Dies Hectics....balleu, balleu cobards...

Tornen els Hectic Times, i per aixó anava amb l'anglès. M'encanta aquesta paraula, si hagués de posar nom a un grup de música s'ho diria. Què significa hectic? doncs un estat de intensa activitat, confusió i hiperactivitat, o el que és el mateix, massa feina i pics d'estrés!

Aquesta setmana he estat dos dies fora, el dimarts a Málaga i el dimecres a Munich. Dimarts dinant davant del mar a les 15:30 després de veure els clients (i compren o sigui que bé!), ventet fresc però un solet ja recomfortant...el dimecres a Munich amb més clients, però arrivant a les 8:30 del matí a -2ºC i tot nevat, dinar tancat a les 12:30 h. Soc repetitiu, ja ho sé, però el que podem fer avui en dia amb els avions és bestial. I ja torno a parlar com un avi a la vora de la llar...mireu però les dues fotos, mateixa càmara menys de 24 hores de diferència...

Quina banda m'agrada i és hectic? no crec que cap banda s'hi pugui definer però el que em posa hiperactiu quan ho vull és la Electronic Body Music...si ja sé...música de maquinetes...i n'hi ha per parar un carro. Segur que podria també escoltar deep techno, trance o ves a saber què, però estic fet musicalment als vuitanta i llavors el que es duia a les discos fashion i d'avantguarda era la EBM.

Què és la EBM? doncs un estil musical que va desenvoluparse al mirall del afterpunk. Emprava seqüències repetitives amb ritmes ballables sobre els 100-120 bpm. Era típic emprar efectes com crits, discursos o altres sorolls, a vegades en linia industria. Diverses bandes van flirtejar amb la música Industria i diverses bandes Industrials van fer temes tipus EBM.

El pais més prolífic four Bèlgica, només cal dir que els mitics Front 242 van ser els que van crear el nom de EBM el 1984

Diuen que l'embrió de tot, Liasons Dangereuses i el seu "Los niños del Parque"




Front 242, un gran èxit "Master Hit"



The Neon Judgement, "Fashion Party"



Uns altres mites, Nitzer Ebb "Let your body learn"



La que més m'agrada, des de Canada els "tremendus" Skinny Puppy, "Assimilate"..segurament el més Hectic de tot..

Tanqueu les llums, agafeu una llanterna, apugeu la música i balleu voltant amb la llum. Aquest tema a mi em transporta.

11:54 PM ja és fosc...

Estic fascinat per un llibre, de fet jo ho podia preveure. Ahir vaig anar a la oficina a Madrid i a les 6 del matí a casa vaig agafar d'una volada el darrer llibre de Haruki Murakami, After Dark, aquí una ressenya i comentaris en català. A l'anada vaig clapar a l'avió, però al vespre, vaig enganxar-me al llibre. Sí, em vaig enganxar. Ja el primer paràgraf em va absorvir, i així fins la pàgina 117 en un vol de 50 mins...lletra grossa i només 173 pàgines que no et deixen sortir del món captivador i surrealista que l'autor crea en les seves paraules.

11:54 PM
El que veiem és la imatge d'una ciutat.
Observem el paisatge des del cel, a través de l'ull d'un ocell nocturn que vola molt amunt. En aquest camp de visió tan ampli, la ciutat sembla un enorme esser viu. O potser es un col.lectiu format de diversos organismes autònoms.

Una meravella, com ja ho va ser el seu al.labat Tokio Blues. Aquest escriptor japonés crea uns mons encisadors, sempre amb personatge torbadors, generalment solitaris, extransy, potser freaks, i sempre molt interessants. En aquest cas a After Dark una sèrie de personatges s'entrelliguen buscant la seva identitat una nit, de les 11:54 a les 6.52 del dia següent, a un barri un xic sòrdid del Tokio contemporani.

Un llibre fàcil, ràpid i totalment recomanable...tan com escoltar el millor grup de música japonés segons aquest qui escriu. Es tracta de Jack o Jive, que ja han sortir al blog. En aquest cas però donaré més pistes.

