El colapse

Hi ha dies que sembla que tot es colapsi, per sort som humans i persones, o sigui que tot queda en no res...darrerament massa inestabilitat, tot per bé! però costa.

Acabo de penjar al flickr una sèrie de fotos de la meva ombra, innocents siluetes al migdia, dibuixades a la gespa d'una piscina...pasades a blanc i negre prenen tot un aire sinistre que m'encanta -com no direu si em coneixeu-. I com sempre aprofitarem per posar alguna coseta que voldriem que descobrissiu...Collection D'Arnell-Andrea. Banda francesa de culte, força obscura i de sensibilitat musical superba, va ser formada el 1988 a Lyon pel talents de Jean-Christophe d'Arnell a la composició i Chloé Saint-Liphard a la veu. Des de llavors han tret nombrosos discs, el darrer el 2007, i encara ofereixen bons concerts. Des de fa uns anys tota la seva discografia ha estat reeditada amb molta classe per la discogràfica Prikosnovenie, tenen bon material, bon lloc per comprar bons discs...

Eren una de les bandes de bandera que editaba a la mítica discogràfica francesa de la cold-wave anomenada Lively Art. Algun dia reprendré el projecte "Discogràfiques de la meva vida" per començar amb aquesta, però de moment no hi ha temps...

Com aperitiu, quedeu-vos amb aquesta bellísima composición "Anton's Mind is Getting Blind", editada el 1989 dins del LP recopilatori 13:Compilation (COMENTARI: collons!!! el vaig perdre fa anys!!! us juro que es una espina clavada...es va quedar a la ràdio? només tinc la funda del LP, no el disc...) i inclosa en CD el 1992 dins del disc "Les Marronnieres".

Sigur Ros, un dels grups més peculiars dels daEl 2002 aquesta banda islandesa va publicar un disc sense títol al que ells mateixos refereixen com "Svigaplatan" ("l'àlbum del parèntesi"). Un compendi de melodies naif, surrealistes, entre el post-rock més melàncolic i el shoegazing més adorable.

He triat una peça que em transporta a racons de pau, a moments de tranquilitat vital; ara que son més de les 12 de la nit, música perfecta per tancar el dia sentat en una bona butaca...com la de la foto...potser millor sense la pols. Un homenatge al meu estimat oncle Pere que segur hi va descansar moltes vegades.

Disfruteu de aquest tema, sense títol com l' àlbum, tot i que la peça sí té un subtítol "Vakla", que és el nom de la filla d'un dels membres del grup.

Seria fenomenal algun dia poder composar una peça tan bella per la meva filla, però bé, no es pot tenir tot a la vida, espero si més no que disfruti com jo de la música, la bellesa i que sigui feliç. És suficient.

Fenomenal ja veureu...

Els seus cabells...

Els de la Beth Gibbons. Ara mateix pensava què em suggeria aquesta foto i, recordant què escolto amb devoció els darrers dies, he pensat amb la cantant de Portishead. Sí...han tornat, més grans que mai, millor disc del 2008 segur! Ho han tornat a fer, continuen foscos, melancòlics i depressius però alhora brillants, energètics, agressius i trencadors. Total son LA BANDA contemporània sense cap mena de dubte.

Per desgracia les obligaciones familiars i de treball em van impedir veurel's els DOS!! dies que van tocar al Primavera Sound a primers de Juny però, gràcies a la màgia de la web, he pogut si més no escoltar un concert fet dies abans a Portugal. Us en poso només un aperitiu...si voleu saber com aconseguir-lo, feu-me un comentari.

a disfrutar, la peça es diu "We carry on", del seu 3rd LP en estudi "Third"

Hem de buscar la llum...

Estem foscos ara que s'acosten els dies lluminosos. Bé, sembla perfecte pel blog, però tot i que les coses ens van bé sembla que tot es possi de cul. La Blanca cau, la Lola cau, en Tom l'hem de fer fora, nova feina, empleats amb mal gust de boca...bufff. Ja tinc ganes que arribi l'agost, l'Àlex i emocionar-me.

Per sort totes les coses s'arreglen i les emocions diaries són les importants. La foto es de Colera, com no, record impassible dels bons estius. En aquest cas nocturna i platejada, després de la fosca bé la llum. Bellesa selenitica reflexada al mar...anem cap a la llum.

