Sense ni voler-ho, ni volar-ho

Fa uns dies vaig rebre un correu del grup Costa Brava-Pirineu del Facebook, em deien que era guanyador del seu concurs de Setembre (bé, un dels cinc). De fet ni recordava el concurs, de fet no vaig presentar-m'hi a consciència. Només vaig penjar la foto adjunta al seu grup de Flickr, i entre les més boniques enviades abans del 14 de Setembre m'han escollit. És aquests sèrie feta l'estiu de 2008 a l'Estany de Banyoles, uns nens van estar saltant i vaig poder fer unes ràfegues que vaig ajuntar amb el Photoshop.

El premiés un salt amb paracaigudes a l'aeròdrom d'Empuriabrava...glups! em sembla que sense voler-ho no volaré...Tinc una mica de respecte a les alçades (que no als avions...). El primer cop que vaig pujar a la torre Eiffel a París em vaig aprendre de memòria tots els cartells que hi ha al voltant de la part central i que expliquen la seva construcció. Tot dit amb aixó.

El més interessant, apart del premi, són les crítiques més o menys constructives a la foto guanyadora. Certament la foto ere en teoria de la Costa Brava-Pirienu...i de moment el Pla de l'Estany no és ni pre-Pirineu. Bona aquesta! De totes maneres hi ha qui es decanta cap a la crítica de "massa Photoshop" i he vist que és un tema recurrent.

Ho sento, no m'agraden els puristes. Crec que considerar que la fotografia no ha de ésser retocada és una fal.làcia total. Primer de tot implica desconèixer que els sensors de les càmeres digital o tene el rang dinàmic de les pel.lícules analògique ni molt menys que l'ull humà. Esperem que ho arreglin però avui en dia si algú vol copsar el que veu amb la vista, li calen tres exposicions diferents i un gran treball de Photoshop. O bé ser un artiste amb els filtres de densitat ND en cas que fotografia de paisatge (amb horitzó recte...), i segurament treballa les il.luminacions el el dit "laboratori digital (digital darkroom)", és a dir PC, Lightroom i bon monitor. LLargues hores de debat aquí...per aixó estem.

I com que avui anem de pol.lèmiques, avui posaré aquelles cançons que la Blanca no enten com em poden agradar. Un comentari afalagador perquè jo interpreto que vol dir "t'agrada tanta bona música que no entec com aquests freaks t'agraden". Doncs no hi ha res a fer, és com la manipulació de fotos, si us desperta una emoció, beneïda sigui! no mireu endarrera.

Los Inoxidables, "Angel Miguel", del únic disc "Azul" bons nois de Salamanca sense èxit musical però que em van obsessionar força. Unes guitarres captivadores. Aquí podeu escoltar-ne alguna altre coseta com are la màgica "Times of war and love"

i per aprofondir i sorprendre La Frontera "He recorrido miles de millas ahí donde se esonde el sol hay un lugar en la Frontera donde una vez fui perdedor!"..el tema que els dona nom, un clàssic de la meva sel.lecció vuitantera espanyola.

Retrobament (o Otras Voces, o Silencio del Dolor)

Anava a començar amb un "No hi ha res que més m'agradi..." però no ho faré, de fet hi ha moltes coses que m'agraden, però sí és cert que una de les més excitants darrerament és trobar-te de sobte, sense voler-ho amb un record de fa anys. Ara que estam de ple en la mitjana edat encara em sorprenen espurnes, sensacions que fa 15 o 20 anys em van torbar.

Com no, parlarem de música i aquí ve el tema. L'interés per la música com ja sabeu va començar cap el 1986, però quan realment em va agafar fort va ser entre 1989 i 1994 jo diria.

Aquells dies, com ja he repetit aquí, no existia internet, no tenia de reproductor de CDs i per suposat somiar amb MP3 era cosa de autors de ciència ficció. A Girona només hi havia Discos Coll i Musical Eiximenis, botigues molt honorables, però que em donaven molt poc de si. El que era possible però era comprar per catàleg. Primer fou Discoplay (ei ho recordeu!), com tot és possible ara aquí hi trobareu un arxiu de les portades del seu mític catàleg.

