18.7.08

Blancinegre... aviat farà 20 anys



Donc sí, aviat farà vint anys que en tinc vint i justament llavors també en farà vint de l’inici de la meva experiència a Ràdio Sarrià, i per definició del món Blancinegre.

Perquè he començat d’aquesta manera tan poc original manllevada de Joan Manel Serrat? Doncs perquè la nostra emissora fa anys i això m’ha transportat directament a l’estiu de 1990. Què va passar llavors?

El meu bon amic Alex Saguer feia ja algun temps que trastejava amb els “40 radikals” i em va dir “Xevi, aquest estiu queden hores per omplir a la ràdio, ens animen a fer alguna cosa?”. Ell sabia certament que la música era la meva gran passió i xerrar pels colzes no era problema o sigui que vaig dir que sí. Durant l’estiu de 1990 vam fer set o vuit “especials monogràfics”, una pallisa pels oients...però ens ho vam preparar bé: van passar els “The Cure”, els “Kortatu”, els “Clash”, els “U2” i alguns altres dels favorits...conservo una cinta d’un d’aquests programes i fa petar de riure la serietat amb que ens hi enfrotavem!.

Es va acabar l’estiu i va començar el plat fort, en Robert i la Neus ens van proposar continuar amb un programa fix setmanal i així van néixer “Les Nits en Blanc i Negre”. Dues hores cada divendres, de 9 a 11h, on durant el primer any en Francesc Marturià (en Marru), l’Àlex i jo punxavem i parlavem dels nostres grups predilectes. Vist en perspectiva va ser la millor temporada. Erem clarament tendres, però teniem gustos musicals diferents que donaven sentit a l’origen del nom del programa: visitar tots els colors de l’espectre musical, del blanc al negren (nom per cer original d’en Francesc). En un programa podia sonar des de Van Morrisson y Tom Waits fins a Front 242 y Hertzaiknak.

Per motius que ja ni recordo en Marru ens va deixar la segona temporada i l’Àlex i jo vam continuar, sempre fent-ho tot nosaltres: preparar el guió, cercar la música –sempre arrivaben a l’emissora amb una bossa plena de vinils,CDs i cassettes-, i alternar-nos als controls. Durant la meva participació fa poques setmanes en el programa de 12 hores conmemoratiu dels 25 anys la gent més jove es sorprenia que molts de nosaltres feiem sols els programes, portant els controls i l’execució; per nosaltres era el més normal i excitant!

Amb aixó van anar passant els programes i també els anys, vam cambiar de dia dels divendres al dimecres també de 9 a 11h. Poc a poc l’Àlex va anar fent aparicions més intermitents i finalment -no recordo quan- vaig quedar-me sol a la terra blancinegre. Arribats a aquest punt el programa ja feia temps que reflexava els meus interessos musicals ique, curiosament, també encaixaven perfectament amb el nom. L’ecleticisme i varietat inicials van donar pas a un programa de pop més fosc, definit com “música d’aquella rara que t’agrada” pels coneguts-, amb clares vistes a les tendències obscures que es van derivar música punk a finals dels setanta a Anglaterra. Era com el meu món, segurament una mica massa tendenciós, coi, ara ho faria diferent!, però certament fet amb molta passió.

Recordo uns hiverns on la setmana es centrava al dimecres, a la Ràdio. Arribar a casa, grapejar un entrepà, la bossa amb els discos i cap al carrer Firal...saludar als companys que acabaven el torn, repassar les falques que calia posar, buscar la sintonia dels “Pixies” i endavant...tancar a les 11h i deixar pas als noctàmbuls. Ja fa més de 10 anys que ho vaig deixar i no puc recordar ni noms de programes ni de persones pero la “fauna” nocturna de Ràdio Sarrià a mitjans dels noranta era si més no “curiosa”...

Què passava a l’estiu? Doncs que la gent marxava i la programació es feia més laxa...i jo feia una programa més nocturn “Les golfes”, es feia més tard i sonava més rar i alternatiu si cal. Segur que a vegades fins i tot pedant i ridícul, amb les lectures de textes de Poe acomanyats de músiques sinistres i sintonies i sorolls de pel.lícules de sèrie Z...no he aconseguit trobar cap cinta per petar-me de riure!

Quan hi penso també recordo clarament algunes reunions tenses algun dissabte al matí amb tot el “jovent” de la ràido rebent les amonestacions d’en Robert...els que hi ereu sabeu que hi havia desaparicions misterioses de discos i comportaments no gaire cívics (menjar, fumar, beure...). Aixó és part del drama i de la bellesa de la ràdios locals, tens gent que col.labora desinteressadament però és complexe posar un llindar del que es pot fer i què no, bé, potser posar-lo sí és fàcil; que es compleixi sense ser un policia no tant. La responsabilitat sempre va ser part de les nits en blancinegre o sigui que cap problema per aquí.

Potser fou per cansament de estar força anys sol fent programa, potser perquè a l’estiu de 1998 vaig marxar fora per feina, o potser sense raó, fa 10 anys va arribar la fi del blancinegre radiofonic...que es va convertir en Les Nits en Blanc i Negre web des del 1996 al 2000...i darrerament en un blog de fotografia i música on recupero part d’aquell esperit obert i sensible (http://lesnitsenblancinegre.blogspot.com).

Reflexions finals

La ràdio va ser una experiència extraordinària, s’ens va donar una llibertat i responsabilitat molt grans demanent molt poc a canvi (gràcies) i segur que va tenir una contribució important en el nostre desenvolupament personal. En el meu cas primer en una carrera científica que va esdevenir comercial i que és en el món del marketing actualment. Voleu saber un secret...encara riem amb el que va ser el meu cap quan recordem la meva menció al currículum l’nay 2000 al meu passat radiofònic, però és ben cert que a la primera de canvi van dir “tu que estàs acostumat a parlar en públic faràs la presentació” tot suma en aquesta vida. En voleu un altre...encara em veig davant del micròfon algun dia...Enhorabona Ràdio Sarrià, us esperen les noces d’or!

1 comentari:

m A r r u ha dit...

Iepsss Blancinegre !!!

Buscant una altra cosa al Google, m'he trobat amb el teu blog. Quina sorpresa !!! i quants de records que m'has fet venir !!!
Veig que segueixes al peu del canó del món musical (em sembla que aixó no és perd mai),..., mica en mica aniré llegint els teus escrits (el blog té molt bona pinta, i les fotos xulísimes).

Una abraçada !!!