I què sona, doncs un altre mite del Afterpunk, la senyora per excel.lència. Encara tocant, encara provocant, Siouxsie Sioux, aquí amb els seus Banshees. Siouxsie and the Banshees es va crear després que la Siouxsie fos una fan dels Sex Pistols a l'època daurada del punk anglès. Va formar la banda el mateix 1977 i des de llavors van anar evolucionant des del punk, al afterpunk i al pop elegant dels primers noranta. Després la cosa es va trencar en diversos projectes amb The Creatures -molt més experimentals- o com Siouxise a seques, publicant així el seu darrer disc "Mantaray"l'any passat. Avui us deixo amb "Into the light" del seu LP més fosc potser "Ju ju", corria l'any 1981...

Marionetes!

Impressionants, grandiosos, emocionants i melancòlics...i venen del fred. Els suecs The Mary Onettes van sorgir el 2000 peròno fou fins el 2005 que van editar les seves primeres peces. L'explosió va venir el 2007 amb el seu primer LP de títol homònim. Un dels altres descobriments dels darrers mesos que em reforcen la passió per la música.

Aquesta peça que us porto és la que enceta aquest àlbum, i ja està en l'Olimp de les meves cançons preferides. Quantes son? ja! impossible de contestar!

A disfrutar...

S'acosta tempesta a la feina. Per sort sembla que no em mullaré pero per alguns els llamps els partiran i és una llàstima. La fotografia és una declaració en regla de tempesta, però no és mereix un mal auguri com aquest. És altre cop Colera, una tempesta d'Agost deu fer un parells d'ansy. Dies per fruir que finalment s'acosten...o sigui que si hi busquem una música millor anar endavant i no ofuscar-nos.

Però com no ho tinc clar avui posem una de freda i una de calenta...

La freda UV POP "Serious". Un clàssic del dark pop de finals dels vuitanta. La cançó es va fer prou famosa als circuits de la Valencia post punk, pre bacallanera. Aixó va comportar que aquest tema fos reeditat en maxi per Contraseña en la seva col.lecció Old Gold...però no m'enrrotllo. UV Pop no va deixer de ser un grup minoritari -no tenen ni entrada a la vikipedia-, poc prolific i que només va sortir furtivament de l'anonimat aquest clàssic de 1986. No tenia ni video, el que veieu és una composició d'imatges de la banda...

La calenta Joan Miquel Oliver, perfecte company de revetlles familiars però alternatives, els nens el poden ballar els grans els encanta i pels alternatius -dixit- ens meravella!

"La mujer que mordió un piano", quin títol mare meva. Encara recordo un dia al Canal 33 que posaven un paio tocant a les festes de la Mercè, ens va encantar i immediatament vam pillar-nos el seu LP Surfistes en Càmara Lenta. Una delícia de pop naïf. I qui és aquest obvi Mallorquí? doncs como no el compositor dels no més fantàstics Antònia Font. Quedeu-vos amb aquesta extranya dona...

Qui va matar a la lluna?

Ja tocava feia temps...aquests també son culpables de això. Bauhaus, banda de culte del moviment gòtic. Bauhaus, moviment arquitectonic de vanguardia a l'Alemanya pre-nazi...Al 1978 quatre amics van formar Craze, que es va transformar en Bauhaus 1919 i finalment el 1979 en publicar el seu mític primer 12" Bela Lugosi's Dead van passar simplement a ser Bauhaus.

El líder de la banda va ser Peter Murphy, de tendències teatrals exagerades i idolatra de David Bowie els seus concerts es van convertir en processons i segurament van ser la banda que més imitadors barats de Dràcula va donar a la música. Tot i això van marcar i molt i sempre han estat entre els meus favorits.

El 1983 es van separar per formar noves bandes o prendre carreres en solitari com ara Dali's Car, Tones on Tail, Love & Rockets o el mateix Peter Murphy...qui posarem un altre dia. Cal dir que s'han reunit dues vegades, el 1998 i el 2005, fins i tot editant un nou álbum l'any passat. Everything old is new again!

Avui a la vista d'aquesta foto HDR he pensat en Who Killed Mr Moonlight?, potser el tema més accesible de Bauhaus i segurament una pista del que ens donaria en Peter Murphy en solitari. Que disfruteu.

