Pensaments d'altura (o revisió de les amèriques)

No sé, potser no els conec prou, potser només he raspallat una mica per sobre el pais. Continuo pensant que els EEUU són un pais extrany, bé, de fet no em saqmble un pais com qualsevol d'Europa. Soc ruc, certament no és Europa!

Principalment vull referir-me a que tot sembla fals, però alhora sincer; tot sembla superficial, però els amics es deleixen per tú. Ja no vull dir la família. No sé, tota aquesta atenció em sembla un xic superficial, prefabricada. És com si fos imprescindible tenir un comprotament correcte. sí , és aixó, cal que siguis correcte: treballa molt, sigués molt ambiciós, tingues un xi de por al desconegut genèric i sobretot, sobretot, gasta pels descosits.

Tot aixó ho vaig escriure fa uns dies, sobrevolant el Midwest americà tornant cap a casa i llegint del darrer llibre d'en Wallander i escoltant...bé escoltant molt música improbable i boja com sempre.

El que no sabía quan escrivia aixó era que arribaria tard a Newark i perdria la conexió cap a Barcelona...perdent un altre dia de viatge! Yahoo!

Durant aquest vol vaig intentar fe un top 10 del moment, que com sabeu és sempre una instantània musical. En cap cas és una selecció final, sempre és la del moment.

Sense ordre particular!

1.-The Mary Onettes -R.U.N



2.-Nouvelle Vague - Marian



3.-Trembling Blue Stars - The Coldest Sky



4.-Throwing Muses- Graffiti



5.-The Cure- The Perfect Girl



6.-Mary Goes Round- Clouds and Clouds



7.-Electric Presidents - Insomnia



8.-The Radio Department- Pulling our weight



9.-The Field- The more that I do



10.- 1 AM - 1000 Beats



Aquesta per acabar l'any, ballant a les fosques amb els flaixos a tota pastilla

......

We are the world, we are the children

Vaja un títol més cutre, segurament. Però és el primer de tot que m'ha passat pel cap ara que em poso a escriure una mica sobre aquests dies.

Fa tres dies que torno a ser a San Francisco, demà a veure els Orlando Magic a Auckland...uhh...no soc ni seré mai un fan del basket NBA a la tele pero collins aixó d'anar a verure'n un live serà la òst**. Per cer tinc tota l'artilleria fotogràfica amb mi per commemorar el dia i per masscrar el flickr...sé que és possible que res valgui molt la pena artísticament però segur que alguna cosa caurà.

Pot més a dir de moment, jet-lag, fred en general, feina, bons companys i sobretot olors especials. Sí nois i noies, Amèrica fa una olor especial. Ni bona, ni dolenta, però típica. He pensat que pot ser algun compost especial que posen a la gasolina? no ho sé, però els cotxes com sabeu són aquí la vida.

Estic en un hotel a uns 10 minuts a peu del campus (aquí en diuen així a tot el complex de l'empresa), i tothom va amb cotxe. Fins i tot els meus companys europeus i viatjats lloguen el seu cotxet. Jo soc el rar. M'agrada llevar-me aviat i caminar entre la fred i la boira matinera. Els conductors miren extranyats, si vull creur la carretera per on no toca, s'aturen a metres de distància. Què fa un paio caminant per la vorera d'aquesta ciutat del suburbi de SFO? Despesa enegètica desmesurada.

Després, com no, tothom aquí compra menjar orgànica ("de la pagesa" com ens dirien aquí), recicla, "pensa en verd", és solidari...però viu tancat en la seva closca energèticament fatal. Com diuen aquí alguns, viuen en cases de paper on la fred i el calor s'escapen per tot arreu...ai senyor.

Com que no trovo res que qualli musicalment us deixo uns americans que em van deixar (i em deixen encara) amb la pell de gallina...The Crystal Stillts

Democràcies

Ai minyons, no hi ha més deliciós que trobar-te l'inesperat...i sens dubte la música ha experimentat un canvi tan brutal en els darrers anys que qualsevol cosa es possible.

