Atreviment (opinions sobre càmeres digitals...)

Green is the tree, 2. Metempsychosis, 3. El plor del llimoner-The cry of the lemon tree, 4. Dreams made flesh, 5. A La Rovellada no falten els cogombres-There are cucumbers left at La Rovellada, 6. B.B. again, 7. Quan ha plogut I, 8. Res especial, colors i textures-Nothing special, colors and textures, 9. Filigree & Shadow, 10. Ghostriders, 11. Gairebé a la velocitat de la llum-Approaching Lightspeed, 12. Sunstars (a silly but beautiful test), 13. Vuit-Eight (HOR)

Doncs, sí, avui m'atreveixo a donar alguns consells, perdó opinions, sobre fotografia. Un atreviment, sí, perquè sincerament no en tinc ni idea però com deien a la televisió fa uns anys "he llegit molt sobre el tema" ;-).

-La fotografia digital no és millor que l'analògica, segurament al revés. Fa poc en Ken Rockwell -recomanat- va calcular fa pocs dies que una diapositiva analògica feta amb pel.lícula Fuji Velvia 50 dona tanta resolució que caldria un sensor digital que tingués un 135 Megapixels com a mínim per igularl-la!...a data d'avui (aixó es una carrera o sigui que el que ve ara no serà cert en 3-6 mesos) les càmeres de format estàndard amb més pixels son la Sony Alfa 900 amb 24,6 i la Nikon D3X amb 24,5. Els cosos professionals d'estudi Hasselblad tenen com màxim 50 Megapixels...

-Les cameres digials han democratitzat la fotografia és ben cert, però també és cert que han permès donar una volta més al cargol de la immediatesa que ens oprimeix a tots avui en dia. De la mateixa manera que les vendes de motos de alta cilindrada ha crescut els darrers anys amb la bonança econòmica, també ho han fet les càmeras digitals reflex de nivell professional...és a dir eines que abans només les duien els fotògrafs o reporters es troben a qualsevol esdeveniment, des de cercaviles a concerts de guarderia. Aixó ha portat a que els Canon, Nikon, Sony, de torn tregui càmeres "la millor del món" pocs mesos després de treure "la millor del món"...només recordar que amb una càmara reflex de 2005 i 6 Megapixels pots fer "la millor foto del món" i imprimir-la a 60 x 40 cm a 150 ppi, qualitat excel.lent segur! o si la voleu veure en una pantalla de 60 polzades full HD doncs senzillament us sobren pixels ja que en 6 Megapixels hi ha 3000 x 2000 i el full HD és 1920 x 1200...i ara la gent es compra càmeres de 21 Megapixels? què hi volen fer? (d'acord retallar el que volem però ja entrem en no fer les fotos bé i blah, blah...)

-Per càmeres compactes, de butxaca o point-and-shot millor comprar entre 8-10 Megapixels. No us deixeu entabanar pel marketing de les empreses de càmeres, penseu que la mida del sensor que recull la llum és molt petit en aquestes càmeres i, excepte honroses excepcions, no s'ha incrementant (només Sigma amb la SD14, però també te les seves pegues). Aquest any han sortit 3 compactes amb aspiracions que son la Canon G10, la Nikon P6000 i la Lumic LX3. Les dues primeres amb més de 14 Mpixels i la tercera amb 10 Mpixels...els seriosos dpreview van fer fa poc un "Test per Entusiastes de Vacances", la guanyadora la petita LX3...pot petit bona confitura i sobretot, bones fotos a ISO altes...



-No cal ni de bon tros tirar fotos en format RAW perquè surtin bé. Perquè? simplement perquè totes les càmeres tenen un firmware prou evolucionat per ajustar millor la foto i extreuren el millor com JPEG, i ho faran millor que tots nosaltres en el 95% de les ocasions. Per la resta tireu RAW...no hi ha res més ridícul que fer fotos als nens jugant en RAW! A més, heu provat mai de "revelar" un RAW amb qualsevol dels software que ho fan (des de la familia Adobe als propis de les marques)? Jo encara no m'en surto. Si voleu llegir més i veure exemples en Ken Rockwell (radical com ell) fa tota una disertació sobre la tirania del RAW: A big problem in 2008 is that people are shooting raw and not knowing why.

Totes les fotos del mosaic de dalt son meves, cap es RAW, fetes amb tres càmeres diferents...podriem millorar amb RAW? no ho crec...

Si us interessa el tema us deixo els meus links preferits

-Ojo digital, per buscar de tot, parlar de tot, i perdre's molt temps. L'alternativa oberta als fòrums Nikonistas i Canonistas...Molt recomanable per començar. Un altre lloc similar es La Mitica Yi-Fai...

-Ken Rockwell, profeta de la fotografia, pol.lèmic i odiat per uns, geni per altres. Té opinions molt pragmàtiques...

