Plaers per tothom...una selecció eclèctica

Doncs finalment s'ha aplacat l'angoixa que vaig dur-me d'Holanda el dimecres. Venen dies de molt viatge però les coses certament pinten millors a la feina. La família estupenda, uns dies fantàstics...ideals per fruir en família i també dels petits plaers que ens mantenen vius. Ja fa molt temps que vaig comprendre que cal tenir projectes vitals però que necessitem fites, il.lusions diàries per seguir endavant. Dosis diaries d'endorfines i serotonines.

Alguns exemples: menjar pipes Churruca al vespre amb un bon llibre o una bona pel.lícula, banyar els nens i sobretot fer-los riure!- exemple: fent bombolles de sabó, aquí ressenya a la foto...-, obrir una bona ampolla de vi (un bon Riesling -J, m'has de fer alguna recomanació aquí, un tall de xocolata 70% min -mmmm-, una bona garnatxa negre de vinyes velles -Sta Cruz de Artazu és el nostre vi preferit.) i per suposat posar aquelles cançons fàcils que mai et canses d'escoltar, com els vins fàcils, aquells que entren suaus i fàcils, que et deixen un record fantàstic, són per tothom si arrivessin a tothom...i aquí part del plaer no?.

En voleu una mostra? aquí una petita sel.lecció -sense order particular, o sí?-.

Slowdive "When de sun hits"...paisatges indescriptibles!



The Divine Comey, "A lady of a certain age"...elegant i vellutat com els bons vins



The Railway Children, "A pleasure"...el títol ho diu tot, plaer absolut, quin començament!



Peter Murphy, "Marlene Dietrich's favourite poem"...un poema del Sir Murphy...la seva millor cançó?



Air, "Le soleil est pres de moi"...per escoltar al capvespre, ambien comercial d'alta volada



Wire, "The 15th"...versionat milt cops, un clàssic de l'afterpunk, tan curt com intens, pop perfecte de fa gairebé 3 dècades...sembla impossible?



Ciëlo, "Benelux"...no puc parar de posar aquesta cançó, tonta i enganxosa, una perla deliciosa. Encara creieu que les cançons comercials es fan famoses només per elles soles? Per cert, no s'ha sabut res més de qui va assasinar en Coco?



Little Nemo, "L'heure d'hiver"...sense paraules em continua deixant aquesta meravella, crec que es el 3er cop que surt aquí...



The Psychedelic Furs, "Love my way"...uns fabricants de molts bons temes, temps oblidats en el meu subconcient, però d'aquesta i altres no m'en canso



Junior Boys, "Double shadow"...uns de "moderns" direu...no fa massa certament que m'han enganxat...mosseguen fort!



Depeche Mode, "Leave in silence"...this is tecno-pop my friends...un altre començament impressionant...O ououo, O ouou...canteu amb mi!



Current 93, "All the pretty little horsies"...la millor canço de bressol que pogueu trobar -no és broma-



The Chamelons, "Soul in isolation"...difícil elecció per acabar la serie...clàssics de culte de molts de vosaltres (gràcies si heu arribat fins aquí, per vosaltres res de nou, per tant més mèrit!)...el tema és aquí perquè és el que més m'agrada dels pocs que hi ha a goear...quin començament per Déu"

Guerra

FOTO DEL BLOG ENGLISH-RUSSIA

Avui he descobert un lloc web molt interessant. Es tracta d'un lloc on es poden trobar imatges de la vella Unió Soviètica, en color!

S'hi poden trobar des de fotografies de projectes secrets, fins a fotos dels soldats a a la II Guerra Mundial. La web és molt més extensa i té fotografies de gairebé tot el que volgeu de la ex-Unió Soviètica, antigues i actuals. Moltes curiositats com ara cotxes que mai vam veure, revistes pseudo-científiques, ferralla de guerra, i també moltes fotos antigues allí. El web es diu English-Russia, i l'enllaça us porta directa a les fotos de la II Guerra Mundial.

