Son les coses de l'edat

Que patètic escriure de l'edat però es que l'any vinent en seran quaranta, i com tothom diu, encara em sento igual que quan en tenia vint. Bé, no és cert, més madur, més encarcarat també i segurament més feliç. Bé la felicitat és de cada moment o sigui que com diu la meva mare, el present és el millor moment.

El dimecres passat vam anar a veure en Brendan Perry, que va desgranar el seu repertori a Bikini mentra en Messi feia el seu recital davant l'Sttutgart molt a prop. Un concert senzill, en família -max 100 persones-, que ens va mostrar com sonarà el seu nou àlbum i sobretot va permetre re-escoltar en viu alguns clàssics de Dead Can Dance. La versió de Spirit ens va resonar molt després de deixar el concert, un bon vespre. A la foto un moment de l'actuació del dimecres dia 15.

I com parlem de l'edat, avui mateix he comprat les entrades pera anar el 8 de Maig a veure els Little Nemo a la sala Salamandra I. Els Little Nemo (aquí al Myspace) es van covertir en una petita obsessió des que vaig escoltar el seu L'heure d'hivern al programa Pujant l'Escala Mecanica de Baixada de Radio Salt cap el 1988...Quan difícil s'em va fer compilar tots els seus discs durant els norant. Un dels discs el vaig trobar a una botiga fabulosa de discos que hi havia a Madison, Wisconsin, aquell mític estiu del 1995.
Més endavant, tot va anar ràpid, internet, mp3, tota la discografia fins i tot les demos a l'abast...fins que finalment Infrastrition que els va reeditar l'any passat tornant també als escenaris.

I aixó es el que estan fent, mica a mica aquests nois de quaranta pocs, estan tornant a toca i fer concerts. Per sort els tenim aprop. Excel.lent oportunitat per veure pre primer cop a la meva vida un concert dels mites del Touching Pop...com sonaven fa 25 anys? doncs així nois així...

Pujant l'escala mecànica de baixada

Una traducció lliure de "Up the down scalator", una canço del primer disc dels britànnics The Chameleons. El disc en qüestió era "Script of the Bridge".

The Chameleons=la banda més infravalorada dels vuitanta. Humil opinió personal (i de molts).

Paisatges fantàstics de guitarres encreuades i veu melancòlica. Com no, els vam descobrir (molts de nosaltres) escoltant els dos fans saltencs que conduien el programa "Pujant l'escala mecànica de baixada". El primer cop que els vaig sentir deuria ser el 1988 i ja s'havian separat. Una dècada despres, el 2 de Novembre de 2000, tocaven al teatre de Salt. No sabeu qui els va convèncer? Doncs com no en Pemi de Moby Disk, que era el 50% de Pujant l'Escala Mecànica de Baixada...

Quins grans moments, un dels millors com no es "Up de Down Scalator", una canço sobre vendre's l'ànima per la fama i la fortuna...disfruteu