Excés d'autoestima

L'autoestima és fonamental per poder lliurar la diaria batalla de la vida, però hi ha gent que la té pels núvols. Massa cops, massa gent prenen a gent brillant com formigues soldat prefixades a obeïr. Aixó, que és un característica dels règims dictatorials, també passa massa vegades al món laboral.

Just acabo de sortir d'una reunió estratègica on es tracta als qui excutaran les tàctiques com simples robots executors...i axió no vola com diuen els anglesos...Ai senyor...potse caldria que més gent abans d'entrar a les reunions escoltes quelcom relaxant com els meravellosos Akira Kosemura & Haruka Nakamura  en aquesta meravellosa peça d'electrònica minimal, de downtempo electrònic,  Azure del seu disc conjunt Afterglow de 2007.

Les discogràfiques de la meva vida

Fa temps, molt temps, vaig adonar-me que no solament m'agradava una música o uns tipus de grups especials, també hi havia discogràfiques que produïen música que m'agradava.

Així van néixer el concepte de discogràfiques de la meva vida.

La primera sense cap mena de dubte va ser Fiction Recors (per ser qui editava els The Cure). Per desgràcia no era un discogràfica en si, sino un spin-off (paraula de moda avui en dia) de Polydor. A més només van editar als Cure, a The Passions, The Associates, Die Warzau...The Passions em van encantar, The Associates em van decebre, Die Warzau em van deixar sense parar (encar recordo excitació en escoltar el seu "Disco Rigido"). Déu meu quin pal!

La segona va ser Factory records, a l'ombra de Tony Wilson, creador i ànima de la gent que ens va donar als Joy Division i New Order, i també moltes altres meravelles com ara Section 25, Crispy Ambulance, A Certain Ration, The Railway Children, The Happy Mondays i un llistat molt gran. De manera interessant van explotar amb el punk/afterpunk i morir amb la mort del so Madchester (revisió en anglès aquí)que van ajudar tant a crear. No m'extendre sobre Fáctory, però ja sabeu que va ser molt més que una discogràfica, va ser un moviment culturo-musical que va portar-los a la més profunda bancarrota entre les bestiesses de Happy Mondays i el forat sense fi que era el club The Hacienda (aquí teniu una entrada de l'estiu passat on en parlava).

La tercera va ser la més gran, i la que em va portar certament a tenir una obsessió musical, cultural i artística. No ho sé, però vull pensar que la meva visió artística de la fotografia es va cultivar quan fruia de la música i de les portades dels discs de 4AD. Si Factory va ser un corrent culturo-musical de carrer, postpunk com cap, 4AD va ser la part més "arty" més alternativa, més trencadora i per mi més brillant.

Grans noms ens va donar 4AD: Cocteau Twins, Pixies, Dead Can Dance, Throwing Muses, Belly, The Birthday Party, Bauhaus...tants que el millor es que mireu i remeneu a The Eyesore Database...potser descobriu perquè es diu eyesore.

4AD com us he dit va crear les portades més meravelloses que mai he vist, tot gracies al geni de Vaughan Oliver i Criss Bigg al front de l'agència v23 i més tard 23 envelope. Si voleu veure alguns exemples de l'art i la música, aquest video és un bon exemple. També us aconsello aquest link per veure totes les portades que ha dissenyat.

Nomes us confirmo que tinc dues col.leccions de música, una dels The Cure i una altre de 4AD...a la segona meitat dels noranta, gràcies a les facilitats que em donava treballar a la Universitat de Girona, vaig poder accedir a internet mólt abans que molta gent i sobretot amb velocitat. Així va ser com els newsgroups (algú s'en recorda) com el 4AD-list, enviaven cada dia correus amb preguntes, questions que ara son cobertes per blogs, twitters, facebooks i similars. Encara es poden trobar els arxius d'aquesta llista on m'he buscat i trobat en una discussió de 1998!. La llista va morir per deixar de tenir sentit ja el 1999 i els amics virtuals s'han dil.luit en el món binari.

4AD va cambiar, va editar coses bones, altres dolentes, i ja fa molts anys que no els segueixo...to aixó tinc un bon nombre de productes de merxandatge...

Algun dia potser farem un repàs a tots els "gadgets" que vaig acumular de 4AD però avui el que volia després d'aquesta llarga intro és quedarnos amb una discogràfica minoritària, que van editar un regitzell de bandes de culte, menors si voleu, però de gran atractiu i magnetisme. Bandes amb un so clàssic dels vuitatna, guitarres atmosfèriques, teclats intrigants, veus afectades...molta influència dels The Cure de 1980-81 sobretot...

Parlem de Midnight Music que fou una discogràfica anglesa de música post-punk/experimental activa des de mitjans dels vuitanta als noranta. Va ser fundada per Nick Ralph i entre d'altres van editar els experimentals Cindytalk, les grans ombres dels Cure, els holandesos The Essence i els deutors de Echo and the Bunnymen y The Sound, els Sad Lovers And Giants.