Fa unes setmanes vaig anar a Marsella per reunir-nos amb l'equip que lidera en Roland . L'hotel davant del mar em va oferir paisatege fabulós. Cèl trencat pel mistral (tramontana), núvols de guerra i fred. La foto d'avui és d'aquell dia. Com a comentari dir-vos que just després de fer-la una bonica onada en va deixar xop a mi i a la càmara! Vaig córrer com un esperitat per canviar-me de camisa, però sobretot per aixugar bé amb aigua dolça la Lumix LX3.

Però perquè democràcies, direu? doncs perquè la música ha arrivat a tothom, en tots moments i sense manera de parar-se. Durant aquell viatge vaig llegir el toxto del 25 anniversari de Rockdelux, que conté força bons articles sobre l'evolució de la indústria musical als darrers anys. Algunes entrevistes a gent de discogràfique és realment brutal...un negoci que ven el 75% que fa 10 anys en un mercat on més i més gent usa el producte és un desastre absolut.

El tema és que a l'hotel tenien un fil musical constant i vaig sentir una varietat eclèctica de música, des de bossanova indefinida, a temes chill de Air, clàssics de Bowie i fins i tot diverses vegades al llarg de 2 dies...Atmosphere de Joy Divison! Coll**s, que vaig descrobrir-los fa ja 20 anys em semblava que era el paio més raret del meu petit món per escoltar una música tan trista i decaden. I ara en un hotelet de 4 estrelles davant del mediterrani, en una reunió professional m'els trobo.



I aixó no és tot, una altre exemple -que ha motivat aquest escrit-, va ser fa uns dies. En arribar la Blanca de la feina vam anar amb els nens a comprar pijames d'hivern (sí, ja fa fred)...a la botiga de roba tenien a tot drap el darrer disc dels Editors. Uns dels hereus de Joy Division...certament sorprenent. Bricks and mortar, imprescindibles per construir parets musicals (sic)

Cornuts i pagant el beure

Ahir em vaig emprenyar de debó. Vaig anar amb l'Albert a visitar un client a Tarragona al matí, d'anada per l'autopista va ploure tota l'estona però era una pluja constant i continguda.

A la tornada, cap la 1 del migdia, era com si caiguessin galledes d'aigua sobre el cotxe...i l'autopista es va fer impracticable! feia molt temps que no m'estressava tant al volant, agafant-lo fort evitant l'aquaplanning , i sobretot anant a 80 km/h com a màxim. El paio del Mercedes Classe E no va tenir tanta sort i es va empotrar contra la tanca central...provocant que arrivés a casa a les 15:00 h. Espero que estigui bé.

El més escandalós és que aixó no és culpa de la pluja, no, és culpa http://lesnitsenblancinegre.blogspot.com/del patètic asfaltat i del horrorós drenatge de l'autopista. En cert trams d'asflat nou, tot drena bé pero en la majoria s'embassa, generant cortines que fan invisible el cotxe de davant i provoquen els bassals que poden causar terribles accidents. Com sempre però vam pagar religiosament...és solucionable aixó?

Obviament que sí, i la meva indignació va creixer més perquè just el dia abans vaig fer un viatge llampec a Paris i també va ploure tot el dia. En els dos viatges des d'Orly a la oficina (a part del taxistat maleducat del viatge de tornada), van ser en una autopista amb molta pluja i us juro que no es feia ni una bassa, cap problema. Som i serem un pais cutre nois.

Apa doncs, uns cyberpunks per les emprenyades...el clàssic Mosco-Idaho -1985- dels Cassandra Complex, aquí la web oficial. No us confongeu, el líder de la banda Rodney Orpheous és un orador, escriptor i consultor de teconologia musical d'alt nivell...fa gràcia veure'l dalt de l'escenari amb la veu de catacumba, i alhora pensar que presenta davant executius de multinacionals. Uhh.



i si no en tenim prou amb els Cassandra, en el mateix cassette pirata comprat fa vint anys a les fires de Girona i havia aquesta meravalla dels altres anarco-punkies, Flux of Pink Indians amb el seu Tube Disaster. La millor cançó punk mai feta! corria 1918

Sense ni voler-ho, ni volar-ho

Fa uns dies vaig rebre un correu del grup Costa Brava-Pirineu del Facebook, em deien que era guanyador del seu concurs de Setembre (bé, un dels cinc). De fet ni recordava el concurs, de fet no vaig presentar-m'hi a consciència. Només vaig penjar la foto adjunta al seu grup de Flickr, i entre les més boniques enviades abans del 14 de Setembre m'han escollit. És aquests sèrie feta l'estiu de 2008 a l'Estany de Banyoles, uns nens van estar saltant i vaig poder fer unes ràfegues que vaig ajuntar amb el Photoshop.

