6.8.08

Si después de todo el tiempo que ha pasado...



si nos vemos no se lo que hacer...La música sempre continua, imparable, com una serp que s'autofagocita i reneix amb una nova pell; tendències que van i que tornen, neixen, moren, reneixen, es re-encarnen...i el millor de tot, o ens agraden o no.

Fadeout m'ha fet pensar una mica amb el seu comentari sobre la Johannson...mmm...té raó...però encara m'agrada del disc...és comercial? mmmm...jo diria que mediàtic perquè dubto que soni massa aquest disc en la majoria de ràdios...mmm...però encara m'agrada...té avantatge la noia respecte molts/es altres, esclar que sí!...potser només es una "execució"...però encara m'agrada.

Fa 20 anys quan vaig començar a escoltar música seriosament (vull dir comprar massssaa discos...i entrar-los a casa d'amagatotis), els meus gustos eren clarament tendenciosos, anti-comercial i molt pretenciós ho reconec! Aixó fa que la meva col.lecció de raresses after-punk sigui llarga, però també vaig comprar molta "merda" per ser x o z o per una portada bonica...Ja fa força temps que senzillament escolto el que m'agrada, i sóc eclèctic, m'agraden els ensucrats i fàcils Air, però també Einsturzende Neubauten, m'agraden les cançons tecno-pop de Fangoria o de Dos hombres solos o els dark-freaks de Comando Suzie, però també la sumptuositat de Arcana o Ordo Rosarius Equilibrio...i també m'agraden els primers discos de La Frontera (millor concert adolescent...el seu Judas el Miserable no té perdua...), Gabinete Caligari i també els odiats Heroes del Silencio (ho sento...:-)... i peces del Bruce, dels AC-DC...com també els The Danse Society o XMal Deutschland.

En resum, gràcies Fade Out, continua fent bona música (no us perdeu el link siusplau!) i expressant el que vulguis en aquest blog, gràcies pel comentari, dins la bogeria d'aquest món hi estic d'acord però encara m'agrada ;-)

i com ho il.lustrem aixó??...doncs aquesta foto és homenatge als andalusos Sr. Chinarro y el seu Pico Veleta. Una de les millors bandes espanyoles dels darrers 15 anys; Antonio Luque ha sabut evolucionar dins el seu pop surrealista, melancòlic i amb tocs extravagants fins completar una discografia més que memorable. Com exemple una peça que no és seva, però així matem dos ocells d'un tret, es tracta del "Que puedo hacer" dels no menys clàssics i imprescindibles Los Planetas...a disfrutar

1 comentari:

eva ha dit...

Hola Xevi,

Ei, que el setembre ha començat i els teus fans estan esperant a que actualitzis el teu blog!!!!! Reincorporats a la feina? Bé, m'imagino que la Blanca està de baixa... Espero notícies vostres ben aviat, si no és a distància amb el blog, que sigui per anar a fer una orxata a la Rambla... Una abraçada!