I si ve una nova era fosca?

In the darkest times, darkest fears are heard (en els temps més foscos, els temors més foscos s'escolten)

Ahir grillejant al Youtube (grillejar= perdre el temps de manera tonta, facilíssim a ordinadors, ipods i similars...)vaig pensar en buscar coses dels The Sound. No és fàcil, proveu de buscar The Sound a google? surt de tot menys la banda que més em va soprendre al descobrir-la.

Per trobar-los cal posar The Sound+Adrian Borland. Adrian Borland fou el cantant i ànima del banda, una ànima torturada i amb tendències depresives que sempre va estar al llindar del suicidi durant el període en que la banda estava en actiu (1979-1987), i que finalment es va tirar a les vies del tren a Londres el 26 d'abril de 1999...una de les seves peces més fosques és "A new dark age"

Perquè titolar aquesta entrada "I si bé una nova era fosca?", doncs perquè darrerament amb el tema del virus H1N1 , o de la grip porcina com és més conegut, segons en quin moment sembla que haguem de caure de nou en temps foscos, temps de pestes negres, de pors bàsiques, d'acaparament -abans era menjar, ara es Tamiflu-, certament cal estar a l'aguait però no caigueu mai en la roda de la histèria col.lectiva! sinó tornarem a The New Dark Age!

Però tornant als The Sound, ha diversos recursos a la web que parlen de la historia dels The Sound i d'Adrian Borland, des de la web que va rescatar i reeditar tots els seus discos, Renascent, fins a Brittle Heaven,la seva web oficial de tribut.

The Sound va unir-se al corrent postpunk que fugia de actituds sinistres més teatrals -rollo Batcave-o neo-romántiques -ex. Spandau Ballet, Visage- i van omplir l'espai de guitarres, teclats i lletres corrosives, realistes i fosques -que no sinistres-. L'Adrian Borland havia format part de la banda punk The Outsiders. En el primer disc dels The Sound, el clàssic Jeopardy que ja contenia grans clàssics com ara "I Can't Escape Myself"



que feren famós a les terres gironines els desapareguts banyolins Fang...

em meravella la immediatesa i frescura post-punk de Resistance



però la que més em va impressionar fou Missiles



El seu segon disc va marcar definitivament el seu so, i definitivament els va conduïr a l'olimp del pop de guitarres junt el cuartet de luxe composen juntament amb els Echo and the Bunnymen, els The Chameleons i els The Church. El disc es va publicar el 1981, titolat "From the lions mouth". Conté segurament les seves peces més rodones, com ara el tema que enceta l'àlbum "Winning"...

I was gonna drown,
then I started swimming
I was gonna drown
then I started winning

guaiteu als The Sound en directe al programa de TVE "La Edad de Oro del Pop Español" (aquells cabells de la Paloma Chamorro!!). Sense paraules



el disc com ja he dit contenia altres joies que per mi son "Sense of Purpose", "Contact the Fact", "Fatal Flaw", "The Fire", i es tancava amb la fosca "New Dark Age"

disfruteu ara amb "Sense of purpose"



Tot i que aquest disc va tenir bona acceptació de la crítica, la banda no deixava de ser un grup de culte que venia relativament poc discos. La seva discogràfica era Korova qui fruia de bones vendes amb Echo & the Bunnymen, per aixó els va demnar un tercer disc més comercial. Com era d'esperar la banda va presentar-los un disc fosc, complexe i certament el menys comercial de la seva carrera. El disc en questió va sortir a la venda el 1982 amb el títol de "All fall down" i certament els va confirmar com banda de culte però no de bones vendes. Korova era subsidiària de la multinacional WEA o sigui que bàsicament després d'aquest moviment, la banda es va trovar sense companyia.

"All fall down" és el disc més complexe i extrany de la banda, van deixar enrera el pop de guitarres amb melodies tristes i contundents, per expressar-se més experimentalment. Tot i aixó, aquest disc conté meravelles com "Party of the Mind" o "Red paint"...

Festa amb la ment, party of the mind



Marxant de Korova van raure a Statik (casa dels The Chameleons), i allà van tornar a veure el cel blau editant els seus discos més venuts i reconeguts. Començant pel mini-LP "Shock of Daylight".

Aquestd mini-LP és una joia que ningú qui agradi la música hauria d'obviar, cap peça te desperdici. Gran qualitat i també comercialitat. Aquest disc ha aqradat a tothom a qui li he posat, amb grans temes com l'inici trencador de "Golden Soldiers" o el final colpidor de "Dream then plans", aquí aquesta en directe el mateix 1984



Aquest mini-LP tenia dues portades, l'Europea més artística i l'americana més sobria, amb la foto de la banda a contrallum -tinc els dos!-.

El 1985 va sortir el seu disc amb més vendes "Heads and Hearts", que els va obrir les portes del mercat americà amb un èxit moderat. Les vendes no van ser per tirar coets, i Statik sofria problemes econòmics.

"Heads and hearts" es ven ara reeditat juntament amb "Shock of Daylight" i junts composen un catàleg de com la música transmet emocions: "Total Recall", "Counting the days", "One thousand reasons", "Burning part of me", "Wildest Dreams", "Restless times" i com no la que em posa encara la pell de gallina "Under you", guitarra, teclat, baix i saxo...No one can help me, No one can stop me...


En aquesta època la banda estava més centrada que mai, oferint segons les crítiques de l'època el millor en directe. Per sort tenim un testimoni que ens permet copsar aqusta tensió. El 1986 Statik editava un doble-LP en directe de la banda, "In the hothouse". Per molta gent el millor directe d'una banda de rock dels vuitanta, per mi una peça de museu, va ser el meu primer contacte amb la banda.

This is a love song called "Total Recall"...



per desgràcia després d'editar aquest disc el 1986, Statik records va tancar suspensió de pagaments...The Sound es van quedar de nou sense casa i amb problemes. Van aconseguir treure un darrer LP anomenat "Thunder up" que intentava ara si portar-los a fites més comercials. Certament no té la mateixa intensitat que els anteriors però vist amb perspectiva és un gran album. El va editar una petita discogràfica holandesa, Play it Again Sam i durant la gira posterior a l'edició els problemes mentals d'Adrian Borland es van accentuar totalment, caient en una malaltia mental profunda que mai va superar fins al seu suicidi.

La banda tenia talent i com a epitafi us poso un video que es va fer en homenatge a Adrian Borland, amb el tema que encetava el seu darrer álbum, "Acceleration group"



per suposat Adrian Borland va continuar gravant fins al final...però aixó és una altra història. The Sound van arrivar fins aquí.

Salut