Somis daurats

Estic content avui, tot i que la situació no és ideal: a Madrid el dia de la Mercè, sense disfrutar de la família; de reunió tot el dia amb el el meu cap alemany...però bé, també he confirmat que puc contractar la persona que em falta al meu equip o sigui que aixó es bó i em reduirà pressió...

I també estic content perquè aixó de les fotografies s'està convertint en una bona afició que permet treure pressió en quant tens una connexió a internet, a més coneixes gent que et critiquen les fotos i aixó és bo!

Fa poc vaig descobrir que un bon fotograf de Flickr resulta que coneix i li agraden els Invisible limits...d'aquí el títol, i per aixó aquesta foto del blog no és meva! No us perdeu les fotos en HDR que fa en Christian i que penja a la seva web, hi trobareu només joies artístiques, va de veres!

Hem parlat dels Límits Invisibles? doncs sí, una banda alemanya de música electrónica dels noranta. Van tenir certs èxits, com aquest que dóna títol a aquesta bona fotografia (Golden Dreams), i son un clàssics dels recopilatoris alternatius dels vuitanta. Sobretot dins de la moguda valenciana, de pop de guitarres i electrònica fosca. Van tenir cert èxit, però no van ser tampoc un grup de masses i tampoc podem dir que son grandiosos però tenen certes característiques que els fan únics, potser la més rellevant que canta una noia...i en el cas de bandes fosques no és el més habitual.

Casualment, després de més de 10 anys de silenci ara tornen a tocar i sembla que els seus concerts són com una oració pels creients del èxit que tenen. Si podeu i voleu, el dia 8 de Novembre els teniu a la Sala Salamandra de Hospitalet amb tocant, hi ho fan amb els Invincible Spirit. Les dues bandes van compartir membres en algun moment i suposem que d'aixó la connexió.

Dance to the Music!

Avui hem anat al bateig de la Paula, filla d'uns bons amics, la mare de fa ja una colla d'anys i moltes "batallites". Una cosa interessant que m'ha pensar en escriure-ho al blog és que m'ha dit "En P. i en S. van anar fa uns dies a la disco Catedral a Girona i no els van deixar entrar; primer els deien que no s'ho passarien bé, ells insistien; després que si no era el seu dia, ells insistien; finalment els porters amablement els van dir que res de res, que ella allà no encaixaven i no entraven per ser massa grans (sic)...i aquest parell que ha corregut segurament tota la festa de la província...".

Més tard quan anava a tancar el cotxe al garatge he escoltat una genial canço d'electrònica ballable, gairebé un tema disco dels vuitatanta, amb aires de Michael Jackson dels Midnight Star però remesclada i feta famosa pels Boards of Canada i he pensat que tinc ganes de sortir de festa, festa tranquil.la, d'àmics, de gin tonics fluixos i de eletrònica intel.ligent...mmmm...

Per cert si voleu veure l'original dels Midnight Star, punxeu aquí, funky, disco dels setanta fet el 1986, fora de to, potser sí. La base és també aquesta perfecta melodia, però a que no ballarieu tant com amb la dels Board?

Els Boards of Canada són una banda de música electrònica del Edinburg, Escòcia, que ja han sortit al blog, però m'encanten. Els seus discs son instrumentals, però en aquest cas es tracta d'un LP de "Unreleased Tracks" que conté aquesta peça absolutament deliciosa que no és seva per aixó hi ha veu. Reconec que m'imagino un vespre clar d'estiu, un bon gin tonic de Hendricks, bona companyia i aquest tema sonant, junt amb el Beat it de Michael Jackson, el Small Town Boy de Bronski Beat, el True Faith de New Order, el Rent de Pet Shop Boys, el Crazy de Gnarls Barkley, el Gods and Monsters de Psyche,...i quants més?...algun dia farem la llista.

Acabo de descobrir que al blog de Ràdio Sàrrià hi ha un àlbum de fotografies i resulta que surto jo, tendre i somrient, davant del que era en aquell temps el temple de la música. Podeu veure el munt de singles que hi havia (hi ha encara!) guardats. No tinc data de la fotografia pero suposo que deu fer 16 o 17 anys...el més curiós de tot és que ara en el meu disc dur tinc segurament 1000 vegades més cançons. Us juro però que aquests discs els vam mirar i remirar, buscant aquell vinil que per sort algu havia enviat a l'emissora i encaixava a Les Nits en Blanc i Negre...

I com estem nostàlgics parlarem d'un grup que era viu a finals dels vuitanta i a principis dels noranta "La Gran Aventura". Estan perduts ja en l'oblit i sincerament al qual he de reconèixer li vaig parar poca atenció però fa ja uns 10 anys que vaig recuperar algun grabació i veure què feia el seu líder, Xavi Vidal...doncs bé està actiu i fa cuatre dies a la nova TV 105FM vaig veure un grandiós video del Xavi Vidal recuperant tot aquest esperit musical.