Tot i no ser una canalla, som prou joves els de la meva generació per no haver conegut cap guerra directament i sobretot per recordar les dues grans guerres en blanc i negre.

He de reconèixer que l'horror d'aquestes guerra va ser tan gran que difícilment és comprensible el que van viure les persones aquells dies. Per suposat, i per desgràcia, aixó es transportable a qualsevol guerra actual...però, de manera crua, les dues grans guerres generen una fascinació increible.

I han estat font d'inspiració de moltes bandes, la primera gran guerra mundial va inspirar per exemple als B-Movie per fer el seu Remembrance Day i més tard els francesos Collection d'Arnell Andréa van publicar un disc sencer per homenatjar als
soldats morts en la guerra -Villers-aux-Vents (Fevrier 1916)-.

Collection d'Arnell Andrea son una banda francesa prou peculiar, decididament obscurs, em van captivar amb una peça que em recordava els Dead Can Dance més foscos. La canço era "Anton's Mind is Getting Blind", inclosa en el recopilatori de Lively Art anomenat "13". Cre que ja he parlat de Lively Art, va ser una discogràfica francesa "arty", d'estil 4AD, que va editar molts discs fantàstics. Entre ells Little Nemo, Meri Goes Round, Sky Cries Mary, Asylum Party i molt de l'escena cold-wave francesa, que a finals dels vuitanta va ser famosa per crear un nou estil -molt francès tot ell- anomenat Touching Pop (TP). Fins i tot van fer una superbanda amb els millors groups de Touching Pop que es van dir Teeppe...editant un maxi amb un tipi indi a la portada (sic). Però sonaven bé..

També interessant és que la primera referència de Lively Art fou un recopilatori de And Also the Trees que es va titolar "Et ausi les arbres", era 1987. Genials tu!

Recuperant una mica els Collection D'Arnell Andrea . Son una banda de Orléans. Jean-Christophe d'Arnell composa una música melancòlica, que combina a la perfecció instruments de corda com violoncels, violas, combianant-les sabiament amb teclates i sobretot amb la veu fenomenal de Chloé Saint-Liphard. El seu estil seria neo-clàssic, englobat dins del moviment darkwave. De fet primer van ser de la Cold-wave francesa però ja sabeu que tot es globalitza...Tenen una web molt ben feta i on podreu trobar tota la info. El millor es que des 1988 no han parat i aixó es bó!

La meravella amb la que els vaig descobrir, Anton's Mind is Getting Blind, de 1990.



Aux Glycines Défuntes, una altre delicada peça d'aires clàssics acompanyats per la genial veu de Chloé Saint-Liphard i els instruments clàssics de Jean-Christophe d'Arnell. Extret del seu Un Automne À Loroy, el seu primer disc del 1989.



Una altre peça de caire neoclàssic, Une Attente Fragile, del disc Les Marronieres del 1992



Per sort la discografia de Collection ha estat reeditada amb molt gust per Prikoscovenie i es pot trobar en botigues especialitzades o bé directament a la seva web.

Aviat serà aquí...

La llum, els dies llargs i l'optimisme vital. El cap de setmana passat vam estar amb els nens i uns amics a la platja, gran dia! sol, arrós i estels. Ens ho vam passar bé...som uns privilegiats.

El dilluns a primera hora vol cap a Munich per tres dies, arrivada a 0ºC nevant...cel gris tres dies, fred, molt feina però també molts amics o sigui que han sigut uns bons dies. És interessant com les xarxes socials han acostat a la gent i s'han integrat tant en el dia dia. Una de les nits tot sopant amb la colla de col.legues qualsevol broma, gràcia o cara extranya era gravada o fotografiada amb els telefons de torn (els més in amb iPhone per suposat!), i immediatament era enviada a facebook o bé l'homenatjat era amenaçat amb una foto a facebook que, bé, potser no era la més afavoridora.

També és curiós com aixó del Facebook i altres com el Twiter serveixen per trovar velles amistats, vells amors, vells enemics o només per xafardejar. Des de Catalunya a Bélgia, passant per Alemany he escoltat col.legues parlar de sopars, festes o trovades de ex-alumnes! la darrera era una trovada de gent de parvulari a Bèlgica. La persona que ho va organitzar (una del meu equip de treball) em va dir que es van reunir 10 persones que feia més de 30 anys que no es veien i fins i tot van poder convidar a 4-5 professors de l'època. El més interessant és que m'explicava que semblava com si fos ahir que es van separar, i tenien uns 10 anys llavors. Un parentesi molt llarg, segurament els 30 anys més intensos de la vida: amors, fills, desamors, estudis, feina, ambicions...

Obviament amb el que em quedo d'aquesta història és aquest parentesis recuperat com si res...i és que també en la música s'han donat diversos d'aquests parentesi. De fet darrerament és la moda. Per mi els més sonat va ser sens dubte la recuperació dels Echo and the Bunnymen a finals dels noranta després de uns 10 anys de silenci. El millor va ser que els Echo van tornar amb un regitzell de discs genials, de fet continuen encara traient material molt interessant. Una banda que ara mateix té més de 30 anys però amb un "break" de 10...

Però deixarem els Echo per un altre dia. Avui em quedaré amb els Wire, uns no tant coneguts però que tenen una discografia molt amplia, diversa i amb retorns esperats. Els seus discs de la segona meitat dels vuitanta són al podium dels meus preferits! Van sorgir el 1977, van pujar al carro dels grups de culte per desapareixer el 1979, retornar gloriosos el 1987 per sucumbir de nou el 1991 i sorgir de nou el 2003 i fins ara. Quina joia!

Els Wire van eclosionar amb l'afterpunk, en l'època on tot era possible, quan es barrejaven funk i electrónica, reagge i dub, i tot era autèntic. Per bé o per mal els rites es van anar definint en diverses direccions pero els artífex de Wire (Colin Newman, Grahan Lewis i Bruce Gillbert bàsicament) van aconseguir fer una banda de art-punk de culte.

El més interessant és que s'han anat reinterpretant sempre. Des del seu primer mític Pink Flag de 1977 fins al seu darrer Object 47 de 2008, han recolling el millor de cada època per ser una ganda influent com cap altre. Us sonen Franz Ferdinand? doncs no fan res que Wire no feia fa 30 anys...i no vull dir el que feien Sopa de Cabra amb Led Zeppelin...ja m'enteneu.

En els links de la banda hi trovareu tota la info que volgeu...jo només la trilogia del seu primer renaixament

The Ideal Copy (1987) que comença ja amb una meravella anomenada Silk Skin Paws



Seguit per A Bell is is a Cup...Until Struck (1988), la cúspide, el seu millor disc sens dubte. Segurament també el seu més comercial però contenint grans peces de melancolia pop com aquesta que obria del disc Point of Collapse



o Kidney Bingos, un "Perfect Pop Single " -disculpeu: com definia Robert Smith a Charlotte Sometimes- ....que hauria d'agradar a tothom! i que estar en el meu top 100 (ei i al meu iTunes ara veig que hi tinc 17.491 cançons...)



Per tancar la trilogia van treue IBTBA (It's a beginning to and back again, 1989) bàsicament un recull de peces en directe i versions dels temes dels dos anteriors discs. Ressenyable perquè fou el meu primer encontre amb Wire el 1991 i crec que tots tres fan la trilogia més important del final dels vuitanta!

Salut amics.

Dies Hectics....balleu, balleu cobards...

Tornen els Hectic Times, i per aixó anava amb l'anglès. M'encanta aquesta paraula, si hagués de posar nom a un grup de música s'ho diria. Què significa hectic? doncs un estat de intensa activitat, confusió i hiperactivitat, o el que és el mateix, massa feina i pics d'estrés!

