Pensaments d'altura (o revisió de les amèriques)

No sé, potser no els conec prou, potser només he raspallat una mica per sobre el pais. Continuo pensant que els EEUU són un pais extrany, bé, de fet no em saqmble un pais com qualsevol d'Europa. Soc ruc, certament no és Europa!

Principalment vull referir-me a que tot sembla fals, però alhora sincer; tot sembla superficial, però els amics es deleixen per tú. Ja no vull dir la família. No sé, tota aquesta atenció em sembla un xic superficial, prefabricada. És com si fos imprescindible tenir un comprotament correcte. sí , és aixó, cal que siguis correcte: treballa molt, sigués molt ambiciós, tingues un xi de por al desconegut genèric i sobretot, sobretot, gasta pels descosits.

Tot aixó ho vaig escriure fa uns dies, sobrevolant el Midwest americà tornant cap a casa i llegint del darrer llibre d'en Wallander i escoltant...bé escoltant molt música improbable i boja com sempre.

El que no sabía quan escrivia aixó era que arribaria tard a Newark i perdria la conexió cap a Barcelona...perdent un altre dia de viatge! Yahoo!

Durant aquest vol vaig intentar fe un top 10 del moment, que com sabeu és sempre una instantània musical. En cap cas és una selecció final, sempre és la del moment.

Sense ordre particular!

1.-The Mary Onettes -R.U.N



2.-Nouvelle Vague - Marian



3.-Trembling Blue Stars - The Coldest Sky



4.-Throwing Muses- Graffiti



5.-The Cure- The Perfect Girl



6.-Mary Goes Round- Clouds and Clouds



7.-Electric Presidents - Insomnia



8.-The Radio Department- Pulling our weight



9.-The Field- The more that I do



10.- 1 AM - 1000 Beats



Aquesta per acabar l'any, ballant a les fosques amb els flaixos a tota pastilla

......

Harold and Joe (o com canvien les coses)

Qui són?

doncs no ho sé, ningú suposo o algú potser. És només un títol estúpid d'una gran cançó dels venerats The Cure. Com canvien les coses...

Vull dir aixó, que les coses canvien. Sempre ha passat, generació rera generació. El que passa darrerament és que tinc la sensació que els canvis son cada cop més ràpids. Fa 100 anys pensaven el mateix? s'aproxima la quarentena? els nens creixen? segurament que sí, però com exemple un botó.

Avui venia escoltant aquesta cançó al cotxe hi he recordat que em va suposar un esforç important trobar-la, identificar-la i comprar-la a principis dels anys noranta. No hi havia internet amics!

Avui en dia si escoltes una cançó en qualsevol lloc en poques mil.lèssimes de segon saps quina és, de qui és i segurament ja la tens al mòbil, iPhone, iPod o similar. De fet no cal ni saber el nom de la cançó ni el grup si teniu certes nocions de la llengua en que canten. Google, Goear, Deezer, Itunes, Lastfm o el lloc web que sigui us farà la feina.

Però tornem als amics Harold & Joe. Aquests personatges donavent títol a una peça que van editar els The Cure al 1990 com cara b del seu senzill Never Enough. Aquest el van gravar bàsicament per afegir un xic de contingut al no gaire re-eixit LP de mescle Mixed UP -excepció A Forest tree mix, però no cal ser un fletxa-..Never Enough per cert mai m'agradat però el Harold Joe ja s'ha convertit en una de les meve icones dels The Cure. Què hi farem, per mi una delícia.

Nou disc...amb retràs

Doncs bé, amb molt retràs parlo del nou disc dels estimats The Cure. Ja heu de saber que aquest son la meva banda de capçalera, i potser no sabieu que fa pocs dies han editat un nou disc.

Es tracta del 4:13 Dream, un disc molt interessant que rescata algun dels millors moments The Cure. Ens fem grans, aixó ho not amb cada nou disc, l'excitació i interès han anat de capa caiguda. Encara recordo quan el 1987 va sortir el triple Kiss Me, Kiss Me, Kiss me. Va ser el seu primer disc que vaig esperar, de fet la banda la vaig conèixer el 1986 amb la remescla del Boys Don't Cry que va sortir per conmemorar el recopilatori Standing on a Beach. Recordo perfectament anar al Boomerang i flipar quan posaven Why Can't I be you or The Lovecats...l'esverament ja fou suprem el 1989 amb Disintegration. Feia COU (sí el mític COU), i recordo que amb en Ricard Turón estavem pendents de les ràdios per veure que punxaven del nou disc, primer va ser Lullaby i després Lovesong i altres.

