Pensaments d'altura (o revisió de les amèriques)

No sé, potser no els conec prou, potser només he raspallat una mica per sobre el pais. Continuo pensant que els EEUU són un pais extrany, bé, de fet no em saqmble un pais com qualsevol d'Europa. Soc ruc, certament no és Europa!

Principalment vull referir-me a que tot sembla fals, però alhora sincer; tot sembla superficial, però els amics es deleixen per tú. Ja no vull dir la família. No sé, tota aquesta atenció em sembla un xic superficial, prefabricada. És com si fos imprescindible tenir un comprotament correcte. sí , és aixó, cal que siguis correcte: treballa molt, sigués molt ambiciós, tingues un xi de por al desconegut genèric i sobretot, sobretot, gasta pels descosits.

Tot aixó ho vaig escriure fa uns dies, sobrevolant el Midwest americà tornant cap a casa i llegint del darrer llibre d'en Wallander i escoltant...bé escoltant molt música improbable i boja com sempre.

El que no sabía quan escrivia aixó era que arribaria tard a Newark i perdria la conexió cap a Barcelona...perdent un altre dia de viatge! Yahoo!

Durant aquest vol vaig intentar fe un top 10 del moment, que com sabeu és sempre una instantània musical. En cap cas és una selecció final, sempre és la del moment.

Sense ordre particular!

1.-The Mary Onettes -R.U.N



2.-Nouvelle Vague - Marian



3.-Trembling Blue Stars - The Coldest Sky



4.-Throwing Muses- Graffiti



5.-The Cure- The Perfect Girl



6.-Mary Goes Round- Clouds and Clouds



7.-Electric Presidents - Insomnia



8.-The Radio Department- Pulling our weight



9.-The Field- The more that I do



10.- 1 AM - 1000 Beats



Aquesta per acabar l'any, ballant a les fosques amb els flaixos a tota pastilla

......

We are the world, we are the children

Vaja un títol més cutre, segurament. Però és el primer de tot que m'ha passat pel cap ara que em poso a escriure una mica sobre aquests dies.

Fa tres dies que torno a ser a San Francisco, demà a veure els Orlando Magic a Auckland...uhh...no soc ni seré mai un fan del basket NBA a la tele pero collins aixó d'anar a verure'n un live serà la òst**. Per cer tinc tota l'artilleria fotogràfica amb mi per commemorar el dia i per masscrar el flickr...sé que és possible que res valgui molt la pena artísticament però segur que alguna cosa caurà.

Pot més a dir de moment, jet-lag, fred en general, feina, bons companys i sobretot olors especials. Sí nois i noies, Amèrica fa una olor especial. Ni bona, ni dolenta, però típica. He pensat que pot ser algun compost especial que posen a la gasolina? no ho sé, però els cotxes com sabeu són aquí la vida.

Estic en un hotel a uns 10 minuts a peu del campus (aquí en diuen així a tot el complex de l'empresa), i tothom va amb cotxe. Fins i tot els meus companys europeus i viatjats lloguen el seu cotxet. Jo soc el rar. M'agrada llevar-me aviat i caminar entre la fred i la boira matinera. Els conductors miren extranyats, si vull creur la carretera per on no toca, s'aturen a metres de distància. Què fa un paio caminant per la vorera d'aquesta ciutat del suburbi de SFO? Despesa enegètica desmesurada.

Després, com no, tothom aquí compra menjar orgànica ("de la pagesa" com ens dirien aquí), recicla, "pensa en verd", és solidari...però viu tancat en la seva closca energèticament fatal. Com diuen aquí alguns, viuen en cases de paper on la fred i el calor s'escapen per tot arreu...ai senyor.

Com que no trovo res que qualli musicalment us deixo uns americans que em van deixar (i em deixen encara) amb la pell de gallina...The Crystal Stillts

Democràcies

Ai minyons, no hi ha més deliciós que trobar-te l'inesperat...i sens dubte la música ha experimentat un canvi tan brutal en els darrers anys que qualsevol cosa es possible.

Fa unes setmanes vaig anar a Marsella per reunir-nos amb l'equip que lidera en Roland . L'hotel davant del mar em va oferir paisatege fabulós. Cèl trencat pel mistral (tramontana), núvols de guerra i fred. La foto d'avui és d'aquell dia. Com a comentari dir-vos que just després de fer-la una bonica onada en va deixar xop a mi i a la càmara! Vaig córrer com un esperitat per canviar-me de camisa, però sobretot per aixugar bé amb aigua dolça la Lumix LX3.

Però perquè democràcies, direu? doncs perquè la música ha arrivat a tothom, en tots moments i sense manera de parar-se. Durant aquell viatge vaig llegir el toxto del 25 anniversari de Rockdelux, que conté força bons articles sobre l'evolució de la indústria musical als darrers anys. Algunes entrevistes a gent de discogràfique és realment brutal...un negoci que ven el 75% que fa 10 anys en un mercat on més i més gent usa el producte és un desastre absolut.

El tema és que a l'hotel tenien un fil musical constant i vaig sentir una varietat eclèctica de música, des de bossanova indefinida, a temes chill de Air, clàssics de Bowie i fins i tot diverses vegades al llarg de 2 dies...Atmosphere de Joy Divison! Coll**s, que vaig descrobrir-los fa ja 20 anys em semblava que era el paio més raret del meu petit món per escoltar una música tan trista i decaden. I ara en un hotelet de 4 estrelles davant del mediterrani, en una reunió professional m'els trobo.



I aixó no és tot, una altre exemple -que ha motivat aquest escrit-, va ser fa uns dies. En arribar la Blanca de la feina vam anar amb els nens a comprar pijames d'hivern (sí, ja fa fred)...a la botiga de roba tenien a tot drap el darrer disc dels Editors. Uns dels hereus de Joy Division...certament sorprenent. Bricks and mortar, imprescindibles per construir parets musicals (sic)

Cornuts i pagant el beure

Ahir em vaig emprenyar de debó. Vaig anar amb l'Albert a visitar un client a Tarragona al matí, d'anada per l'autopista va ploure tota l'estona però era una pluja constant i continguda.

A la tornada, cap la 1 del migdia, era com si caiguessin galledes d'aigua sobre el cotxe...i l'autopista es va fer impracticable! feia molt temps que no m'estressava tant al volant, agafant-lo fort evitant l'aquaplanning , i sobretot anant a 80 km/h com a màxim. El paio del Mercedes Classe E no va tenir tanta sort i es va empotrar contra la tanca central...provocant que arrivés a casa a les 15:00 h. Espero que estigui bé.

El més escandalós és que aixó no és culpa de la pluja, no, és culpa http://lesnitsenblancinegre.blogspot.com/del patètic asfaltat i del horrorós drenatge de l'autopista. En cert trams d'asflat nou, tot drena bé pero en la majoria s'embassa, generant cortines que fan invisible el cotxe de davant i provoquen els bassals que poden causar terribles accidents. Com sempre però vam pagar religiosament...és solucionable aixó?

Obviament que sí, i la meva indignació va creixer més perquè just el dia abans vaig fer un viatge llampec a Paris i també va ploure tot el dia. En els dos viatges des d'Orly a la oficina (a part del taxistat maleducat del viatge de tornada), van ser en una autopista amb molta pluja i us juro que no es feia ni una bassa, cap problema. Som i serem un pais cutre nois.

