És tard, és fosc, soc lluny

Aquest cop han estat 6 dies seguits de viatge de feina...sensacions molt rares m'envolten. Per una banda m'agrada la feina, viatjar, trobar-me amb companys de tants països. Ahir a l'autobús que ens duia a la terminal de Frankfurt (venint de Viena amb un avió de les linies aèries Eslovaques) un passatger em va preguntar: "treballes a l'empresa XXX (tinc una motxila amb el logo...)?", en respondre afirmativament ell em va dir que hi havia treballat durant 10 anys fins fa poc. Aprofondint en els escassos 9 minuts que va durar el viatge vaig aprendre sobre la tecnología que han desenvolupat (voleu saber de què va mireu aqui)i de la qual es responsable comercial per Europa des de Minneapolis. Total que és un gran d'un dels membres del meu equip de treball. Abans, a l'aeroport de Viena vaig compartir una cervesa amb un professor d'Hamburt i vam parlar llargament de com està l'anàlisis genètica pre-implantacional a nivell tècnic i comercial, sobretot comparant Espanya i Alemanya.

Doncs bé, aixó que és motivador, interessant, excitant, xoca frontalment amb les ganes de estar a casa amb la Blanca i els nens. Sabeu? creixen tant ràpid que després de 6 dies fora els trobaré diferents! Avui he rigut amb el "Copa, Lliga, Champions" de la Clara. I és demà...i ho veuré a un hotel als afores de Frankfurt. Scheise! com diuen aquí.

Per sort sempre ens quedarà la música, avui vull compartir el meu darrer descobriment. Rarament es tracta de bandes noves, i avui no serem excepció. El més crític és que fins fa 4 dies no havia escoltat mai una banda que es va crear el 1983 i va morir pels volts de 1989 (no ho tinc clar). Un nom fabulós The Arms of Someone New.

Sons nus, que no càustics, after punk americà. Amèrica ha estat sempre la meva gran desconeguda. Ho reconec, tinc tendència britànica en els gustos musicals.

El més al.lucinant però ha estat descobrir que sí els coneixia a través de la seva familia musical...estan emparentats amb Area, The Moon Seven Times i sobretot amb els grandiosos, grandiosos Lanterna. No hi ha banda instrumental millor al món!

Aquí un tema que ara ressona al meu iPod continuament, The Arms of Someone New, Hollywood, 1988



Per desgràcia no hi ha a Goear per penjar-vos dels altres avui, no sóc a casa. Però esteu al cas que aviat us penjo exemples

El teu turment és el meu desig

La setmana passada vaig estar un parell de dies a Frankfurt, a l'ofi, per trobar-me amb el jefe i de passada fer la revisió del trimestre amb en Juergen i en Thomas. Dos bons paios del meu equip. Li sona el mòbil a en Thomas, una simfonia de Bach. Immediatament en Juergen amb el seu humor càustic li diu "What's that, calling a funeral?", vam riure tots tres; bé en Thomas no tant.

Després vaig recordar explicar-los quina melodia sona en el meu mòbil...cançó gòtica clàssica, en alemany i amb veu femenina. Qui poden ser? només poden ser X-Mal Deutschland, amb la infonfusible veu de Anja Huwe. Ja fa uns 6 mesos que vaig canviar el "A Forest (tree mix)" per "Polarlich". 100% assegurat que ningú més tindrá la vostra sintonia si us passeu aquella vostra cançó al mòbil.

Podem aprofitar per parlar una mica de les/els X-Mal Deutschland. Banda alemanya, d'Hamburg, formada al tombant dels 70 als 80. Inicialment una "all-girl-band", que va anar incorporant músics masculins però que va mantenir fins al final els udols meravellosos de la Anje Huwe. Per cert una rossa d'ulls blaus fascinants que tenia una mirada terrible que donava als concerts de X-Mal un toc de tensió inoblidables.

X-Mal van editar un parell de senzills en discogràfiques independents alemanyes (el classic "Incubbus-Succubus"), per després intentar-ho amb 4AD. I ho van fer, van agradar molt a Ivo Watts. Tant que els va editar els seus dos primers llarga durades. El primer, el més cru, el més punk, icóna gòtica, classic del afterpunt terrible, era "Fetish". D'ell en van sortir les seves millors creacions, i encara avui en dia em fa posar els pels de punta. Corria el 1983 i la bateria "dels picapiedra" i la guitarra escruixidora de Manuela Rickers es una fita!

