28.6.11

Rutina Gironina ara fa una colla d'anys...



Aquest bloc ja sabeu està una mica paradet darrerament, avuis penjo un texte que vaig escriure en un avió deu fer 3 mesos...continua essent vàlid per suposat

Cada divendres la mateixa rutina, sopar a casa amb els pares, dutxar-se, decidir quina roba em posaria aquella nit, adeu, agafar el Vespino blau amb el seu Metrakit 65cc i el seu tubarro Kit Yasuni i trobar-me amb els col.legues.

No recordo on quedavem la veritat, però si on començavem la nit. Sempre el mateix lloc, el nostre temple. Un lloc que encara existeix com bar nocturn a Girona, al carrer de la força, no sé com es diu ara, pero llavors era l’Accés 21. No era ni gran, no estava ben ventil.lat, pero sempre tenia la mateixa fauna. Tots allà per prendre l’Estrella de torn, per lligar amb aquella que ja has clitxat fa dies, per riure, però la veritat és que allà vam descobrir que els bars musicals podien posar altre música que no fos el mateix de sempre. Certament una ciutat petita i provinciana com Girona a finals del vuitanta tenia una homogenització en la música que suposo s’ha mantingut força.(NOTA: hi havia el “carrer dels torrats” i tota la generació Sopa de Cabra...però aquests no els tocavem...eren massa hippies per nosaltres i la Janis Joplin la veritat no ens tocava la fibra).  Tots els locals amb la mateixa música, la que agrada a la gent a la que no li agrada la música…bé no vull ser pedant,  diguem la que agrada a la gent a la que no li agrada explorar sensacions musicals i es deixa endur per la corrent. Opció correcta, però per mi i molts altres, incomprensible.

Com he anat a petar aquí? doncs mireu ara mateix escric aixó a 10.000 metres sobrevolant França, camí de Madrid. En l’iPod he sel.leccionat una llista de reproducció de música espanyola i han caigut El Pecho de Andy. I aquests eren un dels grups preferits de l’Àngel, qui regentava l’Accés 21 al final dels vuitanta. Parlo de 1987-1989…quan entravem al local i sonava El Acto de Parálisis Permanente i seguia A girl called Johnny de The Waterboys per continuar amb A Mirage dels The Essence…per mi son cançons gastades ara però l’excitació que produïen en aquells dies en uns que estaven acabant l’adolescència i entrant en la majoria d’edat era brutal.

I com no, cap les 2-3h de la nit tocava migrar...i l’únic lloc on es podia anar era La Sala del Cèl…un altre mite per tota una generación de gironins. Just abans que es convertís en un temple de música electrònica a principis dels noranta (quan es va envaïr de francesos, ho recordeu?). En aquella època de finals dels vuitanta encara conservava part de la fauna de sinistres. Allà es podien veure, en algun racó personatges d’estètica sinistra, amb els pèls cardats, imitadors del Robert Smith més clàssic, amb samarretes de Bauhaus o Alien Sex Fiend. Fauna variada, en recordó bé un parell…un em va dir un dia que escoltava cada dia 20 cops Pornography dels The Cure, més tard va ser DJ electrònic i la veritat no crec que la seva vida hagi estat cap gran cosa a posteriori.

El millor del local era quan gairebé a darrera hora, quan l’alba ja volia sortir, la música es tornava més extrema i allà vam poder ballar des de Cassandra Complex (Nightfall, over western Europe), els The Cure més foscos (The figurehead), els Bauhaus més dramàtics (Stigmata Martyr), pioners electrònics com Grauzone (Eisbar) i peces que agradaven fins i tot als meus col.legues menys obsessionats com jo, com ara el mític Vagabonds dels New Model Army o Blue Monday dels New Order. El cert és que els meus col.legues en la seva majoria els importava poc el que punxaven, i l’interés com no era 100% en veure si aquella sinistrilla feia cas al seu palique de alternatius de bona casa…

No tinc massa clar quan es va acabar aquesta rutina, seguramente quan tots dos locals es van massificar i canviar obviament la música o bé perquè nosaltres ja vam poder tenir cotxe (ai aquell AX) i pensavem que es lligava més a Platja D’Aro…on definitivamente vaig sacrificar aquest fruir musical per un sortir de farra més del piló anant a locals que punxaven tot tipus de merdes musicals, sempre les mateixes anessis on anessis, però aixó es una altra historia i la veritat és que m’ho vaig pasar molt bé. En aquells dies vaig passar la meva afició musical vers la ràdio, maig estaré prou agraït a Radio Sarrià els bons anys que em van donar amb Les Nits en Blanc i Negre…però aixó ja és una altres historia que em explicat aquí altres cops.