Aquesta setmana he estat dos dies fora, el dimarts a Málaga i el dimecres a Munich. Dimarts dinant davant del mar a les 15:30 després de veure els clients (i compren o sigui que bé!), ventet fresc però un solet ja recomfortant...el dimecres a Munich amb més clients, però arrivant a les 8:30 del matí a -2ºC i tot nevat, dinar tancat a les 12:30 h. Soc repetitiu, ja ho sé, però el que podem fer avui en dia amb els avions és bestial. I ja torno a parlar com un avi a la vora de la llar...mireu però les dues fotos, mateixa càmara menys de 24 hores de diferència...

Quina banda m'agrada i és hectic? no crec que cap banda s'hi pugui definer però el que em posa hiperactiu quan ho vull és la Electronic Body Music...si ja sé...música de maquinetes...i n'hi ha per parar un carro. Segur que podria també escoltar deep techno, trance o ves a saber què, però estic fet musicalment als vuitanta i llavors el que es duia a les discos fashion i d'avantguarda era la EBM.

Què és la EBM? doncs un estil musical que va desenvoluparse al mirall del afterpunk. Emprava seqüències repetitives amb ritmes ballables sobre els 100-120 bpm. Era típic emprar efectes com crits, discursos o altres sorolls, a vegades en linia industria. Diverses bandes van flirtejar amb la música Industria i diverses bandes Industrials van fer temes tipus EBM.

El pais més prolífic four Bèlgica, només cal dir que els mitics Front 242 van ser els que van crear el nom de EBM el 1984

Diuen que l'embrió de tot, Liasons Dangereuses i el seu "Los niños del Parque"




Front 242, un gran èxit "Master Hit"



The Neon Judgement, "Fashion Party"



Uns altres mites, Nitzer Ebb "Let your body learn"



La que més m'agrada, des de Canada els "tremendus" Skinny Puppy, "Assimilate"..segurament el més Hectic de tot..

Tanqueu les llums, agafeu una llanterna, apugeu la música i balleu voltant amb la llum. Aquest tema a mi em transporta.

11:54 PM ja és fosc...

Estic fascinat per un llibre, de fet jo ho podia preveure. Ahir vaig anar a la oficina a Madrid i a les 6 del matí a casa vaig agafar d'una volada el darrer llibre de Haruki Murakami, After Dark, aquí una ressenya i comentaris en català. A l'anada vaig clapar a l'avió, però al vespre, vaig enganxar-me al llibre. Sí, em vaig enganxar. Ja el primer paràgraf em va absorvir, i així fins la pàgina 117 en un vol de 50 mins...lletra grossa i només 173 pàgines que no et deixen sortir del món captivador i surrealista que l'autor crea en les seves paraules.

11:54 PM
El que veiem és la imatge d'una ciutat.
Observem el paisatge des del cel, a través de l'ull d'un ocell nocturn que vola molt amunt. En aquest camp de visió tan ampli, la ciutat sembla un enorme esser viu. O potser es un col.lectiu format de diversos organismes autònoms.

Una meravella, com ja ho va ser el seu al.labat Tokio Blues. Aquest escriptor japonés crea uns mons encisadors, sempre amb personatge torbadors, generalment solitaris, extransy, potser freaks, i sempre molt interessants. En aquest cas a After Dark una sèrie de personatges s'entrelliguen buscant la seva identitat una nit, de les 11:54 a les 6.52 del dia següent, a un barri un xic sòrdid del Tokio contemporani.

Un llibre fàcil, ràpid i totalment recomanable...tan com escoltar el millor grup de música japonés segons aquest qui escriu. Es tracta de Jack o Jive, que ja han sortir al blog. En aquest cas però donaré més pistes.

