Son les coses de l'edat

Que patètic escriure de l'edat però es que l'any vinent en seran quaranta, i com tothom diu, encara em sento igual que quan en tenia vint. Bé, no és cert, més madur, més encarcarat també i segurament més feliç. Bé la felicitat és de cada moment o sigui que com diu la meva mare, el present és el millor moment.

El dimecres passat vam anar a veure en Brendan Perry, que va desgranar el seu repertori a Bikini mentra en Messi feia el seu recital davant l'Sttutgart molt a prop. Un concert senzill, en família -max 100 persones-, que ens va mostrar com sonarà el seu nou àlbum i sobretot va permetre re-escoltar en viu alguns clàssics de Dead Can Dance. La versió de Spirit ens va resonar molt després de deixar el concert, un bon vespre. A la foto un moment de l'actuació del dimecres dia 15.

I com parlem de l'edat, avui mateix he comprat les entrades pera anar el 8 de Maig a veure els Little Nemo a la sala Salamandra I. Els Little Nemo (aquí al Myspace) es van covertir en una petita obsessió des que vaig escoltar el seu L'heure d'hivern al programa Pujant l'Escala Mecanica de Baixada de Radio Salt cap el 1988...Quan difícil s'em va fer compilar tots els seus discs durant els norant. Un dels discs el vaig trobar a una botiga fabulosa de discos que hi havia a Madison, Wisconsin, aquell mític estiu del 1995.
Més endavant, tot va anar ràpid, internet, mp3, tota la discografia fins i tot les demos a l'abast...fins que finalment Infrastrition que els va reeditar l'any passat tornant també als escenaris.

I aixó es el que estan fent, mica a mica aquests nois de quaranta pocs, estan tornant a toca i fer concerts. Per sort els tenim aprop. Excel.lent oportunitat per veure pre primer cop a la meva vida un concert dels mites del Touching Pop...com sonaven fa 25 anys? doncs així nois així...

A la platja

Aquest podría se un senzill títol per la foto adjunta, però no. La foto es diu "Alló que la fa viure".

A la platja/ On the beach és un dels grans temes que The Chameleons van incloure en el seu segon àlbum: What does anything mean, basically? de 1985.

Tot lliga a la vida. El diumenge vam tenir un dia fabulós amb els nens i la Blanca. Un clàssic, zoo al matí, dinar davant la platja i passejada per la Barceloneta. Un dia inspirat, de no molta llum, però suficient. Un dia on clarament es podia veure la Primavera furiosa lluitant amb l'Hivern mandrós...un dia on discs com aquest es fan més que necessaris.

I el tema es que acabo d'anar a buscar a correus la reedició que han fet els de Blue Apple Music del clàssic...juntament amb una sèrie de samarretes amb unes boniques variacions de les portades dels discs dels amics de Mark Burgess. Ah, els The Chameleons, sense voler-ho segurament han estat tan o més importants que els The Cure. Interessant reflexió.

Tornant a la reedició, el més interessant és aquí poder escoltar les versions demo de les peces del disc. No soc prou fanàtic de la banda per tenir-les, però segur que els fans incondicionals (Pemi, Enric...) fa dècades que les sabien aquestes versions. Interssants per què sonen més crues, més directes i també més properes que les originals. Fins i tot m'atreviria a dir que funcionarien bé ara mateix competint amb els mil.lers d'imitadors del so de guitarres post-punk que han florit el darrer lustre.

De moment, sense temps de poder penjar alguna demo, us deixo amb On the Beach, l'original del disc...

Autumn leaves were falling
Hearing nature talking
I thought I heard her calling
Hush now don't you cry
Figure in the sky

Can't stop myself from shaking
My mind at last is waking
Eight minds embracing
Figures in the sky

Hadn't time to analyze
What I saw before my eyes
But nothing would surprise me
Here on our beach
Far away from you all

I thought I heard her calling

Unsure of what we're facing
The precious time we're wasting
I'll always be embracing
The figure in the sky

I uns altres que tornen!