Apa doncs, uns cyberpunks per les emprenyades...el clàssic Mosco-Idaho -1985- dels Cassandra Complex, aquí la web oficial. No us confongeu, el líder de la banda Rodney Orpheous és un orador, escriptor i consultor de teconologia musical d'alt nivell...fa gràcia veure'l dalt de l'escenari amb la veu de catacumba, i alhora pensar que presenta davant executius de multinacionals. Uhh.



i si no en tenim prou amb els Cassandra, en el mateix cassette pirata comprat fa vint anys a les fires de Girona i havia aquesta meravalla dels altres anarco-punkies, Flux of Pink Indians amb el seu Tube Disaster. La millor cançó punk mai feta! corria 1918

Sense ni voler-ho, ni volar-ho

Fa uns dies vaig rebre un correu del grup Costa Brava-Pirineu del Facebook, em deien que era guanyador del seu concurs de Setembre (bé, un dels cinc). De fet ni recordava el concurs, de fet no vaig presentar-m'hi a consciència. Només vaig penjar la foto adjunta al seu grup de Flickr, i entre les més boniques enviades abans del 14 de Setembre m'han escollit. És aquests sèrie feta l'estiu de 2008 a l'Estany de Banyoles, uns nens van estar saltant i vaig poder fer unes ràfegues que vaig ajuntar amb el Photoshop.

El premiés un salt amb paracaigudes a l'aeròdrom d'Empuriabrava...glups! em sembla que sense voler-ho no volaré...Tinc una mica de respecte a les alçades (que no als avions...). El primer cop que vaig pujar a la torre Eiffel a París em vaig aprendre de memòria tots els cartells que hi ha al voltant de la part central i que expliquen la seva construcció. Tot dit amb aixó.

El més interessant, apart del premi, són les crítiques més o menys constructives a la foto guanyadora. Certament la foto ere en teoria de la Costa Brava-Pirienu...i de moment el Pla de l'Estany no és ni pre-Pirineu. Bona aquesta! De totes maneres hi ha qui es decanta cap a la crítica de "massa Photoshop" i he vist que és un tema recurrent.

Ho sento, no m'agraden els puristes. Crec que considerar que la fotografia no ha de ésser retocada és una fal.làcia total. Primer de tot implica desconèixer que els sensors de les càmeres digital o tene el rang dinàmic de les pel.lícules analògique ni molt menys que l'ull humà. Esperem que ho arreglin però avui en dia si algú vol copsar el que veu amb la vista, li calen tres exposicions diferents i un gran treball de Photoshop. O bé ser un artiste amb els filtres de densitat ND en cas que fotografia de paisatge (amb horitzó recte...), i segurament treballa les il.luminacions el el dit "laboratori digital (digital darkroom)", és a dir PC, Lightroom i bon monitor. LLargues hores de debat aquí...per aixó estem.

I com que avui anem de pol.lèmiques, avui posaré aquelles cançons que la Blanca no enten com em poden agradar. Un comentari afalagador perquè jo interpreto que vol dir "t'agrada tanta bona música que no entec com aquests freaks t'agraden". Doncs no hi ha res a fer, és com la manipulació de fotos, si us desperta una emoció, beneïda sigui! no mireu endarrera.

Los Inoxidables, "Angel Miguel", del únic disc "Azul" bons nois de Salamanca sense èxit musical però que em van obsessionar força. Unes guitarres captivadores. Aquí podeu escoltar-ne alguna altre coseta com are la màgica "Times of war and love"

i per aprofondir i sorprendre La Frontera "He recorrido miles de millas ahí donde se esonde el sol hay un lugar en la Frontera donde una vez fui perdedor!"..el tema que els dona nom, un clàssic de la meva sel.lecció vuitantera espanyola.

Retrobament (o Otras Voces, o Silencio del Dolor)

Anava a començar amb un "No hi ha res que més m'agradi..." però no ho faré, de fet hi ha moltes coses que m'agraden, però sí és cert que una de les més excitants darrerament és trobar-te de sobte, sense voler-ho amb un record de fa anys. Ara que estam de ple en la mitjana edat encara em sorprenen espurnes, sensacions que fa 15 o 20 anys em van torbar.

Com no, parlarem de música i aquí ve el tema. L'interés per la música com ja sabeu va començar cap el 1986, però quan realment em va agafar fort va ser entre 1989 i 1994 jo diria.

Aquells dies, com ja he repetit aquí, no existia internet, no tenia de reproductor de CDs i per suposat somiar amb MP3 era cosa de autors de ciència ficció. A Girona només hi havia Discos Coll i Musical Eiximenis, botigues molt honorables, però que em donaven molt poc de si. El que era possible però era comprar per catàleg. Primer fou Discoplay (ei ho recordeu!), com tot és possible ara aquí hi trobareu un arxiu de les portades del seu mític catàleg.

Però tampoc Discoplay era suficient. Cap el 1990 d'alguna manera em vaig assebentar d'uns altres que venen per correu, nom que em va colpejar. Músicas de Régimen, a Manresa, especialitzats en músia punk, garatge, after-punk i gòtic. També tenien una discogràfica molt casolana anomenada Grabaciones Góticas (sic). El seu artífex, Artur Rios té segurament la banda gótica de més recorregut del panorma espanyol, Los Humillados. Un altre dia en parlarem...

Com he dit, no recordo com els vaig conèixer pero el seus catàlegs i butlletins es van convertir en lectura fervorosa, wow! vaig conèixer tantes bandes llegint els seus catàlegs. Eren terriblement extensos. Obviament el millor era comprar coses allà.

Una anèctoca em recorda com anaven les coses aquells temps. El meu capital provenia el 1990 de treballar als estius pel Dept de Medi Ambient, bons calerons, que calia invertir bé en música. Clarament no era el destí que a casa esperaven d'aquelles pesetes i per tant entrar a casa amb un paquet de discos era discussió segura i algun mal rotllet. Solució màgica, enviar-ho a casa d'algun amic, però clar tots tenien problemes similars. Ah! hi havien els col.legues de Universitat que tenien piset! Així va ser com un dia vaig fer un "pedido" mític on van caure els Clan of Xymox, Cocteau Twins, Dead Can Dance i d'altres...fins i tot una amiga es va demanar una caixa de senzills de Sugarcubes, Wow! Recordo l'excitació de recollir el paquet amb el contingut màgic...ahhh. El curiós és que la meva col.lecció de vinils augmentava misteriosament a casa. Jo em pensava que els pares no s'en adonaven. Quina il.usió...

Tornem però a les emocions diaries. Què m'ha fet recordar tot aixó? Doncs un bloc realment fabulós: La nueva ola de los ochenta. Un lloc que compila gravacions rares de grups dels vuitanta, la majoria senzills (7") o maxis (12"), totalment descatalogats i impossibles d'aconseguir.

Entre aquests, l'altre dia vaig trobar (re-trobar) un mític EP dels Manresans "Otras Voces". Wow...el tinc, perdut en alguna estanteria, però el tinc. I el vaig gastar de tan posar-lo al toca discos...de cop he recordat Flores Negras, Hombre Vulgar, Soledad i sobretot Silencio del Dolor. Per Déu!!!

Els "Otras Voces" tenen aquest só afterpunk britànic, en la linia del pop de guitarres dels Chameleons o The Sound, amb tints èpics The Mission i amb influències clares de parts més fosques dels The Cure o Joy Division. De fet Otras Voces no és més que Other Voices, el mític tema que els The Cure van incloure en el seu disc Faith de 1981. No han parat de sonar al Ipod des de fa uns dies...si voleu escolar-los us deixo la meva preferida, però aquí otras vocespodeu prendre les 4 cançons.

Otras Voces, Silencio del Dolor, Soledad EP, Grabaciones Góticas, Manresa 1989



La foto de portada és feta el dia de la Mercè 2009 en honor a aquesta cançó...

Melancolia freda, o no?

Després de la tranquilitat estival, tornem a la rutines de tardor, que flueixen cap l'hivern. Aixó de fluir és un dir, perquè aquest dimarts passat a Estocolm feia un fred que pelava...després a Amsterdam també feia fred...i ahir a Frankfurt també en feia. Vaig deixar Barcelona a 25ºC i la trovo a 15ºC.

La fred, tal com es diu a Girona, és un estimulant de la creació musical. La música freda ha estat un estímul gran per mi. Ja ho sabeu, portem ja un bon temps parlant de música, sabeu quin és l'estil que encaixa amb blancinegre. Tot i aixó no sempre la música trista ha de ser freda, els amics de la Coldwave francesa ho eren, però d'altres com els Galaxie 500 i els seus succesors Damon and Naomi no tant.