El grup el van formar el 1989 la Chacko i el Makoto Hattori a Osaka, Japó. La Chako és el personatge clau de la banda, amb la seva veu tan especial. A vegages pot ser tan angelical com Liz Frazer, però també tan trencada altres com Nico o Yoko Ono. Mai us deixarà indiferent, en algunes peces em posa la pell de gallina.

El grup es pot definir de diverses maneres, experimental, darkwave, misticisme, heavenly voices...

Si voleu escoltar més cosetes i fins i tot comprar-os algun disc (recomanable), podeu fer-ho a la web de Prikosnovenie.

Què tal si us deixo un parell de pinzellades?

Metemphsychosis, del seu LP Kenko, devoted flowers, no puc parar mai d'escoltar-la. Siusplau no us la perdeu!!

Discover Jack Or Jive!

A Rainy Day, del seu LP The Earth, vessant Heavenly Voices

Discover Jack Or Jive!

A New Beginning, del seu LP The Earth, la primera peça que mai vaig escoltar d'ells...encar em posa la pell de gallina...pugeu el volum i tanqueu els ulls.

Discover Jack Or Jive!

Escobros de un triumfo

Aquí la foto es mereix el comentari. Aquesta fàbrica decrèpita sempre me la miro quan hi passo amb la família -i és cada cap de setmana-; un panorama desolador, ple de matissos i segurament amb històries i misèries.

Al final aquest passat cap de setmana em vaig escapar un moment per fer-hi unes fotos. El cèl ple de núvols feia que la llum fos bona, tot i que l'horari -era migdia- no és mai el millor per la fotografia. Jo equipat amb els trastos cap allà, aparco el cotxe i em poso a la feina. Estava engrescat quan sento un cotxe que passa de llarg i torna enrera, no l'hi faig cas fins que sento "Escolit, qui és vostè?", jo extranyat vaig contestar que perquè s'em feia la pregunta. Resulta que la bona dona -era aixó- era la propietària i volia saber si feia fotos per alguna causa concreta...va costar fer-li entendre que només volia copsar la bellesa decrèpita del lloc. Encara veig la seva cara entre confusa i enfadada...no ho entenia. "Tan de bó vingués una ventada i la fes desaparèixer del tot...". Resulta que han tingut mil problemes amb la gent que hi entra per estar-s'hi o per trastejar. És un lloc certament perillós i si algú s'hi fa mal ells poden ésser els responsables...al final jo vaig acabar la sessió tranquil.

El lloc té molta història, fàbrica de calça primer i de ciment després, fa moltes dècades que està tancada. Un lloc trist, solitari, decrèpit i certament tenebrós de nits...però amb molt d'encant.

Aquesta foto té per títol "Escombros de un triumfo" perquè segur que la fàbrica va generar riquesa i bons moments però ara no és més que un fantasma del passat. Un títol que és certament molt aplicable a massa indústries, comerços i autònoms que han d'abandonar l'activitat en aquests moments de crisi...massa triomfs ràpids, massa enriquiment ràpid, massa promeses polítiques, massa bancs amb beneficis mil.lionaris.

La canço que dóna motiu al tema i a la foto és dels clàssics Décima Víctima, una banda hereva sens dubte dels amics Joy Division i que va representar la millor cara del afterpunk autèntic espanyol. Els Décima Víctima eren grisos, estaven sempre enfadats i eren tan tímids que els seus concerts van ser escassos. Representen certament un grup molt autèntic dels primers vuitanta...en total contrast amb els mítes de l'epoca, Parálisis Permanente. Aquests han sigut molt més famosos, sobretot perque el seu cantant Eduardo Benavente va morir jove -20 anys, el 1983- complint el lema punk "viu depressa, mor jove"...els Parálisis m'agraden i molt però cal reconèixer que també van xucar molt, massa de l'estètica i la "pose" de moda. Sortine als concerts amb estètica gòtica, fum, intros espectrals, decorats tènebrosos (famosa es la corda de penjat al mig de l'escenari)...Els Décima no eren així, i certament no sonen gens punk, possiblement gens actuals, però aixó és el que m'agrada, eren autèntics. Vivien i tocaven d'esquena al públic i així els va anar...però a mi m'encanten.