Anem en ordre però, qui eren La Gran Aventura? L'any 1989 es van formar a Sabadell, liderats per Xavi Vidal. Van enregistrar la seva primera maqueta, i van decidir presentar-la al concurs "Èxit", el qual van guanyar. Al mateix temps van guanyar el concurs "Claxon" de l'emissora RAC105.
Arrel d'això participen al Mercat de Música Viva de Vic, toquen al Festival Rock del Born, juntament amb Sopa de Cabra, Sangtraït i La Madam. L'any 1990 treuen el seu primer disc anomenat "La Gran Aventura" , s'inclou un tema al recopilatori "El tec i la teca".

L'any 1992 treuen el seu segon disc anomenat "Líders i Adeptes" i fan de teloners durant la gira de Sau.

L'any 1993 toquen amb Els Pets, Umpah- Pah, Sau, Sangtraït, Tancat per Defunció, Bars, Lax'n'Busto... El mateix any actuen al Palau Sant Jordi, en el concert contra la Sida, juntament amb, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Elèctrica Dharma, Sopa de Cabra.

L'any 1994, en el recopilatori del 5è. aniversari de l'Sputnik, s'inclou el tema "Reines".

L'any 1995 treuen el seu tercer i últim disc anomenat "Triangular". L'any 1996 Xavi Vidal actua a Sarajevo amb un grup local, juntament amb Los Rebeldes. El desembre d'aquest mateix any es dissol "La Gran Aventura".

Avui la feina m'absorveix de tal manera que volia escoltar música relaxant...però no tinc la meva iPOD ni la meva col.lecció o sigui que he buscat i he trobat Deezer que funciona com una ràdio online. El millor de tot és que he buscat alguna raressa de les meves i la he trobat. Doncs si minyons/nes..Jack o Jive.

Són un grup de culte que fan música minimal, poètica i deliciosa. El millor de tot és que son japonesos i tenen en la veu de la seva cantant Chako i les músiques de Makoto Hattori el millors arguments. A vegades la veu de Chako ratlla l'histrionisme i gairebé -dic gairebé- sembla que desafini però realment son indescriptibles.

Aquest grup que tan poc ha tocat en directe i ha freqüentat els cercles comercials, es va formar el 1989 i han publicat des de llavors 7 discs de música conceptual i minimalista. A més han col.laborat amb moltes bandes diverses, sempre en una ona minimalista, tradicional o de culte.

Prober, probeu, probeu aquesta cançó "A new beginning" del seu disc "The Earth"...segur que en voldreu més.

Salut

Discover Jack Or Jive!

Els camins de l'ànima

Aquesta setmana la Clara ha començat l'escola, la real, en la que potser s'estarà 15 anys. Encara em fascina la connexió que tenim amb els fills, és un tòpic, però es real. Per desgràcia no vaig poder esser-hi el primer i segon dies, i vaig pensar en la distància l'importància d'aquest pas i la sort que tenim que hi vagi amb tantes ganes.

De totes maneres una certa tristesa envolta el moment, perquè ha de estar fora de casa tantes hores? és el primer pas cap l'emancipació (...on vas, para, para...)...ja estic marxant de mare. No sé, en general es un sentiment de alegria, però es barreja amb la tristesa de no poder sentir cada minut de la seva vida...

I si parlem de tristesa, i volem música, podem anar-nos als tòpics que m'encanten dels sinistres decadents, els romàntics del segle XIX o potser ens podem arriscar amb una banda de culte, culte. Uns que realment no van tenir massa èxit però han estat un referent per moltes bandes dels 90 i ho continuen essent. No eren cool, no eren after-punk, no eren britànnics però les guitarres i les cançonts decadents de Galaxie 500 van marcar un camí que han seguit altres, des dels grups de pop fins als més ofuscats grups de post-rock.

Qui eren doncs els Galaxie 500? (també aquí més complert)tres amics d'escola a Nova York, Dean Wareham, Damon Krukowski i Naomi Yang, van crear una banda per poder emular als seus ídols The Velvet Underground, sense pretensions, sense voler se "cool", però van crear una gran banda. Van crear unes atmósferes de guitarres intímies, a vegades minimalistes pero en cap cas seguint els corrents britànnics. Van fer pocs discs i van durar realment poc (1987-1991), però van fer tres discs molt grans: Today, On Fire y This is Our Music. La seva discografia es va recollir en una deliciosa caixa editada el 1996 per RykoDisc (que és el meu tresor). Després de la disolució, en Dave va formar Luna apostant una mica més per la banda comercial cosa que li fa donar una mica més d'èxit a finals dels noranta. Els altres van continuar com Damon and Naomi explorant el costat més minimalista i trist, fent discs a vegades aborrits, a vegades amb grans caçons.

