Des de la vora del mar, verd i profund

Mira per on avui he aconseguit una copia del concert dels The Cure on vam anar amb la Blanca ara fa unes setmanes. Avantatges de la modernitat! Certament la qualitat és com tots els bootleg, millorable. Si us interessa aquí el podeu aconseguir.

Personalment mai he estat un col.leccionista de concerts, però m'agrada tenir aquells on he estat; per exemple els The Cure a Barcelona al 1996 o a Santiago de Compostela al 2004. No es us podeu imaginar (o sí) la quantitat de concerts que la gent pot acumul.lar, en el cas del The Cure poden ser molts centenars....(si voleu la llista exhaustiva aquí)

Aquest matí mentre treballava he escoltat bona part del llarg concert, i he recordat la segona emocionada de la nit que va ser amb un dels temes que més fort m'han enganxat de la banda. "From the edge of the deep green sea", llarga cançó(gairebé 8 mins) d'estrofa compulsiva i emocionant, com moltes cançons cantant al desamor "too many tears, too many times, too many years I've cried for you". Va aparèixer al disc Wish de 1992, un disc una mica irregular que suposava la seva tornada després de probablement arribar a la seva cúspide amb Disintegration el 1990. S'hi van trobar hits comercials que encara duren (Friday I'm in Love) i també peces que recordaven Disintegration com aquesta que us porto avui o Open o Tape o End...

La fotografia s'hi adiu molt bé, es una composició feta amb la tècnica HDR a la platja de Colera un capvespre de la passada Setmana Santa -la foto de l'arbre de capçalera també es HDR-.

Tocava tot sol

Sol, sempre sol, a la pista,
el pallaso ja no sap fer riure a ningú ;-) Kitsch!

El circ! quina bona font d'inspiració i decadència. Aquesta foto és feta el novembre del 2008 al circ Raluy durant les fires de Girona. És curios que un espectacle infantil, que recull tanta il.lusió dels nens, tingui també imatges tan tristes i expressives com la d'aquest pallasso sol a la pista. Hi vam anar amb tota la familia, tots els nens inclosos, o sigui que no era per res un moment melancòlic...però fixeu-vos en la expressió del pallasso!

I com complementar-ho musicalment? Doncs bevent de les bases de la cold-wave francesa. Son els Asylum Party, un altre de les formacions mítiques de la discogràfica Lively Art. En aquest cas des del seu segon LP Borderline de 1989, segurament el millor. Dificil de trobar fins que fa poc la gent de Infrastition ha reeditat en 2 volums (4 CD en total) tot el seu material en el fabulós The Grey Years. Si us agrada no dubteu a aconseguir-lo, tenen un molt bon servei de venda per internet.

Seure, en silenci

Només estàs de lloguer, dius,
vivint dins i fora d'aquesta vida
de la manera més barata.

M'assec a la fosca, dolçament,
com una dona vella
Els pensaments es nuen
i es fracturen com ossos fràgils
Esforçant-se sempre massa...
Esforçant-se per questionar-ho...
Esforçant-se per esvair-se...
a les fosques
tota la por
totes les llagrimes que ens hi han portat.

A vegades és millor asseure's, aquí, en silenci
No et miro, i tu ni t'en adones
I les raons,
les raons mai convergeixen,
com quan s'acumula la pols en una lleixa.

L'Anne Clark, una musa de la poesia electrònica dels primers vuitanta. La primera cançó del seu primer LP, The sitting room, editat el 1982. La seva carrera ha estat prou prolífica, segurament ha quedat massa enclaustrada en el moviment gòtic, però certament ens ha donat paisatges musicals suggerents.

Vies de Tren

Vies de tren, una imatge sempre suggerent i icònica. Això immediatamente m'ha recordat els The Railway Children, uns bons nois que a finals dels vuitanta feien un pop de guitarres immaculades. Massa purs per ser alternatius, massa indies per arrivar al "top" de les llistes d'èxit. Si us agraden els The Smiths, els primers REM o els Chameleons més melòdics segur us enganxen.

Aquest tema "In the Meantime" fou el primer senzill del seu segon LP, Recurrence, editat el 1988. Segurament era aquell mateix any que els vaig escoltar per primer cop, la canço que recordo era Monica's Light...que vaig tenir gravada en una cassette durant anys fins que vaig "pillar" el CD crec que a una botiga de segona mà de Madison l'estiu de 1995...però això com escric sovint son figues d'un altre paner.

El vídeo no és espectacular però certament la cançó és una petita delícia, franca, sense exigències, com quan menges un d'aquells plats casolans de tota la vida (ep, parlem de so de guitarres dels vuitanta o sigui que no espereu cap excentricitat!)

Tan lejos

Continuem amb les fotografies. Ahir al Port de Sòller, en un balcó dos estàtues de bronze mirant a l'horitzó amb melancolia, semblen tan lluny.

Segurament si hi ha hagut algun grup espanyol que ha perfectament copsat l'esperit de Joy Divison van ser els madrilenys Décima Víctima. Solament el nom del grup és una declaració de principis, però les seves cançons van anar més enllà de les obsessions amb la simbología feixista de Gabinete Caligari o del culte als cementiris punks de Parálisis Permanente. No els agradava gens tocar en directe, eren tímids, no tenien imatge, però sí tenien grans i decadents cançons. Segons deien en una entrevista preguntat el seu cantant el perquè de la música que feien " la melancolía, igual que la alegría, es una emoción que la mayoría de la gente ha sentido y con la cuál se puede identificar. Para mí el arte que más me afecta es el que cubre todo el registro de emociones". Sí senyor...és el que sempre he buscat en la música!!!

Algú, en algun lloc va dir que "Tan Lejos" és el "Love will tear us apart" espanyol. Massa agosarat? a mi m'encanta la comparació. Tindrà a veure que el grup el van fundar el germans suecs Mertanen i que el que cantava -en castellà- es dia Lars?. Voleu descobrir-ho?

Cherry Coloured Funk

Primera de una sèrie (o no, qui sap) de fotos que lliguen amb cançons o bé a l'inrevés...no ho sé però aquesta foto del cap de setmana passat es perfecte per aquesta cancó dels Cocteau Twins, la primera que crec mai vaig escoltar, era el 1990.

L'HORA D'HIVERN

L'HORA D'HIVERN

Un sol vell pàlid
Darrere un vel,
De boires i fils
Que un corrent travessa,
Que un vent dispersa

Per damunt de les ciutats.
L'aurora s'allunya,
Una mica més tard
El dia s'oculta,
És l'hora d'hivern.

Aviat assoleix
El meridià
La seva empal·lidida escalfor
Destil·la a través
Del gebre i del vidre
Colors

Little Nemo, L'Heure d'hiver, LP "Turquoise Fields, 1990
Una de les cançons que fa més anys que escolto sense cansar-me. Els Little Nemo son potser la banda més representativa de la cold-wave francesa o el touching-pop que va neixer allà, una deriva dels sons anglesos dels vuitanta barrejats amb aquest toc melancolic y romantic que per molts te França, Paris i els francesos.

Amb ells hi va haver un munt de grups més, que podeu explorar aquí o aquí, molts d'ells representats per la discogràfica Lively Art que fou una mena de 4AD francès...

Little Nemo, una altre grup que NO s'ha reeditat en CD des de que es van trencar el 1992 o sigui que és difícil "pillar-los"...si en veieu algun LP o CD no ho dubteu per res del mon.

Eva, gràcies per la traducció!