen i The Cure o sigui que ja d'entrada, només per la seva descripció ja em tenen el cor robat. A més si els seus temes m'encaixen, millor que millor. No han estat trencador, tenen un so previsible i han estat afavorits per la pujada els darrers anys del "revival" afterpunk liderat per Interpol, Franz Ferdinad o Editors (un moviment per cert de capa caiguda segons els moviments més "cool" de l'indústria musical).

Tenen una discografia correcta, amb un albm al 2007 anomenat Lost amb grans temes èpics seguint al senyor MacCulloch i un de nou l'any passat anomenat Islands més en la lína fat-Bob. No m'extendré en la seva biografia/discografía que podeu aprofondir aquí.

aquí els dos temes més visibles extrets de Lost (2007), dos temes èpics, força comercials, tristos i delicats, perfectes pels llargs hiverns nórdics i també per les passejades asolellades de l'hivern empordanés...

Lost



Pleasure songs

Estelada al cèl: un dels temes del 2009, que seguirà el 2010 i segurament per molts anys

 

No se què passaria amb l'autodeterminació de Catalunya, altres ja escriuen i escriuran rius de tinta (sic) sobre el tema. El més interessant és que un dia lluminós de Desembre el cèl em va presentar aquesta bonica estelada...i per un que pren unes bones dessenes d'avions cada any, una imatge molt interessant.

Bon 2010 a tothom!