Us deixo una pinzellada, "King of Spain" del seu disc Today de 1988. Donem la benvinguda a les guitarres tristes...

D de desig

Ja feia dies que volia parlar de motos. Sí, de motocicletes, de vehicles a motor amb dues rodes.

Ves per on resulta que també és una de les grans aficions i, apart d'un brevíssim comentari sobre l'inici del mundial de motos, no n'he parlat. Ja fa molts anys que m'agraden i n'he tingut algunes, amb les que he passat grans moments. Sobretot recordo especialment la XT600 amb la que la colla de pardals voltavem a tota pastilla...difícil entendre perquè ningu va predre mal...la darrera passió és Ducati i la darrera Ducati ja la vaig vendre fa més d'un any...la Monster...i no nova aquí en detall és la Ducati, D de desig...un día us posaré la cançó en questió. Perque, sabeu? tot és música. D for Desire, primer senzill de All About Eve...si en voleu saber més el link funciona. Per desgràcia el tema no l'he trobat però us deixo una pinzellada sensible. Salut

Discover All About Eve!

Tot el que volieu saber però no us havieu atrevit a preguntar sobre...

...sobre el rock gòtic, sinistre, afterpunk o com volgeu anomenar a la corrent que va neixer a UK a finals dels 70. Com sabeu per definició del blog i la meva història, aquestes van ser les meves fonts d'inspiració a la meva adolescència i, com tot en aquella època, marca. Tant que no puc deixar de tenir la meva selecció de gòtic al iPOD i fruir de posar "a tota ametlla" als Alien Sex Fiend o als Red Lorry Yellow Lorry quan volto per aeroports amb "traje"...em fa gràcia i m'agrda.

Però prou rotllos, aixó surt perquè he trobat un link fantàstic amb un article llarg pero molt ben escrit i precís sobre aquest moviment. Que us interessa? aquí, que no, doncs bond dia tingeu!...ah, us deixo amb un exemple dels Red Lorry Yellow Lorry "Spinning around", veu de tenebres, versos repetititus, baixos marcats, yeahhh!...si en voleu saber més aneu al article.

Benvingut Àlex

Doncs ja fa uns dies ara i fins avui no havia escrit res de l'Àlex. És breu, 10 dies quan escric aixó! és collonut, é clar es el meu fill! i ha arribat ple de salut i ganes de viure. Impressionant realment com naixem; ha de ser un trauma terrible sortir del si de la mare, un univers propi i tranquil, per arribar al món...fred, extrany. Segur que algun dia els records d'aquell moment es podran excavar de les nostrs ments. Us ho imagineu? fer arqueologia dels records...seria terrible...bé, suposo que ja és tard i per aixó estic desvariejant una mica massa.

Què li podem dedicar a l'Àlex per donar-li la benvinguda:

a) Solució fàcil: la canço de bressol dels The Cure "Lullaby", és la nostra banda preferida i a més ja els ha escoltat en directe al concert de Barcelona al març quan vam anar-hi amb la Blanca...


b) Solució de risc moderat (je, je):

el "Little Black Angel" dels Death in June. Aquesta banda de dark-folk és una de les meves preferides. M'agrada tan el seu component musical com el component misteriós que tenen. Juntament amb altres com els Current 93 són els puntals d'aquest estil que barreja poesia, apocalipsi i música...No sé com s'ho fan però tenen una immensa discografia amb discos molt avantguardistes i difícils, i altres molt més accesibles i sensibles...per aixó es queda en solució de risc. Aquest tema sol agrdar...a mi personalment m'encanta. (NOTA...crec que em repeteixo pero m´ès igual...)


c) Solució arriscada: mmm, difícil perque vull que el risc sigui vostre o sigui que vull quelcom que a mi m'agradi en moments especials, però els controls de qualitat fraternals diguine "aixó és horribel, treu aixó...". Perquè no ens quedem amb els clàssics gòtics? Va doncs res millor que el "Baby turns blue" dels Virgin Prunes. Aquesta va ser una de les bandes experimentals que van sortir clarament després de l'eclosió punk. Coetanis de Bauhaus, de Theatre of Hate, els Virgin Prunes eren més un col.lectiu artístic que es va formar amb la colla de col.legues que tenien Paul Hewson a Lypton Village, UK. Que qui és Paul Hewson? Gavin Friday y Guggi -els membres dels Prunes- el van batejar com a "Bono"...famós ara pels seus esforços com mediador de les causes injustes i també, crec?, té un banda de música que es diu U2...