La pluja daurada i el sol invencible

Ahir, dins del cotxe, pluja il.luminada per les llums del carrer...una imatge perfecte per beneïr les pluges d'aquests dies. I per un que viu a Barcelona, ja sabeu de què parlo. No tenim cap ganes de patir restriccions.

La pluja al vidre distorsionava la poca llum groga del fanal transformant-la en fantàstics reflexes daurats. Quina era la millor música pel moment? La pluja és un tema clàssic , però ara que estava manipulant la imatge he pensat en Sol Invictus i el seu LP dedicat a la pluja, In the Rain, editat el 1995. Un dels seus millors, amb peces de gran bellesa i romanticisme.

Què és Sol Invictus? Doncs era una de les religions paganes dels antics romans; una de molt important, tant, que el Nadal com ara el coneixem és en bona part culpa del Sol Invictus o del Sol Invencible. Per simplificar, només cal dir-vos que en aquesta religió es creia que el Sol moria el 24 de Desembre i renaixia invencible el 25 de Desembre...us sona, podeu llegir més detalls aquí.

Qui son Sol Invictus? doncs una banda liderada per Tony Wakeford que s'inclou directament en l'estil que s'anomena neofolk, darkfolk, o més descriptivament, apocalyptic folk. Melodies pausades, instruments de corda, bases electròniques post-industrials i sempre veus melancoliques i temes trascendents de gran bellesa. També solen incloure molta mitologia, paganisme i una gran dosi de experimentació musical. Junt amb Sol Invictus, destacaria els altres dos clàssics que son Current 93 i Death in June, aquest darrer també un dels meus preferits.

Deixem però les paraules, quedeu-vos a la pluja.

Chromakey Dreamcoat

Uhh..n'hi m'atreveixo a traduir-ho. Aquest és el títol de la cançó que em va enganxar als Boards of Canada (aquí en castellà). La banda està formada per dos germans escocesos que sempre han estat interessats en la música. Fan electrònica de molta qualitat, només instrumental i sempre inquietant. Definitivament son ideals per escoltar amb tranquilitat i obtenir suggeriments onírics mirant fotografies...com aquesta platja de Colera que vaig fotografiar un capvespre del passat pont del 1 de Maig. Aneu a la seva web en el primer link que us he posat i ja veureu perquè parlo de fotografia...

Les influències de la banda passen per la psicodèlia dels seixanta, el hip-hop i el folk americà. Barrejant tot això amb una bona dosi de tecnologia i samplers els ha sortit bé, i són un dels meus grups de referència, genials per escoltar quan estàs de viatge (massa sovint) o treballant a casa, dolents pel cotxe on el soroll de fons no permet copsar tots els matissos.

El grup en sí ha estat sempre envoltat de misteri, bàsicament perquè no han estat mediatics en cap cas i no han fet massa concerts. No sé que passa pero els grups que només toquen música instrumental, sempre son més mítics i de culte que qualsevol altre...Us deixo amb aquest Chromakey Dreamcoat, extreta del seu disc The Campfire Headcase publicat el 2005 -i el darrer disc complert dels BOC fins avui dia-. Disfrutareu.

No cars go!

Arcade Fire, una sensació. Sorprenents, inmmediats i contagiosos poden ser adjectius que es corresponen a aquest matrimoni quebequès. Com? doncs sí, en Win i la Regine ens van sorprende absolutament el 2004 amb el seu Funeral, un disc genial, sense fisures. Que no el teniu? a còrrer a cercar-lo. Només per Rebellion (lies) -primer tema que els vaig sentir- val molt més que la pena. Junt amb altres bandes com Editors, Mary Onettes i altres han recuperat i reivindicat els grans grups dels vuitanta. Feia molts anys que no estava tant interessat per bandes noves!

Avui us porto una altre gran peça però del seu segon àlbum, Neon Bible. Editat l'estiu del 2007 va ésser rebut amb gran ansietat, i com tot el que no té el punt de sorpresa no va arribar a la grandesa del primer disc Funeral. Tot i aixó es un gran disc, amb més disparitat de sons, més fosc, amb més arranjaments i potser no tan inmediat però Déu n'hi do!

I perquè sense cotxes, doncs perquè avui mirant les fotos que vaig fer a Itàlia la setmana passada m'he quedat en aquesta porta decadent de la bella cituat de Treviso. Dos prohibits rovellats: No cars go! Arcade Fire...