Us deixo pel record alguns d’aquells clàssics, que ja son vintage!

New model Army- Vagabonds, 1988


Cassandra Complex- Nightfall (over western Europe), pur euroelectro, 1990

The Essence- The Cat, brillants holandesos factors de pop fosc però suau, a l'ombre dels The Cure, 1985


The Waterboys-A girl called Johnny, meravellosos irlandesos amb el seu primer clàssic homenatjant la Patti Simth, 1983






10.3.11

Quins dies nois i noies. El gener ha passat volant, el febrer s'ha embalat i ja en tenim quaranta...mare meva...40 anys, quaranta tacos...

Anem a pels tòpics doncs, soc exactament igual que quan tenia 20 anys. És una passada, segur que us passa/ha passat/us passarà a tots però les sensacions són personals obviament. Fa vint anys m'emocionava amb els bàsics com The Chameleons o The Cure i m'alliberava anant en moto (massa depressa). Ara estic escrivint aixó, més centrat, un xic estressat per la feina però estic escoltant els Chameleons i pensant on anirem amb els amics de tota la vida amb la moto el proper diumenge.

Certament la vida s'ha fet més complexe amb les extensions familiars i les arrels i branques noves que et creixen en forma de dona, fills i nous familiars. Som com arbres, tenim cicles vitals però som els mateixos que un dia vam brotar amb molta força. Els fruits que donem es reflexen en aquesta extensió familiar i en les fites vitals que anem aconseguint.

Emocions complexes, em sento millor que mai, de fet la meva mare sempre diu que hem de viure el present i jo no hi estic menys d'acord...ara, al mig del dia, al mig de trucades, emails i reunions...una pausa, un moment musical, una expressió escrtita i les endorfines flueixen de nou.

Com il.lustrem musicalment aquest moment tan important, complexe, complexe, podem anar als bàsics, potser és el millor, no cerquem coses extranyes. Busquem el que emocionava el 1988, el 1992, el 2000 i el 2011...

Una de moltes emocions clàssiques...mare meva el que hem plorat amb aquesta cançó...

21.2.11

Llàstima

Sí, el bloc fa llàstima...ho sé i és culpa meva. Ja anunciava que facebook m'estava robant el bloc, però també son moltes altres petites coses que treuen aquells moment necessaris per seure i escriure. Ara ho estic fent quan no tocaria...i per aixó serà curt i concís.

Estic vivint dies de contradiccions interiors i de dubtes, serà la mitjana edat? possiblement...per aixó com sempre el millor es retrobar-se amb els clàssics que ens porten la pau interior que necessitem. Un clàssic, ja eren AOR el moment d'editar aixó però sonen meravellosos.

13.12.10

30 de Novembre


51 anys de diferència, 1939 i 1988, mateix dia. La família es feia petita, es perdien dos persones, dos fills, situacions molt diferents. Circumstàncies desgraciades com us podeu imaginar el 1939. El meu tio-avi Narcis Pau Massana era afusellat, segurament en una fosca i freda matinada al cementir de Girona. El seu nom ara hi és a la placa d'homenatge (bé amb el cognom Pou). La meva àvia Lola, que hi és i no hi és en parlava a vegades...com va anar a portar algunes coses a en Siset després que el prenguessin pres, com havia de parlar castellà sense saber-ne massa, com havia de dir que era la seva dona per poder parlar amb ell, com un dia va anar a veure'l i li van dir que ja no calia que vingués més...cal parlar dels motius pels quals estava pres? havia comès delictes de sang? sembla que no però clar, només ens queden els records...

L'altre dia la mare m'en parlava i de com ara també està mirant de buscar informació de l'altre germa Pau-Massana que es va perdre a la guerra...diuen que a la batalla de l'Ebre. Dels quatre Pau-Massana de Vilanna, amb pare de Camporrells, a Terol, a la franja...jo només en vaig coneixer a l'Elies, el padrí d'Osor. El meu avi Enric ja feia força anys que havia mort quan jo vaig neixer...les condicions de vida de la postguerra, la miseria -no personal- sinó real, la falta de mitjans,  se'l van emportar amb dolors aguts pels seus problemes de ronyó i segurament sense mai haver paït el que havia passat als seus germans. Ell no va estar pres, fou el seny de la meva àvia Lola.