El grup el van formar el 1989 la Chacko i el Makoto Hattori a Osaka, Japó. La Chako és el personatge clau de la banda, amb la seva veu tan especial. A vegages pot ser tan angelical com Liz Frazer, però també tan trencada altres com Nico o Yoko Ono. Mai us deixarà indiferent, en algunes peces em posa la pell de gallina.

El grup es pot definir de diverses maneres, experimental, darkwave, misticisme, heavenly voices...

Si voleu escoltar més cosetes i fins i tot comprar-os algun disc (recomanable), podeu fer-ho a la web de Prikosnovenie.

Què tal si us deixo un parell de pinzellades?

Metemphsychosis, del seu LP Kenko, devoted flowers, no puc parar mai d'escoltar-la. Siusplau no us la perdeu!!

Discover Jack Or Jive!

A Rainy Day, del seu LP The Earth, vessant Heavenly Voices

Discover Jack Or Jive!

A New Beginning, del seu LP The Earth, la primera peça que mai vaig escoltar d'ells...encar em posa la pell de gallina...pugeu el volum i tanqueu els ulls.

Discover Jack Or Jive!

Escobros de un triumfo

Aquí la foto es mereix el comentari. Aquesta fàbrica decrèpita sempre me la miro quan hi passo amb la família -i és cada cap de setmana-; un panorama desolador, ple de matissos i segurament amb històries i misèries.

Al final aquest passat cap de setmana em vaig escapar un moment per fer-hi unes fotos. El cèl ple de núvols feia que la llum fos bona, tot i que l'horari -era migdia- no és mai el millor per la fotografia. Jo equipat amb els trastos cap allà, aparco el cotxe i em poso a la feina. Estava engrescat quan sento un cotxe que passa de llarg i torna enrera, no l'hi faig cas fins que sento "Escolit, qui és vostè?", jo extranyat vaig contestar que perquè s'em feia la pregunta. Resulta que la bona dona -era aixó- era la propietària i volia saber si feia fotos per alguna causa concreta...va costar fer-li entendre que només volia copsar la bellesa decrèpita del lloc. Encara veig la seva cara entre confusa i enfadada...no ho entenia. "Tan de bó vingués una ventada i la fes desaparèixer del tot...". Resulta que han tingut mil problemes amb la gent que hi entra per estar-s'hi o per trastejar. És un lloc certament perillós i si algú s'hi fa mal ells poden ésser els responsables...al final jo vaig acabar la sessió tranquil.

El lloc té molta història, fàbrica de calça primer i de ciment després, fa moltes dècades que està tancada. Un lloc trist, solitari, decrèpit i certament tenebrós de nits...però amb molt d'encant.

Aquesta foto té per títol "Escombros de un triumfo" perquè segur que la fàbrica va generar riquesa i bons moments però ara no és més que un fantasma del passat. Un títol que és certament molt aplicable a massa indústries, comerços i autònoms que han d'abandonar l'activitat en aquests moments de crisi...massa triomfs ràpids, massa enriquiment ràpid, massa promeses polítiques, massa bancs amb beneficis mil.lionaris.

La canço que dóna motiu al tema i a la foto és dels clàssics Décima Víctima, una banda hereva sens dubte dels amics Joy Division i que va representar la millor cara del afterpunk autèntic espanyol. Els Décima Víctima eren grisos, estaven sempre enfadats i eren tan tímids que els seus concerts van ser escassos. Representen certament un grup molt autèntic dels primers vuitanta...en total contrast amb els mítes de l'epoca, Parálisis Permanente. Aquests han sigut molt més famosos, sobretot perque el seu cantant Eduardo Benavente va morir jove -20 anys, el 1983- complint el lema punk "viu depressa, mor jove"...els Parálisis m'agraden i molt però cal reconèixer que també van xucar molt, massa de l'estètica i la "pose" de moda. Sortine als concerts amb estètica gòtica, fum, intros espectrals, decorats tènebrosos (famosa es la corda de penjat al mig de l'escenari)...Els Décima no eren així, i certament no sonen gens punk, possiblement gens actuals, però aixó és el que m'agrada, eren autèntics. Vivien i tocaven d'esquena al públic i així els va anar...però a mi m'encanten.

