Ghostrider

Ja s'han acabat, no les pluges-que també-, sino la setmana de festa que hem gaudit amb la família. Hem aprofitat les Fires de Girona per fer tot allò que no podem fer amb el tràfec setmanal. Hi ha anat molt bé...tan per mi com per la Blanca ha servit per treure una mica l'excés de vapor.

Aquesta és una traducció lliure del que diu el meu cap en Karsten, tots els homes necessitem un joguet per treure el vapor extra (steam, molt clar en anglès el significat) que generem durant la setmanat. Reconec que és masclista, però bé, parlem d'un director europeu d'una multinacional americana, us asseguro que té moooolta pressió. Ja us vaig dir que ell treu el vapor anant amb el seu AC Cobra ja que amb la moto ja es va trencar massa ossos...

Ara per ara no tinc moto, però jo penso i dic que ja tornarà, i el vapor extra surt en les fotos i en la música. Realment amb l'estructura familiar és difícil poser l'equip a "tope" escoltant el que sona ara "Benelux" de Ciëlo per exemple.

"Hubo, hubo un momento, extraño entre tu y yo" deia en aquesta cançó el malograt Coco. Ja n'hi arriba a haver de moments extranys...

i bandes extranyes també n'hi ha moltes. Uns exemples clàssics son els "spin-off" de les bandes conegudes (o no tant). N'hi ha a dotzenes però repassem-ne una, que té una història de "culebrón":

The Sisterhood, una eina del mític Andrew Eldritch i el seu Dr. Avalanche. Qui és l'Andreu de Leeds? doncs el príncep de les tenebres, el senyor dels The Sisters of Mercy, potser la banda més coneguda dels grups gòtics underground. Van tenir prou èxit i van a ser la "gran" banda gòtica. Creureu que van treure el darrer disc el 1990 -el prou decent Vision Thing- i que fa 18 anys! que encara toquen en directe per aquests mons de Déu sense editar res més?

Anem al gra: el 1985 el sr. Eldritch es va emprenyar amb Wayne Hussey que era el guitarrista de la banda, fins al punt de desfer els Sisters of Mercy momentaniament...doncs bé Hussey va marxar a Alemanya i començà a tocar amb una banda nova anomenada The Sisterhood. Va en Eldritch i diu que el nom el te registrat i que res de res...però per confirmar-ho ha de treure algun disc. Total que rescata la seva caixa de ritmes, un roadie a la veu, un ritme entre industrial-EMB-gòtic i va treure el 1986 un únic disc amb 6 peces llargues, paisatges foscos per ballar les nits de Haloween. El disc es va anomenar Gift i va ser el final de tot. El sr Hussey va tornar a UK i el seu grup va ser llavors The Mission...però aixó ja son figues d'un altre paner!

i la foto, doncs "catwalk" davant de casa, una foto extranya i bella, titolada Ghostrider, un clàssic dels pioners Suicide versionada sempre en directe pels Sisters of Mercy...

Two, Five, Zero, Zero, Zero....Jihad!

Badar...(homenatge a Coco)

No us agrada badar? aquesta bonica paraula pot tenir diversos sentits, per uns es simplement perdre el temps, per altres és passar una bona estona simplement contemplant un paisatge, una acció o una obra d'art.

A mi m'agrada badar en el sentit contemplatiur de la paraula, no en el sentit de no parar atenció perdent el temps...i com que darrerament els meus viatges de treball impliquen massa avions sól tinc molt temps per badar. I és un bon exercici, avui a l'avió de Paris a Manchester hi havia un nen xisclador que realment ha aterroritzar a les dues hostesses. Jo mirava els pobres pares que venien de fruir (o patir) uns dies a Disnelyland com s'escarrasaven per calmar la petita bèstia. Però m'ho he mirat amb bons ulls; fa uns anys hauria estat exhasperant però ara amm dos fills les coses es miren d'altra manera. I aixó és bo.

La foto que us poso és qui m'ha inspirat a parlar dels badocs, va ser el passat cap de setmana al casament del meu cosí. Nuvis contents, preadolescent badoc, una imatge bona de les moltes que vaig capturar aquell dia.

Si marxem cap la música hem de buscar música per badar no? sí i també per fruir. Com sempre aprofitem per fer més coses i per tant farem un petit homenatge a Coco. Qui és aquest? doncs un peruà que ha marcat part del pop electrònic undegraund espanyol, primer amb el seu colega Mario (ambós peruans), amb el mític grup Silvania i després don productor artístics, programador musical a Benicassim i darrerament com DJ i artista con Cielo. Que li ha passat? doncs no sé massa coses, només que el van trobar mort a ganivetades fa uns dies al seu pis de Madrid.

Vaig coneixer Silvania (aquí també)a la segona meitat dels 90 quan en un recopilatori de Elefant vaig trobar el seu senzil "En la linia sin fin" i em vaig meravellar! Jo ja era fan de Slowdive, Cocteau Twins i altres "shoegazers" i de cop un grup espanyol (residien a Valencia llavors) tenia aquell so complex i dolç, trist i somiador que tan m'agradava. Per desgràcia van sortir massa aviat i la seva carrera tot i ser prou promiscua no va donar-los grans satisfaccions.

Segur que no hi cap altre banda en espanyol que tingui tanta semblança amb My Bloody Valentine com Silvania? que no...quedeuvos amb aquesta delicia de paisatges decadents, murs de guitarres i veu melancolica. Sildavia, Sueño Aerostàtico y Flor Infinita, bon viatge Coco.

Dies moguts (Cobra!)

Molt interessant és aquesta reunió en la que estic aquests dies. Ell lloc res d'especial, Darmstadt a Alemanya, perquè? bé doncs allí tenim la central...i els dies son moguts o agitats (hectic days, diriem). Resulta que l'empresa on treballo ha estat comprada per una altre, fagocitada potser?, no ho sabem, però el cert és que hi ha molta agitació, ansietat, rumors i també incertesa.

Aixó però no és important, avui he tingut una bona llarga conversa amb el meu cap que es diu Karsten i es alemany ("d'Alemania")...és un apassionat del motor i dels vins. Li han agradata les motos fins que es va fotre una castanya amb la Bandit 1200, i ara té un AC Cobra rèplica. Fascinant, és bàsicament una moto de 4 rodes! bon punt al seu favor...el segon és que el seu vi favorit es Juan Gil de Jumilla a Murcia, i sap que és Monsatrell!!!! fantàstic no?

Què cony es un AC Cobra, doncs un cotxe esportiu produit entre USA i Anglaterra als 60 per batre als Ferrari italians. Va tenir èxit però va ser substitutït per el Ford GT40 en les carreres cosa que marcà la seva davallada. Des de llavors hi ha hagut múltiples empreses llicenciades que fan rèpliques...una d'elles és la del meu jefe que crema gomes quan te mássa pressió al cap! potser ho haurem de provar no nois?




Acabem aquí avui? bé és tard i vol ploure però alguna cosa hem de posar no? si bé, doncs perquè no em direu?

Mireu, volia posar clarament una canço de cotxes i amb una foto que enganxés. Aquesta foto que penjo es diu "Your Daddy's Car" en homenatge a una banda deliciosa que és The Divine Comedy. Alguns van dir que eren els hereus dels The Smiths (pecat),potser compartint mèrit amb els Belle And Sebastian. Segurament no és possible heretat aquest tron, que mai ningú podrà aconseguir. El cert és que aquesta banda irlandesa fan un pop preciós, intimista i rodó, asequible i gens difícil però que té una classe i una delicadesa memorables. Per desgràcia no he aconseguit trobar el cotxe del pare però us deixaré un pastisset ensucrat. Neil Hannon lidera la banda ja fa uns bons 20 anys, deixant nombrosos discs clàssics ja com ara Promenade, Casanova o Fin de Siecle.

Les seves peces delicades combinen lletres en anglès amb tocs franceso que li donen com no una categoria i un toc "arty" a vegades pedant, però que aconsegueix guanyar el cor dels bons amants del pop d'autor. Us deixo amb una de les seves darreres peces, "A lady of a certain age", un senzill editat a finals del 2006. Genial, segur que us roba el cor, divina comèdia, salut i bona nit!

Somis daurats

Estic content avui, tot i que la situació no és ideal: a Madrid el dia de la Mercè, sense disfrutar de la família; de reunió tot el dia amb el el meu cap alemany...però bé, també he confirmat que puc contractar la persona que em falta al meu equip o sigui que aixó es bó i em reduirà pressió...

I també estic content perquè aixó de les fotografies s'està convertint en una bona afició que permet treure pressió en quant tens una connexió a internet, a més coneixes gent que et critiquen les fotos i aixó és bo!

Fa poc vaig descobrir que un bon fotograf de Flickr resulta que coneix i li agraden els Invisible limits...d'aquí el títol, i per aixó aquesta foto del blog no és meva! No us perdeu les fotos en HDR que fa en Christian i que penja a la seva web, hi trobareu només joies artístiques, va de veres!

Hem parlat dels Límits Invisibles? doncs sí, una banda alemanya de música electrónica dels noranta. Van tenir certs èxits, com aquest que dóna títol a aquesta bona fotografia (Golden Dreams), i son un clàssics dels recopilatoris alternatius dels vuitanta. Sobretot dins de la moguda valenciana, de pop de guitarres i electrònica fosca. Van tenir cert èxit, però no van ser tampoc un grup de masses i tampoc podem dir que son grandiosos però tenen certes característiques que els fan únics, potser la més rellevant que canta una noia...i en el cas de bandes fosques no és el més habitual.

Casualment, després de més de 10 anys de silenci ara tornen a tocar i sembla que els seus concerts són com una oració pels creients del èxit que tenen. Si podeu i voleu, el dia 8 de Novembre els teniu a la Sala Salamandra de Hospitalet amb tocant, hi ho fan amb els Invincible Spirit. Les dues bandes van compartir membres en algun moment i suposem que d'aixó la connexió.

Dance to the Music!

Avui hem anat al bateig de la Paula, filla d'uns bons amics, la mare de fa ja una colla d'anys i moltes "batallites". Una cosa interessant que m'ha pensar en escriure-ho al blog és que m'ha dit "En P. i en S. van anar fa uns dies a la disco Catedral a Girona i no els van deixar entrar; primer els deien que no s'ho passarien bé, ells insistien; després que si no era el seu dia, ells insistien; finalment els porters amablement els van dir que res de res, que ella allà no encaixaven i no entraven per ser massa grans (sic)...i aquest parell que ha corregut segurament tota la festa de la província...".

Més tard quan anava a tancar el cotxe al garatge he escoltat una genial canço d'electrònica ballable, gairebé un tema disco dels vuitatanta, amb aires de Michael Jackson dels Midnight Star però remesclada i feta famosa pels Boards of Canada i he pensat que tinc ganes de sortir de festa, festa tranquil.la, d'àmics, de gin tonics fluixos i de eletrònica intel.ligent...mmmm...

Per cert si voleu veure l'original dels Midnight Star, punxeu aquí, funky, disco dels setanta fet el 1986, fora de to, potser sí. La base és també aquesta perfecta melodia, però a que no ballarieu tant com amb la dels Board?

Els Boards of Canada són una banda de música electrònica del Edinburg, Escòcia, que ja han sortit al blog, però m'encanten. Els seus discs son instrumentals, però en aquest cas es tracta d'un LP de "Unreleased Tracks" que conté aquesta peça absolutament deliciosa que no és seva per aixó hi ha veu. Reconec que m'imagino un vespre clar d'estiu, un bon gin tonic de Hendricks, bona companyia i aquest tema sonant, junt amb el Beat it de Michael Jackson, el Small Town Boy de Bronski Beat, el True Faith de New Order, el Rent de Pet Shop Boys, el Crazy de Gnarls Barkley, el Gods and Monsters de Psyche,...i quants més?...algun dia farem la llista.

Acabo de descobrir que al blog de Ràdio Sàrrià hi ha un àlbum de fotografies i resulta que surto jo, tendre i somrient, davant del que era en aquell temps el temple de la música. Podeu veure el munt de singles que hi havia (hi ha encara!) guardats. No tinc data de la fotografia pero suposo que deu fer 16 o 17 anys...el més curiós de tot és que ara en el meu disc dur tinc segurament 1000 vegades més cançons. Us juro però que aquests discs els vam mirar i remirar, buscant aquell vinil que per sort algu havia enviat a l'emissora i encaixava a Les Nits en Blanc i Negre...

I com estem nostàlgics parlarem d'un grup que era viu a finals dels vuitanta i a principis dels noranta "La Gran Aventura". Estan perduts ja en l'oblit i sincerament al qual he de reconèixer li vaig parar poca atenció però fa ja uns 10 anys que vaig recuperar algun grabació i veure què feia el seu líder, Xavi Vidal...doncs bé està actiu i fa cuatre dies a la nova TV 105FM vaig veure un grandiós video del Xavi Vidal recuperant tot aquest esperit musical.

Anem en ordre però, qui eren La Gran Aventura? L'any 1989 es van formar a Sabadell, liderats per Xavi Vidal. Van enregistrar la seva primera maqueta, i van decidir presentar-la al concurs "Èxit", el qual van guanyar. Al mateix temps van guanyar el concurs "Claxon" de l'emissora RAC105.
Arrel d'això participen al Mercat de Música Viva de Vic, toquen al Festival Rock del Born, juntament amb Sopa de Cabra, Sangtraït i La Madam. L'any 1990 treuen el seu primer disc anomenat "La Gran Aventura" , s'inclou un tema al recopilatori "El tec i la teca".

L'any 1992 treuen el seu segon disc anomenat "Líders i Adeptes" i fan de teloners durant la gira de Sau.

L'any 1993 toquen amb Els Pets, Umpah- Pah, Sau, Sangtraït, Tancat per Defunció, Bars, Lax'n'Busto... El mateix any actuen al Palau Sant Jordi, en el concert contra la Sida, juntament amb, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Elèctrica Dharma, Sopa de Cabra.

L'any 1994, en el recopilatori del 5è. aniversari de l'Sputnik, s'inclou el tema "Reines".

L'any 1995 treuen el seu tercer i últim disc anomenat "Triangular". L'any 1996 Xavi Vidal actua a Sarajevo amb un grup local, juntament amb Los Rebeldes. El desembre d'aquest mateix any es dissol "La Gran Aventura".

Avui la feina m'absorveix de tal manera que volia escoltar música relaxant...però no tinc la meva iPOD ni la meva col.lecció o sigui que he buscat i he trobat Deezer que funciona com una ràdio online. El millor de tot és que he buscat alguna raressa de les meves i la he trobat. Doncs si minyons/nes..Jack o Jive.

Són un grup de culte que fan música minimal, poètica i deliciosa. El millor de tot és que son japonesos i tenen en la veu de la seva cantant Chako i les músiques de Makoto Hattori el millors arguments. A vegades la veu de Chako ratlla l'histrionisme i gairebé -dic gairebé- sembla que desafini però realment son indescriptibles.

Aquest grup que tan poc ha tocat en directe i ha freqüentat els cercles comercials, es va formar el 1989 i han publicat des de llavors 7 discs de música conceptual i minimalista. A més han col.laborat amb moltes bandes diverses, sempre en una ona minimalista, tradicional o de culte.

Prober, probeu, probeu aquesta cançó "A new beginning" del seu disc "The Earth"...segur que en voldreu més.

Salut

Discover Jack Or Jive!

Els camins de l'ànima

Aquesta setmana la Clara ha començat l'escola, la real, en la que potser s'estarà 15 anys. Encara em fascina la connexió que tenim amb els fills, és un tòpic, però es real. Per desgràcia no vaig poder esser-hi el primer i segon dies, i vaig pensar en la distància l'importància d'aquest pas i la sort que tenim que hi vagi amb tantes ganes.

De totes maneres una certa tristesa envolta el moment, perquè ha de estar fora de casa tantes hores? és el primer pas cap l'emancipació (...on vas, para, para...)...ja estic marxant de mare. No sé, en general es un sentiment de alegria, però es barreja amb la tristesa de no poder sentir cada minut de la seva vida...

I si parlem de tristesa, i volem música, podem anar-nos als tòpics que m'encanten dels sinistres decadents, els romàntics del segle XIX o potser ens podem arriscar amb una banda de culte, culte. Uns que realment no van tenir massa èxit però han estat un referent per moltes bandes dels 90 i ho continuen essent. No eren cool, no eren after-punk, no eren britànnics però les guitarres i les cançonts decadents de Galaxie 500 van marcar un camí que han seguit altres, des dels grups de pop fins als més ofuscats grups de post-rock.

Qui eren doncs els Galaxie 500? (també aquí més complert)tres amics d'escola a Nova York, Dean Wareham, Damon Krukowski i Naomi Yang, van crear una banda per poder emular als seus ídols The Velvet Underground, sense pretensions, sense voler se "cool", però van crear una gran banda. Van crear unes atmósferes de guitarres intímies, a vegades minimalistes pero en cap cas seguint els corrents britànnics. Van fer pocs discs i van durar realment poc (1987-1991), però van fer tres discs molt grans: Today, On Fire y This is Our Music. La seva discografia es va recollir en una deliciosa caixa editada el 1996 per RykoDisc (que és el meu tresor). Després de la disolució, en Dave va formar Luna apostant una mica més per la banda comercial cosa que li fa donar una mica més d'èxit a finals dels noranta. Els altres van continuar com Damon and Naomi explorant el costat més minimalista i trist, fent discs a vegades aborrits, a vegades amb grans caçons.

Us deixo una pinzellada, "King of Spain" del seu disc Today de 1988. Donem la benvinguda a les guitarres tristes...

D de desig

Ja feia dies que volia parlar de motos. Sí, de motocicletes, de vehicles a motor amb dues rodes.

Ves per on resulta que també és una de les grans aficions i, apart d'un brevíssim comentari sobre l'inici del mundial de motos, no n'he parlat. Ja fa molts anys que m'agraden i n'he tingut algunes, amb les que he passat grans moments. Sobretot recordo especialment la XT600 amb la que la colla de pardals voltavem a tota pastilla...difícil entendre perquè ningu va predre mal...la darrera passió és Ducati i la darrera Ducati ja la vaig vendre fa més d'un any...la Monster...i no nova aquí en detall és la Ducati, D de desig...un día us posaré la cançó en questió. Perque, sabeu? tot és música. D for Desire, primer senzill de All About Eve...si en voleu saber més el link funciona. Per desgràcia el tema no l'he trobat però us deixo una pinzellada sensible. Salut

Discover All About Eve!

Tot el que volieu saber però no us havieu atrevit a preguntar sobre...

...sobre el rock gòtic, sinistre, afterpunk o com volgeu anomenar a la corrent que va neixer a UK a finals dels 70. Com sabeu per definició del blog i la meva història, aquestes van ser les meves fonts d'inspiració a la meva adolescència i, com tot en aquella època, marca. Tant que no puc deixar de tenir la meva selecció de gòtic al iPOD i fruir de posar "a tota ametlla" als Alien Sex Fiend o als Red Lorry Yellow Lorry quan volto per aeroports amb "traje"...em fa gràcia i m'agrda.

Però prou rotllos, aixó surt perquè he trobat un link fantàstic amb un article llarg pero molt ben escrit i precís sobre aquest moviment. Que us interessa? aquí, que no, doncs bond dia tingeu!...ah, us deixo amb un exemple dels Red Lorry Yellow Lorry "Spinning around", veu de tenebres, versos repetititus, baixos marcats, yeahhh!...si en voleu saber més aneu al article.