Amb Damon and Naomi em volia quedar. Després de la desfeta dels mítics Galaxie 500 el 1991, dos dels components Damon Krukowski i Naomi Yang van proposarse condensar la seva part més melodica en una nova banda, creant simplement una grup amb els seus dos noms.

El primer LP fou aquest deliciós "More Sad Hits" editat el 1992. Aquest disc conté una col.lecció de peces precioses, tristes i delicades que son realment perfectes pels tems hivernals. Sense fredor fosca, per escoltar davant la llar de foc amb un bon llibre, un bon vi i bona companyia.

Laika, del seu primer treball "More Sad Hits", wow, quin títol no? val la pena la portada tipus "Verge Maria"!




No vull fer un repàs exhaustiu a la seva carrera, només mostrar algunes de les perles musicals que ens han reservat durant aquests 17 anys de carrera. El millor que podeu fer es anar a iTunes o a la vostra botiga preferida i buscar una sel.lecció...aquí una mostra d'algunes delicies dels Damon and Naomi.

La seva versió del clàssic de Tim Buckley, "Song to the Siren", que feu famós This Mortal Coil amb la veu de Liz Fraser



Un pas cap al shoegaze amb aquest "Memories"

Els diumenges al matí....

I remember when I was young feeling sick on Sunday morning...

Recordo quan era jove i em trovaba fatal els diumenges al matí...



Els diumenge al matí han canviat tant en la meva vida, llocs diferents, llits diferents, ara no hi ha matinada perquè hi ha mainada (sic). Avui seré breu, que el temps apremia. Per il.lustrar el tema us he posat un gran clàssic, un tema perfecte segurament dels The Bolshoi. Aquí i aquí en podeu llegir més si voleu...

Però el que volia avui era posar un parell de blocs que em miro amb frequència i que son un xic pol.èmics.

Tecnologia obsoleta, un fantàstic bloc sobre idees, instruments, tècniques, aparells, etc obsolets...amb brillants articles sobre tecnologies del tombant del segle XIX i XX -que em fascinent- i també algunes notícies més actuals com aquest article sobre el virus de la grip A, no us ho perdeu, tan impactant com visual...el de sempre els que tenim sort de estar al països rics sempre patint més que la majoria.

Pagines de Meteo, des de Cerdanyola aquest company sempre escriu de manera molt sèria sobre el temps i la meteorologia, amb una fixació especial en donar llum sobre totes les informacions sobre el canvi climàtic...SABEU QUE ELS DARRES 12 ANYS LA TEMPERATURA A CASA NOSTRA A DISMINUÏT. Aneu amb molt compte amb el canvi climàtic, es pot convertir en religió com l'ecologia, el capitalisme o qualsevol tendència...

Mirar-se als peus...

No us passa que al banyar-vos al mar us mireu als peus? Ahir la Clara m'ho va fer recordar mentre ens banyavem a la cala. L'aigua aquests dies està fantàstica, fins i tot aquí passat ja Cap de Creus. Una nitidesa i una temperatura realment ideals.

Immediatament després que la Clara em fes el comentari, em vaig mirar als peus i vaig recordar que tot un estil de música es va definir així "mirar-se als peus", o bé, "shoegazing".

El shoegazing fou un moviment dins del pop/rock alternatiu que va sorgir a l'Anglaterra de finals dels vuitanta. Exhaurits els rampells més patètics del goth rock, van sorgir bandes que van marcar a una jove generació, els Jesus and Mary Chain o My Bloody Valentine vam alentar tot un seguit de grups que creaven pantalles de so, amb guitarres distorsionades, i melodies precioses.

Per desgràcia, van ser un "hype", una moda passatgera alentada per les revistes New Musical Express i Melody Maker qui van crear el nom "shoegazing". El nom venia perquè aquestes bandes tocaven mirant al terra per no errar quin pedal usavan en distorsinioar les guitarres...i es calr també es va convertir en una actitud a l'escenari, amb bandes hieràtiques, envoltades per llum, fum i sobretot pantalles de guitarre distorsionades. Aquestes revistes setmanals van marcar durant els 80 i els 90 el que es cuinava en el pop-rock alternatiu...i es clar si et converteixes en carn de revista, l'èxtasi, l'èxit són ràpids però la caiguda també...quan els Nirvana i el grunge va sorgir amb força el 1990, els senyor Kurt Cobain es va convertir en el nou "hype" i ningú ja va recordar als "shoegazers". Al final els "shoegazers" s'ho van creure i ells mateixos es van fagocitar, creant la definició de "el moviment es fa autobombo" (The scene that celebrates itself).

Hi van haver nombrosos grups, alguns més reeixits que d'altres, però en general és un estil que m'ha encantat sempre i únic que resisteixo del període 89-95 que per mi va ser nefast amb tot aquest rotllo "heavy" del grunge..

Com a mostra un boto d'algunes peces fantàstique de grans bandes, per mi les millors van ser

1. Lush, quina meravella, tots vam plorar la mort de Chris Accland i el trecament de la banda el 1996.

Superblast!



Sweetnes and Light...amb explicació del nom de la banda per en Chris i la Miki rient-li la gràcia...insuperable actitud "shoegaze"



2. Slowdive, que grans, de les bandes més emocianals que us pogeu trobar! Van derivar cap als actuals Mojave 3, més calmats i més madurs.

Some Velvet Morning...



Souvlaki Space Station...flotant



Alison... un senzill perfecte?




3. Ride, uns que van sobreviure molt temps amb evolucions curioses. Sobretot l'època amb Creation Records

Going Blank Again...el meu primer contacte



Leave them all behind...shoegaze pur en directe al 1992, fantàstic!



4. The Fild Mice, els nens mimats de Sarah records.

Quicksilver...delicats i melancòlics com sempre



Sensitive...el tema més conegut?



i tants altres com Asobi Seksu -shoegaze del segle XXI-, Catherine Wheel, Chapterhouse, The Boo Radleys, Mazzy Star, The Ecstasy of Saint Theresa -aquí uns que van derivar cap l'ambient-, Seefel -uns dels més experimentals, eu sentit el seu àlbum Quique?-...aquí hi trovareu la llista completa.

I si ve una nova era fosca?

In the darkest times, darkest fears are heard (en els temps més foscos, els temors més foscos s'escolten)

Ahir grillejant al Youtube (grillejar= perdre el temps de manera tonta, facilíssim a ordinadors, ipods i similars...)vaig pensar en buscar coses dels The Sound. No és fàcil, proveu de buscar The Sound a google? surt de tot menys la banda que més em va soprendre al descobrir-la.

Per trobar-los cal posar The Sound+Adrian Borland. Adrian Borland fou el cantant i ànima del banda, una ànima torturada i amb tendències depresives que sempre va estar al llindar del suicidi durant el període en que la banda estava en actiu (1979-1987), i que finalment es va tirar a les vies del tren a Londres el 26 d'abril de 1999...una de les seves peces més fosques és "A new dark age"

Perquè titolar aquesta entrada "I si bé una nova era fosca?", doncs perquè darrerament amb el tema del virus H1N1 , o de la grip porcina com és més conegut, segons en quin moment sembla que haguem de caure de nou en temps foscos, temps de pestes negres, de pors bàsiques, d'acaparament -abans era menjar, ara es Tamiflu-, certament cal estar a l'aguait però no caigueu mai en la roda de la histèria col.lectiva! sinó tornarem a The New Dark Age!

Però tornant als The Sound, ha diversos recursos a la web que parlen de la historia dels The Sound i d'Adrian Borland, des de la web que va rescatar i reeditar tots els seus discos, Renascent, fins a Brittle Heaven,la seva web oficial de tribut.