Aquí "Qual", marxa militar, bateria picapiedra, udols, guitarra punxeguda...per ballar sota la lluna fins caure. Qual=turment, el teu turment és el meu desig...enteneu perquè el disc es diu "Fetish"?



Fins i tot més crua "Gheminis" és la segona! Més udols, més picapiedra!


Pel 1984 van treure el seu segon LP "Tocsin", on la música es dolcificava una mica, incorporant més teclats i sons més treballats. Era un primer intent de posar la seva música al "mainstream" alternatiu. Van tenir un bon moment entre 1984-1986, tocant molt per tot Europa, culminant una sèrie de concerts amb els meus estimats "The Danse Society"...si mai pogués escollir un sol concert passat per assistir, seria algun de la gira on les dues meves bandes icones tocaven juntes. Mara meva.

Un parell d'exemples de Tocsin, Augen Blick, encara ràbia continguda, guitarra punyent i sobretot els udols de Anje! Balleu, balleu, maleïts!



Després d'aquesta gira, i com sempre, per vendre més, ser més coneguts o el que sigui van signar amb Phonogram/Xile i van editar encara un maxi fantàstic anomenat "Sequenz" el 1985...que inclou la meva sintonia del mòbil "Polarlicht"

Polarlicht...
Sturm zwischen den Sternen
Fackeln am Horizont !
Brenne brenne...
Aura am Nachthimmel

Llums polars ...
La tempesta entre els estels
Bengales a l'horitzó!
Grabeu-ho, Grabeu-ho...
Aura al cel de la nit



El següent pas va matar a més d'un. Surten amb un senzill el 1986 de nom "Matador" i on continuaven udolant però ja sense mossegar. Suposo que hi havia alguna fixació amb els toros o Espanya però el video de 1986 és ridícul com molts de l'època.

El 1987 van editar amb Phonogram "Viva", que és també un bon disc, però ja no mossega come els altres, passem de fons punk, a fons dark-pop, diriem que era l'època on el "gòtic" era comercial i tants d'altres com per exemple els "Balaam and the Angel", els "The Cult" o els mateixos "Sisters of Mercy" volien part del pastís comercial que la música fosca podiar donar-los...En aquesta època els mentors de X-Mal eren els Stranglers, soving giraven amb ells. Llegit amb perspeciva clarament indica la dil.lució musical, oi?

Però tot té un preu, i no vendre milers de discs comporta desinterés de la discogràfica i també cansament de la banda, etc...despres de girar molt, finalment van signar el darrer disc i senzills, ja en una discogràfica menor com fou Metronome. Fou "Devils" i es publicà el 1989. El so ja no mossegava gens, on era el punk? disc de pop elegant de finals dels vuitanta però que un cop escoltat alguns cops es queda per criar pols. És la història de moltes (massa?) bandes.

Si voleu tots els detalls de la discografia, el qui escriu va fer ja fa 10 anys la millor i única discografia de XMal.

Anja Huwe és ara un prou destacada pintora contemporània, i recentment va parlar per un fanzine argentí sobre el passat i el futur. Podeu llegir-ho aquí; també comenta que aviat publicarà un llibre de fotos de la seva etapa de X-Mal. Stay tuned!

Deine Qual ist meine Lust
Deine Qual ist meine Lust
Meine Liebe ist dein Tod

El teu turment és el meu desig
El teu turment és el meu desig
El meu amor és la seva mort

Back on track!

Yes, decided to have few lines in English now. These last days while in California I met with really great colleagues. Some of them know from ages now, others short time but had great discussions on music with them. It was a while since I had last met Kenny in Pleasanton...(2 years!). He's doing great, contolling the oligos like nobody and being so funny and good guy as ever.

I still am on shock when finishing that dinner in Burlingame couple of weeks ago, sitting with Mike and Angelique and she tells me that she follows some spanish groups like Delorean! and Astrud!