Interessant que els col.legues de juventut anessin per camins tan dispars però aixó es la grandesa de la música. Aquest tema "Baby turns blue" potser va ser el seu més famós, extret del seu ja absolut clàssic i rotund "If I die, I die", no hi ha veritat més absoluta.

A disfrutar.

Si después de todo el tiempo que ha pasado...

si nos vemos no se lo que hacer...La música sempre continua, imparable, com una serp que s'autofagocita i reneix amb una nova pell; tendències que van i que tornen, neixen, moren, reneixen, es re-encarnen...i el millor de tot, o ens agraden o no.

Fadeout m'ha fet pensar una mica amb el seu comentari sobre la Johannson...mmm...té raó...però encara m'agrada del disc...és comercial? mmmm...jo diria que mediàtic perquè dubto que soni massa aquest disc en la majoria de ràdios...mmm...però encara m'agrada...té avantatge la noia respecte molts/es altres, esclar que sí!...potser només es una "execució"...però encara m'agrada.

Fa 20 anys quan vaig començar a escoltar música seriosament (vull dir comprar massssaa discos...i entrar-los a casa d'amagatotis), els meus gustos eren clarament tendenciosos, anti-comercial i molt pretenciós ho reconec! Aixó fa que la meva col.lecció de raresses after-punk sigui llarga, però també vaig comprar molta "merda" per ser x o z o per una portada bonica...Ja fa força temps que senzillament escolto el que m'agrada, i sóc eclèctic, m'agraden els ensucrats i fàcils Air, però també Einsturzende Neubauten, m'agraden les cançons tecno-pop de Fangoria o de Dos hombres solos o els dark-freaks de Comando Suzie, però també la sumptuositat de Arcana o Ordo Rosarius Equilibrio...i també m'agraden els primers discos de La Frontera (millor concert adolescent...el seu Judas el Miserable no té perdua...), Gabinete Caligari i també els odiats Heroes del Silencio (ho sento...:-)... i peces del Bruce, dels AC-DC...com també els The Danse Society o XMal Deutschland.

En resum, gràcies Fade Out, continua fent bona música (no us perdeu el link siusplau!) i expressant el que vulguis en aquest blog, gràcies pel comentari, dins la bogeria d'aquest món hi estic d'acord però encara m'agrada ;-)

i com ho il.lustrem aixó??...doncs aquesta foto és homenatge als andalusos Sr. Chinarro y el seu Pico Veleta. Una de les millors bandes espanyoles dels darrers 15 anys; Antonio Luque ha sabut evolucionar dins el seu pop surrealista, melancòlic i amb tocs extravagants fins completar una discografia més que memorable. Com exemple una peça que no és seva, però així matem dos ocells d'un tret, es tracta del "Que puedo hacer" dels no menys clàssics i imprescindibles Los Planetas...a disfrutar

Res millor que l'inesperat

Tothom sap ara que la dona del president francès és cantant. També tothom sap que qualsevol "mindundi" que surti als infames programes del cor pot gravar qualsevol misèria, encara que no sortirà ni a les ràdio-fórmules.

Per aixó quan vaig llegir que la Scarlett Johansson havia gravat un disc de versions, a primer copu d'ull no vaig sortir corrents a comprar-lo. Però com encara em compro el Rockdelux (en paper!!) vaig saber que les peces eren de Tom Waits i que en Bowie cantava amb ella...llavors la cosa ja pintava diferent. Després vaig recordar que una de les meves pelis favorites es "Lost in Translation" (quina banda sonora nois)...que es tancava amb el "Just Like Honey" dels The Jesus and Mary Chain i on el paper el compartia el genial i una joveneta sexy, la Scarlett. Per cert sabeu qui ha cantat en directe aquesta peça amb els Jesus...doncs si aquesta noieat.

Vaig provar-lo i, collons! (perdò) una joia. Aquest sex-symbol d'aspecte fràgil i misteriós té una veu personal que li ha donat una vida fantàstica al seu primer LP, Anywhere I lay My Head. El disc es d'una bellesa fosca i torbadora, records musicals i sonors de Lisa Germano, de Liz Frazer (la Blanca diu que ja li agradaria, que no!) i posiblement el més semblant a la fantástica Kendra Smith que mai he escoltat.

Una recomanació molt seriosa, un molt bon disc per comprar i per mi ja està a la llista del 10 millors del 2008 (que van iniciar com no els Porthishead amb Third...però d'aixó ja hem parlat). Us deixo amb la nova diva crooner..."Falling Down", Scarlett cantant Tom Waits amb l'ajuda d'en Bowie...un tema, un disc per escoltar al capvespre, tranquil i com dirien a les pelis de "pistoleros", "con un trago en la mano". A disfrutar.