Però tampoc Discoplay era suficient. Cap el 1990 d'alguna manera em vaig assebentar d'uns altres que venen per correu, nom que em va colpejar. Músicas de Régimen, a Manresa, especialitzats en músia punk, garatge, after-punk i gòtic. També tenien una discogràfica molt casolana anomenada Grabaciones Góticas (sic). El seu artífex, Artur Rios té segurament la banda gótica de més recorregut del panorma espanyol, Los Humillados. Un altre dia en parlarem...

Com he dit, no recordo com els vaig conèixer pero el seus catàlegs i butlletins es van convertir en lectura fervorosa, wow! vaig conèixer tantes bandes llegint els seus catàlegs. Eren terriblement extensos. Obviament el millor era comprar coses allà.

Una anèctoca em recorda com anaven les coses aquells temps. El meu capital provenia el 1990 de treballar als estius pel Dept de Medi Ambient, bons calerons, que calia invertir bé en música. Clarament no era el destí que a casa esperaven d'aquelles pesetes i per tant entrar a casa amb un paquet de discos era discussió segura i algun mal rotllet. Solució màgica, enviar-ho a casa d'algun amic, però clar tots tenien problemes similars. Ah! hi havien els col.legues de Universitat que tenien piset! Així va ser com un dia vaig fer un "pedido" mític on van caure els Clan of Xymox, Cocteau Twins, Dead Can Dance i d'altres...fins i tot una amiga es va demanar una caixa de senzills de Sugarcubes, Wow! Recordo l'excitació de recollir el paquet amb el contingut màgic...ahhh. El curiós és que la meva col.lecció de vinils augmentava misteriosament a casa. Jo em pensava que els pares no s'en adonaven. Quina il.usió...

Tornem però a les emocions diaries. Què m'ha fet recordar tot aixó? Doncs un bloc realment fabulós: La nueva ola de los ochenta. Un lloc que compila gravacions rares de grups dels vuitanta, la majoria senzills (7") o maxis (12"), totalment descatalogats i impossibles d'aconseguir.

Entre aquests, l'altre dia vaig trobar (re-trobar) un mític EP dels Manresans "Otras Voces". Wow...el tinc, perdut en alguna estanteria, però el tinc. I el vaig gastar de tan posar-lo al toca discos...de cop he recordat Flores Negras, Hombre Vulgar, Soledad i sobretot Silencio del Dolor. Per Déu!!!

Els "Otras Voces" tenen aquest só afterpunk britànic, en la linia del pop de guitarres dels Chameleons o The Sound, amb tints èpics The Mission i amb influències clares de parts més fosques dels The Cure o Joy Division. De fet Otras Voces no és més que Other Voices, el mític tema que els The Cure van incloure en el seu disc Faith de 1981. No han parat de sonar al Ipod des de fa uns dies...si voleu escolar-los us deixo la meva preferida, però aquí otras vocespodeu prendre les 4 cançons.

Otras Voces, Silencio del Dolor, Soledad EP, Grabaciones Góticas, Manresa 1989



La foto de portada és feta el dia de la Mercè 2009 en honor a aquesta cançó...

Melancolia freda, o no?

Després de la tranquilitat estival, tornem a la rutines de tardor, que flueixen cap l'hivern. Aixó de fluir és un dir, perquè aquest dimarts passat a Estocolm feia un fred que pelava...després a Amsterdam també feia fred...i ahir a Frankfurt també en feia. Vaig deixar Barcelona a 25ºC i la trovo a 15ºC.

La fred, tal com es diu a Girona, és un estimulant de la creació musical. La música freda ha estat un estímul gran per mi. Ja ho sabeu, portem ja un bon temps parlant de música, sabeu quin és l'estil que encaixa amb blancinegre. Tot i aixó no sempre la música trista ha de ser freda, els amics de la Coldwave francesa ho eren, però d'altres com els Galaxie 500 i els seus succesors Damon and Naomi no tant.