Yes, Delorean. Just forgot them in my previous list of Spanish groups! Yeah..."A qualquier otra parte"



and yes, Astrud...this is the second time that somebody mentions them in a non-expected place. First was back in 2000 when my fiance the (wife now) went for couple of month to Oxford. She came back saying "Xevi, you know, those guys over there love a song by an unknown spanish band that sings bailando, bailando..."...and then came to be the classic "Bailando" from "Astrud". Gay dance paranoias here!




And that was not all, aside of being a great leader for his team and the business, Mike confessed that the 4x 12" that are hanging on his walls are "Love will tear us Appar", "Unknown pleasures", "Blue Monday" and "Power, Corruption and Lies"...o my goth! Long talk on many obscure bands we both like "Eyeles in Gaza" that evening.

Not sure yet if this is gonna be formally in English from now on or, tornaré a fer-ho en català. Possiblement serà així.

Salut

Més vols...més seleccions

Estic arrivant al record de vols ràpidament. Aquest mes d'Abril seran uns 16 vols, que acabaran al propera setmana amb al visita llampec a San Francisco. Tres dis per trobar-me amb els companys amb els que passo tantes hores al telèfon. És un viatge pesadet (11 hores de vol!) però el lloc és tranquil, el temps sempre estable i bé, les amèriques sempre son atractives.

Aixó em donarà com no moltes hores per repassar molta de la música que vull recuperar, acabar el primer de la col.lecció Millenium i suposo que també acabar el segon (regal de Sant Jordi).

Aquests i els altres viatges són pesats i t'allunyen de la família però, com ja he expressat molts cops també, les petites coses son importants i per tant cal buscar-hi la part interessant a tot. En aquest cas el que em donen els vols és introspecció (uf que trascendental!). Us asseguro que tantes hores sol en un avió, amb la música, el llibre o l'ordinador de la feina, a vegades em porten a un estat de tranquilitat molt gran. És una sensació rara, però generalment plaentera. Solitud, introspecció i molts pensaments. Certament soc una mica rara-avis però odio bastant conversar amb el meu desconegut company de vol...no sé, dec ser raret però...el món es ple de freaks! jo el primer.

Han estat poques ocasions en les que he conversat amb la gent al meu voltant, i mira que hi ha gent pesada que ho prova per activa i passiva! Solució, ipod i aïllament. De fet em va bé perquè els avions son també una ofician excel.lent! per desgràcia no tinc maner de volar en business als vols transatlantics -perquè co***ns no tinc la tarja de vol frequent de Lufthansa?-...però la combinació de música i portàtil m'ajuda.

Que sonara durant 11 hores...bé no totes perquè també et pots tornar boig...però segur que aquests temes hi seran. Un poti poti de música ibèrica, alguna serà molt freak per vosaltres, altre mássa comercial, altra que ni per Déu coneixier. Com a mostra un botó.

Lleva siempre tres ases en la manga....La Frontera, Pobre Tahur

sí, sí, una freakada que fa posar les mans al cap a més d'un però recordo quan tenia 16 anys i vaig veurel's a les velles Casernes de Girona amb en Toti, en Jaume i en Pep d'Olot! encara ho recordem!



Tu me estás dando Mala Vida...pero no Manu Chao, explosió afterpunk des de Banyoles...els estimats Kitsch



Carlos Goñi abans de ser honorat en concerts acustics als 40 principales va formar la millor banda de la segona meitat dels vuitanta. Els Comité Cisne, mítics als cercles de Valencia amb clássics com Ana Frank o Mis Lágrimas...aquí Sicam



I per acabar d'odiar-me confirmar-vos que soc fan d'Alaska, sí de la pedant, petarda i penosa Alaska! fins i tot he fet cua perque em signi un CD amb traje i corbata (no es broma...en Nacho Canut em va firmar "Chevi"....és que son de "Madrit" nois). Va passar hores molt baixes als noranta, però al final s'en va sortir. Ara ja no m'enganxa però temes com aquest son bestials. Alguns directes memorables (quines versions de "Quiero ser santa" per Déu)



Matant dos ocells d'un tret...Planetas+Chinarro...aquí el sevillà versionanta als paisans. Sr. Chinarro "No se que hacer"