L'Elies "Tin" per els amics, va estar pres, i es va lliurar de l'afusellament pels pels...a ell si el vaig conèixer...i vaig tenir la oportunitat de parlar llargament del que havia estat la guerra, la presó, la post-guerra, la por, la indignació, la frustració, la vergonya...el més curiós és que no era un home gens ressentit que va viure prou bé la seva segona part de la vida (eme refereixo des que va tornar de la presó..).

Respecte al que va passar el 1988, en parlarem potser un altre dia...no vull allargar-me molt...us deixo amb una cançó d'un grup que he redescobert finalment...després de molts anys. Fundicion Odessa tenia en el seu primer disc ple de guitarres afterpunk un tema molt escaient pel que us he explicat...España en Guerra

30.11.10

El facebook m'està robant el blog...















Doncs ni m'ho imaginava però facebook m'està robant el bloc...al final l'objectiu és el mateix, expressar en un moment els pensaments, idees, tonteries i imaginacions...i la immediatessa de facebook ho fa més possible. La veritat és que aixó de poder buscar en 30 segons aquella raresa que estàs escoltant i penjar-la per compartir-la amb els amics no té preu. Certament facebook no és un repositori de comentaris que es pot facilment llegir de manera retrospectiva, cosa que sí passa amb les blocs, per tant es converteix en una mirada més puntual i efímera a la nostra persona.

Darrerament he penjat moltíssima música al facebook...per tant s'em fa complicat allargar-me molt. No sé si sabeu que apart de la música les motos son una altre passió. Molt més mundana, fins i tot mal vista reconeixeu-ho, però finalment després de no dormir unes quantes nits he comprat una KTM. Mare de Déu, estava tan acollonit el primer cop que la vaig agafar...penseu que jo am 1,82 cm toco de puntetes.

El que va passar a continuació no te paraules, com ahir veient el Barça-Madrid al camp -síiii, hi eram amb la Blanca-, vaig recordar unes sensacions i emocions que feia 15 anys no sentia pujant per camins de pedres i bassals enfangats! Avui la foto no és de les artístique i emocionants, pero les emocions hi van a dins...un parell d'hores per camins al diumenge, dues horetes més per netejar i engrassar el ferro i el nen content...salut i gas...i música com sempre. Més sobre el tema aquí...


Love and Rockets! yeah!

19.10.10

Uns altres dies extranys

El dies es tornen extranys, les rutines es fan insuportables, els dubtes i les alegries ens mantenen vius...anava a continuar escrivint que "vivim en un món intens"...però he parat.

El món ha estat sempre intens, ara i des de sempre, de fet segurament ara és menys intens que fa 20-40-80-120 anys! I és injust! Certament la vida no és justa, tots vosaltres ho sabeu. Per aixó cal cercar la felicitat en els moments furtius, en aquells moments on no hi ha res més que la parella, els fills, els amics, els pares, els companys, la pel.lícula, el llibre, la natura, el vent, el mar, el menjar, la moto, la llibertat, una foto, un joc de vídeo, un vi, un còctel, un dibuix, una compra, un gest, un paisatge,...i milers de moments més (gràcies mare).

També la nostàlgia, aquell pensament fugaç de temps passats ens produeix moments feliços...certament cal viure al moment però encara a vegades em produeix un estat de gràcia pensar en moments on vaig ser feliç. Un d'ells que no tornarà era quan estava a la ràdio, la rutina dels dimecres al vespres...certament ara ho veig molt més romàntic del que era llavors (quan tenia altres maldecaps...). Un altre és de la vida universitària, especialment del primer i segon any de carrera...no sabeu quantes tapes de truita de patatam ens vam cruspir amb l'Alfons, en Pau i en Pitu al Garbí...hi vam passar més hores que a les aules...(d'acord, aixó ho vam pagar!)...ens vam convertir en mestres de videojocs que ni recordo...

Però bé, la més gran nostalgia sempre bé acompanyada de música. Sí la música, el torrent de sensacions i moments feliços, el plaer del descobriment, de la pell de gallina, quan veus que ahir escoltant Estudios de mercado de Dorian fa 25 anys vas sentir el mateix quan vas escoltar per primer cop M dels The Cure...esclar que no són el mateix! però les sensacions es repeteixen. I tants altres...