The Sound va unir-se al corrent postpunk que fugia de actituds sinistres més teatrals -rollo Batcave-o neo-romántiques -ex. Spandau Ballet, Visage- i van omplir l'espai de guitarres, teclats i lletres corrosives, realistes i fosques -que no sinistres-. L'Adrian Borland havia format part de la banda punk The Outsiders. En el primer disc dels The Sound, el clàssic Jeopardy que ja contenia grans clàssics com ara "I Can't Escape Myself"



que feren famós a les terres gironines els desapareguts banyolins Fang...

em meravella la immediatesa i frescura post-punk de Resistance



però la que més em va impressionar fou Missiles



El seu segon disc va marcar definitivament el seu so, i definitivament els va conduïr a l'olimp del pop de guitarres junt el cuartet de luxe composen juntament amb els Echo and the Bunnymen, els The Chameleons i els The Church. El disc es va publicar el 1981, titolat "From the lions mouth". Conté segurament les seves peces més rodones, com ara el tema que enceta l'àlbum "Winning"...

I was gonna drown,
then I started swimming
I was gonna drown
then I started winning

guaiteu als The Sound en directe al programa de TVE "La Edad de Oro del Pop Español" (aquells cabells de la Paloma Chamorro!!). Sense paraules



el disc com ja he dit contenia altres joies que per mi son "Sense of Purpose", "Contact the Fact", "Fatal Flaw", "The Fire", i es tancava amb la fosca "New Dark Age"

disfruteu ara amb "Sense of purpose"



Tot i que aquest disc va tenir bona acceptació de la crítica, la banda no deixava de ser un grup de culte que venia relativament poc discos. La seva discogràfica era Korova qui fruia de bones vendes amb Echo & the Bunnymen, per aixó els va demnar un tercer disc més comercial. Com era d'esperar la banda va presentar-los un disc fosc, complexe i certament el menys comercial de la seva carrera. El disc en questió va sortir a la venda el 1982 amb el títol de "All fall down" i certament els va confirmar com banda de culte però no de bones vendes. Korova era subsidiària de la multinacional WEA o sigui que bàsicament després d'aquest moviment, la banda es va trovar sense companyia.

"All fall down" és el disc més complexe i extrany de la banda, van deixar enrera el pop de guitarres amb melodies tristes i contundents, per expressar-se més experimentalment. Tot i aixó, aquest disc conté meravelles com "Party of the Mind" o "Red paint"...

Festa amb la ment, party of the mind



Marxant de Korova van raure a Statik (casa dels The Chameleons), i allà van tornar a veure el cel blau editant els seus discos més venuts i reconeguts. Començant pel mini-LP "Shock of Daylight".

Aquestd mini-LP és una joia que ningú qui agradi la música hauria d'obviar, cap peça te desperdici. Gran qualitat i també comercialitat. Aquest disc ha aqradat a tothom a qui li he posat, amb grans temes com l'inici trencador de "Golden Soldiers" o el final colpidor de "Dream then plans", aquí aquesta en directe el mateix 1984



Aquest mini-LP tenia dues portades, l'Europea més artística i l'americana més sobria, amb la foto de la banda a contrallum -tinc els dos!-.

El 1985 va sortir el seu disc amb més vendes "Heads and Hearts", que els va obrir les portes del mercat americà amb un èxit moderat. Les vendes no van ser per tirar coets, i Statik sofria problemes econòmics.

"Heads and hearts" es ven ara reeditat juntament amb "Shock of Daylight" i junts composen un catàleg de com la música transmet emocions: "Total Recall", "Counting the days", "One thousand reasons", "Burning part of me", "Wildest Dreams", "Restless times" i com no la que em posa encara la pell de gallina "Under you", guitarra, teclat, baix i saxo...No one can help me, No one can stop me...


En aquesta època la banda estava més centrada que mai, oferint segons les crítiques de l'època el millor en directe. Per sort tenim un testimoni que ens permet copsar aqusta tensió. El 1986 Statik editava un doble-LP en directe de la banda, "In the hothouse". Per molta gent el millor directe d'una banda de rock dels vuitanta, per mi una peça de museu, va ser el meu primer contacte amb la banda.

This is a love song called "Total Recall"...



per desgràcia després d'editar aquest disc el 1986, Statik records va tancar suspensió de pagaments...The Sound es van quedar de nou sense casa i amb problemes. Van aconseguir treure un darrer LP anomenat "Thunder up" que intentava ara si portar-los a fites més comercials. Certament no té la mateixa intensitat que els anteriors però vist amb perspectiva és un gran album. El va editar una petita discogràfica holandesa, Play it Again Sam i durant la gira posterior a l'edició els problemes mentals d'Adrian Borland es van accentuar totalment, caient en una malaltia mental profunda que mai va superar fins al seu suicidi.

La banda tenia talent i com a epitafi us poso un video que es va fer en homenatge a Adrian Borland, amb el tema que encetava el seu darrer álbum, "Acceleration group"



per suposat Adrian Borland va continuar gravant fins al final...però aixó és una altra història. The Sound van arrivar fins aquí.

Salut

FAC 51

Buff, potser massa temps sense escriure res. Ja ho sabeu, els blocs personals són aixó, a vegades s'escau escriure molt, a vegades passem estones llargues de sequera...

Perquè i què és FAC51?

Tony Wilson, sabeu qui era? i Factory Records? i com tot va començar...

Anem pel final però. Ara fa un mes vaig anar a Edinburg a una reunió de l'empresa i vaig trobar-me finalment un company que només coneixia per reunions telefóniques i molts emails. Després de la reunió, on el paio anava encorbatat, anem a sopar a un pub underground d'Edinburg...bé underground només perque estava al sotan d'un edifici i tenia una estètica bondadge...el tema es que el company, Richard, m'apareix amb una samarreta FAC51 The Hacienda...

immediatament penso en aixó!



Ostia! algú amb una samarreta amb The Hacienda i anglès té història. I així va ser, prenent un parell de Hendrick's (amb cogombre, com no el gin és escocés!) em va explicar com per circumstàncies de la vida es fa ver col.lega dels roadies dels Happy Mondays al final dels vuitanta. No tan sols axió, sinó que durant un parell d'anys va fer el fanzine oficial de la banda. Ara no recordo el número però em va assegurar que tenien un FAC! i pels mitomans de Factory i l'escola, FAC és el màxim. Vam parlar bona estona i em va confirmar totalment que el reflexat a la pel.lícula "24 Hour Party People" és força cert i que el Shaun Ryder era un freak degenerat i que els "Happy Mondays" no eren més que uns col.legues eren pagats per fer el degenerat dalt d'un escenari...els va salvar el talent del Sahun Ryder. Les seves anècdotes eren molt interessants, ballant el Mr Disco de New Order, just arribat d'Eivissa (on el van gravar), amb una joveneta Björck al costat...sigui cert o no és un pique...

The Hacienda, un lloc mític, ara convertit en bloc d'apartaments. Voleu una visit virtual amb la banda sonora de New Order? aquí ho teniu

És tard, és fosc, soc lluny

Aquest cop han estat 6 dies seguits de viatge de feina...sensacions molt rares m'envolten. Per una banda m'agrada la feina, viatjar, trobar-me amb companys de tants països. Ahir a l'autobús que ens duia a la terminal de Frankfurt (venint de Viena amb un avió de les linies aèries Eslovaques) un passatger em va preguntar: "treballes a l'empresa XXX (tinc una motxila amb el logo...)?", en respondre afirmativament ell em va dir que hi havia treballat durant 10 anys fins fa poc. Aprofondint en els escassos 9 minuts que va durar el viatge vaig aprendre sobre la tecnología que han desenvolupat (voleu saber de què va mireu aqui)i de la qual es responsable comercial per Europa des de Minneapolis. Total que és un gran d'un dels membres del meu equip de treball. Abans, a l'aeroport de Viena vaig compartir una cervesa amb un professor d'Hamburt i vam parlar llargament de com està l'anàlisis genètica pre-implantacional a nivell tècnic i comercial, sobretot comparant Espanya i Alemanya.