Ningú ha sabut integrar millor la tristessa dels bons The Cure sense convertirse en un fantoche nocturn...ningú pensa en Sr. Chinarro com un grup gòtic amb teranyines no? però Antonio Luque n'és gran fan. Quina decadència aquí! "Quiromántico"



Tecno-pop de per riure, però fa 20 anys que m'agrada aquest "Selector de Frecuencias"...recordeu als de "La Televisión es Nutritiva"? Aviador Dro



I uns altres que usaven guitarres i no menys teclats...també els vaig conèixer a l'Accés 21..."El Pecho de Andy". Aquí amb una melodia clàsica dels vuitanta, baix marcat, guitarres puntejades i saxo...wow, han escoltat als Church, Chameleons, Sound and the likes!



I just fa 10 anys, sorpresa, una meravella de "Chucho", és "Magic" la millor canço del tombant de segle? potser sí?



I segur que n'hi haurà moltes més my friends!

Plaers per tothom...una selecció eclèctica

Doncs finalment s'ha aplacat l'angoixa que vaig dur-me d'Holanda el dimecres. Venen dies de molt viatge però les coses certament pinten millors a la feina. La família estupenda, uns dies fantàstics...ideals per fruir en família i també dels petits plaers que ens mantenen vius. Ja fa molt temps que vaig comprendre que cal tenir projectes vitals però que necessitem fites, il.lusions diàries per seguir endavant. Dosis diaries d'endorfines i serotonines.

Alguns exemples: menjar pipes Churruca al vespre amb un bon llibre o una bona pel.lícula, banyar els nens i sobretot fer-los riure!- exemple: fent bombolles de sabó, aquí ressenya a la foto...-, obrir una bona ampolla de vi (un bon Riesling -J, m'has de fer alguna recomanació aquí, un tall de xocolata 70% min -mmmm-, una bona garnatxa negre de vinyes velles -Sta Cruz de Artazu és el nostre vi preferit.) i per suposat posar aquelles cançons fàcils que mai et canses d'escoltar, com els vins fàcils, aquells que entren suaus i fàcils, que et deixen un record fantàstic, són per tothom si arrivessin a tothom...i aquí part del plaer no?.

En voleu una mostra? aquí una petita sel.lecció -sense order particular, o sí?-.

Slowdive "When de sun hits"...paisatges indescriptibles!



The Divine Comey, "A lady of a certain age"...elegant i vellutat com els bons vins



The Railway Children, "A pleasure"...el títol ho diu tot, plaer absolut, quin començament!



Peter Murphy, "Marlene Dietrich's favourite poem"...un poema del Sir Murphy...la seva millor cançó?



Air, "Le soleil est pres de moi"...per escoltar al capvespre, ambien comercial d'alta volada



Wire, "The 15th"...versionat milt cops, un clàssic de l'afterpunk, tan curt com intens, pop perfecte de fa gairebé 3 dècades...sembla impossible?



Ciëlo, "Benelux"...no puc parar de posar aquesta cançó, tonta i enganxosa, una perla deliciosa. Encara creieu que les cançons comercials es fan famoses només per elles soles? Per cert, no s'ha sabut res més de qui va assasinar en Coco?



Little Nemo, "L'heure d'hiver"...sense paraules em continua deixant aquesta meravella, crec que es el 3er cop que surt aquí...



The Psychedelic Furs, "Love my way"...uns fabricants de molts bons temes, temps oblidats en el meu subconcient, però d'aquesta i altres no m'en canso



Junior Boys, "Double shadow"...uns de "moderns" direu...no fa massa certament que m'han enganxat...mosseguen fort!



Depeche Mode, "Leave in silence"...this is tecno-pop my friends...un altre començament impressionant...O ououo, O ouou...canteu amb mi!



Current 93, "All the pretty little horsies"...la millor canço de bressol que pogueu trobar -no és broma-



The Chamelons, "Soul in isolation"...difícil elecció per acabar la serie...clàssics de culte de molts de vosaltres (gràcies si heu arribat fins aquí, per vosaltres res de nou, per tant més mèrit!)...el tema és aquí perquè és el que més m'agrada dels pocs que hi ha a goear...quin començament per Déu"

Guerra

FOTO DEL BLOG ENGLISH-RUSSIA

Avui he descobert un lloc web molt interessant. Es tracta d'un lloc on es poden trobar imatges de la vella Unió Soviètica, en color!

