28.6.11

Rutina Gironina ara fa una colla d'anys...



Aquest bloc ja sabeu està una mica paradet darrerament, avuis penjo un texte que vaig escriure en un avió deu fer 3 mesos...continua essent vàlid per suposat

Cada divendres la mateixa rutina, sopar a casa amb els pares, dutxar-se, decidir quina roba em posaria aquella nit, adeu, agafar el Vespino blau amb el seu Metrakit 65cc i el seu tubarro Kit Yasuni i trobar-me amb els col.legues.

No recordo on quedavem la veritat, però si on començavem la nit. Sempre el mateix lloc, el nostre temple. Un lloc que encara existeix com bar nocturn a Girona, al carrer de la força, no sé com es diu ara, pero llavors era l’Accés 21. No era ni gran, no estava ben ventil.lat, pero sempre tenia la mateixa fauna. Tots allà per prendre l’Estrella de torn, per lligar amb aquella que ja has clitxat fa dies, per riure, però la veritat és que allà vam descobrir que els bars musicals podien posar altre música que no fos el mateix de sempre. Certament una ciutat petita i provinciana com Girona a finals del vuitanta tenia una homogenització en la música que suposo s’ha mantingut força.(NOTA: hi havia el “carrer dels torrats” i tota la generació Sopa de Cabra...però aquests no els tocavem...eren massa hippies per nosaltres i la Janis Joplin la veritat no ens tocava la fibra).  Tots els locals amb la mateixa música, la que agrada a la gent a la que no li agrada la música…bé no vull ser pedant,  diguem la que agrada a la gent a la que no li agrada explorar sensacions musicals i es deixa endur per la corrent. Opció correcta, però per mi i molts altres, incomprensible.

Com he anat a petar aquí? doncs mireu ara mateix escric aixó a 10.000 metres sobrevolant França, camí de Madrid. En l’iPod he sel.leccionat una llista de reproducció de música espanyola i han caigut El Pecho de Andy. I aquests eren un dels grups preferits de l’Àngel, qui regentava l’Accés 21 al final dels vuitanta. Parlo de 1987-1989…quan entravem al local i sonava El Acto de Parálisis Permanente i seguia A girl called Johnny de The Waterboys per continuar amb A Mirage dels The Essence…per mi son cançons gastades ara però l’excitació que produïen en aquells dies en uns que estaven acabant l’adolescència i entrant en la majoria d’edat era brutal.

I com no, cap les 2-3h de la nit tocava migrar...i l’únic lloc on es podia anar era La Sala del Cèl…un altre mite per tota una generación de gironins. Just abans que es convertís en un temple de música electrònica a principis dels noranta (quan es va envaïr de francesos, ho recordeu?). En aquella època de finals dels vuitanta encara conservava part de la fauna de sinistres. Allà es podien veure, en algun racó personatges d’estètica sinistra, amb els pèls cardats, imitadors del Robert Smith més clàssic, amb samarretes de Bauhaus o Alien Sex Fiend. Fauna variada, en recordó bé un parell…un em va dir un dia que escoltava cada dia 20 cops Pornography dels The Cure, més tard va ser DJ electrònic i la veritat no crec que la seva vida hagi estat cap gran cosa a posteriori.

El millor del local era quan gairebé a darrera hora, quan l’alba ja volia sortir, la música es tornava més extrema i allà vam poder ballar des de Cassandra Complex (Nightfall, over western Europe), els The Cure més foscos (The figurehead), els Bauhaus més dramàtics (Stigmata Martyr), pioners electrònics com Grauzone (Eisbar) i peces que agradaven fins i tot als meus col.legues menys obsessionats com jo, com ara el mític Vagabonds dels New Model Army o Blue Monday dels New Order. El cert és que els meus col.legues en la seva majoria els importava poc el que punxaven, i l’interés com no era 100% en veure si aquella sinistrilla feia cas al seu palique de alternatius de bona casa…

No tinc massa clar quan es va acabar aquesta rutina, seguramente quan tots dos locals es van massificar i canviar obviament la música o bé perquè nosaltres ja vam poder tenir cotxe (ai aquell AX) i pensavem que es lligava més a Platja D’Aro…on definitivamente vaig sacrificar aquest fruir musical per un sortir de farra més del piló anant a locals que punxaven tot tipus de merdes musicals, sempre les mateixes anessis on anessis, però aixó es una altra historia i la veritat és que m’ho vaig pasar molt bé. En aquells dies vaig passar la meva afició musical vers la ràdio, maig estaré prou agraït a Radio Sarrià els bons anys que em van donar amb Les Nits en Blanc i Negre…però aixó ja és una altres historia que em explicat aquí altres cops.

Us deixo pel record alguns d’aquells clàssics, que ja son vintage!

New model Army- Vagabonds, 1988


Cassandra Complex- Nightfall (over western Europe), pur euroelectro, 1990

The Essence- The Cat, brillants holandesos factors de pop fosc però suau, a l'ombre dels The Cure, 1985


The Waterboys-A girl called Johnny, meravellosos irlandesos amb el seu primer clàssic homenatjant la Patti Simth, 1983






10.3.11

Quins dies nois i noies. El gener ha passat volant, el febrer s'ha embalat i ja en tenim quaranta...mare meva...40 anys, quaranta tacos...

Anem a pels tòpics doncs, soc exactament igual que quan tenia 20 anys. És una passada, segur que us passa/ha passat/us passarà a tots però les sensacions són personals obviament. Fa vint anys m'emocionava amb els bàsics com The Chameleons o The Cure i m'alliberava anant en moto (massa depressa). Ara estic escrivint aixó, més centrat, un xic estressat per la feina però estic escoltant els Chameleons i pensant on anirem amb els amics de tota la vida amb la moto el proper diumenge.

Certament la vida s'ha fet més complexe amb les extensions familiars i les arrels i branques noves que et creixen en forma de dona, fills i nous familiars. Som com arbres, tenim cicles vitals però som els mateixos que un dia vam brotar amb molta força. Els fruits que donem es reflexen en aquesta extensió familiar i en les fites vitals que anem aconseguint.

Emocions complexes, em sento millor que mai, de fet la meva mare sempre diu que hem de viure el present i jo no hi estic menys d'acord...ara, al mig del dia, al mig de trucades, emails i reunions...una pausa, un moment musical, una expressió escrtita i les endorfines flueixen de nou.

Com il.lustrem musicalment aquest moment tan important, complexe, complexe, podem anar als bàsics, potser és el millor, no cerquem coses extranyes. Busquem el que emocionava el 1988, el 1992, el 2000 i el 2011...

Una de moltes emocions clàssiques...mare meva el que hem plorat amb aquesta cançó...

21.2.11

Llàstima

Sí, el bloc fa llàstima...ho sé i és culpa meva. Ja anunciava que facebook m'estava robant el bloc, però també son moltes altres petites coses que treuen aquells moment necessaris per seure i escriure. Ara ho estic fent quan no tocaria...i per aixó serà curt i concís.

Estic vivint dies de contradiccions interiors i de dubtes, serà la mitjana edat? possiblement...per aixó com sempre el millor es retrobar-se amb els clàssics que ens porten la pau interior que necessitem. Un clàssic, ja eren AOR el moment d'editar aixó però sonen meravellosos.