Doncs bé, aixó que és motivador, interessant, excitant, xoca frontalment amb les ganes de estar a casa amb la Blanca i els nens. Sabeu? creixen tant ràpid que després de 6 dies fora els trobaré diferents! Avui he rigut amb el "Copa, Lliga, Champions" de la Clara. I és demà...i ho veuré a un hotel als afores de Frankfurt. Scheise! com diuen aquí.

Per sort sempre ens quedarà la música, avui vull compartir el meu darrer descobriment. Rarament es tracta de bandes noves, i avui no serem excepció. El més crític és que fins fa 4 dies no havia escoltat mai una banda que es va crear el 1983 i va morir pels volts de 1989 (no ho tinc clar). Un nom fabulós The Arms of Someone New.

Sons nus, que no càustics, after punk americà. Amèrica ha estat sempre la meva gran desconeguda. Ho reconec, tinc tendència britànica en els gustos musicals.

El més al.lucinant però ha estat descobrir que sí els coneixia a través de la seva familia musical...estan emparentats amb Area, The Moon Seven Times i sobretot amb els grandiosos, grandiosos Lanterna. No hi ha banda instrumental millor al món!

Aquí un tema que ara ressona al meu iPod continuament, The Arms of Someone New, Hollywood, 1988



Per desgràcia no hi ha a Goear per penjar-vos dels altres avui, no sóc a casa. Però esteu al cas que aviat us penjo exemples

El teu turment és el meu desig

La setmana passada vaig estar un parell de dies a Frankfurt, a l'ofi, per trobar-me amb el jefe i de passada fer la revisió del trimestre amb en Juergen i en Thomas. Dos bons paios del meu equip. Li sona el mòbil a en Thomas, una simfonia de Bach. Immediatament en Juergen amb el seu humor càustic li diu "What's that, calling a funeral?", vam riure tots tres; bé en Thomas no tant.

Després vaig recordar explicar-los quina melodia sona en el meu mòbil...cançó gòtica clàssica, en alemany i amb veu femenina. Qui poden ser? només poden ser X-Mal Deutschland, amb la infonfusible veu de Anja Huwe. Ja fa uns 6 mesos que vaig canviar el "A Forest (tree mix)" per "Polarlich". 100% assegurat que ningú més tindrá la vostra sintonia si us passeu aquella vostra cançó al mòbil.

Podem aprofitar per parlar una mica de les/els X-Mal Deutschland. Banda alemanya, d'Hamburg, formada al tombant dels 70 als 80. Inicialment una "all-girl-band", que va anar incorporant músics masculins però que va mantenir fins al final els udols meravellosos de la Anje Huwe. Per cert una rossa d'ulls blaus fascinants que tenia una mirada terrible que donava als concerts de X-Mal un toc de tensió inoblidables.

X-Mal van editar un parell de senzills en discogràfiques independents alemanyes (el classic "Incubbus-Succubus"), per després intentar-ho amb 4AD. I ho van fer, van agradar molt a Ivo Watts. Tant que els va editar els seus dos primers llarga durades. El primer, el més cru, el més punk, icóna gòtica, classic del afterpunt terrible, era "Fetish". D'ell en van sortir les seves millors creacions, i encara avui en dia em fa posar els pels de punta. Corria el 1983 i la bateria "dels picapiedra" i la guitarra escruixidora de Manuela Rickers es una fita!

Aquí "Qual", marxa militar, bateria picapiedra, udols, guitarra punxeguda...per ballar sota la lluna fins caure. Qual=turment, el teu turment és el meu desig...enteneu perquè el disc es diu "Fetish"?



Fins i tot més crua "Gheminis" és la segona! Més udols, més picapiedra!


Pel 1984 van treure el seu segon LP "Tocsin", on la música es dolcificava una mica, incorporant més teclats i sons més treballats. Era un primer intent de posar la seva música al "mainstream" alternatiu. Van tenir un bon moment entre 1984-1986, tocant molt per tot Europa, culminant una sèrie de concerts amb els meus estimats "The Danse Society"...si mai pogués escollir un sol concert passat per assistir, seria algun de la gira on les dues meves bandes icones tocaven juntes. Mara meva.

Un parell d'exemples de Tocsin, Augen Blick, encara ràbia continguda, guitarra punyent i sobretot els udols de Anje! Balleu, balleu, maleïts!



Després d'aquesta gira, i com sempre, per vendre més, ser més coneguts o el que sigui van signar amb Phonogram/Xile i van editar encara un maxi fantàstic anomenat "Sequenz" el 1985...que inclou la meva sintonia del mòbil "Polarlicht"

Polarlicht...
Sturm zwischen den Sternen
Fackeln am Horizont !
Brenne brenne...
Aura am Nachthimmel

Llums polars ...
La tempesta entre els estels
Bengales a l'horitzó!
Grabeu-ho, Grabeu-ho...
Aura al cel de la nit



El següent pas va matar a més d'un. Surten amb un senzill el 1986 de nom "Matador" i on continuaven udolant però ja sense mossegar. Suposo que hi havia alguna fixació amb els toros o Espanya però el video de 1986 és ridícul com molts de l'època.

El 1987 van editar amb Phonogram "Viva", que és també un bon disc, però ja no mossega come els altres, passem de fons punk, a fons dark-pop, diriem que era l'època on el "gòtic" era comercial i tants d'altres com per exemple els "Balaam and the Angel", els "The Cult" o els mateixos "Sisters of Mercy" volien part del pastís comercial que la música fosca podiar donar-los...En aquesta època els mentors de X-Mal eren els Stranglers, soving giraven amb ells. Llegit amb perspeciva clarament indica la dil.lució musical, oi?

Però tot té un preu, i no vendre milers de discs comporta desinterés de la discogràfica i també cansament de la banda, etc...despres de girar molt, finalment van signar el darrer disc i senzills, ja en una discogràfica menor com fou Metronome. Fou "Devils" i es publicà el 1989. El so ja no mossegava gens, on era el punk? disc de pop elegant de finals dels vuitanta però que un cop escoltat alguns cops es queda per criar pols. És la història de moltes (massa?) bandes.

Si voleu tots els detalls de la discografia, el qui escriu va fer ja fa 10 anys la millor i única discografia de XMal.

Anja Huwe és ara un prou destacada pintora contemporània, i recentment va parlar per un fanzine argentí sobre el passat i el futur. Podeu llegir-ho aquí; també comenta que aviat publicarà un llibre de fotos de la seva etapa de X-Mal. Stay tuned!

Deine Qual ist meine Lust
Deine Qual ist meine Lust
Meine Liebe ist dein Tod

El teu turment és el meu desig
El teu turment és el meu desig
El meu amor és la seva mort

Back on track!

Yes, decided to have few lines in English now. These last days while in California I met with really great colleagues. Some of them know from ages now, others short time but had great discussions on music with them. It was a while since I had last met Kenny in Pleasanton...(2 years!). He's doing great, contolling the oligos like nobody and being so funny and good guy as ever.

I still am on shock when finishing that dinner in Burlingame couple of weeks ago, sitting with Mike and Angelique and she tells me that she follows some spanish groups like Delorean! and Astrud!

Yes, Delorean. Just forgot them in my previous list of Spanish groups! Yeah..."A qualquier otra parte"



and yes, Astrud...this is the second time that somebody mentions them in a non-expected place. First was back in 2000 when my fiance the (wife now) went for couple of month to Oxford. She came back saying "Xevi, you know, those guys over there love a song by an unknown spanish band that sings bailando, bailando..."...and then came to be the classic "Bailando" from "Astrud". Gay dance paranoias here!




And that was not all, aside of being a great leader for his team and the business, Mike confessed that the 4x 12" that are hanging on his walls are "Love will tear us Appar", "Unknown pleasures", "Blue Monday" and "Power, Corruption and Lies"...o my goth! Long talk on many obscure bands we both like "Eyeles in Gaza" that evening.