-Tom Hogan, un altre mestre que publica llibres i manuals d'us de totes les càmeres Nikon reflex amb opinions respectables i respectades. Bon lloc per veure proves de material si sou Nikonista...

Els dos anteriors son tendenciosos cap Nikon...però jo també...suposo que també hi ha els gurus de Canon per aquests móns de Déu.

-DPreview, doncs un lloc molt complert per veure proves de material

-Noisy Cameras, un blog diari per estar al dia de les novetats, és com la prensa rosa de les fotos...

-Xatakafoto, un blog actualitzat amb coses, cosetes i grans coses de fotografia. Molt interessant!

-Digitalcamaralens, tot i el títol és en espanyol i fa un test exhaustiu a molts objectius fotogràfics. Indispensable si voleu comprar alguna peça d'aquestes...

Tornen Little Nemo?

Doncs mireu, aquests tres dies que falten per acabar l'any els estic passant a casa amb els nens. La Blanca ha tornat a la feina aquests tres dies després de tenir l'Àlex (aka. "el guaperes")...aixó m'ha donat temps a enganxar-me al Facebook i tornar a discutir de música amb col.legues de fa temps i també revisar alguns dels llocs web que m'agraden.

Alguns d'ells són els dels que es dediquen a reeditar bandes dels vuitanta, especialment del afterpunk que és el que ens agrada. Com que la indústria musical està en crisi, les major indies ja reediten de fa temps en edicions de luxe els clàssics (eg. Love and Rockets per Beggars Banquet, Cocteau Twins per 4AD o New Order aquest any per London)però em quedo amb les reedicions de bandes més obscure per part de LTM records (editant els grups més rars de Factory Records i Les Disques du Crepuscule -no només de Joy Division va viure l'home-, Renascent Records (només per reeditar de luxe als The Sound ja es van merèixer la glòria) i darrerament Infrastrition. Com totes aquestes petites discogràfiques, la tirada limitada i la música de culte son las seva raó de ser, en aquest cas es tracta de pop, coldwave i postpunk francés...

Infrastrition ha ja reeditat molts clàssics del post-punk francès, entre ells els de Touching Pop. I avui llegint una de les seves darreres notes doncs annuncien aixó:

As a starter for 2009 we are pleased to announce the rerelease of Little Nemo, as two 2CD sets, the first simply named Vol. 1 1987-1989 will gather the Past & Future tape, thePrivate Life EP and the first album Sounds in the Attic plus two bonus tracks; the second, Vol. 2 1989-1992 joined the two albums Turquoise Fields The World is Flat, plus Cadavre Exquis, Biologic and Au Milieu du Ciel singles.

More to come from the major band of the 80's scene as they're preparing to tour again and that rumour about a new album is growing

O sigui reedició de tot el material de Little Nemo i maquetes (tot ja ho anat compilant a base d'anys)i a més possible gira i possible nou disc. Fantàstic. Ja tinc millor reedició del proper any, sense dubtes.

Ja en vam parlar dels Little Nemo aquí, i també podeu veure una bona repasada a la seva história, estil i grups afins aquí, us recordo com sonen amb la seva meravella intemporal. L'Heure d'Hiver

Escolta, treballa!

Com que em passo força hores davant l'ordinador quan no sóc de viatge, tinc un parell de webs interessant que uso amb freqüència per escolar música. Ambdues ja les heu pogut tastar amb els links que vaig possant a cada escrit, son Goear y deezer.

La web de Goear és molt simple però per altra banda molt efectiva, es poden buscar temes individuals o ara també tenen una ràdio que bàsicament busca els estils de música que la gent ha penjat i els va reproduint. Avantatge: gasta poc recursos, es neta de publicitat i sona bé, Desavantatge: de tan simple ni et deixa saltar les cançons i a més els estils són massa simples...total que no m'agrada...

Deezer va ser un bon descobriment, més comercial, densa, però també mes completa. Permet obrir una estació de ràdio virtual que es interactiva o sigui que si tens un perfil creat et perfet eliminar les que no t'agraden, saltar cançons i a més te algun algoritme que intenta buscar temes que poden agradar a l'oient...ara per ara és el que utilitzo.

Pues eso, una reflexión musical...

Obsessions Inoxidable(s)

Interessant el tema de la marató de TV3. Aixó de les malalties mentals és doblement problemàtic: per una banda son malalties complexes tant en fenotip (és a dir, el que s'exterioritza: comportament, etc) però també en el genotip (les variacions en el DNA). Mira per on aquest és el meu tema professional, el genotipat, però bé ara és tard i no anem per feina.

El més colpidor del que vaig sentir és que el índexs d'incidència són molt grans i per tant hi ha moltíssima gent no diagnósticada ni tractada. Evidentment fins fa quatre dies els pobres malats havien de suportar mil vexacions i tractes inhumans, fins i tot execucions per bruixeria, posessió diabólica i mil alatres variants. Per sort avui en dia no passa aixó pero la cortina (in)visible de la nostra societat encara hi és. Penseu, penseu realment quanta gent coneixeu o bé heu conegut en els darrers 5 anys que pressumiblement tenien alguna patologia...amics, veïns, companys de feina.

Un tema molt seriós del que s'estan fent avenços importants però que encara cal molta recerca básica; i quedeu-vos amb aixó: la recerca ha de ser bàsica per poder ser aplicada. Que vull dir: calen molts doctorants i diners invertits en saber com es desenvolupen els ulls de les mosques per conèixer bases genètiques que permeten comprendre complexitats futures...o sigui que no és cap futilesa estudiar ulls de mosca. Hi ha diversos centres importants a casa nostra estudiant les malaties mentals complexes, potser un punt d'inici si voleu saberne més es visitar la web del Centre de Regulació Genómica a Barcelona, especialment el seu grup de Gens i Malalties.

Ah, ja gairé ho passo de llarg...perquè inoxidable. Doncs perquè tots esperem que les nostres neurones ho siguin, que mai oblidin, mai s'oxidin...ni mai s'oblidin com els va passar a aquests nois de ???, ei no recordo ni d'on son. Segur que del centre d'Espanya (Ciudad Real?, Toledo? Salamanca?)...son una de les meves Obsessions de fa emps. No he dit ni com es deien doncs Inoxidables. Proveu de buscar aixó al google amb referències a discos, bandes o similar...no hi ha res de res.

Només sé que el primer CD que mai em vaig comprar, cap l'any 1991 crec va ser un de la companyia RCA qu es deia "La únic Alternativa Uno", al Discoplay!!! (tanca fa ben poc). Un dia podem parlar de Discoplay pero qualsevol que hagi tingut mínim interés musical rebia el catàleg que repassavem amb fruició! Fins i tot tenia carpetes forrades amb els mini quadres amb portades de LPs...ja ni ho recordava.

Total i anant al gra, que els Inoxidables es van quedar al món dels desconeguts fins que cap el 1997-98 crec vaig veure un disc a can Pemi (perdó, Moby Disk quan era al Passeig d'Olot) i els vaig pillar. Era el segurament únic disc, Azul...del que només conservo per sort el disc...ni la carpeta amb el nom de les cançons tinc...I és com una espina clavada, una obsessió, no malaltissa suposo.

Us deixo amb uns temes que m'agraden, bé, són d'aquells que al meva dona fa cares rares però hi esti engaxat -i no, no sonen com Alien Sex Fiend-. No hi puc fer res, evocacions de guitarres i teclats dels vuitanta, potencial tenien, què va passar, no ho sabem? en qui s'enmirallaven, doncs els meus grups de capçalera: The Chameleons, The Sound, The Church...si en sabeu res no dubteu a fer un comentari sisuplau!

Ojos llenos de Mar...del disc recopilatori La única Alternativa Uno, de principis del noranta

"Mar, dudas de misterio, negro mar, sin fondo ni horizonte más allá, el cielo se ahoga ciego en este mar, la duda en mis ojos llenos de mar"



Angel Miguel...del disc Azul, meitat dels noranta

"Que fue de aquel niño cruel, cara sucia y tantas ganas de crecer"

Pols distorsionada

Tenim el pis ple de pols per una obra menor, lampistes a casa...però que durarà més del previst com sempre. Treballant des de casa com faig, aixó de tenir gent, soroll i pols és bastant estressant...i si et truca el jefe no vegis.

Una cosa curiosa és que les tres persones que han estat treballan aquests dies a casa son locals, vaja que a diferència de les darreres actuacions que hem tingut on sempre hi havia algun extranger ara sembla que de cop han desaparegut. Vol dir aixó que els mercats es regulen sols, tesi ultraliberal? o bé senzillament que el nombre de parats augmenta i sempre reben els més desfavorits. No ho sé pas, i deixo als experts opinar aquí, però el cert és que tot ha anat molt ràpid, cosa que fa un any en el gremi dels lampistes no era habitual.

I la pols em distorsiona, em queda aquella sensació con untuosa als dits quan escrit al teclat, quan agafo un CD o bé, i més impactant, quan al matí entren els rajos de llum paral.lels a la finestra mostrant tot el que sura dins de casa (i és brutal...).

Pols que distorsiona. Aquest va ser el títol d'un recopilatori de la "discogràfica de la meva vida...4AD", sona fort i pedant oi? però així va ser un temps quan la obsessió musical per poseir tot el relacionat amb aquesta gent four gran. 4AD entre 1980 i 1995 va ser possiblement la discogràfica indie més respectada per tenir un criteri de selecció de músics impecable i sobretot per cuidar al màxim les seves portades. De fet els discs de 4AD son absolutes joies visuals i sonores. Per suposat la música pot agradar o no; generalment a l'avantguarda musical, que eren sons foscos als vuitanta, shogaze i rock indie al tombant de dècada 80-90, i electrònica intel.ligent als 90...més tard la cosa es va complicar, es van fusionar i bàsicament desaparèixer en el fons, que no en la forma.

Donaria molt per palar 4AD, direu, però qui editaven? doncs van fer famosos amb Cocteau Twins, Dead Can Dance i Pixies sobretot però van editar tot un catàleg fabulós amb el primers Clan of Xymox, les Wolfgang Press, Colourbox, Breeders i fins i tot van marcar el so de la electrònica de ball amb el Pump Up de Volume de MARRS...

Hi ha força links per que pogeu explorar més, us deixó aquí els més suculents i com no per degustar una sel.lecció de grans senzills de 4AD acompanyats de les seves portades respectives. Art pur!!

Cocteau Twins-Cherry Coloured Funk
Heaven or las Vegas LP -1990



Dead Can Dance-In power we trust the love advocated
Garden of Arcane Delights EP-1984


Belly-Star
Star LP-1994




A, i com foto un homenatge als dissenyadors de portades de 4AD, bàsicamente Vaughan Oliver amb 23 envelope i v23.

Marru (motiu personal...)

Ahir fent un vermut amb uns amics i els nens a Girona em vaig trobar en "Curre", feia temps que no parlavem, potser més de 5 anys...em va dir que just anava a dinar a casa de "l'Unye" on havia quedat amb en "Marru" i uns altrs amics...tots tenim 37-38 anys i em va fer una gràcia brutal tornar a sentir aquests motius de companys de classe de fa més de 20 anys.

Quins vincles ens uneixen amb els amics tan de temps? son vincles més laxes que amb les nostres parelles, però molt més elàstics i maleables. És fàcil no parlar amb algú durant 10 anys, algú amb el que havies compartit molts anys de pupitre, i semblar com si era ahir que feiem el burro.

També els amics es classifiquen pel que fas o has fet amb ells, jo he tingut amics amb els que només parlavem de motos, amics amb els que parlaven de ties, els amics per tot -que són els que han quedat- i també amics amb els quals només parlavem de música. I en aquesta categoria queda primer a la llista en "Marru". Fa massa temps que no parlem, de fet fa potser un lustre que no ens em ni vist. Arquitecte de formació i professió, espero que continui amant la bona música.

Com ja sabreu, en "Marru" és qui dona la idea del títol del programa de Ràdio Sarrià que va iniciar-ho tot...o sigui que el deute es gran. I com mestre musical, avui parlarem d'una banda que em feu conèixer per allà el 1989, uns mites per tots els amants del pop de guitarres i pels indies del tombant de segle, Pixies.

Pixies va ser un grup de pop-rock alternatiu originari de Boston, Massachusetts, Estats Units. Es va formar en 1986 i es va separar en 1993, encara que es va reunir el 2004, per treuen nou material i fer gires intenses per tot el planeta...bàsicament per engreixar les contes bancàries.

El seu personal estil va exercir gran influència sobre moltes de les bandes de rock de l'escena grunge i alternativa de principis de la dècada de 1990, especialment sobre Nirvana els qui van popularitzar el seu particular ús de melodies suaus durant les estrofes i explosions, crits i guitarres distorsionades durant les tornades. Van ser de gran influència per a totes les bandes que posteriorment inclourien el noise en cançons d'estructura pop igual que ells.

Destacariem de la seva formació el cantant Black Francis, que més tard ha tingut una fructífera carrera en solitari com Franck Black i la guitarrista i cantant també Kim Deal que també ha continuat fins avui en dia amb projectes alternatius exitosos The Breeders -inicialment banda de noies formada per ella, la seva germana Kelly i les líders the Throwing Muses- o els més fàllits The Amps.

En la seva bona primera època van treure tres discs fantàstics, plens de pop, punk, surf, grunge i eclecticisme...aquest son el mini-LP Come on Pilgrim (1987)i els LPs Surfer Rosa (1988) i Doolittle (1989). Tornades com "vamos a jugar por la playa, me voy me voy, me voy...." del tema "Vamos" són encara himnes, i peces com "Monkey Gone to Heaven" banderes de la independència pop dels noranta. Si voleu saber més, només cal que aneu als wikilinks adjunts o que escolteu aquests clàssics...

Una perfecta armonia a "Monkey gone to heaven"



Un perfecte caos a "Vamos"



Una perfecta sintonia de "Les nits en Blanc i Negre", Cecilia Ann...i ho va ser molts anys

Discover Pixies!