S'hi poden trobar des de fotografies de projectes secrets, fins a fotos dels soldats a a la II Guerra Mundial. La web és molt més extensa i té fotografies de gairebé tot el que volgeu de la ex-Unió Soviètica, antigues i actuals. Moltes curiositats com ara cotxes que mai vam veure, revistes pseudo-científiques, ferralla de guerra, i també moltes fotos antigues allí. El web es diu English-Russia, i l'enllaça us porta directa a les fotos de la II Guerra Mundial.

Tot i no ser una canalla, som prou joves els de la meva generació per no haver conegut cap guerra directament i sobretot per recordar les dues grans guerres en blanc i negre.

He de reconèixer que l'horror d'aquestes guerra va ser tan gran que difícilment és comprensible el que van viure les persones aquells dies. Per suposat, i per desgràcia, aixó es transportable a qualsevol guerra actual...però, de manera crua, les dues grans guerres generen una fascinació increible.

I han estat font d'inspiració de moltes bandes, la primera gran guerra mundial va inspirar per exemple als B-Movie per fer el seu Remembrance Day i més tard els francesos Collection d'Arnell Andréa van publicar un disc sencer per homenatjar als
soldats morts en la guerra -Villers-aux-Vents (Fevrier 1916)-.

Collection d'Arnell Andrea son una banda francesa prou peculiar, decididament obscurs, em van captivar amb una peça que em recordava els Dead Can Dance més foscos. La canço era "Anton's Mind is Getting Blind", inclosa en el recopilatori de Lively Art anomenat "13". Cre que ja he parlat de Lively Art, va ser una discogràfica francesa "arty", d'estil 4AD, que va editar molts discs fantàstics. Entre ells Little Nemo, Meri Goes Round, Sky Cries Mary, Asylum Party i molt de l'escena cold-wave francesa, que a finals dels vuitanta va ser famosa per crear un nou estil -molt francès tot ell- anomenat Touching Pop (TP). Fins i tot van fer una superbanda amb els millors groups de Touching Pop que es van dir Teeppe...editant un maxi amb un tipi indi a la portada (sic). Però sonaven bé..

També interessant és que la primera referència de Lively Art fou un recopilatori de And Also the Trees que es va titolar "Et ausi les arbres", era 1987. Genials tu!

Recuperant una mica els Collection D'Arnell Andrea . Son una banda de Orléans. Jean-Christophe d'Arnell composa una música melancòlica, que combina a la perfecció instruments de corda com violoncels, violas, combianant-les sabiament amb teclates i sobretot amb la veu fenomenal de Chloé Saint-Liphard. El seu estil seria neo-clàssic, englobat dins del moviment darkwave. De fet primer van ser de la Cold-wave francesa però ja sabeu que tot es globalitza...Tenen una web molt ben feta i on podreu trobar tota la info. El millor es que des 1988 no han parat i aixó es bó!

La meravella amb la que els vaig descobrir, Anton's Mind is Getting Blind, de 1990.



Aux Glycines Défuntes, una altre delicada peça d'aires clàssics acompanyats per la genial veu de Chloé Saint-Liphard i els instruments clàssics de Jean-Christophe d'Arnell. Extret del seu Un Automne À Loroy, el seu primer disc del 1989.



Una altre peça de caire neoclàssic, Une Attente Fragile, del disc Les Marronieres del 1992



Per sort la discografia de Collection ha estat reeditada amb molt gust per Prikoscovenie i es pot trobar en botigues especialitzades o bé directament a la seva web.

Aviat serà aquí...

La llum, els dies llargs i l'optimisme vital. El cap de setmana passat vam estar amb els nens i uns amics a la platja, gran dia! sol, arrós i estels. Ens ho vam passar bé...som uns privilegiats.

