Ara si que ja fem riure, o no. A mi sí que em va fer somriure la campanya dels ateus anglesos a Anglaterra, un grup molt organitzat que transmet un missatge en una cultura on la religió no està ni molt menys tan ficada en la vida cultura-política com aquí.
Però no m'agrada com sempre que el tema es converteixi en una guerra entre les dues Espanyes -o com vulgueu dir-li- en aquest pais. Avui sembla que s'està imprimint aquest missatge en català pels autobusos de Barcelona, però acabo de veure a les notícies que a Madrid ja estan contraatacant amb un missatge que sí que Déu existeix. Mara meva, perquè la gent es pren les coses tan seriosament.
Certament des d'una visió científica -mmm, aixó sóc o si més no vaig ser!- un missatge com ara "Déu probablement no existeix" és més que racional i probablement correcte, però culturalment és més complicat. Deixem-ho en que soc racional doncs.
Musicalment no crec que recordi cap grup que m'agradi -apart dels infumables U2- que tingui tirada cristiana, el que sí que he esoltat és molt música pagana...des dels clàssics neofolk o darkfolk com Nurse with Wound, Current 93 o Death in June, fins als clàssics del rock gothich, i potser màxims exponents del anti-cristinisme "Christian Death". Podeu llegir la seva llarga i complexa història aquí, aquí i sobretot una biografia extensiva en anglès aquí http://en.wikipedia.org/wiki/Christian_Death.
Com exemple un parell de clàssics de la banda, que ha tingut múltiples formacions i molts estils des del rock post punk al goth-pop fins a les foscors més experimentals.
Romeo's Distress...fenomenals als seus inicis...
When I was bed...suggerents al clímax de la seva carrera
Church of no Return...el seu costat més comercial
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada