Benvinguts a les Nits en Blanc i Negre

Rutina Gironina ara fa una colla d'anys...

2011-06-28T01:52:00.000-07:00

Aquest bloc ja sabeu està una mica paradet darrerament, avuis penjo un texte que vaig escriure en un avió deu fer 3 mesos...continua essent vàlid per suposat

Cada divendres la mateixa rutina, sopar a casa amb els pares, dutxar-se, decidir quina roba em posaria aquella nit, adeu, agafar el Vespino blau amb el seu Metrakit 65cc i el seu tubarro Kit Yasuni i trobar-me amb els col.legues.

No recordo on quedavem la veritat, però si on començavem la nit. Sempre el mateix lloc, el nostre temple. Un lloc que encara existeix com bar nocturn a Girona, al carrer de la força, no sé com es diu ara, pero llavors era l’Accés 21. No era ni gran, no estava ben ventil.lat, pero sempre tenia la mateixa fauna. Tots allà per prendre l’Estrella de torn, per lligar amb aquella que ja has clitxat fa dies, per riure, però la veritat és que allà vam descobrir que els bars musicals podien posar altre música que no fos el mateix de sempre. Certament una ciutat petita i provinciana com Girona a finals del vuitanta tenia una homogenització en la música que suposo s’ha mantingut força.(NOTA: hi havia el “carrer dels torrats” i tota la generació Sopa de Cabra...però aquests no els tocavem...eren massa hippies per nosaltres i la Janis Joplin la veritat no ens tocava la fibra). Tots els locals amb la mateixa música, la que agrada a la gent a la que no li agrada la música…bé no vull ser pedant, diguem la que agrada a la gent a la que no li agrada explorar sensacions musicals i es deixa endur per la corrent. Opció correcta, però per mi i molts altres, incomprensible.

Com he anat a petar aquí? doncs mireu ara mateix escric aixó a 10.000 metres sobrevolant França, camí de Madrid. En l’iPod he sel.leccionat una llista de reproducció de música espanyola i han caigut El Pecho de Andy. I aquests eren un dels grups preferits de l’Àngel, qui regentava l’Accés 21 al final dels vuitanta. Parlo de 1987-1989…quan entravem al local i sonava El Acto de Parálisis Permanente i seguia A girl called Johnny de The Waterboys per continuar amb A Mirage dels The Essence…per mi son cançons gastades ara però l’excitació que produïen en aquells dies en uns que estaven acabant l’adolescència i entrant en la majoria d’edat era brutal.

I com no, cap les 2-3h de la nit tocava migrar...i l’únic lloc on es podia anar era La Sala del Cèl…un altre mite per tota una generación de gironins. Just abans que es convertís en un temple de música electrònica a principis dels noranta (quan es va envaïr de francesos, ho recordeu?). En aquella època de finals dels vuitanta encara conservava part de la fauna de sinistres. Allà es podien veure, en algun racó personatges d’estètica sinistra, amb els pèls cardats, imitadors del Robert Smith més clàssic, amb samarretes de Bauhaus o Alien Sex Fiend. Fauna variada, en recordó bé un parell…un em va dir un dia que escoltava cada dia 20 cops Pornography dels The Cure, més tard va ser DJ electrònic i la veritat no crec que la seva vida hagi estat cap gran cosa a posteriori.

El millor del local era quan gairebé a darrera hora, quan l’alba ja volia sortir, la música es tornava més extrema i allà vam poder ballar des de Cassandra Complex (Nightfall, over western Europe), els The Cure més foscos (The figurehead), els Bauhaus més dramàtics (Stigmata Martyr), pioners electrònics com Grauzone (Eisbar) i peces que agradaven fins i tot als meus col.legues menys obsessionats com jo, com ara el mític Vagabonds dels New Model Army o Blue Monday dels New Order. El cert és que els meus col.legues en la seva majoria els importava poc el que punxaven, i l’interés com no era 100% en veure si aquella sinistrilla feia cas al seu palique de alternatius de bona casa…

No tinc massa clar quan es va acabar aquesta rutina, seguramente quan tots dos locals es van massificar i canviar obviament la música o bé perquè nosaltres ja vam poder tenir cotxe (ai aquell AX) i pensavem que es lligava més a Platja D’Aro…on definitivamente vaig sacrificar aquest fruir musical per un sortir de farra més del piló anant a locals que punxaven tot tipus de merdes musicals, sempre les mateixes anessis on anessis, però aixó es una altra historia i la veritat és que m’ho vaig pasar molt bé. En aquells dies vaig passar la meva afició musical vers la ràdio, maig estaré prou agraït a Radio Sarrià els bons anys que em van donar amb Les Nits en Blanc i Negre…però aixó ja és una altres historia que em explicat aquí altres cops.

Us deixo pel record alguns d’aquells clàssics, que ja son vintage!

New model Army- Vagabonds, 1988

Cassandra Complex- Nightfall (over western Europe), pur euroelectro, 1990

The Essence- The Cat, brillants holandesos factors de pop fosc però suau, a l'ombre dels The Cure, 1985

The Waterboys-A girl called Johnny, meravellosos irlandesos amb el seu primer clàssic homenatjant la Patti Simth, 1983

2011-03-10T00:50:00.000-08:00

Quins dies nois i noies. El gener ha passat volant, el febrer s'ha embalat i ja en tenim quaranta...mare meva...40 anys, quaranta tacos...

Anem a pels tòpics doncs, soc exactament igual que quan tenia 20 anys. És una passada, segur que us passa/ha passat/us passarà a tots però les sensacions són personals obviament. Fa vint anys m'emocionava amb els bàsics com The Chameleons o The Cure i m'alliberava anant en moto (massa depressa). Ara estic escrivint aixó, més centrat, un xic estressat per la feina però estic escoltant els Chameleons i pensant on anirem amb els amics de tota la vida amb la moto el proper diumenge.

Certament la vida s'ha fet més complexe amb les extensions familiars i les arrels i branques noves que et creixen en forma de dona, fills i nous familiars. Som com arbres, tenim cicles vitals però som els mateixos que un dia vam brotar amb molta força. Els fruits que donem es reflexen en aquesta extensió familiar i en les fites vitals que anem aconseguint.

Emocions complexes, em sento millor que mai, de fet la meva mare sempre diu que hem de viure el present i jo no hi estic menys d'acord...ara, al mig del dia, al mig de trucades, emails i reunions...una pausa, un moment musical, una expressió escrtita i les endorfines flueixen de nou.

Com il.lustrem musicalment aquest moment tan important, complexe, complexe, podem anar als bàsics, potser és el millor, no cerquem coses extranyes. Busquem el que emocionava el 1988, el 1992, el 2000 i el 2011...

Una de moltes emocions clàssiques...mare meva el que hem plorat amb aquesta cançó...

Llàstima

2011-02-21T08:48:00.000-08:00

Sí, el bloc fa llàstima...ho sé i és culpa meva. Ja anunciava que facebook m'estava robant el bloc, però també son moltes altres petites coses que treuen aquells moment necessaris per seure i escriure. Ara ho estic fent quan no tocaria...i per aixó serà curt i concís.

Estic vivint dies de contradiccions interiors i de dubtes, serà la mitjana edat? possiblement...per aixó com sempre el millor es retrobar-se amb els clàssics que ens porten la pau interior que necessitem. Un clàssic, ja eren AOR el moment d'editar aixó però sonen meravellosos.

30 de Novembre

2010-12-13T03:34:00.000-08:00

51 anys de diferència, 1939 i 1988, mateix dia. La família es feia petita, es perdien dos persones, dos fills, situacions molt diferents. Circumstàncies desgraciades com us podeu imaginar el 1939. El meu tio-avi Narcis Pau Massana era afusellat, segurament en una fosca i freda matinada al cementir de Girona. El seu nom ara hi és a la placa d'homenatge (bé amb el cognom Pou). La meva àvia Lola, que hi és i no hi és en parlava a vegades...com va anar a portar algunes coses a en Siset després que el prenguessin pres, com havia de parlar castellà sense saber-ne massa, com havia de dir que era la seva dona per poder parlar amb ell, com un dia va anar a veure'l i li van dir que ja no calia que vingués més...cal parlar dels motius pels quals estava pres? havia comès delictes de sang? sembla que no però clar, només ens queden els records...

L'altre dia la mare m'en parlava i de com ara també està mirant de buscar informació de l'altre germa Pau-Massana que es va perdre a la guerra...diuen que a la batalla de l'Ebre. Dels quatre Pau-Massana de Vilanna, amb pare de Camporrells, a Terol, a la franja...jo només en vaig coneixer a l'Elies, el padrí d'Osor. El meu avi Enric ja feia força anys que havia mort quan jo vaig neixer...les condicions de vida de la postguerra, la miseria -no personal- sinó real, la falta de mitjans, se'l van emportar amb dolors aguts pels seus problemes de ronyó i segurament sense mai haver paït el que havia passat als seus germans. Ell no va estar pres, fou el seny de la meva àvia Lola.

L'Elies "Tin" per els amics, va estar pres, i es va lliurar de l'afusellament pels pels...a ell si el vaig conèixer...i vaig tenir la oportunitat de parlar llargament del que havia estat la guerra, la presó, la post-guerra, la por, la indignació, la frustració, la vergonya...el més curiós és que no era un home gens ressentit que va viure prou bé la seva segona part de la vida (eme refereixo des que va tornar de la presó..).

Respecte al que va passar el 1988, en parlarem potser un altre dia...no vull allargar-me molt...us deixo amb una cançó d'un grup que he redescobert finalment...després de molts anys. Fundicion Odessa tenia en el seu primer disc ple de guitarres afterpunk un tema molt escaient pel que us he explicat...España en Guerra

El facebook m'està robant el blog...

2010-11-30T01:13:00.000-08:00

Doncs ni m'ho imaginava però facebook m'està robant el bloc...al final l'objectiu és el mateix, expressar en un moment els pensaments, idees, tonteries i imaginacions...i la immediatessa de facebook ho fa més possible. La veritat és que aixó de poder buscar en 30 segons aquella raresa que estàs escoltant i penjar-la per compartir-la amb els amics no té preu. Certament facebook no és un repositori de comentaris que es pot facilment llegir de manera retrospectiva, cosa que sí passa amb les blocs, per tant es converteix en una mirada més puntual i efímera a la nostra persona.

Darrerament he penjat moltíssima música al facebook...per tant s'em fa complicat allargar-me molt. No sé si sabeu que apart de la música les motos son una altre passió. Molt més mundana, fins i tot mal vista reconeixeu-ho, però finalment després de no dormir unes quantes nits he comprat una KTM. Mare de Déu, estava tan acollonit el primer cop que la vaig agafar...penseu que jo am 1,82 cm toco de puntetes.

El que va passar a continuació no te paraules, com ahir veient el Barça-Madrid al camp -síiii, hi eram amb la Blanca-, vaig recordar unes sensacions i emocions que feia 15 anys no sentia pujant per camins de pedres i bassals enfangats! Avui la foto no és de les artístique i emocionants, pero les emocions hi van a dins...un parell d'hores per camins al diumenge, dues horetes més per netejar i engrassar el ferro i el nen content...salut i gas...i música com sempre. Més sobre el tema aquí...

Love and Rockets! yeah!

Uns altres dies extranys

2010-10-19T02:03:00.000-07:00

El dies es tornen extranys, les rutines es fan insuportables, els dubtes i les alegries ens mantenen vius...anava a continuar escrivint que "vivim en un món intens"...però he parat.

El món ha estat sempre intens, ara i des de sempre, de fet segurament ara és menys intens que fa 20-40-80-120 anys! I és injust! Certament la vida no és justa, tots vosaltres ho sabeu. Per aixó cal cercar la felicitat en els moments furtius, en aquells moments on no hi ha res més que la parella, els fills, els amics, els pares, els companys, la pel.lícula, el llibre, la natura, el vent, el mar, el menjar, la moto, la llibertat, una foto, un joc de vídeo, un vi, un còctel, un dibuix, una compra, un gest, un paisatge,...i milers de moments més (gràcies mare).

També la nostàlgia, aquell pensament fugaç de temps passats ens produeix moments feliços...certament cal viure al moment però encara a vegades em produeix un estat de gràcia pensar en moments on vaig ser feliç. Un d'ells que no tornarà era quan estava a la ràdio, la rutina dels dimecres al vespres...certament ara ho veig molt més romàntic del que era llavors (quan tenia altres maldecaps...). Un altre és de la vida universitària, especialment del primer i segon any de carrera...no sabeu quantes tapes de truita de patatam ens vam cruspir amb l'Alfons, en Pau i en Pitu al Garbí...hi vam passar més hores que a les aules...(d'acord, aixó ho vam pagar!)...ens vam convertir en mestres de videojocs que ni recordo...

Però bé, la més gran nostalgia sempre bé acompanyada de música. Sí la música, el torrent de sensacions i moments feliços, el plaer del descobriment, de la pell de gallina, quan veus que ahir escoltant Estudios de mercado de Dorian fa 25 anys vas sentir el mateix quan vas escoltar per primer cop M dels The Cure...esclar que no són el mateix! però les sensacions es repeteixen. I tants altres...

I amb Dorian ens quedem, indie electrònic, sense massa complicacions, amb tres discs al mercat i amb una punxada emocional gran. M'encanta pensar que la gent balla amb Dorian a les nits de marxa! Aquí i aquí en podeu saber més i comprar-los tot el merxandatge que volgeu. Tres videos, comencem amb el seu himne de 2007...

Binaris

2010-10-01T00:28:00.000-07:00

Finalment escric per impuls, quan temps sense mantenir aquesta finestra que em va permetre començar a llençar els meus pensaments i sensacions a les tan mencionades xarxes socials.

Que ha disparat la necessitat d'escriure avui? senzillament, quan escrivia fa uns minuts en la llibreta de l'escola infantil de l'Àlex m'he adonat que avui som el 1.10.10...i el primer que m'ha vingut al cap es "binaris". La Clara immediatament m'ha preguntat que és "binaris", per una nena de 5 anys ha de ser una llista de números amb només zeros i uns...immediatament, perquen només zeros i uns...bé la resposta ha estat, vinga acabat la llet que hem de marxar al cole...al vespre en parlem.

Codis binaris, molt més antics que el que us podeu pensar...2300 anys he llegit...però a mi em fan pensar en "computadoras" -en castellà- i no en ordinadors...el primer terme directament hem transporta a ordinadors de fantasia, de ciència ficció de sèrie B, d'Aviador Dro i de Devo, de Kraftwerk i Tangerine Dream...els ordinadors son coses fines i modernes, gairebé snobs...iPads i netbooks...

Bé, tinc poca estona, però certament us volia posar una selecció de grups obscurs i no tant, pero que certament van fe múscia binària...i com no un xic fosca

I començarem amb un tema que recordo de quan era petit, per la tornada "freak"...recordeu "la televisión es nutritivaaaaa..."...recordem als Aviador Dro...

i si Aviador era ja raret per l'època, encar van tenir un project paral.lel de synth-pop...Los iniciados...video super freak...una peça deliciosa i crua

Els suecs Twice a man...brutals amb la seva sèrie The Goat...aquí Music for girls (part 3)

Uns dels meus mites preferits, fascinants als vuitanta...totalment vulgars avui en dia. Clan of Xymox, A Day

Una canço certament gens obscura però ens va marcar tant...no vull ni dir qui son!

i com he d'acabar ràpid, una sorpresa...... Mecano.................................................................................no els espanyols (...sabieu que n'hi havia uns d'holandesos)...ni herois de synth-pop però m'agradava posar-los!

Mecano - Live - To Life's Re-Union - Trebeuren - 1981

Mecano | MySpace Music Videos

Fascinat pels noms

2010-07-14T10:11:00.000-07:00

Us heu comprat mai algun disc només llegint el nom del grup i el disseny de la portada? si heu contestat que sí teniu el virus del col.leccionista musicòleg. El virus ja fa temps que el tinc i com us podeu imaginar ja tinc uns bons anticossos que ja em prevenen de la temptació...però certament la fascinació pels noms de les bandes i la seva estètica sempre m'ha acompanyat.

Ja hem parlat aquí de com 4AD em va influir i la obssesió delirant pels seus discs, en tinc una bona colla comprats purament per la portada i perquè eren d'ells...tot aquest rotllo em ve perque acabo de veure en un bloc amíc que els fenomenals Fields of the Nephilim toquen a la tardor a BCN. Ja vaig perdre la pista d'aquesta banda de rock gòtic místic liderat per Carl McCoy fa anys, quan van reapareixer a finals dels noranta amb un so massa doom pele meu gust...no tinc ni idea del que fan ara pero si recuperen la seva època entre 1985-1990 potser un concert memorable. Encara avui en dia em sona fabulós un nom de grup com aquest, amb aquesta pàtina de misticísme bíblic, entre cristia i jueu, de fet si voleu saber què/qui eren els Nephilim aneu aquí.

I com perla musical, dues cosetes, com no els mítics Fields amb segurament el seu tema més conegut...Moonchild

i per tancar el dia parlant de coses que només per ser 4AD ja em van prendre....Le Mystere Des Voix Bulgares...el nostre amic Peter Murphy (ei, ho dic amb raó, que el tinc al facebook!) va posar a Ivo Watts una cinta d'aquest grup tradicional bulgar i es va fascinar per aquestes veus crues...tant que va reeditar dos volums d'aquests grups tradicional a 4AD (certament molt pedant...per Peter Murphy, per Ivo i per la meva part). A disfrutar

Més recuperacions

2010-07-14T02:38:00.000-07:00

Bé darrerament anem de recuperacions. Ahir a l'avió tornant d'Amsterdam..-us ho podeu creure, el dilluns a les 6am anava a Holanda per veure un pais enfonsat per la debacle de la seva selecció. Tot i aixó ja sabeu que ahir van aplegar més d'un milió de persones (ep en un pais de 16 milions!) per rebre als seus herois. Nois aixó del fútbol que ho entengui qui vulgui-

...perdò, com anava dient, tornant a l'avió i com ja estava fart de mirar els números per l'anàlisi que havia de presentar avui a les 6am a la meva jefa de Carlsbad, vaig fullejar la revista que posen a la butxaca del seient del davant. Interessant que Vueling posi dins aquesta butxaca la seva revista (Ling, prou bona) però també revistes de quiosc com ara Esquire, Psicologies o Interiores. Ahir tenira Psicologies, una revista molt femenina certament però parlava de com la gent ha perdut la seva memòria d'infantesa. El cert és que jo tinc moltes llacunes sobre els meus anys "d'EGB". La meva dona es recorda perfectament del que feia a 5è i jo amb prou feines recordo als profes...sembla que tinc un trauma d'infantesa segons la revista (sic).

I tot aixó mentre al l'Ipod sonava el darrer disc que he aconseguit. Son les gravacions completes de The Bonaparte's, una banda francesa que va editar un min-LP i un LP a la meitat dels vuitanta. És una banda prou obscura de rock gòtic, més amb estil britànnic i fora dels cercles més cold-wave o touching pop que es duien a França llavors. De fet no eren novells, els seus membres van ser membres d'una altre banda reconeguda en els mateixos cercles Baroque Bordello. El tema és que els conec des de fa molt temps per què el seu segon LP "...to the isle of dogs" fou produït per l'mfame Lol Tolhurst dels The Cure...i ja sabeu que tot el que tocaven era del meu interés.

Així fou com de manera increible cap a finals dels vuitanta a Discos Coll m'el van trovar després de demanar-lo, de fet em vaig cansar d'esperar pero un dia sense ni preguntar-ho el vaig trobar al calaix de les ofertes...Fa uns anys la discogràfica Studio Garage, especialitzada en reedicions de grups dels vuitanta a França, va reeditar en un sol disc aquests dos discs sota el nom genèric de Garage Sessionss#2, recolling els seu mini-LP "Shiny Battles" de 1986 i el seu "...to the isle of dogs" de 1987.

Fa ja força anys que em vaig passar un parell de temes del LP al PC en mp3 fent malabarismes amb els cables, eren "Mr. Webster" i "60454 stars", dues joies de rock gòtic psicodèlic, pero avui us cauran dues peces del seu primer "Shiny battles"..., les dues amb que encetaven la seva carrera.

The Battle of Iena

Waterloo Front

Un altre cop ha passat...i sembla la última ja vint anys després!

2010-06-02T05:40:00.000-07:00

Donc sí, buscant, buscant com aquesta formiga de la foto...per pura casualitat he trobat la darrera cancço que em quedava per trobar de les mítiques grabacions que vaig fer en cassette a finals dels vuitanta al programa Pujant l'Escala Mecànica de Baixada de Ràdio Salt.

"Pulse" dels britànnics B.F.G. Mare meva, i resulta que havia buscar aquesta canço de títol desconegut fins avui per tot arreu. Sempre havia sospitat de BFG però mai havia pogut aconseguir el seu disc "Blue" editat al 1990.

El tema en questió no és seguramant res trencador, però conjuga d'una manera perfecta tots els arquetips del darkwave electrònic: teclat i baix marcats, tonada èpica, veu dramàtica...fantàstics!

Bé direu, qui eren BFG? banda anglesa molt influida pels mítics Joy Division, prenent també coses de New Order. De fet es van fer prou famosos al 1986 quan Peter Hook els va prendre com teloners de New Order. A partir d'allà van cambiar de cantant i van anar editant diversos discos i EPs de tendència fosca però molt al dia per l'època. Van gaudir de cert èxit en els cercles independetns, i el seu disc "Phathoms" de 1988 va produir un bon hit independent "Higher than heavene is".

Tot i aixó avui toca "Pulse", vint anys després...

Stigmata Martyr...o Lorenzo a Jerez

2010-05-04T02:37:00.000-07:00

Un títol corrupte i ininteligible direu.Comencem pels martirs, recordo perfectament com em va agradar la canço, el títol, el disc i tot el que suposava Bauhaus per un novell de les músiques perverses de l'afterpunk britànic.

Certament si ho posem en perspectiva o bé ens ho prenen seriosament, fa riure, fins i tot pot fer vergonya que t'agradi algú que canta "In a crucifixation ecstasy... -en l'èxtasi d'una crucifixió-", vestit de drácula a l'estil Bela Lugosi però nois i noies, em van fascinar i encara ho fan com a molta gent.

I perquè aixó avui? doncs perquè ahir mirant les motos en directe des de Jerez -ja haurieu de saber que encara que no en parlem també em bull la sang per les motos, no tan cool com les fotos i la música indie però és el que hi ha :-)-...anant al gra, doncs que entre carrera i carrera com que ara no poden fer anuncis, fan tot tipus de resums. En un d'ells van posar com fons per unes motos el tema Cecilia Ann dels Pixies -ei, aixó era sintonia del programa original de Lest Nits en Blanc i Negre- però més tard van sonar els acords de Stigmata Martyr dels Bauhaus. Aixó ja son paraules majors, cal fer-ho a proposit. No és la típic canço que un troba en recopilatoris de "lo mejor de los 80". Per Déu un clàssic de pares fundadors del gòtic més experimental i cru.

Em podriem parlar molt dels Bauhaus, potser ho farem a la propera entrega però ara per suposat us heu de quedar amb aquest extasi d'una crucifixió...corria l'any 1980 quan 4AD publicava el primer LP de Bauhaus, In the Flat Field...aquí en directe l'any 1984. Impressionants!

[download]

Del caos vindrà l'ordre

2010-04-20T02:15:00.000-07:00

Ai quin títol! copiat d'aquí, un dels pocs apunts que delaten a què em dedico professionalment. La setmana passada va ser una mica caòtica. Per suposat estava a Anglaterra quan el màgic volcà islandés es va despertar del seu son. Per suposat tenia un avió que es va cancel.lar. El que va venir després fou tot un caos però el cert és que vaig dormir a caseta el divendres...Fou curiós que en una reunió amb gent de tota Europa, els italians es passesin tot dijous al matí decidint que fer per acabar penjats a Londres tot el fi de setmana, els alemanys confirmant que confiaven que Lufthansa els ho arreglarien in van acabar arribant a Rotterdam en vaixell dissabte el matí...mentre que una companya de Madrid i jo vam anar prou bé. També fou el cas dels suïssos, però qui no ho espera d'ells! Pels francesos fou fàcil i per desgràcia pels companys d'Europa de l'est encara hi son...

El viatge va ser en tren i cotxe, com tot va encaixar amb pinces, no vaig tenir massa temps d'escoltar res de música i en el cotxe de llogue que vam emprar per venir des de Paris no vam poder enxufar l'ipod o sigui que el que us poso aquí es un recordatori del "que podria haver escoltat".

Per cert, la foto és feta a les 6:30 AM des de l'hotel un cop tornat de l'aeroport!!

Un parell de grups que crec no han sortit encara mai...uns dels vuitanta, uns dels noranta i uns dels dosmil...

The Radio Dept, uns suecs que van sorgir del fred a la segona meitat dels noranta però que van començar a publicar al 2002. El seu só és clarament influit pels grups i l'estil shoegaze -parlat llargament a aquest bloc-, mesclant melodies i veus oníriques amb capes de guitarres i electrònica elegant.

Una de les bandes que més ha crescut amb mí, perfectes per escoltar quan voles i deixar-te endur per les capes i capes de so. Fantàstics!

The Radio Dept- The worse taste in music (títol genial "el pitjor gust musical")

Deine Lakaien tenen un altre estil. Són certament del moviment darkwave alemany que tantes bandes ens ha donat. Van sorgir a la segona meitat dels noranta però durant els seus 20 anys de carrera fou a la meitat dels noranta que van fer-se més famosos amb les seves peces de darkwave elegant. Tenen una discografia desigual, amb discs massa tòpics i obscurs al principi però amb una trilogia fantàstica entre 1996 i 2002.

Aquí del seu disc White Lies de 2002, tot un clássic

Deine Lakaien- Wunderbar (Preciós)

I per acabar Balaam and the Angel, una banda que va començar dins el moviment gothic rock anglés de la segona fornada, a principis dels vuitanta. Aquest grup em va intrigar molt temps, per una banda vaig comprar ja fa anys un disc seu de finals dels vuitanta que era horrorós! un estil rocker macarra, imitació barata de The Cult (de fet molta de la seva imatge de l'èpoc era clavada) però certament sense cap mena de gràcia.

Per sort un dia em vaig creuar amb un seu EP Day and Night de 1985 i, voilà, allà teniem el que m'esperava. Un grup de só obscur clàssic, amb totss els compenents que calien per agradar-me. No van ser mai massa coneguts, ni de fet es mereixine massa reconeixement pero aquest tema que us posso és segur un dels top 50 del gothic rock clàssic en la meva sel.lecció personal. A fruir.

Balaam and the Angel- Isabella's Eyes (Els ulls de l'Isabel)

Excés d'autoestima

2010-03-24T06:33:00.000-07:00

L'autoestima és fonamental per poder lliurar la diaria batalla de la vida, però hi ha gent que la té pels núvols. Massa cops, massa gent prenen a gent brillant com formigues soldat prefixades a obeïr. Aixó, que és un característica dels règims dictatorials, també passa massa vegades al món laboral.

Just acabo de sortir d'una reunió estratègica on es tracta als qui excutaran les tàctiques com simples robots executors...i axió no vola com diuen els anglesos...Ai senyor...potse caldria que més gent abans d'entrar a les reunions escoltes quelcom relaxant com els meravellosos Akira Kosemura & Haruka Nakamura en aquesta meravellosa peça d'electrònica minimal, de downtempo electrònic, Azure del seu disc conjunt Afterglow de 2007.

Les discogràfiques de la meva vida

2010-03-23T13:14:00.000-07:00

Fa temps, molt temps, vaig adonar-me que no solament m'agradava una música o uns tipus de grups especials, també hi havia discogràfiques que produïen música que m'agradava.

Així van néixer el concepte de discogràfiques de la meva vida.

La primera sense cap mena de dubte va ser Fiction Recors (per ser qui editava els The Cure). Per desgràcia no era un discogràfica en si, sino un spin-off (paraula de moda avui en dia) de Polydor. A més només van editar als Cure, a The Passions, The Associates, Die Warzau...The Passions em van encantar, The Associates em van decebre, Die Warzau em van deixar sense parar (encar recordo excitació en escoltar el seu "Disco Rigido"). Déu meu quin pal!

La segona va ser Factory records, a l'ombra de Tony Wilson, creador i ànima de la gent que ens va donar als Joy Division i New Order, i també moltes altres meravelles com ara Section 25, Crispy Ambulance, A Certain Ration, The Railway Children, The Happy Mondays i un llistat molt gran. De manera interessant van explotar amb el punk/afterpunk i morir amb la mort del so Madchester (revisió en anglès aquí)que van ajudar tant a crear. No m'extendre sobre Fáctory, però ja sabeu que va ser molt més que una discogràfica, va ser un moviment culturo-musical que va portar-los a la més profunda bancarrota entre les bestiesses de Happy Mondays i el forat sense fi que era el club The Hacienda (aquí teniu una entrada de l'estiu passat on en parlava).

La tercera va ser la més gran, i la que em va portar certament a tenir una obsessió musical, cultural i artística. No ho sé, però vull pensar que la meva visió artística de la fotografia es va cultivar quan fruia de la música i de les portades dels discs de 4AD. Si Factory va ser un corrent culturo-musical de carrer, postpunk com cap, 4AD va ser la part més "arty" més alternativa, més trencadora i per mi més brillant.

Grans noms ens va donar 4AD: Cocteau Twins, Pixies, Dead Can Dance, Throwing Muses, Belly, The Birthday Party, Bauhaus...tants que el millor es que mireu i remeneu a The Eyesore Database...potser descobriu perquè es diu eyesore.

4AD com us he dit va crear les portades més meravelloses que mai he vist, tot gracies al geni de Vaughan Oliver i Criss Bigg al front de l'agència v23 i més tard 23 envelope. Si voleu veure alguns exemples de l'art i la música, aquest video és un bon exemple. També us aconsello aquest link per veure totes les portades que ha dissenyat.

Nomes us confirmo que tinc dues col.leccions de música, una dels The Cure i una altre de 4AD...a la segona meitat dels noranta, gràcies a les facilitats que em donava treballar a la Universitat de Girona, vaig poder accedir a internet mólt abans que molta gent i sobretot amb velocitat. Així va ser com els newsgroups (algú s'en recorda) com el 4AD-list, enviaven cada dia correus amb preguntes, questions que ara son cobertes per blogs, twitters, facebooks i similars. Encara es poden trobar els arxius d'aquesta llista on m'he buscat i trobat en una discussió de 1998!. La llista va morir per deixar de tenir sentit ja el 1999 i els amics virtuals s'han dil.luit en el món binari.

4AD va cambiar, va editar coses bones, altres dolentes, i ja fa molts anys que no els segueixo...to aixó tinc un bon nombre de productes de merxandatge...

Algun dia potser farem un repàs a tots els "gadgets" que vaig acumular de 4AD però avui el que volia després d'aquesta llarga intro és quedarnos amb una discogràfica minoritària, que van editar un regitzell de bandes de culte, menors si voleu, però de gran atractiu i magnetisme. Bandes amb un so clàssic dels vuitatna, guitarres atmosfèriques, teclats intrigants, veus afectades...molta influència dels The Cure de 1980-81 sobretot...

Parlem de Midnight Music que fou una discogràfica anglesa de música post-punk/experimental activa des de mitjans dels vuitanta als noranta. Va ser fundada per Nick Ralph i entre d'altres van editar els experimentals Cindytalk, les grans ombres dels Cure, els holandesos The Essence i els deutors de Echo and the Bunnymen y The Sound, els Sad Lovers And Giants.

Vaig conèixer aquesta discogràfica gràcies als The Essence, quan inevitablement vaig escoltar el tema "A mirage de 1985, que quan va sortir més d'un va pensar que es tractaven dels mateixos The Cure...comproveu-ho! Com som als vuitanta, es porten les versions Maxisingle, super-extended (sic).

De manera interessant aquesta discogràfica va acollir des de projectes paral.lels de bandes que hem tractat aquí (The Sun and the Moon post The Chameleons per exemple) o raresses extremes com els valencians Carmina Burana que van editar aquí el seu disc en anglès (la versió original fou editat per Plataforma -toma ya!-).

Aquí trobareu un llistat complert de tots els artistes que van editar a aquest segell,

I com no el millor és escoltar la música i veure les pintes per posar-nos en context...algunes perles delicades per vosaltres. A fruir!

Sad Lovers and Giants, on Another Day, podeu prendre una copa de vi, seure al capvespre i mirar els estels...també podeu anar a un racó a plorar. Com volgeu, música trista, a flor de pell.

The Essence, dues pel preu d'una. The Cat / A Mirage

Snakecorps, calling you

Son les coses de l'edat

2010-03-19T06:28:00.000-07:00

Que patètic escriure de l'edat però es que l'any vinent en seran quaranta, i com tothom diu, encara em sento igual que quan en tenia vint. Bé, no és cert, més madur, més encarcarat també i segurament més feliç. Bé la felicitat és de cada moment o sigui que com diu la meva mare, el present és el millor moment.

El dimecres passat vam anar a veure en Brendan Perry, que va desgranar el seu repertori a Bikini mentra en Messi feia el seu recital davant l'Sttutgart molt a prop. Un concert senzill, en família -max 100 persones-, que ens va mostrar com sonarà el seu nou àlbum i sobretot va permetre re-escoltar en viu alguns clàssics de Dead Can Dance. La versió de Spirit ens va resonar molt després de deixar el concert, un bon vespre. A la foto un moment de l'actuació del dimecres dia 15.

I com parlem de l'edat, avui mateix he comprat les entrades pera anar el 8 de Maig a veure els Little Nemo a la sala Salamandra I. Els Little Nemo (aquí al Myspace) es van covertir en una petita obsessió des que vaig escoltar el seu L'heure d'hivern al programa Pujant l'Escala Mecanica de Baixada de Radio Salt cap el 1988...Quan difícil s'em va fer compilar tots els seus discs durant els norant. Un dels discs el vaig trobar a una botiga fabulosa de discos que hi havia a Madison, Wisconsin, aquell mític estiu del 1995.
Més endavant, tot va anar ràpid, internet, mp3, tota la discografia fins i tot les demos a l'abast...fins que finalment Infrastrition que els va reeditar l'any passat tornant també als escenaris.

I aixó es el que estan fent, mica a mica aquests nois de quaranta pocs, estan tornant a toca i fer concerts. Per sort els tenim aprop. Excel.lent oportunitat per veure pre primer cop a la meva vida un concert dels mites del Touching Pop...com sonaven fa 25 anys? doncs així nois així...

A la platja

2010-03-02T05:15:00.000-08:00

Aquest podría se un senzill títol per la foto adjunta, però no. La foto es diu "Alló que la fa viure".

A la platja/ On the beach és un dels grans temes que The Chameleons van incloure en el seu segon àlbum: What does anything mean, basically? de 1985.

Tot lliga a la vida. El diumenge vam tenir un dia fabulós amb els nens i la Blanca. Un clàssic, zoo al matí, dinar davant la platja i passejada per la Barceloneta. Un dia inspirat, de no molta llum, però suficient. Un dia on clarament es podia veure la Primavera furiosa lluitant amb l'Hivern mandrós...un dia on discs com aquest es fan més que necessaris.

I el tema es que acabo d'anar a buscar a correus la reedició que han fet els de Blue Apple Music del clàssic...juntament amb una sèrie de samarretes amb unes boniques variacions de les portades dels discs dels amics de Mark Burgess. Ah, els The Chameleons, sense voler-ho segurament han estat tan o més importants que els The Cure. Interessant reflexió.

Tornant a la reedició, el més interessant és aquí poder escoltar les versions demo de les peces del disc. No soc prou fanàtic de la banda per tenir-les, però segur que els fans incondicionals (Pemi, Enric...) fa dècades que les sabien aquestes versions. Interssants per què sonen més crues, més directes i també més properes que les originals. Fins i tot m'atreviria a dir que funcionarien bé ara mateix competint amb els mil.lers d'imitadors del so de guitarres post-punk que han florit el darrer lustre.

De moment, sense temps de poder penjar alguna demo, us deixo amb On the Beach, l'original del disc...

Autumn leaves were falling
Hearing nature talking
I thought I heard her calling
Hush now don't you cry
Figure in the sky

Can't stop myself from shaking
My mind at last is waking
Eight minds embracing
Figures in the sky

Hadn't time to analyze
What I saw before my eyes
But nothing would surprise me
Here on our beach
Far away from you all

I thought I heard her calling

Unsure of what we're facing
The precious time we're wasting
I'll always be embracing
The figure in the sky

I uns altres que tornen!

2010-02-09T13:42:00.000-08:00

Segurament un dels concerts més soprenents fou fa uns anys el de Massive Attack al Palau d'Esports de la Vall d'Hebron...arribem, pantalla enorme amb rellotge conmpte-enrrera. Arriba a zero i a l'hora exacta del concert comencen amb "Man next door". Brutal!

Ahir van editar nou disc..aquí teniu tota la info i més...ara està baixant per iTunes. Aquí teniu el seu canal a Youtube amb grans videos i totes les novetats.

Descobertes 2009!

2010-02-05T07:05:00.000-08:00

Ja sabeu de quin peu calcem musicalment aquí o sigui que sense sorpreses extranyes us deixo una sel.lecció del més sorprenent del darrer any...apart de l'explosió de iPhones -necesari per se cool-...

Cold Cave, explorant les vies post punk com no...

The XX, explorant les mateixes vies, un xic menys obtuses que els d'abans però totalment delicioses

Animal Collective, més oberts a la llum aquí. Una delicia de fa gairebé un any.

Esperant l'opera orgànica sobre l'evolució de les espècies que estan apunt de presentar The Knive, el 50% de la banda ens va meravellar com Fever Ray

Retorns desitjats

2010-02-05T02:27:00.000-08:00

Sí, mireu per on de cop, de manera imprevista hem trobat dos retorns esperats. Ja fa anys que visc musicalment de memòries passades tot i que conscientment intento trobar diamants actuals (ex. Animal Collective, The xx o Junior Boys).

El millor però són els retrobaments. Ens passa en totes les dimensions de la vida, aquell retrobament amb un familiar que fa temps no has vist, aquell amic de l'escola que trobes a un retrobament que et feia mandra anar, aquells amors de joventut que ara et fan riure...i sobretot els vells, clàssics artistes que tornen.

Fa poc que n'han tornat dos, i quins dos! Primer fou la Elisabeth Fraser amb el seu EP Moses i ahir mateix vaig comprar ja les entrades pel concert el 17 març a bikini de Brendan Perry.

Anem per la Liz. Després de la seva temptativa frustada fa un temps finalment ha tornat a editar una cosa. És una sola peça, dedicada a Jake Drake-Brockman, el ex teclista d' Echo & The Bunnymen que, poc després de grabar el tema moria d'accident de moto -interessant aquí: a mi m'encanta la música i les motos i com altre desgracia el Pete de Freitas, bateria original dels Echo també moria fa gairebé 20 anys en accident de moto-. El senzill, titolat Moses, fou integrament elaborat per l' Elizabeth i la seva parella Damon Reece, que finalment l'ha editat aquest mes via Rouge Trade Records, de forma limitada en vinil a 900 copies (ja tinc el meu!).

L'EP inclou tres versions del tem. L'ogirinal, magnífica, amb pinzellades trip-hop i resonàncies de l'Orient Mitjà, amb la veu de Liz per sobre de tot. Sembla que des del seu canvi apreciable de veu cap el 1995, el temps no ha passat més per ella. Tot un comfort pels seus fans! Dues remescles complementen el senzill, versions més orgàniques i eterees, recordarnt les mescles que feren els Cocteau fa uns 15 anys.

Ens ha agradat: sí. En tenim prou: NO. En volem més. Per sort sembla que la pròpia Liz ha deixat la porta oberta a completar un disc.

Fes-ho i fer una gira! Pagariem fort per veure-la al Palau de la Música de BCN...mmm.

i l'altre, un xic menor, però també importantíssim és en Brendan Perry. El 50% masculí de Dead Can Dance ens visita en una gira mundial on presentarà el seu disc encara per sortir anomenat Ark. És un disc totalment fet per ell mateix (prova d'aixó és el film promocional que ha fet). Esperem grans coses de l'amic Perry!

De moment el 17 de Març el tenim a bikini. Ja teniu les entrades? Per anver fent boca a dalt teniu el film promocional Ark on veureu com ha construït un disc que sembla interessant, ple de paisatges electrònics i veus càlides. New age, potser sí, però i què, m'agrada!

I aquí el primer senzill promocional Utopia!

No me la puc treure del cap...

2010-01-26T03:06:00.000-08:00

Com les cançons enganxoses dels anuncis, com la família quan sóc fora, com aquell 100-500mm VR que Nikon encara ha de treure al mercat, com la primera olor de primavera al Març, com la primera olor d'estiu al Juny...moltes coses ens ronden al cap.

De fet s'estima que tenim cada dia uns 70.000 pensaments, wow! quants són productius, útils, quants inútils...bé segurament útils per a la nostra salut mental.

I a mí, com molta gent, em passa que hi ha cançons que no me les put treure del cap. Ara mateix no paro de tenir al cap la canço R.U.N. dels suecs The Mary Onettes.

R.U.N. de l'EP Lost (2006)

Aquesta banda sueca formada al 2000 és tota una declaració d'amor als meus estimats Echo and the Bunnymen i The Cure o sigui que ja d'entrada, només per la seva descripció ja em tenen el cor robat. A més si els seus temes m'encaixen, millor que millor. No han estat trencador, tenen un so previsible i han estat afavorits per la pujada els darrers anys del "revival" afterpunk liderat per Interpol, Franz Ferdinad o Editors (un moviment per cert de capa caiguda segons els moviments més "cool" de l'indústria musical).

Tenen una discografia correcta, amb un albm al 2007 anomenat Lost amb grans temes èpics seguint al senyor MacCulloch i un de nou l'any passat anomenat Islands més en la lína fat-Bob. No m'extendré en la seva biografia/discografía que podeu aprofondir aquí.

aquí els dos temes més visibles extrets de Lost (2007), dos temes èpics, força comercials, tristos i delicats, perfectes pels llargs hiverns nórdics i també per les passejades asolellades de l'hivern empordanés...

Lost

Pleasure songs

Estelada al cèl: un dels temes del 2009, que seguirà el 2010 i segurament per molts anys

2010-01-02T15:13:00.000-08:00

No se què passaria amb l'autodeterminació de Catalunya, altres ja escriuen i escriuran rius de tinta (sic) sobre el tema. El més interessant és que un dia lluminós de Desembre el cèl em va presentar aquesta bonica estelada...i per un que pren unes bones dessenes d'avions cada any, una imatge molt interessant.

Bon 2010 a tothom!

Pensaments d'altura (o revisió de les amèriques)

2009-12-22T01:17:00.000-08:00

No sé, potser no els conec prou, potser només he raspallat una mica per sobre el pais. Continuo pensant que els EEUU són un pais extrany, bé, de fet no em saqmble un pais com qualsevol d'Europa. Soc ruc, certament no és Europa!

Principalment vull referir-me a que tot sembla fals, però alhora sincer; tot sembla superficial, però els amics es deleixen per tú. Ja no vull dir la família. No sé, tota aquesta atenció em sembla un xic superficial, prefabricada. És com si fos imprescindible tenir un comprotament correcte. sí , és aixó, cal que siguis correcte: treballa molt, sigués molt ambiciós, tingues un xi de por al desconegut genèric i sobretot, sobretot, gasta pels descosits.

Tot aixó ho vaig escriure fa uns dies, sobrevolant el Midwest americà tornant cap a casa i llegint del darrer llibre d'en Wallander i escoltant...bé escoltant molt música improbable i boja com sempre.

El que no sabía quan escrivia aixó era que arribaria tard a Newark i perdria la conexió cap a Barcelona...perdent un altre dia de viatge! Yahoo!

Durant aquest vol vaig intentar fe un top 10 del moment, que com sabeu és sempre una instantània musical. En cap cas és una selecció final, sempre és la del moment.

Sense ordre particular!