El dilluns a primera hora vol cap a Munich per tres dies, arrivada a 0ºC nevant...cel gris tres dies, fred, molt feina però també molts amics o sigui que han sigut uns bons dies. És interessant com les xarxes socials han acostat a la gent i s'han integrat tant en el dia dia. Una de les nits tot sopant amb la colla de col.legues qualsevol broma, gràcia o cara extranya era gravada o fotografiada amb els telefons de torn (els més in amb iPhone per suposat!), i immediatament era enviada a facebook o bé l'homenatjat era amenaçat amb una foto a facebook que, bé, potser no era la més afavoridora.

També és curiós com aixó del Facebook i altres com el Twiter serveixen per trovar velles amistats, vells amors, vells enemics o només per xafardejar. Des de Catalunya a Bélgia, passant per Alemany he escoltat col.legues parlar de sopars, festes o trovades de ex-alumnes! la darrera era una trovada de gent de parvulari a Bèlgica. La persona que ho va organitzar (una del meu equip de treball) em va dir que es van reunir 10 persones que feia més de 30 anys que no es veien i fins i tot van poder convidar a 4-5 professors de l'època. El més interessant és que m'explicava que semblava com si fos ahir que es van separar, i tenien uns 10 anys llavors. Un parentesi molt llarg, segurament els 30 anys més intensos de la vida: amors, fills, desamors, estudis, feina, ambicions...

Obviament amb el que em quedo d'aquesta història és aquest parentesis recuperat com si res...i és que també en la música s'han donat diversos d'aquests parentesi. De fet darrerament és la moda. Per mi els més sonat va ser sens dubte la recuperació dels Echo and the Bunnymen a finals dels noranta després de uns 10 anys de silenci. El millor va ser que els Echo van tornar amb un regitzell de discs genials, de fet continuen encara traient material molt interessant. Una banda que ara mateix té més de 30 anys però amb un "break" de 10...

Però deixarem els Echo per un altre dia. Avui em quedaré amb els Wire, uns no tant coneguts però que tenen una discografia molt amplia, diversa i amb retorns esperats. Els seus discs de la segona meitat dels vuitanta són al podium dels meus preferits! Van sorgir el 1977, van pujar al carro dels grups de culte per desapareixer el 1979, retornar gloriosos el 1987 per sucumbir de nou el 1991 i sorgir de nou el 2003 i fins ara. Quina joia!

Els Wire van eclosionar amb l'afterpunk, en l'època on tot era possible, quan es barrejaven funk i electrónica, reagge i dub, i tot era autèntic. Per bé o per mal els rites es van anar definint en diverses direccions pero els artífex de Wire (Colin Newman, Grahan Lewis i Bruce Gillbert bàsicament) van aconseguir fer una banda de art-punk de culte.

El més interessant és que s'han anat reinterpretant sempre. Des del seu primer mític Pink Flag de 1977 fins al seu darrer Object 47 de 2008, han recolling el millor de cada època per ser una ganda influent com cap altre. Us sonen Franz Ferdinand? doncs no fan res que Wire no feia fa 30 anys...i no vull dir el que feien Sopa de Cabra amb Led Zeppelin...ja m'enteneu.

En els links de la banda hi trovareu tota la info que volgeu...jo només la trilogia del seu primer renaixament

The Ideal Copy (1987) que comença ja amb una meravella anomenada Silk Skin Paws



Seguit per A Bell is is a Cup...Until Struck (1988), la cúspide, el seu millor disc sens dubte. Segurament també el seu més comercial però contenint grans peces de melancolia pop com aquesta que obria del disc Point of Collapse



o Kidney Bingos, un "Perfect Pop Single " -disculpeu: com definia Robert Smith a Charlotte Sometimes- ....que hauria d'agradar a tothom! i que estar en el meu top 100 (ei i al meu iTunes ara veig que hi tinc 17.491 cançons...)



Per tancar la trilogia van treue IBTBA (It's a beginning to and back again, 1989) bàsicament un recull de peces en directe i versions dels temes dels dos anteriors discs. Ressenyable perquè fou el meu primer encontre amb Wire el 1991 i crec que tots tres fan la trilogia més important del final dels vuitanta!

Salut amics.

Dies Hectics....balleu, balleu cobards...