Amb Damon and Naomi em volia quedar. Després de la desfeta dels mítics Galaxie 500 el 1991, dos dels components Damon Krukowski i Naomi Yang van proposarse condensar la seva part més melodica en una nova banda, creant simplement una grup amb els seus dos noms.

El primer LP fou aquest deliciós "More Sad Hits" editat el 1992. Aquest disc conté una col.lecció de peces precioses, tristes i delicades que son realment perfectes pels tems hivernals. Sense fredor fosca, per escoltar davant la llar de foc amb un bon llibre, un bon vi i bona companyia.

Laika, del seu primer treball "More Sad Hits", wow, quin títol no? val la pena la portada tipus "Verge Maria"!




No vull fer un repàs exhaustiu a la seva carrera, només mostrar algunes de les perles musicals que ens han reservat durant aquests 17 anys de carrera. El millor que podeu fer es anar a iTunes o a la vostra botiga preferida i buscar una sel.lecció...aquí una mostra d'algunes delicies dels Damon and Naomi.

La seva versió del clàssic de Tim Buckley, "Song to the Siren", que feu famós This Mortal Coil amb la veu de Liz Fraser



Un pas cap al shoegaze amb aquest "Memories"

Els diumenges al matí....

I remember when I was young feeling sick on Sunday morning...

Recordo quan era jove i em trovaba fatal els diumenges al matí...



Els diumenge al matí han canviat tant en la meva vida, llocs diferents, llits diferents, ara no hi ha matinada perquè hi ha mainada (sic). Avui seré breu, que el temps apremia. Per il.lustrar el tema us he posat un gran clàssic, un tema perfecte segurament dels The Bolshoi. Aquí i aquí en podeu llegir més si voleu...

Però el que volia avui era posar un parell de blocs que em miro amb frequència i que son un xic pol.èmics.

Tecnologia obsoleta, un fantàstic bloc sobre idees, instruments, tècniques, aparells, etc obsolets...amb brillants articles sobre tecnologies del tombant del segle XIX i XX -que em fascinent- i també algunes notícies més actuals com aquest article sobre el virus de la grip A, no us ho perdeu, tan impactant com visual...el de sempre els que tenim sort de estar al països rics sempre patint més que la majoria.

Pagines de Meteo, des de Cerdanyola aquest company sempre escriu de manera molt sèria sobre el temps i la meteorologia, amb una fixació especial en donar llum sobre totes les informacions sobre el canvi climàtic...SABEU QUE ELS DARRES 12 ANYS LA TEMPERATURA A CASA NOSTRA A DISMINUÏT. Aneu amb molt compte amb el canvi climàtic, es pot convertir en religió com l'ecologia, el capitalisme o qualsevol tendència...

Mirar-se als peus...

No us passa que al banyar-vos al mar us mireu als peus? Ahir la Clara m'ho va fer recordar mentre ens banyavem a la cala. L'aigua aquests dies està fantàstica, fins i tot aquí passat ja Cap de Creus. Una nitidesa i una temperatura realment ideals.

Immediatament després que la Clara em fes el comentari, em vaig mirar als peus i vaig recordar que tot un estil de música es va definir així "mirar-se als peus", o bé, "shoegazing".

El shoegazing fou un moviment dins del pop/rock alternatiu que va sorgir a l'Anglaterra de finals dels vuitanta. Exhaurits els rampells més patètics del goth rock, van sorgir bandes que van marcar a una jove generació, els Jesus and Mary Chain o My Bloody Valentine vam alentar tot un seguit de grups que creaven pantalles de so, amb guitarres distorsionades, i melodies precioses.