1.-The Mary Onettes -R.U.N

2.-Nouvelle Vague - Marian

3.-Trembling Blue Stars - The Coldest Sky

4.-Throwing Muses- Graffiti

5.-The Cure- The Perfect Girl

6.-Mary Goes Round- Clouds and Clouds

7.-Electric Presidents - Insomnia

8.-The Radio Department- Pulling our weight

9.-The Field- The more that I do

10.- 1 AM - 1000 Beats

Aquesta per acabar l'any, ballant a les fosques amb els flaixos a tota pastilla

......

We are the world, we are the children

2009-12-04T22:17:00.000-08:00

Vaja un títol més cutre, segurament. Però és el primer de tot que m'ha passat pel cap ara que em poso a escriure una mica sobre aquests dies.

Fa tres dies que torno a ser a San Francisco, demà a veure els Orlando Magic a Auckland...uhh...no soc ni seré mai un fan del basket NBA a la tele pero collins aixó d'anar a verure'n un live serà la òst**. Per cer tinc tota l'artilleria fotogràfica amb mi per commemorar el dia i per masscrar el flickr...sé que és possible que res valgui molt la pena artísticament però segur que alguna cosa caurà.

Pot més a dir de moment, jet-lag, fred en general, feina, bons companys i sobretot olors especials. Sí nois i noies, Amèrica fa una olor especial. Ni bona, ni dolenta, però típica. He pensat que pot ser algun compost especial que posen a la gasolina? no ho sé, però els cotxes com sabeu són aquí la vida.

Estic en un hotel a uns 10 minuts a peu del campus (aquí en diuen així a tot el complex de l'empresa), i tothom va amb cotxe. Fins i tot els meus companys europeus i viatjats lloguen el seu cotxet. Jo soc el rar. M'agrada llevar-me aviat i caminar entre la fred i la boira matinera. Els conductors miren extranyats, si vull creur la carretera per on no toca, s'aturen a metres de distància. Què fa un paio caminant per la vorera d'aquesta ciutat del suburbi de SFO? Despesa enegètica desmesurada.

Després, com no, tothom aquí compra menjar orgànica ("de la pagesa" com ens dirien aquí), recicla, "pensa en verd", és solidari...però viu tancat en la seva closca energèticament fatal. Com diuen aquí alguns, viuen en cases de paper on la fred i el calor s'escapen per tot arreu...ai senyor.

Com que no trovo res que qualli musicalment us deixo uns americans que em van deixar (i em deixen encara) amb la pell de gallina...The Crystal Stillts

Democràcies

2009-12-04T21:56:00.000-08:00

Ai minyons, no hi ha més deliciós que trobar-te l'inesperat...i sens dubte la música ha experimentat un canvi tan brutal en els darrers anys que qualsevol cosa es possible.

Fa unes setmanes vaig anar a Marsella per reunir-nos amb l'equip que lidera en Roland . L'hotel davant del mar em va oferir paisatege fabulós. Cèl trencat pel mistral (tramontana), núvols de guerra i fred. La foto d'avui és d'aquell dia. Com a comentari dir-vos que just després de fer-la una bonica onada en va deixar xop a mi i a la càmara! Vaig córrer com un esperitat per canviar-me de camisa, però sobretot per aixugar bé amb aigua dolça la Lumix LX3.

Però perquè democràcies, direu? doncs perquè la música ha arrivat a tothom, en tots moments i sense manera de parar-se. Durant aquell viatge vaig llegir el toxto del 25 anniversari de Rockdelux, que conté força bons articles sobre l'evolució de la indústria musical als darrers anys. Algunes entrevistes a gent de discogràfique és realment brutal...un negoci que ven el 75% que fa 10 anys en un mercat on més i més gent usa el producte és un desastre absolut.

El tema és que a l'hotel tenien un fil musical constant i vaig sentir una varietat eclèctica de música, des de bossanova indefinida, a temes chill de Air, clàssics de Bowie i fins i tot diverses vegades al llarg de 2 dies...Atmosphere de Joy Divison! Coll**s, que vaig descrobrir-los fa ja 20 anys em semblava que era el paio més raret del meu petit món per escoltar una música tan trista i decaden. I ara en un hotelet de 4 estrelles davant del mediterrani, en una reunió professional m'els trobo.

I aixó no és tot, una altre exemple -que ha motivat aquest escrit-, va ser fa uns dies. En arribar la Blanca de la feina vam anar amb els nens a comprar pijames d'hivern (sí, ja fa fred)...a la botiga de roba tenien a tot drap el darrer disc dels Editors. Uns dels hereus de Joy Division...certament sorprenent. Bricks and mortar, imprescindibles per construir parets musicals (sic)

Cornuts i pagant el beure

2009-10-23T01:51:00.000-07:00

Ahir em vaig emprenyar de debó. Vaig anar amb l'Albert a visitar un client a Tarragona al matí, d'anada per l'autopista va ploure tota l'estona però era una pluja constant i continguda.

A la tornada, cap la 1 del migdia, era com si caiguessin galledes d'aigua sobre el cotxe...i l'autopista es va fer impracticable! feia molt temps que no m'estressava tant al volant, agafant-lo fort evitant l'aquaplanning , i sobretot anant a 80 km/h com a màxim. El paio del Mercedes Classe E no va tenir tanta sort i es va empotrar contra la tanca central...provocant que arrivés a casa a les 15:00 h. Espero que estigui bé.

El més escandalós és que aixó no és culpa de la pluja, no, és culpa http://lesnitsenblancinegre.blogspot.com/del patètic asfaltat i del horrorós drenatge de l'autopista. En cert trams d'asflat nou, tot drena bé pero en la majoria s'embassa, generant cortines que fan invisible el cotxe de davant i provoquen els bassals que poden causar terribles accidents. Com sempre però vam pagar religiosament...és solucionable aixó?

Obviament que sí, i la meva indignació va creixer més perquè just el dia abans vaig fer un viatge llampec a Paris i també va ploure tot el dia. En els dos viatges des d'Orly a la oficina (a part del taxistat maleducat del viatge de tornada), van ser en una autopista amb molta pluja i us juro que no es feia ni una bassa, cap problema. Som i serem un pais cutre nois.

Apa doncs, uns cyberpunks per les emprenyades...el clàssic Mosco-Idaho -1985- dels Cassandra Complex, aquí la web oficial. No us confongeu, el líder de la banda Rodney Orpheous és un orador, escriptor i consultor de teconologia musical d'alt nivell...fa gràcia veure'l dalt de l'escenari amb la veu de catacumba, i alhora pensar que presenta davant executius de multinacionals. Uhh.

i si no en tenim prou amb els Cassandra, en el mateix cassette pirata comprat fa vint anys a les fires de Girona i havia aquesta meravalla dels altres anarco-punkies, Flux of Pink Indians amb el seu Tube Disaster. La millor cançó punk mai feta! corria 1918

Sense ni voler-ho, ni volar-ho

2009-10-19T15:00:00.000-07:00

Fa uns dies vaig rebre un correu del grup Costa Brava-Pirineu del Facebook, em deien que era guanyador del seu concurs de Setembre (bé, un dels cinc). De fet ni recordava el concurs, de fet no vaig presentar-m'hi a consciència. Només vaig penjar la foto adjunta al seu grup de Flickr, i entre les més boniques enviades abans del 14 de Setembre m'han escollit. És aquests sèrie feta l'estiu de 2008 a l'Estany de Banyoles, uns nens van estar saltant i vaig poder fer unes ràfegues que vaig ajuntar amb el Photoshop.