Not sure yet if this is gonna be formally in English from now on or, tornaré a fer-ho en català. Possiblement serà així.

Salut

Més vols...més seleccions

Estic arrivant al record de vols ràpidament. Aquest mes d'Abril seran uns 16 vols, que acabaran al propera setmana amb al visita llampec a San Francisco. Tres dis per trobar-me amb els companys amb els que passo tantes hores al telèfon. És un viatge pesadet (11 hores de vol!) però el lloc és tranquil, el temps sempre estable i bé, les amèriques sempre son atractives.

Aixó em donarà com no moltes hores per repassar molta de la música que vull recuperar, acabar el primer de la col.lecció Millenium i suposo que també acabar el segon (regal de Sant Jordi).

Aquests i els altres viatges són pesats i t'allunyen de la família però, com ja he expressat molts cops també, les petites coses son importants i per tant cal buscar-hi la part interessant a tot. En aquest cas el que em donen els vols és introspecció (uf que trascendental!). Us asseguro que tantes hores sol en un avió, amb la música, el llibre o l'ordinador de la feina, a vegades em porten a un estat de tranquilitat molt gran. És una sensació rara, però generalment plaentera. Solitud, introspecció i molts pensaments. Certament soc una mica rara-avis però odio bastant conversar amb el meu desconegut company de vol...no sé, dec ser raret però...el món es ple de freaks! jo el primer.

Han estat poques ocasions en les que he conversat amb la gent al meu voltant, i mira que hi ha gent pesada que ho prova per activa i passiva! Solució, ipod i aïllament. De fet em va bé perquè els avions son també una ofician excel.lent! per desgràcia no tinc maner de volar en business als vols transatlantics -perquè co***ns no tinc la tarja de vol frequent de Lufthansa?-...però la combinació de música i portàtil m'ajuda.

Que sonara durant 11 hores...bé no totes perquè també et pots tornar boig...però segur que aquests temes hi seran. Un poti poti de música ibèrica, alguna serà molt freak per vosaltres, altre mássa comercial, altra que ni per Déu coneixier. Com a mostra un botó.

Lleva siempre tres ases en la manga....La Frontera, Pobre Tahur

sí, sí, una freakada que fa posar les mans al cap a més d'un però recordo quan tenia 16 anys i vaig veurel's a les velles Casernes de Girona amb en Toti, en Jaume i en Pep d'Olot! encara ho recordem!



Tu me estás dando Mala Vida...pero no Manu Chao, explosió afterpunk des de Banyoles...els estimats Kitsch



Carlos Goñi abans de ser honorat en concerts acustics als 40 principales va formar la millor banda de la segona meitat dels vuitanta. Els Comité Cisne, mítics als cercles de Valencia amb clássics com Ana Frank o Mis Lágrimas...aquí Sicam



I per acabar d'odiar-me confirmar-vos que soc fan d'Alaska, sí de la pedant, petarda i penosa Alaska! fins i tot he fet cua perque em signi un CD amb traje i corbata (no es broma...en Nacho Canut em va firmar "Chevi"....és que son de "Madrit" nois). Va passar hores molt baixes als noranta, però al final s'en va sortir. Ara ja no m'enganxa però temes com aquest son bestials. Alguns directes memorables (quines versions de "Quiero ser santa" per Déu)



Matant dos ocells d'un tret...Planetas+Chinarro...aquí el sevillà versionanta als paisans. Sr. Chinarro "No se que hacer"



Ningú ha sabut integrar millor la tristessa dels bons The Cure sense convertirse en un fantoche nocturn...ningú pensa en Sr. Chinarro com un grup gòtic amb teranyines no? però Antonio Luque n'és gran fan. Quina decadència aquí! "Quiromántico"



Tecno-pop de per riure, però fa 20 anys que m'agrada aquest "Selector de Frecuencias"...recordeu als de "La Televisión es Nutritiva"? Aviador Dro



I uns altres que usaven guitarres i no menys teclats...també els vaig conèixer a l'Accés 21..."El Pecho de Andy". Aquí amb una melodia clàsica dels vuitanta, baix marcat, guitarres puntejades i saxo...wow, han escoltat als Church, Chameleons, Sound and the likes!



I just fa 10 anys, sorpresa, una meravella de "Chucho", és "Magic" la millor canço del tombant de segle? potser sí?



I segur que n'hi haurà moltes més my friends!

Plaers per tothom...una selecció eclèctica

Doncs finalment s'ha aplacat l'angoixa que vaig dur-me d'Holanda el dimecres. Venen dies de molt viatge però les coses certament pinten millors a la feina. La família estupenda, uns dies fantàstics...ideals per fruir en família i també dels petits plaers que ens mantenen vius. Ja fa molt temps que vaig comprendre que cal tenir projectes vitals però que necessitem fites, il.lusions diàries per seguir endavant. Dosis diaries d'endorfines i serotonines.

Alguns exemples: menjar pipes Churruca al vespre amb un bon llibre o una bona pel.lícula, banyar els nens i sobretot fer-los riure!- exemple: fent bombolles de sabó, aquí ressenya a la foto...-, obrir una bona ampolla de vi (un bon Riesling -J, m'has de fer alguna recomanació aquí, un tall de xocolata 70% min -mmmm-, una bona garnatxa negre de vinyes velles -Sta Cruz de Artazu és el nostre vi preferit.) i per suposat posar aquelles cançons fàcils que mai et canses d'escoltar, com els vins fàcils, aquells que entren suaus i fàcils, que et deixen un record fantàstic, són per tothom si arrivessin a tothom...i aquí part del plaer no?.

En voleu una mostra? aquí una petita sel.lecció -sense order particular, o sí?-.

Slowdive "When de sun hits"...paisatges indescriptibles!



The Divine Comey, "A lady of a certain age"...elegant i vellutat com els bons vins



The Railway Children, "A pleasure"...el títol ho diu tot, plaer absolut, quin començament!



Peter Murphy, "Marlene Dietrich's favourite poem"...un poema del Sir Murphy...la seva millor cançó?



Air, "Le soleil est pres de moi"...per escoltar al capvespre, ambien comercial d'alta volada



Wire, "The 15th"...versionat milt cops, un clàssic de l'afterpunk, tan curt com intens, pop perfecte de fa gairebé 3 dècades...sembla impossible?



Ciëlo, "Benelux"...no puc parar de posar aquesta cançó, tonta i enganxosa, una perla deliciosa. Encara creieu que les cançons comercials es fan famoses només per elles soles? Per cert, no s'ha sabut res més de qui va assasinar en Coco?



Little Nemo, "L'heure d'hiver"...sense paraules em continua deixant aquesta meravella, crec que es el 3er cop que surt aquí...



The Psychedelic Furs, "Love my way"...uns fabricants de molts bons temes, temps oblidats en el meu subconcient, però d'aquesta i altres no m'en canso



Junior Boys, "Double shadow"...uns de "moderns" direu...no fa massa certament que m'han enganxat...mosseguen fort!



Depeche Mode, "Leave in silence"...this is tecno-pop my friends...un altre començament impressionant...O ououo, O ouou...canteu amb mi!



Current 93, "All the pretty little horsies"...la millor canço de bressol que pogueu trobar -no és broma-



The Chamelons, "Soul in isolation"...difícil elecció per acabar la serie...clàssics de culte de molts de vosaltres (gràcies si heu arribat fins aquí, per vosaltres res de nou, per tant més mèrit!)...el tema és aquí perquè és el que més m'agrada dels pocs que hi ha a goear...quin començament per Déu"

Guerra

FOTO DEL BLOG ENGLISH-RUSSIA

Avui he descobert un lloc web molt interessant. Es tracta d'un lloc on es poden trobar imatges de la vella Unió Soviètica, en color!