Escombros de un triufo, Décima Víctima



Si els voleu veure, aquí un vídeo, mala qualitat però document d'època...

Qui s'hi apunta? Paris, Dimecres 29 d'Abril

Finalment tornen...sembla impossible.


No se com sonaran ara però estic seriament pensant anar a Paris a la Locomotive a veurel's...algu s'hi apunta? Vueling to vols barats fins Orly que és l'aeroport més convenient, i la Locomotive està molt cèntrica...tan com just al Moulin Rouge o sigui que lloc emblemàtic...estic per fer una reserva!

Què us semblaria començar un concert amb aquesta peça! Cadavre exquis, Litle Nemo, LP Turquoise Fields 1990



O potser amb aquesta? New Flood, Little Nemo, LP Sounds in the Attic 1990

I'm Jim Fannin and I train champions

Ara mateix he deixat un comentari al blog d'en Jordi Fradera (J), The Pantagruel Assasins (bon nom oi?) sobre una apreciació que ha fet sobre bloquejar-se a escoltar música determinada. I ja n'hem parlat algun atre cop aquí...escolteu el que us agradi, no us apliqueu autocensura! però sigueu curiosos per Deú! pot quelcom de les ràdio fórmules agradar-vos, doncs sí, però també sigueu curiosos, busqueu grups nous, poseu el random al vostre ipod, graveu-vos tot el que us deixin, la música és infinita i terapèutica.

He esta 5 dies en una reunió d'empresa a Tenerife (que bé direu!), 540 persones de tot el món, molts jefes, moltes reunions, molta tensió i també molt riure. Vaig ballar com un boig a melodies tan cutres que fan riure (Baltimora, Tarzan Boy!!!)...però vam riure...El que vull dir però és que ens van portar un d'aquests predicadors moderns, un "xarlatan" que es dedica a motivar grups de vendes...algunes coses obvies, altres massa americanes, i una cosa que em va fer somriure "la música és vital per tenir bon humor, ser feliç i tenir èxit". I aixó a mi us juro m'ha servit, serveis, i em servirà. I'm a Champion guys!

Pensant en coses que m'agraden molt musicalment, m'he adonat que no hem parlat encara dels Clan of Xymox. A finals dels vuitanta, primers dels noranta em van obsessionar molt. Ja no existien realment però els seus dos discs per 4AD, Clan of Xymox de 1985 y Medusa de 1986 son dos icones del tecno-pop gòtic. Juntament amb el disc de Pieter Nooten i Michael Brook, Sleeps with the fishes de 1987, formen una trilogia sagrada per mi. Paisatges foscos, melodies perfectes i moltes cançons per ballar, algua casi EBM, per ballar a les fosques una nit sense lluna.



Qui eren Clan of Xymox? els que m'agraden es van formar el 1983 a Amsterdam amb Roony Moorings a la veu i Pieter Nooten composant, aviat van cridar l'atenció de Ivo Watts quan va rebre una demo de la banda. Van signar per 4AD el 1985 i hi van estar fins el 1988 quan van buscar ajuts multinacionals reduïnt el seu nom a Xymox i perdent gairebé tot l'encant...A la meitat dels 90 van tornar, amb Roony Moorings i sense Pieter, cosa que va traduir-se en una banda de gòtic industrial i electrònic sense massa interés, gairebé vulgars. Conserven algun bon toc, i no he pogut obviar-los en directe en un parell d'ocasions però no m'agraden gaire aqueste parades de monstres als concerts...què hi farem. Per cert encara toquen, a la seva web teniu tots els detalls.