Per desgràcia, van ser un "hype", una moda passatgera alentada per les revistes New Musical Express i Melody Maker qui van crear el nom "shoegazing". El nom venia perquè aquestes bandes tocaven mirant al terra per no errar quin pedal usavan en distorsinioar les guitarres...i es calr també es va convertir en una actitud a l'escenari, amb bandes hieràtiques, envoltades per llum, fum i sobretot pantalles de guitarre distorsionades. Aquestes revistes setmanals van marcar durant els 80 i els 90 el que es cuinava en el pop-rock alternatiu...i es clar si et converteixes en carn de revista, l'èxtasi, l'èxit són ràpids però la caiguda també...quan els Nirvana i el grunge va sorgir amb força el 1990, els senyor Kurt Cobain es va convertir en el nou "hype" i ningú ja va recordar als "shoegazers". Al final els "shoegazers" s'ho van creure i ells mateixos es van fagocitar, creant la definició de "el moviment es fa autobombo" (The scene that celebrates itself).

Hi van haver nombrosos grups, alguns més reeixits que d'altres, però en general és un estil que m'ha encantat sempre i únic que resisteixo del període 89-95 que per mi va ser nefast amb tot aquest rotllo "heavy" del grunge..

Com a mostra un boto d'algunes peces fantàstique de grans bandes, per mi les millors van ser

1. Lush, quina meravella, tots vam plorar la mort de Chris Accland i el trecament de la banda el 1996.

Superblast!



Sweetnes and Light...amb explicació del nom de la banda per en Chris i la Miki rient-li la gràcia...insuperable actitud "shoegaze"



2. Slowdive, que grans, de les bandes més emocianals que us pogeu trobar! Van derivar cap als actuals Mojave 3, més calmats i més madurs.

Some Velvet Morning...



Souvlaki Space Station...flotant



Alison... un senzill perfecte?




3. Ride, uns que van sobreviure molt temps amb evolucions curioses. Sobretot l'època amb Creation Records

Going Blank Again...el meu primer contacte



Leave them all behind...shoegaze pur en directe al 1992, fantàstic!



4. The Fild Mice, els nens mimats de Sarah records.

Quicksilver...delicats i melancòlics com sempre



Sensitive...el tema més conegut?



i tants altres com Asobi Seksu -shoegaze del segle XXI-, Catherine Wheel, Chapterhouse, The Boo Radleys, Mazzy Star, The Ecstasy of Saint Theresa -aquí uns que van derivar cap l'ambient-, Seefel -uns dels més experimentals, eu sentit el seu àlbum Quique?-...aquí hi trovareu la llista completa.

I si ve una nova era fosca?

In the darkest times, darkest fears are heard (en els temps més foscos, els temors més foscos s'escolten)

Ahir grillejant al Youtube (grillejar= perdre el temps de manera tonta, facilíssim a ordinadors, ipods i similars...)vaig pensar en buscar coses dels The Sound. No és fàcil, proveu de buscar The Sound a google? surt de tot menys la banda que més em va soprendre al descobrir-la.

Per trobar-los cal posar The Sound+Adrian Borland. Adrian Borland fou el cantant i ànima del banda, una ànima torturada i amb tendències depresives que sempre va estar al llindar del suicidi durant el període en que la banda estava en actiu (1979-1987), i que finalment es va tirar a les vies del tren a Londres el 26 d'abril de 1999...una de les seves peces més fosques és "A new dark age"

Perquè titolar aquesta entrada "I si bé una nova era fosca?", doncs perquè darrerament amb el tema del virus H1N1 , o de la grip porcina com és més conegut, segons en quin moment sembla que haguem de caure de nou en temps foscos, temps de pestes negres, de pors bàsiques, d'acaparament -abans era menjar, ara es Tamiflu-, certament cal estar a l'aguait però no caigueu mai en la roda de la histèria col.lectiva! sinó tornarem a The New Dark Age!

Però tornant als The Sound, ha diversos recursos a la web que parlen de la historia dels The Sound i d'Adrian Borland, des de la web que va rescatar i reeditar tots els seus discos, Renascent, fins a Brittle Heaven,la seva web oficial de tribut.

