Aquest bloc ja sabeu està una mica paradet darrerament, avuis penjo un texte que vaig escriure en un avió deu fer 3 mesos...continua essent vàlid per suposat
Cada divendres la mateixa rutina, sopar a casa amb els pares, dutxar-se, decidir quina roba em posaria aquella nit, adeu, agafar el Vespino blau amb el seu Metrakit 65cc i el seu tubarro Kit Yasuni i trobar-me amb els col.legues.
No recordo on quedavem la veritat, però si on començavem la nit. Sempre el mateix lloc, el nostre temple. Un lloc que encara existeix com bar nocturn a Girona, al carrer de la força, no sé com es diu ara, pero llavors era l’Accés 21. No era ni gran, no estava ben ventil.lat, pero sempre tenia la mateixa fauna. Tots allà per prendre l’Estrella de torn, per lligar amb aquella que ja has clitxat fa dies, per riure, però la veritat és que allà vam descobrir que els bars musicals podien posar altre música que no fos el mateix de sempre. Certament una ciutat petita i provinciana com Girona a finals del vuitanta tenia una homogenització en la música que suposo s’ha mantingut força.(NOTA: hi havia el “carrer dels torrats” i tota la generació Sopa de Cabra...però aquests no els tocavem...eren massa hippies per nosaltres i la Janis Joplin la veritat no ens tocava la fibra). Tots els locals amb la mateixa música, la que agrada a la gent a la que no li agrada la música…bé no vull ser pedant, diguem la que agrada a la gent a la que no li agrada explorar sensacions musicals i es deixa endur per la corrent. Opció correcta, però per mi i molts altres, incomprensible.
Com he anat a petar aquí? doncs mireu ara mateix escric aixó a 10.000 metres sobrevolant França, camí de Madrid. En l’iPod he sel.leccionat una llista de reproducció de música espanyola i han caigut El Pecho de Andy. I aquests eren un dels grups preferits de l’Àngel, qui regentava l’Accés 21 al final dels vuitanta. Parlo de 1987-1989…quan entravem al local i sonava El Acto de Parálisis Permanente i seguia A girl called Johnny de The Waterboys per continuar amb A Mirage dels The Essence…per mi son cançons gastades ara però l’excitació que produïen en aquells dies en uns que estaven acabant l’adolescència i entrant en la majoria d’edat era brutal.
I com no, cap les 2-3h de la nit tocava migrar...i l’únic lloc on es podia anar era La Sala del Cèl…un altre mite per tota una generación de gironins. Just abans que es convertís en un temple de música electrònica a principis dels noranta (quan es va envaïr de francesos, ho recordeu?). En aquella època de finals dels vuitanta encara conservava part de la fauna de sinistres. Allà es podien veure, en algun racó personatges d’estètica sinistra, amb els pèls cardats, imitadors del Robert Smith més clàssic, amb samarretes de Bauhaus o Alien Sex Fiend. Fauna variada, en recordó bé un parell…un em va dir un dia que escoltava cada dia 20 cops Pornography dels The Cure, més tard va ser DJ electrònic i la veritat no crec que la seva vida hagi estat cap gran cosa a posteriori.
El millor del local era quan gairebé a darrera hora, quan l’alba ja volia sortir, la música es tornava més extrema i allà vam poder ballar des de Cassandra Complex (Nightfall, over western Europe), els The Cure més foscos (The figurehead), els Bauhaus més dramàtics (Stigmata Martyr), pioners electrònics com Grauzone (Eisbar) i peces que agradaven fins i tot als meus col.legues menys obsessionats com jo, com ara el mític Vagabonds dels New Model Army o Blue Monday dels New Order. El cert és que els meus col.legues en la seva majoria els importava poc el que punxaven, i l’interés com no era 100% en veure si aquella sinistrilla feia cas al seu palique de alternatius de bona casa…
No tinc massa clar quan es va acabar aquesta rutina, seguramente quan tots dos locals es van massificar i canviar obviament la música o bé perquè nosaltres ja vam poder tenir cotxe (ai aquell AX) i pensavem que es lligava més a Platja D’Aro…on definitivamente vaig sacrificar aquest fruir musical per un sortir de farra més del piló anant a locals que punxaven tot tipus de merdes musicals, sempre les mateixes anessis on anessis, però aixó es una altra historia i la veritat és que m’ho vaig pasar molt bé. En aquells dies vaig passar la meva afició musical vers la ràdio, maig estaré prou agraït a Radio Sarrià els bons anys que em van donar amb Les Nits en Blanc i Negre…però aixó ja és una altres historia que em explicat aquí altres cops.
Us deixo pel record alguns d’aquells clàssics, que ja son vintage!
New model Army- Vagabonds, 1988
Cassandra Complex- Nightfall (over western Europe), pur euroelectro, 1990
The Essence- The Cat, brillants holandesos factors de pop fosc però suau, a l'ombre dels The Cure, 1985
The Waterboys-A girl called Johnny, meravellosos irlandesos amb el seu primer clàssic homenatjant la Patti Simth, 1983