El premiés un salt amb paracaigudes a l'aeròdrom d'Empuriabrava...glups! em sembla que sense voler-ho no volaré...Tinc una mica de respecte a les alçades (que no als avions...). El primer cop que vaig pujar a la torre Eiffel a París em vaig aprendre de memòria tots els cartells que hi ha al voltant de la part central i que expliquen la seva construcció. Tot dit amb aixó.

El més interessant, apart del premi, són les crítiques més o menys constructives a la foto guanyadora. Certament la foto ere en teoria de la Costa Brava-Pirienu...i de moment el Pla de l'Estany no és ni pre-Pirineu. Bona aquesta! De totes maneres hi ha qui es decanta cap a la crítica de "massa Photoshop" i he vist que és un tema recurrent.

Ho sento, no m'agraden els puristes. Crec que considerar que la fotografia no ha de ésser retocada és una fal.làcia total. Primer de tot implica desconèixer que els sensors de les càmeres digital o tene el rang dinàmic de les pel.lícules analògique ni molt menys que l'ull humà. Esperem que ho arreglin però avui en dia si algú vol copsar el que veu amb la vista, li calen tres exposicions diferents i un gran treball de Photoshop. O bé ser un artiste amb els filtres de densitat ND en cas que fotografia de paisatge (amb horitzó recte...), i segurament treballa les il.luminacions el el dit "laboratori digital (digital darkroom)", és a dir PC, Lightroom i bon monitor. LLargues hores de debat aquí...per aixó estem.

I com que avui anem de pol.lèmiques, avui posaré aquelles cançons que la Blanca no enten com em poden agradar. Un comentari afalagador perquè jo interpreto que vol dir "t'agrada tanta bona música que no entec com aquests freaks t'agraden". Doncs no hi ha res a fer, és com la manipulació de fotos, si us desperta una emoció, beneïda sigui! no mireu endarrera.

Los Inoxidables, "Angel Miguel", del únic disc "Azul" bons nois de Salamanca sense èxit musical però que em van obsessionar força. Unes guitarres captivadores. Aquí podeu escoltar-ne alguna altre coseta com are la màgica "Times of war and love"

i per aprofondir i sorprendre La Frontera "He recorrido miles de millas ahí donde se esonde el sol hay un lugar en la Frontera donde una vez fui perdedor!"..el tema que els dona nom, un clàssic de la meva sel.lecció vuitantera espanyola.

Retrobament (o Otras Voces, o Silencio del Dolor)

Anava a començar amb un "No hi ha res que més m'agradi..." però no ho faré, de fet hi ha moltes coses que m'agraden, però sí és cert que una de les més excitants darrerament és trobar-te de sobte, sense voler-ho amb un record de fa anys. Ara que estam de ple en la mitjana edat encara em sorprenen espurnes, sensacions que fa 15 o 20 anys em van torbar.

Com no, parlarem de música i aquí ve el tema. L'interés per la música com ja sabeu va començar cap el 1986, però quan realment em va agafar fort va ser entre 1989 i 1994 jo diria.

Aquells dies, com ja he repetit aquí, no existia internet, no tenia de reproductor de CDs i per suposat somiar amb MP3 era cosa de autors de ciència ficció. A Girona només hi havia Discos Coll i Musical Eiximenis, botigues molt honorables, però que em donaven molt poc de si. El que era possible però era comprar per catàleg. Primer fou Discoplay (ei ho recordeu!), com tot és possible ara aquí hi trobareu un arxiu de les portades del seu mític catàleg.

Però tampoc Discoplay era suficient. Cap el 1990 d'alguna manera em vaig assebentar d'uns altres que venen per correu, nom que em va colpejar. Músicas de Régimen, a Manresa, especialitzats en músia punk, garatge, after-punk i gòtic. També tenien una discogràfica molt casolana anomenada Grabaciones Góticas (sic). El seu artífex, Artur Rios té segurament la banda gótica de més recorregut del panorma espanyol, Los Humillados. Un altre dia en parlarem...

Com he dit, no recordo com els vaig conèixer pero el seus catàlegs i butlletins es van convertir en lectura fervorosa, wow! vaig conèixer tantes bandes llegint els seus catàlegs. Eren terriblement extensos. Obviament el millor era comprar coses allà.

Una anèctoca em recorda com anaven les coses aquells temps. El meu capital provenia el 1990 de treballar als estius pel Dept de Medi Ambient, bons calerons, que calia invertir bé en música. Clarament no era el destí que a casa esperaven d'aquelles pesetes i per tant entrar a casa amb un paquet de discos era discussió segura i algun mal rotllet. Solució màgica, enviar-ho a casa d'algun amic, però clar tots tenien problemes similars. Ah! hi havien els col.legues de Universitat que tenien piset! Així va ser com un dia vaig fer un "pedido" mític on van caure els Clan of Xymox, Cocteau Twins, Dead Can Dance i d'altres...fins i tot una amiga es va demanar una caixa de senzills de Sugarcubes, Wow! Recordo l'excitació de recollir el paquet amb el contingut màgic...ahhh. El curiós és que la meva col.lecció de vinils augmentava misteriosament a casa. Jo em pensava que els pares no s'en adonaven. Quina il.usió...

Tornem però a les emocions diaries. Què m'ha fet recordar tot aixó? Doncs un bloc realment fabulós: La nueva ola de los ochenta. Un lloc que compila gravacions rares de grups dels vuitanta, la majoria senzills (7") o maxis (12"), totalment descatalogats i impossibles d'aconseguir.

Entre aquests, l'altre dia vaig trobar (re-trobar) un mític EP dels Manresans "Otras Voces". Wow...el tinc, perdut en alguna estanteria, però el tinc. I el vaig gastar de tan posar-lo al toca discos...de cop he recordat Flores Negras, Hombre Vulgar, Soledad i sobretot Silencio del Dolor. Per Déu!!!

Els "Otras Voces" tenen aquest só afterpunk britànic, en la linia del pop de guitarres dels Chameleons o The Sound, amb tints èpics The Mission i amb influències clares de parts més fosques dels The Cure o Joy Division. De fet Otras Voces no és més que Other Voices, el mític tema que els The Cure van incloure en el seu disc Faith de 1981. No han parat de sonar al Ipod des de fa uns dies...si voleu escolar-los us deixo la meva preferida, però aquí otras vocespodeu prendre les 4 cançons.

Otras Voces, Silencio del Dolor, Soledad EP, Grabaciones Góticas, Manresa 1989



La foto de portada és feta el dia de la Mercè 2009 en honor a aquesta cançó...

Melancolia freda, o no?

Després de la tranquilitat estival, tornem a la rutines de tardor, que flueixen cap l'hivern. Aixó de fluir és un dir, perquè aquest dimarts passat a Estocolm feia un fred que pelava...després a Amsterdam també feia fred...i ahir a Frankfurt també en feia. Vaig deixar Barcelona a 25ºC i la trovo a 15ºC.

La fred, tal com es diu a Girona, és un estimulant de la creació musical. La música freda ha estat un estímul gran per mi. Ja ho sabeu, portem ja un bon temps parlant de música, sabeu quin és l'estil que encaixa amb blancinegre. Tot i aixó no sempre la música trista ha de ser freda, els amics de la Coldwave francesa ho eren, però d'altres com els Galaxie 500 i els seus succesors Damon and Naomi no tant.

Amb Damon and Naomi em volia quedar. Després de la desfeta dels mítics Galaxie 500 el 1991, dos dels components Damon Krukowski i Naomi Yang van proposarse condensar la seva part més melodica en una nova banda, creant simplement una grup amb els seus dos noms.

El primer LP fou aquest deliciós "More Sad Hits" editat el 1992. Aquest disc conté una col.lecció de peces precioses, tristes i delicades que son realment perfectes pels tems hivernals. Sense fredor fosca, per escoltar davant la llar de foc amb un bon llibre, un bon vi i bona companyia.

Laika, del seu primer treball "More Sad Hits", wow, quin títol no? val la pena la portada tipus "Verge Maria"!




No vull fer un repàs exhaustiu a la seva carrera, només mostrar algunes de les perles musicals que ens han reservat durant aquests 17 anys de carrera. El millor que podeu fer es anar a iTunes o a la vostra botiga preferida i buscar una sel.lecció...aquí una mostra d'algunes delicies dels Damon and Naomi.

La seva versió del clàssic de Tim Buckley, "Song to the Siren", que feu famós This Mortal Coil amb la veu de Liz Fraser



Un pas cap al shoegaze amb aquest "Memories"

Els diumenges al matí....

I remember when I was young feeling sick on Sunday morning...

Recordo quan era jove i em trovaba fatal els diumenges al matí...



Els diumenge al matí han canviat tant en la meva vida, llocs diferents, llits diferents, ara no hi ha matinada perquè hi ha mainada (sic). Avui seré breu, que el temps apremia. Per il.lustrar el tema us he posat un gran clàssic, un tema perfecte segurament dels The Bolshoi. Aquí i aquí en podeu llegir més si voleu...

Però el que volia avui era posar un parell de blocs que em miro amb frequència i que son un xic pol.èmics.

Tecnologia obsoleta, un fantàstic bloc sobre idees, instruments, tècniques, aparells, etc obsolets...amb brillants articles sobre tecnologies del tombant del segle XIX i XX -que em fascinent- i també algunes notícies més actuals com aquest article sobre el virus de la grip A, no us ho perdeu, tan impactant com visual...el de sempre els que tenim sort de estar al països rics sempre patint més que la majoria.

Pagines de Meteo, des de Cerdanyola aquest company sempre escriu de manera molt sèria sobre el temps i la meteorologia, amb una fixació especial en donar llum sobre totes les informacions sobre el canvi climàtic...SABEU QUE ELS DARRES 12 ANYS LA TEMPERATURA A CASA NOSTRA A DISMINUÏT. Aneu amb molt compte amb el canvi climàtic, es pot convertir en religió com l'ecologia, el capitalisme o qualsevol tendència...

Mirar-se als peus...

No us passa que al banyar-vos al mar us mireu als peus? Ahir la Clara m'ho va fer recordar mentre ens banyavem a la cala. L'aigua aquests dies està fantàstica, fins i tot aquí passat ja Cap de Creus. Una nitidesa i una temperatura realment ideals.

Immediatament després que la Clara em fes el comentari, em vaig mirar als peus i vaig recordar que tot un estil de música es va definir així "mirar-se als peus", o bé, "shoegazing".

El shoegazing fou un moviment dins del pop/rock alternatiu que va sorgir a l'Anglaterra de finals dels vuitanta. Exhaurits els rampells més patètics del goth rock, van sorgir bandes que van marcar a una jove generació, els Jesus and Mary Chain o My Bloody Valentine vam alentar tot un seguit de grups que creaven pantalles de so, amb guitarres distorsionades, i melodies precioses.

Per desgràcia, van ser un "hype", una moda passatgera alentada per les revistes New Musical Express i Melody Maker qui van crear el nom "shoegazing". El nom venia perquè aquestes bandes tocaven mirant al terra per no errar quin pedal usavan en distorsinioar les guitarres...i es calr també es va convertir en una actitud a l'escenari, amb bandes hieràtiques, envoltades per llum, fum i sobretot pantalles de guitarre distorsionades. Aquestes revistes setmanals van marcar durant els 80 i els 90 el que es cuinava en el pop-rock alternatiu...i es clar si et converteixes en carn de revista, l'èxtasi, l'èxit són ràpids però la caiguda també...quan els Nirvana i el grunge va sorgir amb força el 1990, els senyor Kurt Cobain es va convertir en el nou "hype" i ningú ja va recordar als "shoegazers". Al final els "shoegazers" s'ho van creure i ells mateixos es van fagocitar, creant la definició de "el moviment es fa autobombo" (The scene that celebrates itself).

Hi van haver nombrosos grups, alguns més reeixits que d'altres, però en general és un estil que m'ha encantat sempre i únic que resisteixo del període 89-95 que per mi va ser nefast amb tot aquest rotllo "heavy" del grunge..

Com a mostra un boto d'algunes peces fantàstique de grans bandes, per mi les millors van ser

1. Lush, quina meravella, tots vam plorar la mort de Chris Accland i el trecament de la banda el 1996.

Superblast!



Sweetnes and Light...amb explicació del nom de la banda per en Chris i la Miki rient-li la gràcia...insuperable actitud "shoegaze"



2. Slowdive, que grans, de les bandes més emocianals que us pogeu trobar! Van derivar cap als actuals Mojave 3, més calmats i més madurs.

Some Velvet Morning...



Souvlaki Space Station...flotant



Alison... un senzill perfecte?




3. Ride, uns que van sobreviure molt temps amb evolucions curioses. Sobretot l'època amb Creation Records

Going Blank Again...el meu primer contacte



Leave them all behind...shoegaze pur en directe al 1992, fantàstic!



4. The Fild Mice, els nens mimats de Sarah records.

Quicksilver...delicats i melancòlics com sempre



Sensitive...el tema més conegut?



i tants altres com Asobi Seksu -shoegaze del segle XXI-, Catherine Wheel, Chapterhouse, The Boo Radleys, Mazzy Star, The Ecstasy of Saint Theresa -aquí uns que van derivar cap l'ambient-, Seefel -uns dels més experimentals, eu sentit el seu àlbum Quique?-...aquí hi trovareu la llista completa.

I si ve una nova era fosca?

In the darkest times, darkest fears are heard (en els temps més foscos, els temors més foscos s'escolten)

Ahir grillejant al Youtube (grillejar= perdre el temps de manera tonta, facilíssim a ordinadors, ipods i similars...)vaig pensar en buscar coses dels The Sound. No és fàcil, proveu de buscar The Sound a google? surt de tot menys la banda que més em va soprendre al descobrir-la.

Per trobar-los cal posar The Sound+Adrian Borland. Adrian Borland fou el cantant i ànima del banda, una ànima torturada i amb tendències depresives que sempre va estar al llindar del suicidi durant el període en que la banda estava en actiu (1979-1987), i que finalment es va tirar a les vies del tren a Londres el 26 d'abril de 1999...una de les seves peces més fosques és "A new dark age"

Perquè titolar aquesta entrada "I si bé una nova era fosca?", doncs perquè darrerament amb el tema del virus H1N1 , o de la grip porcina com és més conegut, segons en quin moment sembla que haguem de caure de nou en temps foscos, temps de pestes negres, de pors bàsiques, d'acaparament -abans era menjar, ara es Tamiflu-, certament cal estar a l'aguait però no caigueu mai en la roda de la histèria col.lectiva! sinó tornarem a The New Dark Age!

Però tornant als The Sound, ha diversos recursos a la web que parlen de la historia dels The Sound i d'Adrian Borland, des de la web que va rescatar i reeditar tots els seus discos, Renascent, fins a Brittle Heaven,la seva web oficial de tribut.

The Sound va unir-se al corrent postpunk que fugia de actituds sinistres més teatrals -rollo Batcave-o neo-romántiques -ex. Spandau Ballet, Visage- i van omplir l'espai de guitarres, teclats i lletres corrosives, realistes i fosques -que no sinistres-. L'Adrian Borland havia format part de la banda punk The Outsiders. En el primer disc dels The Sound, el clàssic Jeopardy que ja contenia grans clàssics com ara "I Can't Escape Myself"



que feren famós a les terres gironines els desapareguts banyolins Fang...

em meravella la immediatesa i frescura post-punk de Resistance



però la que més em va impressionar fou Missiles



El seu segon disc va marcar definitivament el seu so, i definitivament els va conduïr a l'olimp del pop de guitarres junt el cuartet de luxe composen juntament amb els Echo and the Bunnymen, els The Chameleons i els The Church. El disc es va publicar el 1981, titolat "From the lions mouth". Conté segurament les seves peces més rodones, com ara el tema que enceta l'àlbum "Winning"...