Escombros de un triufo, Décima Víctima



Si els voleu veure, aquí un vídeo, mala qualitat però document d'època...

Qui s'hi apunta? Paris, Dimecres 29 d'Abril

Finalment tornen...sembla impossible.


No se com sonaran ara però estic seriament pensant anar a Paris a la Locomotive a veurel's...algu s'hi apunta? Vueling to vols barats fins Orly que és l'aeroport més convenient, i la Locomotive està molt cèntrica...tan com just al Moulin Rouge o sigui que lloc emblemàtic...estic per fer una reserva!

Què us semblaria començar un concert amb aquesta peça! Cadavre exquis, Litle Nemo, LP Turquoise Fields 1990



O potser amb aquesta? New Flood, Little Nemo, LP Sounds in the Attic 1990

I'm Jim Fannin and I train champions

Ara mateix he deixat un comentari al blog d'en Jordi Fradera (J), The Pantagruel Assasins (bon nom oi?) sobre una apreciació que ha fet sobre bloquejar-se a escoltar música determinada. I ja n'hem parlat algun atre cop aquí...escolteu el que us agradi, no us apliqueu autocensura! però sigueu curiosos per Deú! pot quelcom de les ràdio fórmules agradar-vos, doncs sí, però també sigueu curiosos, busqueu grups nous, poseu el random al vostre ipod, graveu-vos tot el que us deixin, la música és infinita i terapèutica.

He esta 5 dies en una reunió d'empresa a Tenerife (que bé direu!), 540 persones de tot el món, molts jefes, moltes reunions, molta tensió i també molt riure. Vaig ballar com un boig a melodies tan cutres que fan riure (Baltimora, Tarzan Boy!!!)...però vam riure...El que vull dir però és que ens van portar un d'aquests predicadors moderns, un "xarlatan" que es dedica a motivar grups de vendes...algunes coses obvies, altres massa americanes, i una cosa que em va fer somriure "la música és vital per tenir bon humor, ser feliç i tenir èxit". I aixó a mi us juro m'ha servit, serveis, i em servirà. I'm a Champion guys!

Pensant en coses que m'agraden molt musicalment, m'he adonat que no hem parlat encara dels Clan of Xymox. A finals dels vuitanta, primers dels noranta em van obsessionar molt. Ja no existien realment però els seus dos discs per 4AD, Clan of Xymox de 1985 y Medusa de 1986 son dos icones del tecno-pop gòtic. Juntament amb el disc de Pieter Nooten i Michael Brook, Sleeps with the fishes de 1987, formen una trilogia sagrada per mi. Paisatges foscos, melodies perfectes i moltes cançons per ballar, algua casi EBM, per ballar a les fosques una nit sense lluna.



Qui eren Clan of Xymox? els que m'agraden es van formar el 1983 a Amsterdam amb Roony Moorings a la veu i Pieter Nooten composant, aviat van cridar l'atenció de Ivo Watts quan va rebre una demo de la banda. Van signar per 4AD el 1985 i hi van estar fins el 1988 quan van buscar ajuts multinacionals reduïnt el seu nom a Xymox i perdent gairebé tot l'encant...A la meitat dels 90 van tornar, amb Roony Moorings i sense Pieter, cosa que va traduir-se en una banda de gòtic industrial i electrònic sense massa interés, gairebé vulgars. Conserven algun bon toc, i no he pogut obviar-los en directe en un parell d'ocasions però no m'agraden gaire aqueste parades de monstres als concerts...què hi farem. Per cert encara toquen, a la seva web teniu tots els detalls.

El que sí és cert és que la trilogia sagrada no té desperdici i us juro que sonen, sonen i sonen en el meu ipod...ara mateix les seves demos del 1985!

Unes pinzellades,

la part més EBM, Stranger (remix) maxi del 1985



la seva millor canço, pop fosc perfecte, Back Door del disc Medusa de 1987



la primera cançó que els vaig sentir, com no a Pujant l'escala mecànica de baixada, serie el 1988-89...Louise, també del seu disc Medusa de 1987

És científicament demostrable l'existència de Déu?

