La llum, els dies llargs i l'optimisme vital. El cap de setmana passat vam estar amb els nens i uns amics a la platja, gran dia! sol, arrós i estels. Ens ho vam passar bé...som uns privilegiats.
El dilluns a primera hora vol cap a Munich per tres dies, arrivada a 0ºC nevant...cel gris tres dies, fred, molt feina però també molts amics o sigui que han sigut uns bons dies. És interessant com les xarxes socials han acostat a la gent i s'han integrat tant en el dia dia. Una de les nits tot sopant amb la colla de col.legues qualsevol broma, gràcia o cara extranya era gravada o fotografiada amb els telefons de torn (els més in amb iPhone per suposat!), i immediatament era enviada a facebook o bé l'homenatjat era amenaçat amb una foto a facebook que, bé, potser no era la més afavoridora.
També és curiós com aixó del Facebook i altres com el Twiter serveixen per trovar velles amistats, vells amors, vells enemics o només per xafardejar. Des de Catalunya a Bélgia, passant per Alemany he escoltat col.legues parlar de sopars, festes o trovades de ex-alumnes! la darrera era una trovada de gent de parvulari a Bèlgica. La persona que ho va organitzar (una del meu equip de treball) em va dir que es van reunir 10 persones que feia més de 30 anys que no es veien i fins i tot van poder convidar a 4-5 professors de l'època. El més interessant és que m'explicava que semblava com si fos ahir que es van separar, i tenien uns 10 anys llavors. Un parentesi molt llarg, segurament els 30 anys més intensos de la vida: amors, fills, desamors, estudis, feina, ambicions...
Obviament amb el que em quedo d'aquesta història és aquest parentesis recuperat com si res...i és que també en la música s'han donat diversos d'aquests parentesi. De fet darrerament és la moda. Per mi els més sonat va ser sens dubte la recuperació dels Echo and the Bunnymen a finals dels noranta després de uns 10 anys de silenci. El millor va ser que els Echo van tornar amb un regitzell de discs genials, de fet continuen encara traient material molt interessant. Una banda que ara mateix té més de 30 anys però amb un "break" de 10...
Però deixarem els Echo per un altre dia. Avui em quedaré amb els Wire, uns no tant coneguts però que tenen una discografia molt amplia, diversa i amb retorns esperats. Els seus discs de la segona meitat dels vuitanta són al podium dels meus preferits! Van sorgir el 1977, van pujar al carro dels grups de culte per desapareixer el 1979, retornar gloriosos el 1987 per sucumbir de nou el 1991 i sorgir de nou el 2003 i fins ara. Quina joia!
Els Wire van eclosionar amb l'afterpunk, en l'època on tot era possible, quan es barrejaven funk i electrónica, reagge i dub, i tot era autèntic. Per bé o per mal els rites es van anar definint en diverses direccions pero els artífex de Wire (Colin Newman, Grahan Lewis i Bruce Gillbert bàsicament) van aconseguir fer una banda de art-punk de culte.
El més interessant és que s'han anat reinterpretant sempre. Des del seu primer mític Pink Flag de 1977 fins al seu darrer Object 47 de 2008, han recolling el millor de cada època per ser una ganda influent com cap altre. Us sonen Franz Ferdinand? doncs no fan res que Wire no feia fa 30 anys...i no vull dir el que feien Sopa de Cabra amb Led Zeppelin...ja m'enteneu.
En els links de la banda hi trovareu tota la info que volgeu...jo només la trilogia del seu primer renaixament
The Ideal Copy (1987) que comença ja amb una meravella anomenada Silk Skin Paws
Seguit per A Bell is is a Cup...Until Struck (1988), la cúspide, el seu millor disc sens dubte. Segurament també el seu més comercial però contenint grans peces de melancolia pop com aquesta que obria del disc Point of Collapse
o Kidney Bingos, un "Perfect Pop Single " -disculpeu: com definia Robert Smith a Charlotte Sometimes- ....que hauria d'agradar a tothom! i que estar en el meu top 100 (ei i al meu iTunes ara veig que hi tinc 17.491 cançons...)
Per tancar la trilogia van treue IBTBA (It's a beginning to and back again, 1989) bàsicament un recull de peces en directe i versions dels temes dels dos anteriors discs. Ressenyable perquè fou el meu primer encontre amb Wire el 1991 i crec que tots tres fan la trilogia més important del final dels vuitanta!
Salut amics.
1 comentari:
The 15th passa per ser la joia de la corona dels Wire, una banda mítica i bàsica en qualsevol duscografía, i sobretot les seves darreres perles, enmetzinades amb el seu millor só. Fa cosa d'un any vaig escriure un article sobre els Wire al butlletí intern del Gironascooterclub, em vaig fer un fart d'escoltar els discs, brutal.
Publica un comentari a l'entrada