S'hi poden trobar des de fotografies de projectes secrets, fins a fotos dels soldats a a la II Guerra Mundial. La web és molt més extensa i té fotografies de gairebé tot el que volgeu de la ex-Unió Soviètica, antigues i actuals. Moltes curiositats com ara cotxes que mai vam veure, revistes pseudo-científiques, ferralla de guerra, i també moltes fotos antigues allí. El web es diu English-Russia, i l'enllaça us porta directa a les fotos de la II Guerra Mundial.

Tot i no ser una canalla, som prou joves els de la meva generació per no haver conegut cap guerra directament i sobretot per recordar les dues grans guerres en blanc i negre.

He de reconèixer que l'horror d'aquestes guerra va ser tan gran que difícilment és comprensible el que van viure les persones aquells dies. Per suposat, i per desgràcia, aixó es transportable a qualsevol guerra actual...però, de manera crua, les dues grans guerres generen una fascinació increible.

I han estat font d'inspiració de moltes bandes, la primera gran guerra mundial va inspirar per exemple als B-Movie per fer el seu Remembrance Day i més tard els francesos Collection d'Arnell Andréa van publicar un disc sencer per homenatjar als
soldats morts en la guerra -Villers-aux-Vents (Fevrier 1916)-.

Collection d'Arnell Andrea son una banda francesa prou peculiar, decididament obscurs, em van captivar amb una peça que em recordava els Dead Can Dance més foscos. La canço era "Anton's Mind is Getting Blind", inclosa en el recopilatori de Lively Art anomenat "13". Cre que ja he parlat de Lively Art, va ser una discogràfica francesa "arty", d'estil 4AD, que va editar molts discs fantàstics. Entre ells Little Nemo, Meri Goes Round, Sky Cries Mary, Asylum Party i molt de l'escena cold-wave francesa, que a finals dels vuitanta va ser famosa per crear un nou estil -molt francès tot ell- anomenat Touching Pop (TP). Fins i tot van fer una superbanda amb els millors groups de Touching Pop que es van dir Teeppe...editant un maxi amb un tipi indi a la portada (sic). Però sonaven bé..

També interessant és que la primera referència de Lively Art fou un recopilatori de And Also the Trees que es va titolar "Et ausi les arbres", era 1987. Genials tu!

Recuperant una mica els Collection D'Arnell Andrea . Son una banda de Orléans. Jean-Christophe d'Arnell composa una música melancòlica, que combina a la perfecció instruments de corda com violoncels, violas, combianant-les sabiament amb teclates i sobretot amb la veu fenomenal de Chloé Saint-Liphard. El seu estil seria neo-clàssic, englobat dins del moviment darkwave. De fet primer van ser de la Cold-wave francesa però ja sabeu que tot es globalitza...Tenen una web molt ben feta i on podreu trobar tota la info. El millor es que des 1988 no han parat i aixó es bó!

La meravella amb la que els vaig descobrir, Anton's Mind is Getting Blind, de 1990.



Aux Glycines Défuntes, una altre delicada peça d'aires clàssics acompanyats per la genial veu de Chloé Saint-Liphard i els instruments clàssics de Jean-Christophe d'Arnell. Extret del seu Un Automne À Loroy, el seu primer disc del 1989.



Una altre peça de caire neoclàssic, Une Attente Fragile, del disc Les Marronieres del 1992



Per sort la discografia de Collection ha estat reeditada amb molt gust per Prikoscovenie i es pot trobar en botigues especialitzades o bé directament a la seva web.

Aviat serà aquí...

La llum, els dies llargs i l'optimisme vital. El cap de setmana passat vam estar amb els nens i uns amics a la platja, gran dia! sol, arrós i estels. Ens ho vam passar bé...som uns privilegiats.

El dilluns a primera hora vol cap a Munich per tres dies, arrivada a 0ºC nevant...cel gris tres dies, fred, molt feina però també molts amics o sigui que han sigut uns bons dies. És interessant com les xarxes socials han acostat a la gent i s'han integrat tant en el dia dia. Una de les nits tot sopant amb la colla de col.legues qualsevol broma, gràcia o cara extranya era gravada o fotografiada amb els telefons de torn (els més in amb iPhone per suposat!), i immediatament era enviada a facebook o bé l'homenatjat era amenaçat amb una foto a facebook que, bé, potser no era la més afavoridora.

També és curiós com aixó del Facebook i altres com el Twiter serveixen per trovar velles amistats, vells amors, vells enemics o només per xafardejar. Des de Catalunya a Bélgia, passant per Alemany he escoltat col.legues parlar de sopars, festes o trovades de ex-alumnes! la darrera era una trovada de gent de parvulari a Bèlgica. La persona que ho va organitzar (una del meu equip de treball) em va dir que es van reunir 10 persones que feia més de 30 anys que no es veien i fins i tot van poder convidar a 4-5 professors de l'època. El més interessant és que m'explicava que semblava com si fos ahir que es van separar, i tenien uns 10 anys llavors. Un parentesi molt llarg, segurament els 30 anys més intensos de la vida: amors, fills, desamors, estudis, feina, ambicions...

Obviament amb el que em quedo d'aquesta història és aquest parentesis recuperat com si res...i és que també en la música s'han donat diversos d'aquests parentesi. De fet darrerament és la moda. Per mi els més sonat va ser sens dubte la recuperació dels Echo and the Bunnymen a finals dels noranta després de uns 10 anys de silenci. El millor va ser que els Echo van tornar amb un regitzell de discs genials, de fet continuen encara traient material molt interessant. Una banda que ara mateix té més de 30 anys però amb un "break" de 10...

Però deixarem els Echo per un altre dia. Avui em quedaré amb els Wire, uns no tant coneguts però que tenen una discografia molt amplia, diversa i amb retorns esperats. Els seus discs de la segona meitat dels vuitanta són al podium dels meus preferits! Van sorgir el 1977, van pujar al carro dels grups de culte per desapareixer el 1979, retornar gloriosos el 1987 per sucumbir de nou el 1991 i sorgir de nou el 2003 i fins ara. Quina joia!

Els Wire van eclosionar amb l'afterpunk, en l'època on tot era possible, quan es barrejaven funk i electrónica, reagge i dub, i tot era autèntic. Per bé o per mal els rites es van anar definint en diverses direccions pero els artífex de Wire (Colin Newman, Grahan Lewis i Bruce Gillbert bàsicament) van aconseguir fer una banda de art-punk de culte.

El més interessant és que s'han anat reinterpretant sempre. Des del seu primer mític Pink Flag de 1977 fins al seu darrer Object 47 de 2008, han recolling el millor de cada època per ser una ganda influent com cap altre. Us sonen Franz Ferdinand? doncs no fan res que Wire no feia fa 30 anys...i no vull dir el que feien Sopa de Cabra amb Led Zeppelin...ja m'enteneu.

En els links de la banda hi trovareu tota la info que volgeu...jo només la trilogia del seu primer renaixament

The Ideal Copy (1987) que comença ja amb una meravella anomenada Silk Skin Paws



Seguit per A Bell is is a Cup...Until Struck (1988), la cúspide, el seu millor disc sens dubte. Segurament també el seu més comercial però contenint grans peces de melancolia pop com aquesta que obria del disc Point of Collapse



o Kidney Bingos, un "Perfect Pop Single " -disculpeu: com definia Robert Smith a Charlotte Sometimes- ....que hauria d'agradar a tothom! i que estar en el meu top 100 (ei i al meu iTunes ara veig que hi tinc 17.491 cançons...)



Per tancar la trilogia van treue IBTBA (It's a beginning to and back again, 1989) bàsicament un recull de peces en directe i versions dels temes dels dos anteriors discs. Ressenyable perquè fou el meu primer encontre amb Wire el 1991 i crec que tots tres fan la trilogia més important del final dels vuitanta!

Salut amics.

Dies Hectics....balleu, balleu cobards...

Tornen els Hectic Times, i per aixó anava amb l'anglès. M'encanta aquesta paraula, si hagués de posar nom a un grup de música s'ho diria. Què significa hectic? doncs un estat de intensa activitat, confusió i hiperactivitat, o el que és el mateix, massa feina i pics d'estrés!