Ara si que ja fem riure, o no. A mi sí que em va fer somriure la campanya dels ateus anglesos a Anglaterra, un grup molt organitzat que transmet un missatge en una cultura on la religió no està ni molt menys tan ficada en la vida cultura-política com aquí.

Però no m'agrada com sempre que el tema es converteixi en una guerra entre les dues Espanyes -o com vulgueu dir-li- en aquest pais. Avui sembla que s'està imprimint aquest missatge en català pels autobusos de Barcelona, però acabo de veure a les notícies que a Madrid ja estan contraatacant amb un missatge que sí que Déu existeix. Mara meva, perquè la gent es pren les coses tan seriosament.



Certament des d'una visió científica -mmm, aixó sóc o si més no vaig ser!- un missatge com ara "Déu probablement no existeix" és més que racional i probablement correcte, però culturalment és més complicat. Deixem-ho en que soc racional doncs.

Musicalment no crec que recordi cap grup que m'agradi -apart dels infumables U2- que tingui tirada cristiana, el que sí que he esoltat és molt música pagana...des dels clàssics neofolk o darkfolk com Nurse with Wound, Current 93 o Death in June, fins als clàssics del rock gothich, i potser màxims exponents del anti-cristinisme "Christian Death". Podeu llegir la seva llarga i complexa història aquí, aquí i sobretot una biografia extensiva en anglès aquí http://en.wikipedia.org/wiki/Christian_Death.

Com exemple un parell de clàssics de la banda, que ha tingut múltiples formacions i molts estils des del rock post punk al goth-pop fins a les foscors més experimentals.

Romeo's Distress...fenomenals als seus inicis...



When I was bed...suggerents al clímax de la seva carrera




Church of no Return...el seu costat més comercial



Salut

Harold and Joe (o com canvien les coses)

Qui són?

doncs no ho sé, ningú suposo o algú potser. És només un títol estúpid d'una gran cançó dels venerats The Cure. Com canvien les coses...

Vull dir aixó, que les coses canvien. Sempre ha passat, generació rera generació. El que passa darrerament és que tinc la sensació que els canvis son cada cop més ràpids. Fa 100 anys pensaven el mateix? s'aproxima la quarentena? els nens creixen? segurament que sí, però com exemple un botó.

Avui venia escoltant aquesta cançó al cotxe hi he recordat que em va suposar un esforç important trobar-la, identificar-la i comprar-la a principis dels anys noranta. No hi havia internet amics!

Avui en dia si escoltes una cançó en qualsevol lloc en poques mil.lèssimes de segon saps quina és, de qui és i segurament ja la tens al mòbil, iPhone, iPod o similar. De fet no cal ni saber el nom de la cançó ni el grup si teniu certes nocions de la llengua en que canten. Google, Goear, Deezer, Itunes, Lastfm o el lloc web que sigui us farà la feina.

Però tornem als amics Harold & Joe. Aquests personatges donavent títol a una peça que van editar els The Cure al 1990 com cara b del seu senzill Never Enough. Aquest el van gravar bàsicament per afegir un xic de contingut al no gaire re-eixit LP de mescle Mixed UP -excepció A Forest tree mix, però no cal ser un fletxa-..Never Enough per cert mai m'agradat però el Harold Joe ja s'ha convertit en una de les meve icones dels The Cure. Què hi farem, per mi una delícia.

Atreviment (opinions sobre càmeres digitals...)

Green is the tree, 2. Metempsychosis, 3. El plor del llimoner-The cry of the lemon tree, 4. Dreams made flesh, 5. A La Rovellada no falten els cogombres-There are cucumbers left at La Rovellada, 6. B.B. again, 7. Quan ha plogut I, 8. Res especial, colors i textures-Nothing special, colors and textures, 9. Filigree & Shadow, 10. Ghostriders, 11. Gairebé a la velocitat de la llum-Approaching Lightspeed, 12. Sunstars (a silly but beautiful test), 13. Vuit-Eight (HOR)

Doncs, sí, avui m'atreveixo a donar alguns consells, perdó opinions, sobre fotografia. Un atreviment, sí, perquè sincerament no en tinc ni idea però com deien a la televisió fa uns anys "he llegit molt sobre el tema" ;-).