I was gonna drown,
then I started swimming
I was gonna drown
then I started winning

guaiteu als The Sound en directe al programa de TVE "La Edad de Oro del Pop Español" (aquells cabells de la Paloma Chamorro!!). Sense paraules



el disc com ja he dit contenia altres joies que per mi son "Sense of Purpose", "Contact the Fact", "Fatal Flaw", "The Fire", i es tancava amb la fosca "New Dark Age"

disfruteu ara amb "Sense of purpose"



Tot i que aquest disc va tenir bona acceptació de la crítica, la banda no deixava de ser un grup de culte que venia relativament poc discos. La seva discogràfica era Korova qui fruia de bones vendes amb Echo & the Bunnymen, per aixó els va demnar un tercer disc més comercial. Com era d'esperar la banda va presentar-los un disc fosc, complexe i certament el menys comercial de la seva carrera. El disc en questió va sortir a la venda el 1982 amb el títol de "All fall down" i certament els va confirmar com banda de culte però no de bones vendes. Korova era subsidiària de la multinacional WEA o sigui que bàsicament després d'aquest moviment, la banda es va trovar sense companyia.

"All fall down" és el disc més complexe i extrany de la banda, van deixar enrera el pop de guitarres amb melodies tristes i contundents, per expressar-se més experimentalment. Tot i aixó, aquest disc conté meravelles com "Party of the Mind" o "Red paint"...

Festa amb la ment, party of the mind



Marxant de Korova van raure a Statik (casa dels The Chameleons), i allà van tornar a veure el cel blau editant els seus discos més venuts i reconeguts. Començant pel mini-LP "Shock of Daylight".

Aquestd mini-LP és una joia que ningú qui agradi la música hauria d'obviar, cap peça te desperdici. Gran qualitat i també comercialitat. Aquest disc ha aqradat a tothom a qui li he posat, amb grans temes com l'inici trencador de "Golden Soldiers" o el final colpidor de "Dream then plans", aquí aquesta en directe el mateix 1984



Aquest mini-LP tenia dues portades, l'Europea més artística i l'americana més sobria, amb la foto de la banda a contrallum -tinc els dos!-.

El 1985 va sortir el seu disc amb més vendes "Heads and Hearts", que els va obrir les portes del mercat americà amb un èxit moderat. Les vendes no van ser per tirar coets, i Statik sofria problemes econòmics.

"Heads and hearts" es ven ara reeditat juntament amb "Shock of Daylight" i junts composen un catàleg de com la música transmet emocions: "Total Recall", "Counting the days", "One thousand reasons", "Burning part of me", "Wildest Dreams", "Restless times" i com no la que em posa encara la pell de gallina "Under you", guitarra, teclat, baix i saxo...No one can help me, No one can stop me...


En aquesta època la banda estava més centrada que mai, oferint segons les crítiques de l'època el millor en directe. Per sort tenim un testimoni que ens permet copsar aqusta tensió. El 1986 Statik editava un doble-LP en directe de la banda, "In the hothouse". Per molta gent el millor directe d'una banda de rock dels vuitanta, per mi una peça de museu, va ser el meu primer contacte amb la banda.

This is a love song called "Total Recall"...



per desgràcia després d'editar aquest disc el 1986, Statik records va tancar suspensió de pagaments...The Sound es van quedar de nou sense casa i amb problemes. Van aconseguir treure un darrer LP anomenat "Thunder up" que intentava ara si portar-los a fites més comercials. Certament no té la mateixa intensitat que els anteriors però vist amb perspectiva és un gran album. El va editar una petita discogràfica holandesa, Play it Again Sam i durant la gira posterior a l'edició els problemes mentals d'Adrian Borland es van accentuar totalment, caient en una malaltia mental profunda que mai va superar fins al seu suicidi.

La banda tenia talent i com a epitafi us poso un video que es va fer en homenatge a Adrian Borland, amb el tema que encetava el seu darrer álbum, "Acceleration group"



per suposat Adrian Borland va continuar gravant fins al final...però aixó és una altra història. The Sound van arrivar fins aquí.

Salut