The Sound va unir-se al corrent postpunk que fugia de actituds sinistres més teatrals -rollo Batcave-o neo-romántiques -ex. Spandau Ballet, Visage- i van omplir l'espai de guitarres, teclats i lletres corrosives, realistes i fosques -que no sinistres-. L'Adrian Borland havia format part de la banda punk The Outsiders. En el primer disc dels The Sound, el clàssic Jeopardy que ja contenia grans clàssics com ara "I Can't Escape Myself"



que feren famós a les terres gironines els desapareguts banyolins Fang...

em meravella la immediatesa i frescura post-punk de Resistance



però la que més em va impressionar fou Missiles



El seu segon disc va marcar definitivament el seu so, i definitivament els va conduïr a l'olimp del pop de guitarres junt el cuartet de luxe composen juntament amb els Echo and the Bunnymen, els The Chameleons i els The Church. El disc es va publicar el 1981, titolat "From the lions mouth". Conté segurament les seves peces més rodones, com ara el tema que enceta l'àlbum "Winning"...

I was gonna drown,
then I started swimming
I was gonna drown
then I started winning

guaiteu als The Sound en directe al programa de TVE "La Edad de Oro del Pop Español" (aquells cabells de la Paloma Chamorro!!). Sense paraules



el disc com ja he dit contenia altres joies que per mi son "Sense of Purpose", "Contact the Fact", "Fatal Flaw", "The Fire", i es tancava amb la fosca "New Dark Age"

disfruteu ara amb "Sense of purpose"



Tot i que aquest disc va tenir bona acceptació de la crítica, la banda no deixava de ser un grup de culte que venia relativament poc discos. La seva discogràfica era Korova qui fruia de bones vendes amb Echo & the Bunnymen, per aixó els va demnar un tercer disc més comercial. Com era d'esperar la banda va presentar-los un disc fosc, complexe i certament el menys comercial de la seva carrera. El disc en questió va sortir a la venda el 1982 amb el títol de "All fall down" i certament els va confirmar com banda de culte però no de bones vendes. Korova era subsidiària de la multinacional WEA o sigui que bàsicament després d'aquest moviment, la banda es va trovar sense companyia.

"All fall down" és el disc més complexe i extrany de la banda, van deixar enrera el pop de guitarres amb melodies tristes i contundents, per expressar-se més experimentalment. Tot i aixó, aquest disc conté meravelles com "Party of the Mind" o "Red paint"...

Festa amb la ment, party of the mind



Marxant de Korova van raure a Statik (casa dels The Chameleons), i allà van tornar a veure el cel blau editant els seus discos més venuts i reconeguts. Començant pel mini-LP "Shock of Daylight".

Aquestd mini-LP és una joia que ningú qui agradi la música hauria d'obviar, cap peça te desperdici. Gran qualitat i també comercialitat. Aquest disc ha aqradat a tothom a qui li he posat, amb grans temes com l'inici trencador de "Golden Soldiers" o el final colpidor de "Dream then plans", aquí aquesta en directe el mateix 1984



Aquest mini-LP tenia dues portades, l'Europea més artística i l'americana més sobria, amb la foto de la banda a contrallum -tinc els dos!-.

El 1985 va sortir el seu disc amb més vendes "Heads and Hearts", que els va obrir les portes del mercat americà amb un èxit moderat. Les vendes no van ser per tirar coets, i Statik sofria problemes econòmics.

"Heads and hearts" es ven ara reeditat juntament amb "Shock of Daylight" i junts composen un catàleg de com la música transmet emocions: "Total Recall", "Counting the days", "One thousand reasons", "Burning part of me", "Wildest Dreams", "Restless times" i com no la que em posa encara la pell de gallina "Under you", guitarra, teclat, baix i saxo...No one can help me, No one can stop me...


En aquesta època la banda estava més centrada que mai, oferint segons les crítiques de l'època el millor en directe. Per sort tenim un testimoni que ens permet copsar aqusta tensió. El 1986 Statik editava un doble-LP en directe de la banda, "In the hothouse". Per molta gent el millor directe d'una banda de rock dels vuitanta, per mi una peça de museu, va ser el meu primer contacte amb la banda.