Tornen els Hectic Times, i per aixó anava amb l'anglès. M'encanta aquesta paraula, si hagués de posar nom a un grup de música s'ho diria. Què significa hectic? doncs un estat de intensa activitat, confusió i hiperactivitat, o el que és el mateix, massa feina i pics d'estrés!

Aquesta setmana he estat dos dies fora, el dimarts a Málaga i el dimecres a Munich. Dimarts dinant davant del mar a les 15:30 després de veure els clients (i compren o sigui que bé!), ventet fresc però un solet ja recomfortant...el dimecres a Munich amb més clients, però arrivant a les 8:30 del matí a -2ºC i tot nevat, dinar tancat a les 12:30 h. Soc repetitiu, ja ho sé, però el que podem fer avui en dia amb els avions és bestial. I ja torno a parlar com un avi a la vora de la llar...mireu però les dues fotos, mateixa càmara menys de 24 hores de diferència...

Quina banda m'agrada i és hectic? no crec que cap banda s'hi pugui definer però el que em posa hiperactiu quan ho vull és la Electronic Body Music...si ja sé...música de maquinetes...i n'hi ha per parar un carro. Segur que podria també escoltar deep techno, trance o ves a saber què, però estic fet musicalment als vuitanta i llavors el que es duia a les discos fashion i d'avantguarda era la EBM.

Què és la EBM? doncs un estil musical que va desenvoluparse al mirall del afterpunk. Emprava seqüències repetitives amb ritmes ballables sobre els 100-120 bpm. Era típic emprar efectes com crits, discursos o altres sorolls, a vegades en linia industria. Diverses bandes van flirtejar amb la música Industria i diverses bandes Industrials van fer temes tipus EBM.

El pais més prolífic four Bèlgica, només cal dir que els mitics Front 242 van ser els que van crear el nom de EBM el 1984

Diuen que l'embrió de tot, Liasons Dangereuses i el seu "Los niños del Parque"




Front 242, un gran èxit "Master Hit"



The Neon Judgement, "Fashion Party"



Uns altres mites, Nitzer Ebb "Let your body learn"



La que més m'agrada, des de Canada els "tremendus" Skinny Puppy, "Assimilate"..segurament el més Hectic de tot..

Tanqueu les llums, agafeu una llanterna, apugeu la música i balleu voltant amb la llum. Aquest tema a mi em transporta.

11:54 PM ja és fosc...

Estic fascinat per un llibre, de fet jo ho podia preveure. Ahir vaig anar a la oficina a Madrid i a les 6 del matí a casa vaig agafar d'una volada el darrer llibre de Haruki Murakami, After Dark, aquí una ressenya i comentaris en català. A l'anada vaig clapar a l'avió, però al vespre, vaig enganxar-me al llibre. Sí, em vaig enganxar. Ja el primer paràgraf em va absorvir, i així fins la pàgina 117 en un vol de 50 mins...lletra grossa i només 173 pàgines que no et deixen sortir del món captivador i surrealista que l'autor crea en les seves paraules.

11:54 PM
El que veiem és la imatge d'una ciutat.
Observem el paisatge des del cel, a través de l'ull d'un ocell nocturn que vola molt amunt. En aquest camp de visió tan ampli, la ciutat sembla un enorme esser viu. O potser es un col.lectiu format de diversos organismes autònoms.

Una meravella, com ja ho va ser el seu al.labat Tokio Blues. Aquest escriptor japonés crea uns mons encisadors, sempre amb personatge torbadors, generalment solitaris, extransy, potser freaks, i sempre molt interessants. En aquest cas a After Dark una sèrie de personatges s'entrelliguen buscant la seva identitat una nit, de les 11:54 a les 6.52 del dia següent, a un barri un xic sòrdid del Tokio contemporani.

Un llibre fàcil, ràpid i totalment recomanable...tan com escoltar el millor grup de música japonés segons aquest qui escriu. Es tracta de Jack o Jive, que ja han sortir al blog. En aquest cas però donaré més pistes.

El grup el van formar el 1989 la Chacko i el Makoto Hattori a Osaka, Japó. La Chako és el personatge clau de la banda, amb la seva veu tan especial. A vegages pot ser tan angelical com Liz Frazer, però també tan trencada altres com Nico o Yoko Ono. Mai us deixarà indiferent, en algunes peces em posa la pell de gallina.