-La fotografia digital no és millor que l'analògica, segurament al revés. Fa poc en Ken Rockwell -recomanat- va calcular fa pocs dies que una diapositiva analògica feta amb pel.lícula Fuji Velvia 50 dona tanta resolució que caldria un sensor digital que tingués un 135 Megapixels com a mínim per igularl-la!...a data d'avui (aixó es una carrera o sigui que el que ve ara no serà cert en 3-6 mesos) les càmeres de format estàndard amb més pixels son la Sony Alfa 900 amb 24,6 i la Nikon D3X amb 24,5. Els cosos professionals d'estudi Hasselblad tenen com màxim 50 Megapixels...

-Les cameres digials han democratitzat la fotografia és ben cert, però també és cert que han permès donar una volta més al cargol de la immediatesa que ens oprimeix a tots avui en dia. De la mateixa manera que les vendes de motos de alta cilindrada ha crescut els darrers anys amb la bonança econòmica, també ho han fet les càmeras digitals reflex de nivell professional...és a dir eines que abans només les duien els fotògrafs o reporters es troben a qualsevol esdeveniment, des de cercaviles a concerts de guarderia. Aixó ha portat a que els Canon, Nikon, Sony, de torn tregui càmeres "la millor del món" pocs mesos després de treure "la millor del món"...només recordar que amb una càmara reflex de 2005 i 6 Megapixels pots fer "la millor foto del món" i imprimir-la a 60 x 40 cm a 150 ppi, qualitat excel.lent segur! o si la voleu veure en una pantalla de 60 polzades full HD doncs senzillament us sobren pixels ja que en 6 Megapixels hi ha 3000 x 2000 i el full HD és 1920 x 1200...i ara la gent es compra càmeres de 21 Megapixels? què hi volen fer? (d'acord retallar el que volem però ja entrem en no fer les fotos bé i blah, blah...)

-Per càmeres compactes, de butxaca o point-and-shot millor comprar entre 8-10 Megapixels. No us deixeu entabanar pel marketing de les empreses de càmeres, penseu que la mida del sensor que recull la llum és molt petit en aquestes càmeres i, excepte honroses excepcions, no s'ha incrementant (només Sigma amb la SD14, però també te les seves pegues). Aquest any han sortit 3 compactes amb aspiracions que son la Canon G10, la Nikon P6000 i la Lumic LX3. Les dues primeres amb més de 14 Mpixels i la tercera amb 10 Mpixels...els seriosos dpreview van fer fa poc un "Test per Entusiastes de Vacances", la guanyadora la petita LX3...pot petit bona confitura i sobretot, bones fotos a ISO altes...



-No cal ni de bon tros tirar fotos en format RAW perquè surtin bé. Perquè? simplement perquè totes les càmeres tenen un firmware prou evolucionat per ajustar millor la foto i extreuren el millor com JPEG, i ho faran millor que tots nosaltres en el 95% de les ocasions. Per la resta tireu RAW...no hi ha res més ridícul que fer fotos als nens jugant en RAW! A més, heu provat mai de "revelar" un RAW amb qualsevol dels software que ho fan (des de la familia Adobe als propis de les marques)? Jo encara no m'en surto. Si voleu llegir més i veure exemples en Ken Rockwell (radical com ell) fa tota una disertació sobre la tirania del RAW: A big problem in 2008 is that people are shooting raw and not knowing why.

Totes les fotos del mosaic de dalt son meves, cap es RAW, fetes amb tres càmeres diferents...podriem millorar amb RAW? no ho crec...

Si us interessa el tema us deixo els meus links preferits

-Ojo digital, per buscar de tot, parlar de tot, i perdre's molt temps. L'alternativa oberta als fòrums Nikonistas i Canonistas...Molt recomanable per començar. Un altre lloc similar es La Mitica Yi-Fai...

-Ken Rockwell, profeta de la fotografia, pol.lèmic i odiat per uns, geni per altres. Té opinions molt pragmàtiques...

