26.1.10

No me la puc treure del cap...




Com les cançons enganxoses dels anuncis, com la família quan sóc fora, com aquell 100-500mm VR que Nikon encara ha de treure al mercat, com la primera olor de primavera al Març, com la primera olor d'estiu al Juny...moltes coses ens ronden al cap.

De fet s'estima que tenim cada dia uns 70.000 pensaments, wow! quants són productius, útils, quants inútils...bé segurament útils per a la nostra salut mental.

I a mí, com molta gent, em passa que hi ha cançons que no me les put treure del cap. Ara mateix no paro de tenir al cap la canço R.U.N. dels suecs The Mary Onettes.

R.U.N. de l'EP Lost (2006)


Aquesta banda sueca formada al 2000 és tota una declaració d'amor als meus estimats Echo and the Bunnymen i The Cure o sigui que ja d'entrada, només per la seva descripció ja em tenen el cor robat. A més si els seus temes m'encaixen, millor que millor. No han estat trencador, tenen un so previsible i han estat afavorits per la pujada els darrers anys del "revival" afterpunk liderat per Interpol, Franz Ferdinad o Editors (un moviment per cert de capa caiguda segons els moviments més "cool" de l'indústria musical).

Tenen una discografia correcta, amb un albm al 2007 anomenat Lost amb grans temes èpics seguint al senyor MacCulloch i un de nou l'any passat anomenat Islands més en la lína fat-Bob. No m'extendré en la seva biografia/discografía que podeu aprofondir aquí.

aquí els dos temes més visibles extrets de Lost (2007), dos temes èpics, força comercials, tristos i delicats, perfectes pels llargs hiverns nórdics i també per les passejades asolellades de l'hivern empordanés...

Lost



Pleasure songs