This is a love song called "Total Recall"...



per desgràcia després d'editar aquest disc el 1986, Statik records va tancar suspensió de pagaments...The Sound es van quedar de nou sense casa i amb problemes. Van aconseguir treure un darrer LP anomenat "Thunder up" que intentava ara si portar-los a fites més comercials. Certament no té la mateixa intensitat que els anteriors però vist amb perspectiva és un gran album. El va editar una petita discogràfica holandesa, Play it Again Sam i durant la gira posterior a l'edició els problemes mentals d'Adrian Borland es van accentuar totalment, caient en una malaltia mental profunda que mai va superar fins al seu suicidi.

La banda tenia talent i com a epitafi us poso un video que es va fer en homenatge a Adrian Borland, amb el tema que encetava el seu darrer álbum, "Acceleration group"



per suposat Adrian Borland va continuar gravant fins al final...però aixó és una altra història. The Sound van arrivar fins aquí.

Salut

FAC 51

Buff, potser massa temps sense escriure res. Ja ho sabeu, els blocs personals són aixó, a vegades s'escau escriure molt, a vegades passem estones llargues de sequera...

Perquè i què és FAC51?

Tony Wilson, sabeu qui era? i Factory Records? i com tot va començar...

Anem pel final però. Ara fa un mes vaig anar a Edinburg a una reunió de l'empresa i vaig trobar-me finalment un company que només coneixia per reunions telefóniques i molts emails. Després de la reunió, on el paio anava encorbatat, anem a sopar a un pub underground d'Edinburg...bé underground només perque estava al sotan d'un edifici i tenia una estètica bondadge...el tema es que el company, Richard, m'apareix amb una samarreta FAC51 The Hacienda...

immediatament penso en aixó!



Ostia! algú amb una samarreta amb The Hacienda i anglès té història. I així va ser, prenent un parell de Hendrick's (amb cogombre, com no el gin és escocés!) em va explicar com per circumstàncies de la vida es fa ver col.lega dels roadies dels Happy Mondays al final dels vuitanta. No tan sols axió, sinó que durant un parell d'anys va fer el fanzine oficial de la banda. Ara no recordo el número però em va assegurar que tenien un FAC! i pels mitomans de Factory i l'escola, FAC és el màxim. Vam parlar bona estona i em va confirmar totalment que el reflexat a la pel.lícula "24 Hour Party People" és força cert i que el Shaun Ryder era un freak degenerat i que els "Happy Mondays" no eren més que uns col.legues eren pagats per fer el degenerat dalt d'un escenari...els va salvar el talent del Sahun Ryder. Les seves anècdotes eren molt interessants, ballant el Mr Disco de New Order, just arribat d'Eivissa (on el van gravar), amb una joveneta Björck al costat...sigui cert o no és un pique...

The Hacienda, un lloc mític, ara convertit en bloc d'apartaments. Voleu una visit virtual amb la banda sonora de New Order? aquí ho teniu

És tard, és fosc, soc lluny

Aquest cop han estat 6 dies seguits de viatge de feina...sensacions molt rares m'envolten. Per una banda m'agrada la feina, viatjar, trobar-me amb companys de tants països. Ahir a l'autobús que ens duia a la terminal de Frankfurt (venint de Viena amb un avió de les linies aèries Eslovaques) un passatger em va preguntar: "treballes a l'empresa XXX (tinc una motxila amb el logo...)?", en respondre afirmativament ell em va dir que hi havia treballat durant 10 anys fins fa poc. Aprofondint en els escassos 9 minuts que va durar el viatge vaig aprendre sobre la tecnología que han desenvolupat (voleu saber de què va mireu aqui)i de la qual es responsable comercial per Europa des de Minneapolis. Total que és un gran d'un dels membres del meu equip de treball. Abans, a l'aeroport de Viena vaig compartir una cervesa amb un professor d'Hamburt i vam parlar llargament de com està l'anàlisis genètica pre-implantacional a nivell tècnic i comercial, sobretot comparant Espanya i Alemanya.

