Aquí la foto es mereix el comentari. Aquesta fàbrica decrèpita sempre me la miro quan hi passo amb la família -i és cada cap de setmana-; un panorama desolador, ple de matissos i segurament amb històries i misèries.
Al final aquest passat cap de setmana em vaig escapar un moment per fer-hi unes fotos. El cèl ple de núvols feia que la llum fos bona, tot i que l'horari -era migdia- no és mai el millor per la fotografia. Jo equipat amb els trastos cap allà, aparco el cotxe i em poso a la feina. Estava engrescat quan sento un cotxe que passa de llarg i torna enrera, no l'hi faig cas fins que sento "Escolit, qui és vostè?", jo extranyat vaig contestar que perquè s'em feia la pregunta. Resulta que la bona dona -era aixó- era la propietària i volia saber si feia fotos per alguna causa concreta...va costar fer-li entendre que només volia copsar la bellesa decrèpita del lloc. Encara veig la seva cara entre confusa i enfadada...no ho entenia. "Tan de bó vingués una ventada i la fes desaparèixer del tot...". Resulta que han tingut mil problemes amb la gent que hi entra per estar-s'hi o per trastejar. És un lloc certament perillós i si algú s'hi fa mal ells poden ésser els responsables...al final jo vaig acabar la sessió tranquil.
El lloc té molta història, fàbrica de calça primer i de ciment després, fa moltes dècades que està tancada. Un lloc trist, solitari, decrèpit i certament tenebrós de nits...però amb molt d'encant.
Aquesta foto té per títol "Escombros de un triumfo" perquè segur que la fàbrica va generar riquesa i bons moments però ara no és més que un fantasma del passat. Un títol que és certament molt aplicable a massa indústries, comerços i autònoms que han d'abandonar l'activitat en aquests moments de crisi...massa triomfs ràpids, massa enriquiment ràpid, massa promeses polítiques, massa bancs amb beneficis mil.lionaris.
La canço que dóna motiu al tema i a la foto és dels clàssics Décima Víctima, una banda hereva sens dubte dels amics Joy Division i que va representar la millor cara del afterpunk autèntic espanyol. Els Décima Víctima eren grisos, estaven sempre enfadats i eren tan tímids que els seus concerts van ser escassos. Representen certament un grup molt autèntic dels primers vuitanta...en total contrast amb els mítes de l'epoca, Parálisis Permanente. Aquests han sigut molt més famosos, sobretot perque el seu cantant Eduardo Benavente va morir jove -20 anys, el 1983- complint el lema punk "viu depressa, mor jove"...els Parálisis m'agraden i molt però cal reconèixer que també van xucar molt, massa de l'estètica i la "pose" de moda. Sortine als concerts amb estètica gòtica, fum, intros espectrals, decorats tènebrosos (famosa es la corda de penjat al mig de l'escenari)...Els Décima no eren així, i certament no sonen gens punk, possiblement gens actuals, però aixó és el que m'agrada, eren autèntics. Vivien i tocaven d'esquena al públic i així els va anar...però a mi m'encanten.
Escombros de un triufo, Décima Víctima
Si els voleu veure, aquí un vídeo, mala qualitat però document d'època...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada