No me la puc treure del cap...

Com les cançons enganxoses dels anuncis, com la família quan sóc fora, com aquell 100-500mm VR que Nikon encara ha de treure al mercat, com la primera olor de primavera al Març, com la primera olor d'estiu al Juny...moltes coses ens ronden al cap.

De fet s'estima que tenim cada dia uns 70.000 pensaments, wow! quants són productius, útils, quants inútils...bé segurament útils per a la nostra salut mental.

I a mí, com molta gent, em passa que hi ha cançons que no me les put treure del cap. Ara mateix no paro de tenir al cap la canço R.U.N. dels suecs The Mary Onettes.

R.U.N. de l'EP Lost (2006)


Aquesta banda sueca formada al 2000 és tota una declaració d'amor als meus estimats Echo and the Bunnymen i The Cure o sigui que ja d'entrada, només per la seva descripció ja em tenen el cor robat. A més si els seus temes m'encaixen, millor que millor. No han estat trencador, tenen un so previsible i han estat afavorits per la pujada els darrers anys del "revival" afterpunk liderat per Interpol, Franz Ferdinad o Editors (un moviment per cert de capa caiguda segons els moviments més "cool" de l'indústria musical).

Tenen una discografia correcta, amb un albm al 2007 anomenat Lost amb grans temes èpics seguint al senyor MacCulloch i un de nou l'any passat anomenat Islands més en la lína fat-Bob. No m'extendré en la seva biografia/discografía que podeu aprofondir aquí.

aquí els dos temes més visibles extrets de Lost (2007), dos temes èpics, força comercials, tristos i delicats, perfectes pels llargs hiverns nórdics i també per les passejades asolellades de l'hivern empordanés...

Lost



Pleasure songs

Estelada al cèl: un dels temes del 2009, que seguirà el 2010 i segurament per molts anys

 

No se què passaria amb l'autodeterminació de Catalunya, altres ja escriuen i escriuran rius de tinta (sic) sobre el tema. El més interessant és que un dia lluminós de Desembre el cèl em va presentar aquesta bonica estelada...i per un que pren unes bones dessenes d'avions cada any, una imatge molt interessant.

Bon 2010 a tothom!

Pensaments d'altura (o revisió de les amèriques)

No sé, potser no els conec prou, potser només he raspallat una mica per sobre el pais. Continuo pensant que els EEUU són un pais extrany, bé, de fet no em saqmble un pais com qualsevol d'Europa. Soc ruc, certament no és Europa!

Principalment vull referir-me a que tot sembla fals, però alhora sincer; tot sembla superficial, però els amics es deleixen per tú. Ja no vull dir la família. No sé, tota aquesta atenció em sembla un xic superficial, prefabricada. És com si fos imprescindible tenir un comprotament correcte. sí , és aixó, cal que siguis correcte: treballa molt, sigués molt ambiciós, tingues un xi de por al desconegut genèric i sobretot, sobretot, gasta pels descosits.

Tot aixó ho vaig escriure fa uns dies, sobrevolant el Midwest americà tornant cap a casa i llegint del darrer llibre d'en Wallander i escoltant...bé escoltant molt música improbable i boja com sempre.

El que no sabía quan escrivia aixó era que arribaria tard a Newark i perdria la conexió cap a Barcelona...perdent un altre dia de viatge! Yahoo!

Durant aquest vol vaig intentar fe un top 10 del moment, que com sabeu és sempre una instantània musical. En cap cas és una selecció final, sempre és la del moment.

Sense ordre particular!

1.-The Mary Onettes -R.U.N



2.-Nouvelle Vague - Marian



3.-Trembling Blue Stars - The Coldest Sky



4.-Throwing Muses- Graffiti



5.-The Cure- The Perfect Girl



6.-Mary Goes Round- Clouds and Clouds



7.-Electric Presidents - Insomnia



8.-The Radio Department- Pulling our weight



9.-The Field- The more that I do



10.- 1 AM - 1000 Beats



Aquesta per acabar l'any, ballant a les fosques amb els flaixos a tota pastilla

......

We are the world, we are the children

Vaja un títol més cutre, segurament. Però és el primer de tot que m'ha passat pel cap ara que em poso a escriure una mica sobre aquests dies.

Fa tres dies que torno a ser a San Francisco, demà a veure els Orlando Magic a Auckland...uhh...no soc ni seré mai un fan del basket NBA a la tele pero collins aixó d'anar a verure'n un live serà la òst**. Per cer tinc tota l'artilleria fotogràfica amb mi per commemorar el dia i per masscrar el flickr...sé que és possible que res valgui molt la pena artísticament però segur que alguna cosa caurà.

Pot més a dir de moment, jet-lag, fred en general, feina, bons companys i sobretot olors especials. Sí nois i noies, Amèrica fa una olor especial. Ni bona, ni dolenta, però típica. He pensat que pot ser algun compost especial que posen a la gasolina? no ho sé, però els cotxes com sabeu són aquí la vida.

Estic en un hotel a uns 10 minuts a peu del campus (aquí en diuen així a tot el complex de l'empresa), i tothom va amb cotxe. Fins i tot els meus companys europeus i viatjats lloguen el seu cotxet. Jo soc el rar. M'agrada llevar-me aviat i caminar entre la fred i la boira matinera. Els conductors miren extranyats, si vull creur la carretera per on no toca, s'aturen a metres de distància. Què fa un paio caminant per la vorera d'aquesta ciutat del suburbi de SFO? Despesa enegètica desmesurada.

Després, com no, tothom aquí compra menjar orgànica ("de la pagesa" com ens dirien aquí), recicla, "pensa en verd", és solidari...però viu tancat en la seva closca energèticament fatal. Com diuen aquí alguns, viuen en cases de paper on la fred i el calor s'escapen per tot arreu...ai senyor.

Com que no trovo res que qualli musicalment us deixo uns americans que em van deixar (i em deixen encara) amb la pell de gallina...The Crystal Stillts

Democràcies

Ai minyons, no hi ha més deliciós que trobar-te l'inesperat...i sens dubte la música ha experimentat un canvi tan brutal en els darrers anys que qualsevol cosa es possible.

Fa unes setmanes vaig anar a Marsella per reunir-nos amb l'equip que lidera en Roland . L'hotel davant del mar em va oferir paisatege fabulós. Cèl trencat pel mistral (tramontana), núvols de guerra i fred. La foto d'avui és d'aquell dia. Com a comentari dir-vos que just després de fer-la una bonica onada en va deixar xop a mi i a la càmara! Vaig córrer com un esperitat per canviar-me de camisa, però sobretot per aixugar bé amb aigua dolça la Lumix LX3.

Però perquè democràcies, direu? doncs perquè la música ha arrivat a tothom, en tots moments i sense manera de parar-se. Durant aquell viatge vaig llegir el toxto del 25 anniversari de Rockdelux, que conté força bons articles sobre l'evolució de la indústria musical als darrers anys. Algunes entrevistes a gent de discogràfique és realment brutal...un negoci que ven el 75% que fa 10 anys en un mercat on més i més gent usa el producte és un desastre absolut.

El tema és que a l'hotel tenien un fil musical constant i vaig sentir una varietat eclèctica de música, des de bossanova indefinida, a temes chill de Air, clàssics de Bowie i fins i tot diverses vegades al llarg de 2 dies...Atmosphere de Joy Divison! Coll**s, que vaig descrobrir-los fa ja 20 anys em semblava que era el paio més raret del meu petit món per escoltar una música tan trista i decaden. I ara en un hotelet de 4 estrelles davant del mediterrani, en una reunió professional m'els trobo.



I aixó no és tot, una altre exemple -que ha motivat aquest escrit-, va ser fa uns dies. En arribar la Blanca de la feina vam anar amb els nens a comprar pijames d'hivern (sí, ja fa fred)...a la botiga de roba tenien a tot drap el darrer disc dels Editors. Uns dels hereus de Joy Division...certament sorprenent. Bricks and mortar, imprescindibles per construir parets musicals (sic)

Cornuts i pagant el beure

Ahir em vaig emprenyar de debó. Vaig anar amb l'Albert a visitar un client a Tarragona al matí, d'anada per l'autopista va ploure tota l'estona però era una pluja constant i continguda.

A la tornada, cap la 1 del migdia, era com si caiguessin galledes d'aigua sobre el cotxe...i l'autopista es va fer impracticable! feia molt temps que no m'estressava tant al volant, agafant-lo fort evitant l'aquaplanning , i sobretot anant a 80 km/h com a màxim. El paio del Mercedes Classe E no va tenir tanta sort i es va empotrar contra la tanca central...provocant que arrivés a casa a les 15:00 h. Espero que estigui bé.

El més escandalós és que aixó no és culpa de la pluja, no, és culpa http://lesnitsenblancinegre.blogspot.com/del patètic asfaltat i del horrorós drenatge de l'autopista. En cert trams d'asflat nou, tot drena bé pero en la majoria s'embassa, generant cortines que fan invisible el cotxe de davant i provoquen els bassals que poden causar terribles accidents. Com sempre però vam pagar religiosament...és solucionable aixó?

Obviament que sí, i la meva indignació va creixer més perquè just el dia abans vaig fer un viatge llampec a Paris i també va ploure tot el dia. En els dos viatges des d'Orly a la oficina (a part del taxistat maleducat del viatge de tornada), van ser en una autopista amb molta pluja i us juro que no es feia ni una bassa, cap problema. Som i serem un pais cutre nois.

Apa doncs, uns cyberpunks per les emprenyades...el clàssic Mosco-Idaho -1985- dels Cassandra Complex, aquí la web oficial. No us confongeu, el líder de la banda Rodney Orpheous és un orador, escriptor i consultor de teconologia musical d'alt nivell...fa gràcia veure'l dalt de l'escenari amb la veu de catacumba, i alhora pensar que presenta davant executius de multinacionals. Uhh.



i si no en tenim prou amb els Cassandra, en el mateix cassette pirata comprat fa vint anys a les fires de Girona i havia aquesta meravalla dels altres anarco-punkies, Flux of Pink Indians amb el seu Tube Disaster. La millor cançó punk mai feta! corria 1918

Sense ni voler-ho, ni volar-ho

Fa uns dies vaig rebre un correu del grup Costa Brava-Pirineu del Facebook, em deien que era guanyador del seu concurs de Setembre (bé, un dels cinc). De fet ni recordava el concurs, de fet no vaig presentar-m'hi a consciència. Només vaig penjar la foto adjunta al seu grup de Flickr, i entre les més boniques enviades abans del 14 de Setembre m'han escollit. És aquests sèrie feta l'estiu de 2008 a l'Estany de Banyoles, uns nens van estar saltant i vaig poder fer unes ràfegues que vaig ajuntar amb el Photoshop.

El premiés un salt amb paracaigudes a l'aeròdrom d'Empuriabrava...glups! em sembla que sense voler-ho no volaré...Tinc una mica de respecte a les alçades (que no als avions...). El primer cop que vaig pujar a la torre Eiffel a París em vaig aprendre de memòria tots els cartells que hi ha al voltant de la part central i que expliquen la seva construcció. Tot dit amb aixó.

El més interessant, apart del premi, són les crítiques més o menys constructives a la foto guanyadora. Certament la foto ere en teoria de la Costa Brava-Pirienu...i de moment el Pla de l'Estany no és ni pre-Pirineu. Bona aquesta! De totes maneres hi ha qui es decanta cap a la crítica de "massa Photoshop" i he vist que és un tema recurrent.

Ho sento, no m'agraden els puristes. Crec que considerar que la fotografia no ha de ésser retocada és una fal.làcia total. Primer de tot implica desconèixer que els sensors de les càmeres digital o tene el rang dinàmic de les pel.lícules analògique ni molt menys que l'ull humà. Esperem que ho arreglin però avui en dia si algú vol copsar el que veu amb la vista, li calen tres exposicions diferents i un gran treball de Photoshop. O bé ser un artiste amb els filtres de densitat ND en cas que fotografia de paisatge (amb horitzó recte...), i segurament treballa les il.luminacions el el dit "laboratori digital (digital darkroom)", és a dir PC, Lightroom i bon monitor. LLargues hores de debat aquí...per aixó estem.

I com que avui anem de pol.lèmiques, avui posaré aquelles cançons que la Blanca no enten com em poden agradar. Un comentari afalagador perquè jo interpreto que vol dir "t'agrada tanta bona música que no entec com aquests freaks t'agraden". Doncs no hi ha res a fer, és com la manipulació de fotos, si us desperta una emoció, beneïda sigui! no mireu endarrera.

Los Inoxidables, "Angel Miguel", del únic disc "Azul" bons nois de Salamanca sense èxit musical però que em van obsessionar força. Unes guitarres captivadores. Aquí podeu escoltar-ne alguna altre coseta com are la màgica "Times of war and love"

i per aprofondir i sorprendre La Frontera "He recorrido miles de millas ahí donde se esonde el sol hay un lugar en la Frontera donde una vez fui perdedor!"..el tema que els dona nom, un clàssic de la meva sel.lecció vuitantera espanyola.

Retrobament (o Otras Voces, o Silencio del Dolor)

Anava a començar amb un "No hi ha res que més m'agradi..." però no ho faré, de fet hi ha moltes coses que m'agraden, però sí és cert que una de les més excitants darrerament és trobar-te de sobte, sense voler-ho amb un record de fa anys. Ara que estam de ple en la mitjana edat encara em sorprenen espurnes, sensacions que fa 15 o 20 anys em van torbar.

Com no, parlarem de música i aquí ve el tema. L'interés per la música com ja sabeu va començar cap el 1986, però quan realment em va agafar fort va ser entre 1989 i 1994 jo diria.

Aquells dies, com ja he repetit aquí, no existia internet, no tenia de reproductor de CDs i per suposat somiar amb MP3 era cosa de autors de ciència ficció. A Girona només hi havia Discos Coll i Musical Eiximenis, botigues molt honorables, però que em donaven molt poc de si. El que era possible però era comprar per catàleg. Primer fou Discoplay (ei ho recordeu!), com tot és possible ara aquí hi trobareu un arxiu de les portades del seu mític catàleg.

Però tampoc Discoplay era suficient. Cap el 1990 d'alguna manera em vaig assebentar d'uns altres que venen per correu, nom que em va colpejar. Músicas de Régimen, a Manresa, especialitzats en músia punk, garatge, after-punk i gòtic. També tenien una discogràfica molt casolana anomenada Grabaciones Góticas (sic). El seu artífex, Artur Rios té segurament la banda gótica de més recorregut del panorma espanyol, Los Humillados. Un altre dia en parlarem...

Com he dit, no recordo com els vaig conèixer pero el seus catàlegs i butlletins es van convertir en lectura fervorosa, wow! vaig conèixer tantes bandes llegint els seus catàlegs. Eren terriblement extensos. Obviament el millor era comprar coses allà.

Una anèctoca em recorda com anaven les coses aquells temps. El meu capital provenia el 1990 de treballar als estius pel Dept de Medi Ambient, bons calerons, que calia invertir bé en música. Clarament no era el destí que a casa esperaven d'aquelles pesetes i per tant entrar a casa amb un paquet de discos era discussió segura i algun mal rotllet. Solució màgica, enviar-ho a casa d'algun amic, però clar tots tenien problemes similars. Ah! hi havien els col.legues de Universitat que tenien piset! Així va ser com un dia vaig fer un "pedido" mític on van caure els Clan of Xymox, Cocteau Twins, Dead Can Dance i d'altres...fins i tot una amiga es va demanar una caixa de senzills de Sugarcubes, Wow! Recordo l'excitació de recollir el paquet amb el contingut màgic...ahhh. El curiós és que la meva col.lecció de vinils augmentava misteriosament a casa. Jo em pensava que els pares no s'en adonaven. Quina il.usió...

Tornem però a les emocions diaries. Què m'ha fet recordar tot aixó? Doncs un bloc realment fabulós: La nueva ola de los ochenta. Un lloc que compila gravacions rares de grups dels vuitanta, la majoria senzills (7") o maxis (12"), totalment descatalogats i impossibles d'aconseguir.

Entre aquests, l'altre dia vaig trobar (re-trobar) un mític EP dels Manresans "Otras Voces". Wow...el tinc, perdut en alguna estanteria, però el tinc. I el vaig gastar de tan posar-lo al toca discos...de cop he recordat Flores Negras, Hombre Vulgar, Soledad i sobretot Silencio del Dolor. Per Déu!!!

Els "Otras Voces" tenen aquest só afterpunk britànic, en la linia del pop de guitarres dels Chameleons o The Sound, amb tints èpics The Mission i amb influències clares de parts més fosques dels The Cure o Joy Division. De fet Otras Voces no és més que Other Voices, el mític tema que els The Cure van incloure en el seu disc Faith de 1981. No han parat de sonar al Ipod des de fa uns dies...si voleu escolar-los us deixo la meva preferida, però aquí otras vocespodeu prendre les 4 cançons.

Otras Voces, Silencio del Dolor, Soledad EP, Grabaciones Góticas, Manresa 1989



La foto de portada és feta el dia de la Mercè 2009 en honor a aquesta cançó...

Melancolia freda, o no?

Després de la tranquilitat estival, tornem a la rutines de tardor, que flueixen cap l'hivern. Aixó de fluir és un dir, perquè aquest dimarts passat a Estocolm feia un fred que pelava...després a Amsterdam també feia fred...i ahir a Frankfurt també en feia. Vaig deixar Barcelona a 25ºC i la trovo a 15ºC.

La fred, tal com es diu a Girona, és un estimulant de la creació musical. La música freda ha estat un estímul gran per mi. Ja ho sabeu, portem ja un bon temps parlant de música, sabeu quin és l'estil que encaixa amb blancinegre. Tot i aixó no sempre la música trista ha de ser freda, els amics de la Coldwave francesa ho eren, però d'altres com els Galaxie 500 i els seus succesors Damon and Naomi no tant.

Amb Damon and Naomi em volia quedar. Després de la desfeta dels mítics Galaxie 500 el 1991, dos dels components Damon Krukowski i Naomi Yang van proposarse condensar la seva part més melodica en una nova banda, creant simplement una grup amb els seus dos noms.

El primer LP fou aquest deliciós "More Sad Hits" editat el 1992. Aquest disc conté una col.lecció de peces precioses, tristes i delicades que son realment perfectes pels tems hivernals. Sense fredor fosca, per escoltar davant la llar de foc amb un bon llibre, un bon vi i bona companyia.

Laika, del seu primer treball "More Sad Hits", wow, quin títol no? val la pena la portada tipus "Verge Maria"!




No vull fer un repàs exhaustiu a la seva carrera, només mostrar algunes de les perles musicals que ens han reservat durant aquests 17 anys de carrera. El millor que podeu fer es anar a iTunes o a la vostra botiga preferida i buscar una sel.lecció...aquí una mostra d'algunes delicies dels Damon and Naomi.

La seva versió del clàssic de Tim Buckley, "Song to the Siren", que feu famós This Mortal Coil amb la veu de Liz Fraser



Un pas cap al shoegaze amb aquest "Memories"

Els diumenges al matí....

I remember when I was young feeling sick on Sunday morning...

Recordo quan era jove i em trovaba fatal els diumenges al matí...



Els diumenge al matí han canviat tant en la meva vida, llocs diferents, llits diferents, ara no hi ha matinada perquè hi ha mainada (sic). Avui seré breu, que el temps apremia. Per il.lustrar el tema us he posat un gran clàssic, un tema perfecte segurament dels The Bolshoi. Aquí i aquí en podeu llegir més si voleu...

Però el que volia avui era posar un parell de blocs que em miro amb frequència i que son un xic pol.èmics.

Tecnologia obsoleta, un fantàstic bloc sobre idees, instruments, tècniques, aparells, etc obsolets...amb brillants articles sobre tecnologies del tombant del segle XIX i XX -que em fascinent- i també algunes notícies més actuals com aquest article sobre el virus de la grip A, no us ho perdeu, tan impactant com visual...el de sempre els que tenim sort de estar al països rics sempre patint més que la majoria.

Pagines de Meteo, des de Cerdanyola aquest company sempre escriu de manera molt sèria sobre el temps i la meteorologia, amb una fixació especial en donar llum sobre totes les informacions sobre el canvi climàtic...SABEU QUE ELS DARRES 12 ANYS LA TEMPERATURA A CASA NOSTRA A DISMINUÏT. Aneu amb molt compte amb el canvi climàtic, es pot convertir en religió com l'ecologia, el capitalisme o qualsevol tendència...