I amb Dorian ens quedem, indie electrònic, sense massa complicacions, amb tres discs al mercat i amb una punxada emocional gran. M'encanta pensar que la gent balla amb Dorian a les nits de marxa! Aquí i aquí en podeu saber més i comprar-los tot el merxandatge que volgeu. Tres videos, comencem amb el seu himne de 2007...





1.10.10

Binaris



Finalment escric per impuls, quan temps sense mantenir aquesta finestra que em va permetre començar a llençar els meus pensaments i sensacions a les tan mencionades xarxes socials.

Que ha disparat la necessitat d'escriure avui? senzillament, quan escrivia fa uns minuts en la llibreta de l'escola infantil de l'Àlex m'he adonat que avui som el 1.10.10...i el primer que m'ha vingut al cap es "binaris". La Clara immediatament m'ha preguntat que és "binaris", per una nena de 5 anys ha de ser una llista de números amb només zeros i uns...immediatament, perquen només zeros i uns...bé la resposta ha estat, vinga acabat la llet que hem de marxar al cole...al vespre en parlem.

Codis binaris, molt més antics que el que us podeu pensar...2300 anys he llegit...però a mi em fan pensar en "computadoras" -en castellà- i no en ordinadors...el primer terme directament hem transporta a ordinadors de fantasia, de ciència ficció de sèrie B, d'Aviador Dro i de Devo, de Kraftwerk i Tangerine Dream...els ordinadors son coses fines i modernes, gairebé snobs...iPads i netbooks...

Bé, tinc poca estona, però certament us volia posar una selecció de grups obscurs i no tant, pero que certament van fe múscia binària...i com no un xic fosca

I començarem amb un tema que recordo de quan era petit, per la tornada "freak"...recordeu "la televisión es nutritivaaaaa..."...recordem als Aviador Dro...



i si Aviador era ja raret per l'època, encar van tenir un project paral.lel de synth-pop...Los iniciados...video super freak...una peça deliciosa i crua




Els suecs Twice a man...brutals amb la seva sèrie The Goat...aquí Music for girls (part 3)



Uns dels meus mites preferits, fascinants als vuitanta...totalment vulgars avui en dia. Clan of Xymox, A Day



Una canço certament gens obscura però ens va marcar tant...no vull ni dir qui son!



i com he d'acabar ràpid, una sorpresa...... Mecano.................................................................................no els espanyols  (...sabieu que n'hi havia uns d'holandesos)...ni herois de synth-pop però m'agradava posar-los!


Mecano - Live - To Life's Re-Union - Trebeuren - 1981

Mecano | MySpace Music Videos

14.7.10

Fascinat pels noms


Us heu comprat mai algun disc només llegint el nom del grup i el disseny de la portada? si heu contestat que sí teniu el virus del col.leccionista musicòleg. El virus ja fa temps que el tinc i com us podeu imaginar ja tinc uns bons anticossos que ja em prevenen de la temptació...però certament la fascinació pels noms de les bandes  i la seva estètica sempre m'ha acompanyat.

Ja hem parlat aquí de com 4AD em va influir i la obssesió delirant pels seus discs, en tinc una bona colla comprats purament per la portada i perquè eren d'ells...tot aquest rotllo em ve perque acabo de veure en un bloc amíc que els fenomenals Fields of the Nephilim toquen a la tardor a BCN. Ja vaig perdre la pista d'aquesta banda de rock gòtic místic liderat per Carl McCoy fa anys, quan van reapareixer a finals dels noranta amb un so massa doom pele meu gust...no tinc ni idea del que fan ara pero si recuperen la seva època entre 1985-1990 potser un concert memorable. Encara avui en dia em sona fabulós un nom de grup com aquest, amb aquesta pàtina de misticísme bíblic, entre cristia i jueu, de fet si voleu saber què/qui eren els Nephilim aneu aquí.