La decepció va venir quan el Juny d'aquell any just pocs dies abans de la sele no vaig poder anar al concert al Velòdrom d'Horta a BCN. Diuen que va ser memorable. Fa poc hi vaig anar amb la nena, de passada cap al laberint d'Horta, i em va semblar minúscul pels The Cure.

El súmum va venir el 1992 al vell Palau d'Esports quan van presentar el seu disc Wish, no el millor però us juro que va ser i serà el millor concert de la meva vida. Després n'han vigut altres, gairebé cada 4 anys (1996, 2000, 2004, 2008...) però mai ja serà el mateix. Tot i aixó aquest març quan vam anar-hi amb l'Àlex a la panxa de la Blanca, encara em vaig emocionar...i està escrit al blog...

Què millor per festjear el nou disc que posar el millor tema de moment...The Hungry Ghost...a fruir!

Benvingut Àlex

Doncs ja fa uns dies ara i fins avui no havia escrit res de l'Àlex. És breu, 10 dies quan escric aixó! és collonut, é clar es el meu fill! i ha arribat ple de salut i ganes de viure. Impressionant realment com naixem; ha de ser un trauma terrible sortir del si de la mare, un univers propi i tranquil, per arribar al món...fred, extrany. Segur que algun dia els records d'aquell moment es podran excavar de les nostrs ments. Us ho imagineu? fer arqueologia dels records...seria terrible...bé, suposo que ja és tard i per aixó estic desvariejant una mica massa.

Què li podem dedicar a l'Àlex per donar-li la benvinguda:

a) Solució fàcil: la canço de bressol dels The Cure "Lullaby", és la nostra banda preferida i a més ja els ha escoltat en directe al concert de Barcelona al març quan vam anar-hi amb la Blanca...


b) Solució de risc moderat (je, je):

el "Little Black Angel" dels Death in June. Aquesta banda de dark-folk és una de les meves preferides. M'agrada tan el seu component musical com el component misteriós que tenen. Juntament amb altres com els Current 93 són els puntals d'aquest estil que barreja poesia, apocalipsi i música...No sé com s'ho fan però tenen una immensa discografia amb discos molt avantguardistes i difícils, i altres molt més accesibles i sensibles...per aixó es queda en solució de risc. Aquest tema sol agrdar...a mi personalment m'encanta. (NOTA...crec que em repeteixo pero m´ès igual...)


c) Solució arriscada: mmm, difícil perque vull que el risc sigui vostre o sigui que vull quelcom que a mi m'agradi en moments especials, però els controls de qualitat fraternals diguine "aixó és horribel, treu aixó...". Perquè no ens quedem amb els clàssics gòtics? Va doncs res millor que el "Baby turns blue" dels Virgin Prunes. Aquesta va ser una de les bandes experimentals que van sortir clarament després de l'eclosió punk. Coetanis de Bauhaus, de Theatre of Hate, els Virgin Prunes eren més un col.lectiu artístic que es va formar amb la colla de col.legues que tenien Paul Hewson a Lypton Village, UK. Que qui és Paul Hewson? Gavin Friday y Guggi -els membres dels Prunes- el van batejar com a "Bono"...famós ara pels seus esforços com mediador de les causes injustes i també, crec?, té un banda de música que es diu U2...

Interessant que els col.legues de juventut anessin per camins tan dispars però aixó es la grandesa de la música. Aquest tema "Baby turns blue" potser va ser el seu més famós, extret del seu ja absolut clàssic i rotund "If I die, I die", no hi ha veritat més absoluta.

A disfrutar.

M'he quedat sentat (Kyoto Song)

Doncs si, sentat m'he quedat quna l'Eva m'ha dit que són a Kyoto, mare meva! dos bons amics al Japó!

Quan en Jordi em va trucar fa pocs dies per preguntar-me contactes de gent que havien anat al Japó per anar-hi amb l'Eva, no em pensava que seria tan ràpid...i ahir l'Eva em va escriure des de Kyoto!

Pujaran al Fuji, menjaran sushi del bó i anirán a la ciutat més fantàstica i surrealista! Tokio...espero bones foto i poder-les penjar aquí.

Com que sé que llegiran aixó, només reiterar que us ho passeu molt bé i que torneu plens d'experiències per explicar-nos els que som aquí...

