Melancolia freda, o no?

Després de la tranquilitat estival, tornem a la rutines de tardor, que flueixen cap l'hivern. Aixó de fluir és un dir, perquè aquest dimarts passat a Estocolm feia un fred que pelava...després a Amsterdam també feia fred...i ahir a Frankfurt també en feia. Vaig deixar Barcelona a 25ºC i la trovo a 15ºC.

La fred, tal com es diu a Girona, és un estimulant de la creació musical. La música freda ha estat un estímul gran per mi. Ja ho sabeu, portem ja un bon temps parlant de música, sabeu quin és l'estil que encaixa amb blancinegre. Tot i aixó no sempre la música trista ha de ser freda, els amics de la Coldwave francesa ho eren, però d'altres com els Galaxie 500 i els seus succesors Damon and Naomi no tant.

Amb Damon and Naomi em volia quedar. Després de la desfeta dels mítics Galaxie 500 el 1991, dos dels components Damon Krukowski i Naomi Yang van proposarse condensar la seva part més melodica en una nova banda, creant simplement una grup amb els seus dos noms.

El primer LP fou aquest deliciós "More Sad Hits" editat el 1992. Aquest disc conté una col.lecció de peces precioses, tristes i delicades que son realment perfectes pels tems hivernals. Sense fredor fosca, per escoltar davant la llar de foc amb un bon llibre, un bon vi i bona companyia.

Laika, del seu primer treball "More Sad Hits", wow, quin títol no? val la pena la portada tipus "Verge Maria"!




No vull fer un repàs exhaustiu a la seva carrera, només mostrar algunes de les perles musicals que ens han reservat durant aquests 17 anys de carrera. El millor que podeu fer es anar a iTunes o a la vostra botiga preferida i buscar una sel.lecció...aquí una mostra d'algunes delicies dels Damon and Naomi.

La seva versió del clàssic de Tim Buckley, "Song to the Siren", que feu famós This Mortal Coil amb la veu de Liz Fraser



Un pas cap al shoegaze amb aquest "Memories"

Els camins de l'ànima

Aquesta setmana la Clara ha començat l'escola, la real, en la que potser s'estarà 15 anys. Encara em fascina la connexió que tenim amb els fills, és un tòpic, però es real. Per desgràcia no vaig poder esser-hi el primer i segon dies, i vaig pensar en la distància l'importància d'aquest pas i la sort que tenim que hi vagi amb tantes ganes.

De totes maneres una certa tristesa envolta el moment, perquè ha de estar fora de casa tantes hores? és el primer pas cap l'emancipació (...on vas, para, para...)...ja estic marxant de mare. No sé, en general es un sentiment de alegria, però es barreja amb la tristesa de no poder sentir cada minut de la seva vida...

I si parlem de tristesa, i volem música, podem anar-nos als tòpics que m'encanten dels sinistres decadents, els romàntics del segle XIX o potser ens podem arriscar amb una banda de culte, culte. Uns que realment no van tenir massa èxit però han estat un referent per moltes bandes dels 90 i ho continuen essent. No eren cool, no eren after-punk, no eren britànnics però les guitarres i les cançonts decadents de Galaxie 500 van marcar un camí que han seguit altres, des dels grups de pop fins als més ofuscats grups de post-rock.

Qui eren doncs els Galaxie 500? (també aquí més complert)tres amics d'escola a Nova York, Dean Wareham, Damon Krukowski i Naomi Yang, van crear una banda per poder emular als seus ídols The Velvet Underground, sense pretensions, sense voler se "cool", però van crear una gran banda. Van crear unes atmósferes de guitarres intímies, a vegades minimalistes pero en cap cas seguint els corrents britànnics. Van fer pocs discs i van durar realment poc (1987-1991), però van fer tres discs molt grans: Today, On Fire y This is Our Music. La seva discografia es va recollir en una deliciosa caixa editada el 1996 per RykoDisc (que és el meu tresor). Després de la disolució, en Dave va formar Luna apostant una mica més per la banda comercial cosa que li fa donar una mica més d'èxit a finals dels noranta. Els altres van continuar com Damon and Naomi explorant el costat més minimalista i trist, fent discs a vegades aborrits, a vegades amb grans caçons.

Us deixo una pinzellada, "King of Spain" del seu disc Today de 1988. Donem la benvinguda a les guitarres tristes...