El que sí és cert és que la trilogia sagrada no té desperdici i us juro que sonen, sonen i sonen en el meu ipod...ara mateix les seves demos del 1985!

Unes pinzellades,

la part més EBM, Stranger (remix) maxi del 1985



la seva millor canço, pop fosc perfecte, Back Door del disc Medusa de 1987



la primera cançó que els vaig sentir, com no a Pujant l'escala mecànica de baixada, serie el 1988-89...Louise, també del seu disc Medusa de 1987

És científicament demostrable l'existència de Déu?

Ara si que ja fem riure, o no. A mi sí que em va fer somriure la campanya dels ateus anglesos a Anglaterra, un grup molt organitzat que transmet un missatge en una cultura on la religió no està ni molt menys tan ficada en la vida cultura-política com aquí.

Però no m'agrada com sempre que el tema es converteixi en una guerra entre les dues Espanyes -o com vulgueu dir-li- en aquest pais. Avui sembla que s'està imprimint aquest missatge en català pels autobusos de Barcelona, però acabo de veure a les notícies que a Madrid ja estan contraatacant amb un missatge que sí que Déu existeix. Mara meva, perquè la gent es pren les coses tan seriosament.



Certament des d'una visió científica -mmm, aixó sóc o si més no vaig ser!- un missatge com ara "Déu probablement no existeix" és més que racional i probablement correcte, però culturalment és més complicat. Deixem-ho en que soc racional doncs.

Musicalment no crec que recordi cap grup que m'agradi -apart dels infumables U2- que tingui tirada cristiana, el que sí que he esoltat és molt música pagana...des dels clàssics neofolk o darkfolk com Nurse with Wound, Current 93 o Death in June, fins als clàssics del rock gothich, i potser màxims exponents del anti-cristinisme "Christian Death". Podeu llegir la seva llarga i complexa història aquí, aquí i sobretot una biografia extensiva en anglès aquí http://en.wikipedia.org/wiki/Christian_Death.

Com exemple un parell de clàssics de la banda, que ha tingut múltiples formacions i molts estils des del rock post punk al goth-pop fins a les foscors més experimentals.

Romeo's Distress...fenomenals als seus inicis...



When I was bed...suggerents al clímax de la seva carrera




Church of no Return...el seu costat més comercial



Salut

Harold and Joe (o com canvien les coses)

Qui són?

doncs no ho sé, ningú suposo o algú potser. És només un títol estúpid d'una gran cançó dels venerats The Cure. Com canvien les coses...

Vull dir aixó, que les coses canvien. Sempre ha passat, generació rera generació. El que passa darrerament és que tinc la sensació que els canvis son cada cop més ràpids. Fa 100 anys pensaven el mateix? s'aproxima la quarentena? els nens creixen? segurament que sí, però com exemple un botó.

Avui venia escoltant aquesta cançó al cotxe hi he recordat que em va suposar un esforç important trobar-la, identificar-la i comprar-la a principis dels anys noranta. No hi havia internet amics!

Avui en dia si escoltes una cançó en qualsevol lloc en poques mil.lèssimes de segon saps quina és, de qui és i segurament ja la tens al mòbil, iPhone, iPod o similar. De fet no cal ni saber el nom de la cançó ni el grup si teniu certes nocions de la llengua en que canten. Google, Goear, Deezer, Itunes, Lastfm o el lloc web que sigui us farà la feina.

Però tornem als amics Harold & Joe. Aquests personatges donavent títol a una peça que van editar els The Cure al 1990 com cara b del seu senzill Never Enough. Aquest el van gravar bàsicament per afegir un xic de contingut al no gaire re-eixit LP de mescle Mixed UP -excepció A Forest tree mix, però no cal ser un fletxa-..Never Enough per cert mai m'agradat però el Harold Joe ja s'ha convertit en una de les meve icones dels The Cure. Què hi farem, per mi una delícia.