Doncs bé, aixó que és motivador, interessant, excitant, xoca frontalment amb les ganes de estar a casa amb la Blanca i els nens. Sabeu? creixen tant ràpid que després de 6 dies fora els trobaré diferents! Avui he rigut amb el "Copa, Lliga, Champions" de la Clara. I és demà...i ho veuré a un hotel als afores de Frankfurt. Scheise! com diuen aquí.

Per sort sempre ens quedarà la música, avui vull compartir el meu darrer descobriment. Rarament es tracta de bandes noves, i avui no serem excepció. El més crític és que fins fa 4 dies no havia escoltat mai una banda que es va crear el 1983 i va morir pels volts de 1989 (no ho tinc clar). Un nom fabulós The Arms of Someone New.

Sons nus, que no càustics, after punk americà. Amèrica ha estat sempre la meva gran desconeguda. Ho reconec, tinc tendència britànica en els gustos musicals.

El més al.lucinant però ha estat descobrir que sí els coneixia a través de la seva familia musical...estan emparentats amb Area, The Moon Seven Times i sobretot amb els grandiosos, grandiosos Lanterna. No hi ha banda instrumental millor al món!

Aquí un tema que ara ressona al meu iPod continuament, The Arms of Someone New, Hollywood, 1988



Per desgràcia no hi ha a Goear per penjar-vos dels altres avui, no sóc a casa. Però esteu al cas que aviat us penjo exemples

El teu turment és el meu desig

La setmana passada vaig estar un parell de dies a Frankfurt, a l'ofi, per trobar-me amb el jefe i de passada fer la revisió del trimestre amb en Juergen i en Thomas. Dos bons paios del meu equip. Li sona el mòbil a en Thomas, una simfonia de Bach. Immediatament en Juergen amb el seu humor càustic li diu "What's that, calling a funeral?", vam riure tots tres; bé en Thomas no tant.

Després vaig recordar explicar-los quina melodia sona en el meu mòbil...cançó gòtica clàssica, en alemany i amb veu femenina. Qui poden ser? només poden ser X-Mal Deutschland, amb la infonfusible veu de Anja Huwe. Ja fa uns 6 mesos que vaig canviar el "A Forest (tree mix)" per "Polarlich". 100% assegurat que ningú més tindrá la vostra sintonia si us passeu aquella vostra cançó al mòbil.

Podem aprofitar per parlar una mica de les/els X-Mal Deutschland. Banda alemanya, d'Hamburg, formada al tombant dels 70 als 80. Inicialment una "all-girl-band", que va anar incorporant músics masculins però que va mantenir fins al final els udols meravellosos de la Anje Huwe. Per cert una rossa d'ulls blaus fascinants que tenia una mirada terrible que donava als concerts de X-Mal un toc de tensió inoblidables.

X-Mal van editar un parell de senzills en discogràfiques independents alemanyes (el classic "Incubbus-Succubus"), per després intentar-ho amb 4AD. I ho van fer, van agradar molt a Ivo Watts. Tant que els va editar els seus dos primers llarga durades. El primer, el més cru, el més punk, icóna gòtica, classic del afterpunt terrible, era "Fetish". D'ell en van sortir les seves millors creacions, i encara avui en dia em fa posar els pels de punta. Corria el 1983 i la bateria "dels picapiedra" i la guitarra escruixidora de Manuela Rickers es una fita!

Aquí "Qual", marxa militar, bateria picapiedra, udols, guitarra punxeguda...per ballar sota la lluna fins caure. Qual=turment, el teu turment és el meu desig...enteneu perquè el disc es diu "Fetish"?



Fins i tot més crua "Gheminis" és la segona! Més udols, més picapiedra!


Pel 1984 van treure el seu segon LP "Tocsin", on la música es dolcificava una mica, incorporant més teclats i sons més treballats. Era un primer intent de posar la seva música al "mainstream" alternatiu. Van tenir un bon moment entre 1984-1986, tocant molt per tot Europa, culminant una sèrie de concerts amb els meus estimats "The Danse Society"...si mai pogués escollir un sol concert passat per assistir, seria algun de la gira on les dues meves bandes icones tocaven juntes. Mara meva.