-Tom Hogan, un altre mestre que publica llibres i manuals d'us de totes les càmeres Nikon reflex amb opinions respectables i respectades. Bon lloc per veure proves de material si sou Nikonista...

Els dos anteriors son tendenciosos cap Nikon...però jo també...suposo que també hi ha els gurus de Canon per aquests móns de Déu.

-DPreview, doncs un lloc molt complert per veure proves de material

-Noisy Cameras, un blog diari per estar al dia de les novetats, és com la prensa rosa de les fotos...

-Xatakafoto, un blog actualitzat amb coses, cosetes i grans coses de fotografia. Molt interessant!

-Digitalcamaralens, tot i el títol és en espanyol i fa un test exhaustiu a molts objectius fotogràfics. Indispensable si voleu comprar alguna peça d'aquestes...

Tornen Little Nemo?

Doncs mireu, aquests tres dies que falten per acabar l'any els estic passant a casa amb els nens. La Blanca ha tornat a la feina aquests tres dies després de tenir l'Àlex (aka. "el guaperes")...aixó m'ha donat temps a enganxar-me al Facebook i tornar a discutir de música amb col.legues de fa temps i també revisar alguns dels llocs web que m'agraden.

Alguns d'ells són els dels que es dediquen a reeditar bandes dels vuitanta, especialment del afterpunk que és el que ens agrada. Com que la indústria musical està en crisi, les major indies ja reediten de fa temps en edicions de luxe els clàssics (eg. Love and Rockets per Beggars Banquet, Cocteau Twins per 4AD o New Order aquest any per London)però em quedo amb les reedicions de bandes més obscure per part de LTM records (editant els grups més rars de Factory Records i Les Disques du Crepuscule -no només de Joy Division va viure l'home-, Renascent Records (només per reeditar de luxe als The Sound ja es van merèixer la glòria) i darrerament Infrastrition. Com totes aquestes petites discogràfiques, la tirada limitada i la música de culte son las seva raó de ser, en aquest cas es tracta de pop, coldwave i postpunk francés...

Infrastrition ha ja reeditat molts clàssics del post-punk francès, entre ells els de Touching Pop. I avui llegint una de les seves darreres notes doncs annuncien aixó:

As a starter for 2009 we are pleased to announce the rerelease of Little Nemo, as two 2CD sets, the first simply named Vol. 1 1987-1989 will gather the Past & Future tape, thePrivate Life EP and the first album Sounds in the Attic plus two bonus tracks; the second, Vol. 2 1989-1992 joined the two albums Turquoise Fields The World is Flat, plus Cadavre Exquis, Biologic and Au Milieu du Ciel singles.

More to come from the major band of the 80's scene as they're preparing to tour again and that rumour about a new album is growing

O sigui reedició de tot el material de Little Nemo i maquetes (tot ja ho anat compilant a base d'anys)i a més possible gira i possible nou disc. Fantàstic. Ja tinc millor reedició del proper any, sense dubtes.

Ja en vam parlar dels Little Nemo aquí, i també podeu veure una bona repasada a la seva história, estil i grups afins aquí, us recordo com sonen amb la seva meravella intemporal. L'Heure d'Hiver

Escolta, treballa!

Com que em passo força hores davant l'ordinador quan no sóc de viatge, tinc un parell de webs interessant que uso amb freqüència per escolar música. Ambdues ja les heu pogut tastar amb els links que vaig possant a cada escrit, son Goear y deezer.

La web de Goear és molt simple però per altra banda molt efectiva, es poden buscar temes individuals o ara també tenen una ràdio que bàsicament busca els estils de música que la gent ha penjat i els va reproduint. Avantatge: gasta poc recursos, es neta de publicitat i sona bé, Desavantatge: de tan simple ni et deixa saltar les cançons i a més els estils són massa simples...total que no m'agrada...

Deezer va ser un bon descobriment, més comercial, densa, però també mes completa. Permet obrir una estació de ràdio virtual que es interactiva o sigui que si tens un perfil creat et perfet eliminar les que no t'agraden, saltar cançons i a més te algun algoritme que intenta buscar temes que poden agradar a l'oient...ara per ara és el que utilitzo.

Pues eso, una reflexión musical...