Segurament un dels concerts més soprenents fou fa uns anys el de Massive Attack al Palau d'Esports de la Vall d'Hebron...arribem, pantalla enorme amb rellotge conmpte-enrrera. Arriba a zero i a l'hora exacta del concert comencen amb "Man next door". Brutal!

Ahir van editar nou disc..aquí teniu tota la info i més...ara està baixant per iTunes. Aquí teniu el seu canal a Youtube amb grans videos i totes les novetats.

Descobertes 2009!

Ja sabeu de quin peu calcem musicalment aquí o sigui que sense sorpreses extranyes us deixo una sel.lecció del més sorprenent del darrer any...apart de l'explosió de iPhones -necesari per se cool-...

Cold Cave, explorant les vies post punk com no...



The XX, explorant les mateixes vies, un xic menys obtuses que els d'abans però totalment delicioses



Animal Collective, més oberts a la llum aquí. Una delicia de fa gairebé un any.



Esperant l'opera orgànica sobre l'evolució de les espècies que estan apunt de presentar The Knive, el 50% de la banda ens va meravellar com Fever Ray

Retorns desitjats

Sí, mireu per on de cop, de manera imprevista hem trobat dos retorns esperats. Ja fa anys que visc musicalment de memòries passades tot i que conscientment intento trobar diamants actuals (ex. Animal Collective, The xx o Junior Boys).

El millor però són els retrobaments. Ens passa en totes les dimensions de la vida, aquell retrobament amb un familiar que fa temps no has vist, aquell amic de l'escola que trobes a un retrobament que et feia mandra anar, aquells amors de joventut que ara et fan riure...i sobretot els vells, clàssics artistes que tornen.

Fa poc que n'han tornat dos, i quins dos! Primer fou la Elisabeth Fraser amb el seu EP Moses i ahir mateix vaig comprar ja les entrades pel concert el 17 març a bikini de Brendan Perry.

Anem per la Liz. Després de la seva temptativa frustada fa un temps finalment ha tornat a editar una cosa. És una sola peça, dedicada a  Jake Drake-Brockman, el ex teclista d' Echo & The Bunnymen que, poc després de grabar el tema moria d'accident de moto -interessant aquí: a mi m'encanta la música i les motos i com altre desgracia el Pete de Freitas, bateria original dels Echo també moria fa gairebé 20 anys en accident de moto-. El senzill, titolat Moses, fou integrament elaborat per l' Elizabeth i la seva parella Damon Reece, que finalment l'ha editat aquest mes via Rouge Trade Records, de forma limitada en vinil a 900 copies (ja tinc el meu!).



L'EP inclou tres versions del tem. L'ogirinal, magnífica, amb pinzellades trip-hop i resonàncies de l'Orient Mitjà, amb la veu de Liz per sobre de tot. Sembla que des del seu canvi apreciable de veu cap el 1995, el temps no ha passat més per ella. Tot un comfort pels seus fans! Dues remescles complementen el senzill, versions més orgàniques i eterees, recordarnt les mescles que feren els Cocteau fa uns 15 anys.

Ens ha agradat: sí. En tenim prou: NO. En volem més. Per sort sembla que la pròpia Liz ha deixat la porta oberta a completar un disc.

Fes-ho i fer una gira! Pagariem fort per veure-la al Palau de la Música de BCN...mmm.

i l'altre, un xic menor, però també importantíssim és en Brendan Perry. El 50% masculí de Dead Can Dance ens visita en una gira mundial on presentarà el seu disc encara per sortir anomenat Ark. És un disc totalment fet per ell mateix (prova d'aixó és el film promocional que ha fet). Esperem grans coses de l'amic Perry!



De moment el 17 de Març el tenim a bikini. Ja teniu les entrades? Per anver fent boca a dalt teniu el film promocional Ark on veureu com ha construït un disc que sembla interessant, ple de paisatges electrònics i veus càlides. New age, potser sí, però i què, m'agrada!

I aquí el primer senzill promocional Utopia!

No me la puc treure del cap...

Com les cançons enganxoses dels anuncis, com la família quan sóc fora, com aquell 100-500mm VR que Nikon encara ha de treure al mercat, com la primera olor de primavera al Març, com la primera olor d'estiu al Juny...moltes coses ens ronden al cap.

De fet s'estima que tenim cada dia uns 70.000 pensaments, wow! quants són productius, útils, quants inútils...bé segurament útils per a la nostra salut mental.

I a mí, com molta gent, em passa que hi ha cançons que no me les put treure del cap. Ara mateix no paro de tenir al cap la canço R.U.N. dels suecs The Mary Onettes.

R.U.N. de l'EP Lost (2006)


Aquesta banda sueca formada al 2000 és tota una declaració d'amor als meus estimats Echo and the Bunnymen i The Cure o sigui que ja d'entrada, només per la seva descripció ja em tenen el cor robat. A més si els seus temes m'encaixen, millor que millor. No han estat trencador, tenen un so previsible i han estat afavorits per la pujada els darrers anys del "revival" afterpunk liderat per Interpol, Franz Ferdinad o Editors (un moviment per cert de capa caiguda segons els moviments més "cool" de l'indústria musical).

Tenen una discografia correcta, amb un albm al 2007 anomenat Lost amb grans temes èpics seguint al senyor MacCulloch i un de nou l'any passat anomenat Islands més en la lína fat-Bob. No m'extendré en la seva biografia/discografía que podeu aprofondir aquí.

aquí els dos temes més visibles extrets de Lost (2007), dos temes èpics, força comercials, tristos i delicats, perfectes pels llargs hiverns nórdics i també per les passejades asolellades de l'hivern empordanés...

Lost



Pleasure songs

Estelada al cèl: un dels temes del 2009, que seguirà el 2010 i segurament per molts anys

 

No se què passaria amb l'autodeterminació de Catalunya, altres ja escriuen i escriuran rius de tinta (sic) sobre el tema. El més interessant és que un dia lluminós de Desembre el cèl em va presentar aquesta bonica estelada...i per un que pren unes bones dessenes d'avions cada any, una imatge molt interessant.

Bon 2010 a tothom!

Pensaments d'altura (o revisió de les amèriques)

No sé, potser no els conec prou, potser només he raspallat una mica per sobre el pais. Continuo pensant que els EEUU són un pais extrany, bé, de fet no em saqmble un pais com qualsevol d'Europa. Soc ruc, certament no és Europa!

Principalment vull referir-me a que tot sembla fals, però alhora sincer; tot sembla superficial, però els amics es deleixen per tú. Ja no vull dir la família. No sé, tota aquesta atenció em sembla un xic superficial, prefabricada. És com si fos imprescindible tenir un comprotament correcte. sí , és aixó, cal que siguis correcte: treballa molt, sigués molt ambiciós, tingues un xi de por al desconegut genèric i sobretot, sobretot, gasta pels descosits.

Tot aixó ho vaig escriure fa uns dies, sobrevolant el Midwest americà tornant cap a casa i llegint del darrer llibre d'en Wallander i escoltant...bé escoltant molt música improbable i boja com sempre.

El que no sabía quan escrivia aixó era que arribaria tard a Newark i perdria la conexió cap a Barcelona...perdent un altre dia de viatge! Yahoo!

Durant aquest vol vaig intentar fe un top 10 del moment, que com sabeu és sempre una instantània musical. En cap cas és una selecció final, sempre és la del moment.

Sense ordre particular!

1.-The Mary Onettes -R.U.N



2.-Nouvelle Vague - Marian



3.-Trembling Blue Stars - The Coldest Sky



4.-Throwing Muses- Graffiti



5.-The Cure- The Perfect Girl



6.-Mary Goes Round- Clouds and Clouds



7.-Electric Presidents - Insomnia



8.-The Radio Department- Pulling our weight



9.-The Field- The more that I do



10.- 1 AM - 1000 Beats



Aquesta per acabar l'any, ballant a les fosques amb els flaixos a tota pastilla

......

We are the world, we are the children

Vaja un títol més cutre, segurament. Però és el primer de tot que m'ha passat pel cap ara que em poso a escriure una mica sobre aquests dies.

Fa tres dies que torno a ser a San Francisco, demà a veure els Orlando Magic a Auckland...uhh...no soc ni seré mai un fan del basket NBA a la tele pero collins aixó d'anar a verure'n un live serà la òst**. Per cer tinc tota l'artilleria fotogràfica amb mi per commemorar el dia i per masscrar el flickr...sé que és possible que res valgui molt la pena artísticament però segur que alguna cosa caurà.

Pot més a dir de moment, jet-lag, fred en general, feina, bons companys i sobretot olors especials. Sí nois i noies, Amèrica fa una olor especial. Ni bona, ni dolenta, però típica. He pensat que pot ser algun compost especial que posen a la gasolina? no ho sé, però els cotxes com sabeu són aquí la vida.

Estic en un hotel a uns 10 minuts a peu del campus (aquí en diuen així a tot el complex de l'empresa), i tothom va amb cotxe. Fins i tot els meus companys europeus i viatjats lloguen el seu cotxet. Jo soc el rar. M'agrada llevar-me aviat i caminar entre la fred i la boira matinera. Els conductors miren extranyats, si vull creur la carretera per on no toca, s'aturen a metres de distància. Què fa un paio caminant per la vorera d'aquesta ciutat del suburbi de SFO? Despesa enegètica desmesurada.

Després, com no, tothom aquí compra menjar orgànica ("de la pagesa" com ens dirien aquí), recicla, "pensa en verd", és solidari...però viu tancat en la seva closca energèticament fatal. Com diuen aquí alguns, viuen en cases de paper on la fred i el calor s'escapen per tot arreu...ai senyor.

Com que no trovo res que qualli musicalment us deixo uns americans que em van deixar (i em deixen encara) amb la pell de gallina...The Crystal Stillts

Democràcies

Ai minyons, no hi ha més deliciós que trobar-te l'inesperat...i sens dubte la música ha experimentat un canvi tan brutal en els darrers anys que qualsevol cosa es possible.

Fa unes setmanes vaig anar a Marsella per reunir-nos amb l'equip que lidera en Roland . L'hotel davant del mar em va oferir paisatege fabulós. Cèl trencat pel mistral (tramontana), núvols de guerra i fred. La foto d'avui és d'aquell dia. Com a comentari dir-vos que just després de fer-la una bonica onada en va deixar xop a mi i a la càmara! Vaig córrer com un esperitat per canviar-me de camisa, però sobretot per aixugar bé amb aigua dolça la Lumix LX3.

Però perquè democràcies, direu? doncs perquè la música ha arrivat a tothom, en tots moments i sense manera de parar-se. Durant aquell viatge vaig llegir el toxto del 25 anniversari de Rockdelux, que conté força bons articles sobre l'evolució de la indústria musical als darrers anys. Algunes entrevistes a gent de discogràfique és realment brutal...un negoci que ven el 75% que fa 10 anys en un mercat on més i més gent usa el producte és un desastre absolut.

El tema és que a l'hotel tenien un fil musical constant i vaig sentir una varietat eclèctica de música, des de bossanova indefinida, a temes chill de Air, clàssics de Bowie i fins i tot diverses vegades al llarg de 2 dies...Atmosphere de Joy Divison! Coll**s, que vaig descrobrir-los fa ja 20 anys em semblava que era el paio més raret del meu petit món per escoltar una música tan trista i decaden. I ara en un hotelet de 4 estrelles davant del mediterrani, en una reunió professional m'els trobo.



I aixó no és tot, una altre exemple -que ha motivat aquest escrit-, va ser fa uns dies. En arribar la Blanca de la feina vam anar amb els nens a comprar pijames d'hivern (sí, ja fa fred)...a la botiga de roba tenien a tot drap el darrer disc dels Editors. Uns dels hereus de Joy Division...certament sorprenent. Bricks and mortar, imprescindibles per construir parets musicals (sic)