Un parell d'exemples de Tocsin, Augen Blick, encara ràbia continguda, guitarra punyent i sobretot els udols de Anje! Balleu, balleu, maleïts!



Després d'aquesta gira, i com sempre, per vendre més, ser més coneguts o el que sigui van signar amb Phonogram/Xile i van editar encara un maxi fantàstic anomenat "Sequenz" el 1985...que inclou la meva sintonia del mòbil "Polarlicht"

Polarlicht...
Sturm zwischen den Sternen
Fackeln am Horizont !
Brenne brenne...
Aura am Nachthimmel

Llums polars ...
La tempesta entre els estels
Bengales a l'horitzó!
Grabeu-ho, Grabeu-ho...
Aura al cel de la nit



El següent pas va matar a més d'un. Surten amb un senzill el 1986 de nom "Matador" i on continuaven udolant però ja sense mossegar. Suposo que hi havia alguna fixació amb els toros o Espanya però el video de 1986 és ridícul com molts de l'època.

El 1987 van editar amb Phonogram "Viva", que és també un bon disc, però ja no mossega come els altres, passem de fons punk, a fons dark-pop, diriem que era l'època on el "gòtic" era comercial i tants d'altres com per exemple els "Balaam and the Angel", els "The Cult" o els mateixos "Sisters of Mercy" volien part del pastís comercial que la música fosca podiar donar-los...En aquesta època els mentors de X-Mal eren els Stranglers, soving giraven amb ells. Llegit amb perspeciva clarament indica la dil.lució musical, oi?

Però tot té un preu, i no vendre milers de discs comporta desinterés de la discogràfica i també cansament de la banda, etc...despres de girar molt, finalment van signar el darrer disc i senzills, ja en una discogràfica menor com fou Metronome. Fou "Devils" i es publicà el 1989. El so ja no mossegava gens, on era el punk? disc de pop elegant de finals dels vuitanta però que un cop escoltat alguns cops es queda per criar pols. És la història de moltes (massa?) bandes.

Si voleu tots els detalls de la discografia, el qui escriu va fer ja fa 10 anys la millor i única discografia de XMal.

Anja Huwe és ara un prou destacada pintora contemporània, i recentment va parlar per un fanzine argentí sobre el passat i el futur. Podeu llegir-ho aquí; també comenta que aviat publicarà un llibre de fotos de la seva etapa de X-Mal. Stay tuned!

Deine Qual ist meine Lust
Deine Qual ist meine Lust
Meine Liebe ist dein Tod

El teu turment és el meu desig
El teu turment és el meu desig
El meu amor és la seva mort

Back on track!

Yes, decided to have few lines in English now. These last days while in California I met with really great colleagues. Some of them know from ages now, others short time but had great discussions on music with them. It was a while since I had last met Kenny in Pleasanton...(2 years!). He's doing great, contolling the oligos like nobody and being so funny and good guy as ever.

I still am on shock when finishing that dinner in Burlingame couple of weeks ago, sitting with Mike and Angelique and she tells me that she follows some spanish groups like Delorean! and Astrud!

Yes, Delorean. Just forgot them in my previous list of Spanish groups! Yeah..."A qualquier otra parte"



and yes, Astrud...this is the second time that somebody mentions them in a non-expected place. First was back in 2000 when my fiance the (wife now) went for couple of month to Oxford. She came back saying "Xevi, you know, those guys over there love a song by an unknown spanish band that sings bailando, bailando..."...and then came to be the classic "Bailando" from "Astrud". Gay dance paranoias here!




And that was not all, aside of being a great leader for his team and the business, Mike confessed that the 4x 12" that are hanging on his walls are "Love will tear us Appar", "Unknown pleasures", "Blue Monday" and "Power, Corruption and Lies"...o my goth! Long talk on many obscure bands we both like "Eyeles in Gaza" that evening.

Not sure yet if this is gonna be formally in English from now on or, tornaré a fer-ho en català. Possiblement serà així.

Salut