Aquesta setmana he estat dos dies fora, el dimarts a Málaga i el dimecres a Munich. Dimarts dinant davant del mar a les 15:30 després de veure els clients (i compren o sigui que bé!), ventet fresc però un solet ja recomfortant...el dimecres a Munich amb més clients, però arrivant a les 8:30 del matí a -2ºC i tot nevat, dinar tancat a les 12:30 h. Soc repetitiu, ja ho sé, però el que podem fer avui en dia amb els avions és bestial. I ja torno a parlar com un avi a la vora de la llar...mireu però les dues fotos, mateixa càmara menys de 24 hores de diferència...

Quina banda m'agrada i és hectic? no crec que cap banda s'hi pugui definer però el que em posa hiperactiu quan ho vull és la Electronic Body Music...si ja sé...música de maquinetes...i n'hi ha per parar un carro. Segur que podria també escoltar deep techno, trance o ves a saber què, però estic fet musicalment als vuitanta i llavors el que es duia a les discos fashion i d'avantguarda era la EBM.

Què és la EBM? doncs un estil musical que va desenvoluparse al mirall del afterpunk. Emprava seqüències repetitives amb ritmes ballables sobre els 100-120 bpm. Era típic emprar efectes com crits, discursos o altres sorolls, a vegades en linia industria. Diverses bandes van flirtejar amb la música Industria i diverses bandes Industrials van fer temes tipus EBM.

El pais més prolífic four Bèlgica, només cal dir que els mitics Front 242 van ser els que van crear el nom de EBM el 1984

Diuen que l'embrió de tot, Liasons Dangereuses i el seu "Los niños del Parque"




Front 242, un gran èxit "Master Hit"



The Neon Judgement, "Fashion Party"



Uns altres mites, Nitzer Ebb "Let your body learn"



La que més m'agrada, des de Canada els "tremendus" Skinny Puppy, "Assimilate"..segurament el més Hectic de tot..

Tanqueu les llums, agafeu una llanterna, apugeu la música i balleu voltant amb la llum. Aquest tema a mi em transporta.

11:54 PM ja és fosc...

Estic fascinat per un llibre, de fet jo ho podia preveure. Ahir vaig anar a la oficina a Madrid i a les 6 del matí a casa vaig agafar d'una volada el darrer llibre de Haruki Murakami, After Dark, aquí una ressenya i comentaris en català. A l'anada vaig clapar a l'avió, però al vespre, vaig enganxar-me al llibre. Sí, em vaig enganxar. Ja el primer paràgraf em va absorvir, i així fins la pàgina 117 en un vol de 50 mins...lletra grossa i només 173 pàgines que no et deixen sortir del món captivador i surrealista que l'autor crea en les seves paraules.

11:54 PM
El que veiem és la imatge d'una ciutat.
Observem el paisatge des del cel, a través de l'ull d'un ocell nocturn que vola molt amunt. En aquest camp de visió tan ampli, la ciutat sembla un enorme esser viu. O potser es un col.lectiu format de diversos organismes autònoms.

Una meravella, com ja ho va ser el seu al.labat Tokio Blues. Aquest escriptor japonés crea uns mons encisadors, sempre amb personatge torbadors, generalment solitaris, extransy, potser freaks, i sempre molt interessants. En aquest cas a After Dark una sèrie de personatges s'entrelliguen buscant la seva identitat una nit, de les 11:54 a les 6.52 del dia següent, a un barri un xic sòrdid del Tokio contemporani.

Un llibre fàcil, ràpid i totalment recomanable...tan com escoltar el millor grup de música japonés segons aquest qui escriu. Es tracta de Jack o Jive, que ja han sortir al blog. En aquest cas però donaré més pistes.

El grup el van formar el 1989 la Chacko i el Makoto Hattori a Osaka, Japó. La Chako és el personatge clau de la banda, amb la seva veu tan especial. A vegages pot ser tan angelical com Liz Frazer, però també tan trencada altres com Nico o Yoko Ono. Mai us deixarà indiferent, en algunes peces em posa la pell de gallina.

El grup es pot definir de diverses maneres, experimental, darkwave, misticisme, heavenly voices...

Si voleu escoltar més cosetes i fins i tot comprar-os algun disc (recomanable), podeu fer-ho a la web de Prikosnovenie.

Què tal si us deixo un parell de pinzellades?

Metemphsychosis, del seu LP Kenko, devoted flowers, no puc parar mai d'escoltar-la. Siusplau no us la perdeu!!

Discover Jack Or Jive!

A Rainy Day, del seu LP The Earth, vessant Heavenly Voices

Discover Jack Or Jive!

A New Beginning, del seu LP The Earth, la primera peça que mai vaig escoltar d'ells...encar em posa la pell de gallina...pugeu el volum i tanqueu els ulls.

Discover Jack Or Jive!

Escobros de un triumfo

Aquí la foto es mereix el comentari. Aquesta fàbrica decrèpita sempre me la miro quan hi passo amb la família -i és cada cap de setmana-; un panorama desolador, ple de matissos i segurament amb històries i misèries.

Al final aquest passat cap de setmana em vaig escapar un moment per fer-hi unes fotos. El cèl ple de núvols feia que la llum fos bona, tot i que l'horari -era migdia- no és mai el millor per la fotografia. Jo equipat amb els trastos cap allà, aparco el cotxe i em poso a la feina. Estava engrescat quan sento un cotxe que passa de llarg i torna enrera, no l'hi faig cas fins que sento "Escolit, qui és vostè?", jo extranyat vaig contestar que perquè s'em feia la pregunta. Resulta que la bona dona -era aixó- era la propietària i volia saber si feia fotos per alguna causa concreta...va costar fer-li entendre que només volia copsar la bellesa decrèpita del lloc. Encara veig la seva cara entre confusa i enfadada...no ho entenia. "Tan de bó vingués una ventada i la fes desaparèixer del tot...". Resulta que han tingut mil problemes amb la gent que hi entra per estar-s'hi o per trastejar. És un lloc certament perillós i si algú s'hi fa mal ells poden ésser els responsables...al final jo vaig acabar la sessió tranquil.

El lloc té molta història, fàbrica de calça primer i de ciment després, fa moltes dècades que està tancada. Un lloc trist, solitari, decrèpit i certament tenebrós de nits...però amb molt d'encant.

Aquesta foto té per títol "Escombros de un triumfo" perquè segur que la fàbrica va generar riquesa i bons moments però ara no és més que un fantasma del passat. Un títol que és certament molt aplicable a massa indústries, comerços i autònoms que han d'abandonar l'activitat en aquests moments de crisi...massa triomfs ràpids, massa enriquiment ràpid, massa promeses polítiques, massa bancs amb beneficis mil.lionaris.

La canço que dóna motiu al tema i a la foto és dels clàssics Décima Víctima, una banda hereva sens dubte dels amics Joy Division i que va representar la millor cara del afterpunk autèntic espanyol. Els Décima Víctima eren grisos, estaven sempre enfadats i eren tan tímids que els seus concerts van ser escassos. Representen certament un grup molt autèntic dels primers vuitanta...en total contrast amb els mítes de l'epoca, Parálisis Permanente. Aquests han sigut molt més famosos, sobretot perque el seu cantant Eduardo Benavente va morir jove -20 anys, el 1983- complint el lema punk "viu depressa, mor jove"...els Parálisis m'agraden i molt però cal reconèixer que també van xucar molt, massa de l'estètica i la "pose" de moda. Sortine als concerts amb estètica gòtica, fum, intros espectrals, decorats tènebrosos (famosa es la corda de penjat al mig de l'escenari)...Els Décima no eren així, i certament no sonen gens punk, possiblement gens actuals, però aixó és el que m'agrada, eren autèntics. Vivien i tocaven d'esquena al públic i així els va anar...però a mi m'encanten.

Escombros de un triufo, Décima Víctima



Si els voleu veure, aquí un vídeo, mala qualitat però document d'època...