El grup es pot definir de diverses maneres, experimental, darkwave, misticisme, heavenly voices...

Si voleu escoltar més cosetes i fins i tot comprar-os algun disc (recomanable), podeu fer-ho a la web de Prikosnovenie.

Què tal si us deixo un parell de pinzellades?

Metemphsychosis, del seu LP Kenko, devoted flowers, no puc parar mai d'escoltar-la. Siusplau no us la perdeu!!

Discover Jack Or Jive!

A Rainy Day, del seu LP The Earth, vessant Heavenly Voices

Discover Jack Or Jive!

A New Beginning, del seu LP The Earth, la primera peça que mai vaig escoltar d'ells...encar em posa la pell de gallina...pugeu el volum i tanqueu els ulls.

Discover Jack Or Jive!

Escobros de un triumfo

Aquí la foto es mereix el comentari. Aquesta fàbrica decrèpita sempre me la miro quan hi passo amb la família -i és cada cap de setmana-; un panorama desolador, ple de matissos i segurament amb històries i misèries.

Al final aquest passat cap de setmana em vaig escapar un moment per fer-hi unes fotos. El cèl ple de núvols feia que la llum fos bona, tot i que l'horari -era migdia- no és mai el millor per la fotografia. Jo equipat amb els trastos cap allà, aparco el cotxe i em poso a la feina. Estava engrescat quan sento un cotxe que passa de llarg i torna enrera, no l'hi faig cas fins que sento "Escolit, qui és vostè?", jo extranyat vaig contestar que perquè s'em feia la pregunta. Resulta que la bona dona -era aixó- era la propietària i volia saber si feia fotos per alguna causa concreta...va costar fer-li entendre que només volia copsar la bellesa decrèpita del lloc. Encara veig la seva cara entre confusa i enfadada...no ho entenia. "Tan de bó vingués una ventada i la fes desaparèixer del tot...". Resulta que han tingut mil problemes amb la gent que hi entra per estar-s'hi o per trastejar. És un lloc certament perillós i si algú s'hi fa mal ells poden ésser els responsables...al final jo vaig acabar la sessió tranquil.

El lloc té molta història, fàbrica de calça primer i de ciment després, fa moltes dècades que està tancada. Un lloc trist, solitari, decrèpit i certament tenebrós de nits...però amb molt d'encant.

Aquesta foto té per títol "Escombros de un triumfo" perquè segur que la fàbrica va generar riquesa i bons moments però ara no és més que un fantasma del passat. Un títol que és certament molt aplicable a massa indústries, comerços i autònoms que han d'abandonar l'activitat en aquests moments de crisi...massa triomfs ràpids, massa enriquiment ràpid, massa promeses polítiques, massa bancs amb beneficis mil.lionaris.

La canço que dóna motiu al tema i a la foto és dels clàssics Décima Víctima, una banda hereva sens dubte dels amics Joy Division i que va representar la millor cara del afterpunk autèntic espanyol. Els Décima Víctima eren grisos, estaven sempre enfadats i eren tan tímids que els seus concerts van ser escassos. Representen certament un grup molt autèntic dels primers vuitanta...en total contrast amb els mítes de l'epoca, Parálisis Permanente. Aquests han sigut molt més famosos, sobretot perque el seu cantant Eduardo Benavente va morir jove -20 anys, el 1983- complint el lema punk "viu depressa, mor jove"...els Parálisis m'agraden i molt però cal reconèixer que també van xucar molt, massa de l'estètica i la "pose" de moda. Sortine als concerts amb estètica gòtica, fum, intros espectrals, decorats tènebrosos (famosa es la corda de penjat al mig de l'escenari)...Els Décima no eren així, i certament no sonen gens punk, possiblement gens actuals, però aixó és el que m'agrada, eren autèntics. Vivien i tocaven d'esquena al públic i així els va anar...però a mi m'encanten.

Escombros de un triufo, Décima Víctima



Si els voleu veure, aquí un vídeo, mala qualitat però document d'època...