I com perla musical, dues cosetes, com no els mítics Fields amb segurament el seu tema més conegut...Moonchild



i per tancar el dia parlant de coses que només per ser 4AD ja em van prendre....Le Mystere Des Voix Bulgares...el nostre amic Peter Murphy (ei, ho dic amb raó, que el tinc al facebook!) va posar a Ivo Watts una cinta d'aquest grup tradicional bulgar i es va fascinar per aquestes veus crues...tant que va reeditar dos volums d'aquests grups tradicional a 4AD (certament molt pedant...per Peter Murphy, per Ivo i per la meva part). A disfrutar

Més recuperacions



Bé darrerament anem de recuperacions. Ahir a l'avió tornant d'Amsterdam..-us ho podeu creure, el dilluns a les 6am anava a Holanda per veure un pais enfonsat per la debacle de la seva selecció. Tot i aixó ja sabeu que ahir van aplegar més d'un milió de persones (ep en un pais de 16 milions!) per rebre als seus herois. Nois aixó del fútbol que ho entengui qui vulgui-

...perdò, com anava dient, tornant a l'avió i com ja estava fart de mirar els números per l'anàlisi que havia de presentar avui a les 6am a la meva jefa de Carlsbad, vaig fullejar la revista que posen a la butxaca del seient del davant. Interessant que Vueling posi dins aquesta butxaca la seva revista (Ling, prou bona) però també revistes de quiosc com ara Esquire, Psicologies o Interiores. Ahir tenira Psicologies, una revista molt femenina certament però parlava de com la gent ha perdut la seva memòria d'infantesa. El cert és que jo tinc moltes llacunes sobre els meus anys "d'EGB". La meva dona es recorda perfectament del que feia a 5è i jo amb prou feines recordo als profes...sembla que tinc un trauma d'infantesa segons la revista (sic).

I tot aixó mentre al l'Ipod sonava el darrer disc que he aconseguit. Son les gravacions completes de The Bonaparte's, una banda francesa que va editar un min-LP i un LP a la meitat dels vuitanta. És una banda prou obscura de rock gòtic, més amb estil britànnic i fora dels cercles més cold-wave o touching pop que es duien a França llavors. De fet no eren novells, els seus membres van ser membres d'una altre banda reconeguda en els mateixos cercles Baroque Bordello. El tema és que els conec des de fa molt temps per què el seu segon LP "...to the isle of dogs" fou produït per l'mfame Lol Tolhurst dels The Cure...i ja sabeu que tot el que tocaven era del meu interés.

Així fou com de manera increible cap a finals dels vuitanta a Discos Coll m'el van trovar després de demanar-lo, de fet em vaig cansar d'esperar pero un dia sense ni preguntar-ho el vaig trobar al calaix de les ofertes...Fa uns anys la discogràfica Studio Garage, especialitzada en reedicions de grups dels vuitanta a França, va reeditar en un sol disc aquests dos discs sota el nom genèric de Garage Sessionss#2, recolling els seu mini-LP "Shiny Battles" de 1986 i el seu "...to the isle of dogs" de 1987.

Fa ja força anys que em vaig passar un parell de temes del LP al PC en mp3 fent malabarismes amb els cables, eren "Mr. Webster" i "60454 stars", dues joies de rock gòtic psicodèlic, pero avui us cauran dues peces del seu primer "Shiny battles"..., les dues amb que encetaven la seva carrera.

The Battle of Iena



Waterloo Front

2.6.10

Un altre cop ha passat...i sembla la última ja vint anys després!


Donc sí, buscant, buscant com aquesta formiga de la foto...per pura casualitat he trobat la darrera cancço que em quedava per trobar de les mítiques grabacions que vaig fer en cassette a finals dels vuitanta al programa Pujant l'Escala Mecànica de Baixada de Ràdio Salt.

"Pulse" dels britànnics B.F.G. Mare meva, i resulta que havia buscar aquesta canço de títol desconegut fins avui per tot arreu. Sempre havia sospitat de BFG però mai havia pogut aconseguir el seu disc "Blue" editat al 1990.

El tema en questió no és seguramant res trencador, però conjuga d'una manera perfecta tots els arquetips del darkwave electrònic: teclat i baix marcats, tonada èpica, veu dramàtica...fantàstics!

Bé direu, qui eren BFG? banda anglesa molt influida pels mítics Joy Division, prenent també coses de New Order. De fet es van fer prou famosos al 1986 quan Peter Hook els va prendre com teloners de New Order. A partir d'allà van cambiar de cantant i van anar editant diversos discos i EPs de tendència fosca però molt al dia per l'època. Van gaudir de cert èxit en els cercles independetns, i el seu disc "Phathoms" de 1988 va produir un bon hit independent "Higher than heavene is".

Tot i aixó avui toca "Pulse", vint anys després...