Vaig conèixer aquesta discogràfica gràcies als The Essence, quan inevitablement vaig escoltar el tema "A mirage de 1985, que quan va sortir més d'un va pensar que es tractaven dels mateixos The Cure...comproveu-ho! Com som als vuitanta, es porten les versions Maxisingle, super-extended (sic).



De manera interessant aquesta discogràfica va acollir des de projectes paral.lels de bandes que hem tractat aquí (The Sun and the Moon post The Chameleons per exemple) o raresses extremes com els valencians Carmina Burana que van editar aquí el seu disc en anglès (la versió original fou editat per Plataforma -toma ya!-).

Aquí trobareu un llistat complert de tots els artistes que van editar a aquest segell,

I com no el millor és escoltar la música i veure les pintes per posar-nos en context...algunes perles delicades per vosaltres. A fruir!

Sad Lovers and Giants, on Another Day, podeu prendre una copa de vi, seure al capvespre i mirar els estels...també podeu anar a un racó a plorar. Com volgeu, música trista, a flor de pell.



The Essence, dues pel preu d'una. The Cat / A Mirage



Snakecorps, calling you

Son les coses de l'edat

Que patètic escriure de l'edat però es que l'any vinent en seran quaranta, i com tothom diu, encara em sento igual que quan en tenia vint. Bé, no és cert, més madur, més encarcarat també i segurament més feliç. Bé la felicitat és de cada moment o sigui que com diu la meva mare, el present és el millor moment.

El dimecres passat vam anar a veure en Brendan Perry, que va desgranar el seu repertori a Bikini mentra en Messi feia el seu recital davant l'Sttutgart molt a prop. Un concert senzill, en família -max 100 persones-, que ens va mostrar com sonarà el seu nou àlbum i sobretot va permetre re-escoltar en viu alguns clàssics de Dead Can Dance. La versió de Spirit ens va resonar molt després de deixar el concert, un bon vespre. A la foto un moment de l'actuació del dimecres dia 15.

I com parlem de l'edat, avui mateix he comprat les entrades pera anar el 8 de Maig a veure els Little Nemo a la sala Salamandra I. Els Little Nemo (aquí al Myspace) es van covertir en una petita obsessió des que vaig escoltar el seu L'heure d'hivern al programa Pujant l'Escala Mecanica de Baixada de Radio Salt cap el 1988...Quan difícil s'em va fer compilar tots els seus discs durant els norant. Un dels discs el vaig trobar a una botiga fabulosa de discos que hi havia a Madison, Wisconsin, aquell mític estiu del 1995.
Més endavant, tot va anar ràpid, internet, mp3, tota la discografia fins i tot les demos a l'abast...fins que finalment Infrastrition que els va reeditar l'any passat tornant també als escenaris.

I aixó es el que estan fent, mica a mica aquests nois de quaranta pocs, estan tornant a toca i fer concerts. Per sort els tenim aprop. Excel.lent oportunitat per veure pre primer cop a la meva vida un concert dels mites del Touching Pop...com sonaven fa 25 anys? doncs així nois així...

A la platja

Aquest podría se un senzill títol per la foto adjunta, però no. La foto es diu "Alló que la fa viure".

A la platja/ On the beach és un dels grans temes que The Chameleons van incloure en el seu segon àlbum: What does anything mean, basically? de 1985.

Tot lliga a la vida. El diumenge vam tenir un dia fabulós amb els nens i la Blanca. Un clàssic, zoo al matí, dinar davant la platja i passejada per la Barceloneta. Un dia inspirat, de no molta llum, però suficient. Un dia on clarament es podia veure la Primavera furiosa lluitant amb l'Hivern mandrós...un dia on discs com aquest es fan més que necessaris.

I el tema es que acabo d'anar a buscar a correus la reedició que han fet els de Blue Apple Music del clàssic...juntament amb una sèrie de samarretes amb unes boniques variacions de les portades dels discs dels amics de Mark Burgess. Ah, els The Chameleons, sense voler-ho segurament han estat tan o més importants que els The Cure. Interessant reflexió.

Tornant a la reedició, el més interessant és aquí poder escoltar les versions demo de les peces del disc. No soc prou fanàtic de la banda per tenir-les, però segur que els fans incondicionals (Pemi, Enric...) fa dècades que les sabien aquestes versions. Interssants per què sonen més crues, més directes i també més properes que les originals. Fins i tot m'atreviria a dir que funcionarien bé ara mateix competint amb els mil.lers d'imitadors del so de guitarres post-punk que han florit el darrer lustre.

De moment, sense temps de poder penjar alguna demo, us deixo amb On the Beach, l'original del disc...

Autumn leaves were falling
Hearing nature talking
I thought I heard her calling
Hush now don't you cry
Figure in the sky

Can't stop myself from shaking
My mind at last is waking
Eight minds embracing
Figures in the sky

Hadn't time to analyze
What I saw before my eyes
But nothing would surprise me
Here on our beach
Far away from you all

I thought I heard her calling

Unsure of what we're facing
The precious time we're wasting
I'll always be embracing
The figure in the sky