Què pot acompanyar a uns amics a Kyoto? una de massa fàcil, no doubt my friends, "Kyoto Song" dels amics The Cure, des del seu fantàstics "The Head on the door",



i una de més delicada, "Alone in Tokyo" dels francesos Air, per la banda sonora d'aqueall meravella de la Sofia Coppola anomenda "Lost in Translation"



Dedicades per en Jordi i l'Eva, passeu-vos-ho fenomenal!

Des de la vora del mar, verd i profund

Mira per on avui he aconseguit una copia del concert dels The Cure on vam anar amb la Blanca ara fa unes setmanes. Avantatges de la modernitat! Certament la qualitat és com tots els bootleg, millorable. Si us interessa aquí el podeu aconseguir.

Personalment mai he estat un col.leccionista de concerts, però m'agrada tenir aquells on he estat; per exemple els The Cure a Barcelona al 1996 o a Santiago de Compostela al 2004. No es us podeu imaginar (o sí) la quantitat de concerts que la gent pot acumul.lar, en el cas del The Cure poden ser molts centenars....(si voleu la llista exhaustiva aquí)

Aquest matí mentre treballava he escoltat bona part del llarg concert, i he recordat la segona emocionada de la nit que va ser amb un dels temes que més fort m'han enganxat de la banda. "From the edge of the deep green sea", llarga cançó(gairebé 8 mins) d'estrofa compulsiva i emocionant, com moltes cançons cantant al desamor "too many tears, too many times, too many years I've cried for you". Va aparèixer al disc Wish de 1992, un disc una mica irregular que suposava la seva tornada després de probablement arribar a la seva cúspide amb Disintegration el 1990. S'hi van trobar hits comercials que encara duren (Friday I'm in Love) i també peces que recordaven Disintegration com aquesta que us porto avui o Open o Tape o End...

La fotografia s'hi adiu molt bé, es una composició feta amb la tècnica HDR a la platja de Colera un capvespre de la passada Setmana Santa -la foto de l'arbre de capçalera també es HDR-.

Vaig somriure més d'un segon

Crec que és fosc i sembla que estigui plovent, vas dir
El vent bufa, com la fi del món, vas dir
I fa tan fred, com la fred de la mort, i llavors vas somriure un segon

Crec que soc vell i sento el dolor, vas dir
I tot s'acaba, com si fos la fi del món, vas dir
I fa tan fred, com la fred de la mort, i llavors vas somriure un segon

A veces em fas sentir
Com si estés vivint a la vora del món
Com si estés vivint a la vora del món
És només la meva manera de riure, vas dir

Sorprès, gratament sorprès! ahir a la nit em vaig emocionar molt amb l'inici del concert dels Cure al Palu Sant Jordi (com es rutina cada 4 anys des del 1992)

Com ja és un clàssic des de fa molts anys van començar amb Plainsong, una canço atmosférica, trista i bella com més no pot ser..i ho vam veure en directe amb la Blanca, mentre la nostra filla Clara es dormia plàcidament a casa...

Rar, rar va ser veure un concert dels Cure sense teclats. Alguns moments van ser brillants -segona emocionada amb The Edge of the Deep Green Sea, quina versió de The Walk sense teclats- i altres més extranys com Close to Me o Why Can't I be you amb un Robert Smith exhaust-, per per un fan com jo va ser un gran concert.

Us deixo amb Plainsong, no la versió actual sense teclats, és una versió feta a Portugal el Juliol de 2004, pocs dies abans d'actuar a Santiago de Compostela. Aquest concert del Monte do Gozo també el recordarem la Blanca i jo per sempre...

Es pot castigar amb petons? The Glove

Avui ha sigut un dia extrany, avió matí, avió vespre, una situació complexa a la feina, Noruega...surrealisme.

Imagineu-vos tancats una setmana veient pel.licules japoneses de sèrie Z, Godzilla i similars, i prenent substàncies al.lucinógenes. No pot sortir res de bo o si?

Aixó van fer Robert Smith i Steve Severin el 1983, el que va sortir va ser un projecte anomenat The Glove. Cançons fascinants de lletres surrealistes i música extranya. Van agafar una cantant de usar i tirar (Jeannette Laundray) i van fer un disc imprescindible per tot fan de The Cure. Dos senzills, Like an Animal i Punish Me with kisses van finiquitar el projecte...aquí en teniu un Càstig de Petongs

Un inici no gaire original...o sí?

Son un clàssic, i segurament també un tòpic, perè sense ells no hi hauria res d'aixó. Es de rebut començar per ells. Res millor que un clàssic de 1981..The Cure, Other Voices