Vaig somriure més d'un segon

Crec que és fosc i sembla que estigui plovent, vas dir
El vent bufa, com la fi del món, vas dir
I fa tan fred, com la fred de la mort, i llavors vas somriure un segon

Crec que soc vell i sento el dolor, vas dir
I tot s'acaba, com si fos la fi del món, vas dir
I fa tan fred, com la fred de la mort, i llavors vas somriure un segon

A veces em fas sentir
Com si estés vivint a la vora del món
Com si estés vivint a la vora del món
És només la meva manera de riure, vas dir

Sorprès, gratament sorprès! ahir a la nit em vaig emocionar molt amb l'inici del concert dels Cure al Palu Sant Jordi (com es rutina cada 4 anys des del 1992)

Com ja és un clàssic des de fa molts anys van començar amb Plainsong, una canço atmosférica, trista i bella com més no pot ser..i ho vam veure en directe amb la Blanca, mentre la nostra filla Clara es dormia plàcidament a casa...

Rar, rar va ser veure un concert dels Cure sense teclats. Alguns moments van ser brillants -segona emocionada amb The Edge of the Deep Green Sea, quina versió de The Walk sense teclats- i altres més extranys com Close to Me o Why Can't I be you amb un Robert Smith exhaust-, per per un fan com jo va ser un gran concert.

Us deixo amb Plainsong, no la versió actual sense teclats, és una versió feta a Portugal el Juliol de 2004, pocs dies abans d'actuar a Santiago de Compostela. Aquest concert del Monte do Gozo també el recordarem la Blanca i jo per sempre...