El premiés un salt amb paracaigudes a l'aeròdrom d'Empuriabrava...glups! em sembla que sense voler-ho no volaré...Tinc una mica de respecte a les alçades (que no als avions...). El primer cop que vaig pujar a la torre Eiffel a París em vaig aprendre de memòria tots els cartells que hi ha al voltant de la part central i que expliquen la seva construcció. Tot dit amb aixó.

El més interessant, apart del premi, són les crítiques més o menys constructives a la foto guanyadora. Certament la foto ere en teoria de la Costa Brava-Pirienu...i de moment el Pla de l'Estany no és ni pre-Pirineu. Bona aquesta! De totes maneres hi ha qui es decanta cap a la crítica de "massa Photoshop" i he vist que és un tema recurrent.

Ho sento, no m'agraden els puristes. Crec que considerar que la fotografia no ha de ésser retocada és una fal.làcia total. Primer de tot implica desconèixer que els sensors de les càmeres digital o tene el rang dinàmic de les pel.lícules analògique ni molt menys que l'ull humà. Esperem que ho arreglin però avui en dia si algú vol copsar el que veu amb la vista, li calen tres exposicions diferents i un gran treball de Photoshop. O bé ser un artiste amb els filtres de densitat ND en cas que fotografia de paisatge (amb horitzó recte...), i segurament treballa les il.luminacions el el dit "laboratori digital (digital darkroom)", és a dir PC, Lightroom i bon monitor. LLargues hores de debat aquí...per aixó estem.

I com que avui anem de pol.lèmiques, avui posaré aquelles cançons que la Blanca no enten com em poden agradar. Un comentari afalagador perquè jo interpreto que vol dir "t'agrada tanta bona música que no entec com aquests freaks t'agraden". Doncs no hi ha res a fer, és com la manipulació de fotos, si us desperta una emoció, beneïda sigui! no mireu endarrera.

Los Inoxidables, "Angel Miguel", del únic disc "Azul" bons nois de Salamanca sense èxit musical però que em van obsessionar força. Unes guitarres captivadores. Aquí podeu escoltar-ne alguna altre coseta com are la màgica "Times of war and love"

i per aprofondir i sorprendre La Frontera "He recorrido miles de millas ahí donde se esonde el sol hay un lugar en la Frontera donde una vez fui perdedor!"..el tema que els dona nom, un clàssic de la meva sel.lecció vuitantera espanyola.

Retrobament (o Otras Voces, o Silencio del Dolor)

2009-10-16T02:52:00.000-07:00

Anava a començar amb un "No hi ha res que més m'agradi..." però no ho faré, de fet hi ha moltes coses que m'agraden, però sí és cert que una de les més excitants darrerament és trobar-te de sobte, sense voler-ho amb un record de fa anys. Ara que estam de ple en la mitjana edat encara em sorprenen espurnes, sensacions que fa 15 o 20 anys em van torbar.

Com no, parlarem de música i aquí ve el tema. L'interés per la música com ja sabeu va començar cap el 1986, però quan realment em va agafar fort va ser entre 1989 i 1994 jo diria.

Aquells dies, com ja he repetit aquí, no existia internet, no tenia de reproductor de CDs i per suposat somiar amb MP3 era cosa de autors de ciència ficció. A Girona només hi havia Discos Coll i Musical Eiximenis, botigues molt honorables, però que em donaven molt poc de si. El que era possible però era comprar per catàleg. Primer fou Discoplay (ei ho recordeu!), com tot és possible ara aquí hi trobareu un arxiu de les portades del seu mític catàleg.

Però tampoc Discoplay era suficient. Cap el 1990 d'alguna manera em vaig assebentar d'uns altres que venen per correu, nom que em va colpejar. Músicas de Régimen, a Manresa, especialitzats en músia punk, garatge, after-punk i gòtic. També tenien una discogràfica molt casolana anomenada Grabaciones Góticas (sic). El seu artífex, Artur Rios té segurament la banda gótica de més recorregut del panorma espanyol, Los Humillados. Un altre dia en parlarem...

Com he dit, no recordo com els vaig conèixer pero el seus catàlegs i butlletins es van convertir en lectura fervorosa, wow! vaig conèixer tantes bandes llegint els seus catàlegs. Eren terriblement extensos. Obviament el millor era comprar coses allà.

Una anèctoca em recorda com anaven les coses aquells temps. El meu capital provenia el 1990 de treballar als estius pel Dept de Medi Ambient, bons calerons, que calia invertir bé en música. Clarament no era el destí que a casa esperaven d'aquelles pesetes i per tant entrar a casa amb un paquet de discos era discussió segura i algun mal rotllet. Solució màgica, enviar-ho a casa d'algun amic, però clar tots tenien problemes similars. Ah! hi havien els col.legues de Universitat que tenien piset! Així va ser com un dia vaig fer un "pedido" mític on van caure els Clan of Xymox, Cocteau Twins, Dead Can Dance i d'altres...fins i tot una amiga es va demanar una caixa de senzills de Sugarcubes, Wow! Recordo l'excitació de recollir el paquet amb el contingut màgic...ahhh. El curiós és que la meva col.lecció de vinils augmentava misteriosament a casa. Jo em pensava que els pares no s'en adonaven. Quina il.usió...

Tornem però a les emocions diaries. Què m'ha fet recordar tot aixó? Doncs un bloc realment fabulós: La nueva ola de los ochenta. Un lloc que compila gravacions rares de grups dels vuitanta, la majoria senzills (7") o maxis (12"), totalment descatalogats i impossibles d'aconseguir.

Entre aquests, l'altre dia vaig trobar (re-trobar) un mític EP dels Manresans "Otras Voces". Wow...el tinc, perdut en alguna estanteria, però el tinc. I el vaig gastar de tan posar-lo al toca discos...de cop he recordat Flores Negras, Hombre Vulgar, Soledad i sobretot Silencio del Dolor. Per Déu!!!

Els "Otras Voces" tenen aquest só afterpunk britànic, en la linia del pop de guitarres dels Chameleons o The Sound, amb tints èpics The Mission i amb influències clares de parts més fosques dels The Cure o Joy Division. De fet Otras Voces no és més que Other Voices, el mític tema que els The Cure van incloure en el seu disc Faith de 1981. No han parat de sonar al Ipod des de fa uns dies...si voleu escolar-los us deixo la meva preferida, però aquí otras vocespodeu prendre les 4 cançons.

Otras Voces, Silencio del Dolor, Soledad EP, Grabaciones Góticas, Manresa 1989

La foto de portada és feta el dia de la Mercè 2009 en honor a aquesta cançó...

Melancolia freda, o no?

2009-10-16T02:16:00.000-07:00

Després de la tranquilitat estival, tornem a la rutines de tardor, que flueixen cap l'hivern. Aixó de fluir és un dir, perquè aquest dimarts passat a Estocolm feia un fred que pelava...després a Amsterdam també feia fred...i ahir a Frankfurt també en feia. Vaig deixar Barcelona a 25ºC i la trovo a 15ºC.

La fred, tal com es diu a Girona, és un estimulant de la creació musical. La música freda ha estat un estímul gran per mi. Ja ho sabeu, portem ja un bon temps parlant de música, sabeu quin és l'estil que encaixa amb blancinegre. Tot i aixó no sempre la música trista ha de ser freda, els amics de la Coldwave francesa ho eren, però d'altres com els Galaxie 500 i els seus succesors Damon and Naomi no tant.

Amb Damon and Naomi em volia quedar. Després de la desfeta dels mítics Galaxie 500 el 1991, dos dels components Damon Krukowski i Naomi Yang van proposarse condensar la seva part més melodica en una nova banda, creant simplement una grup amb els seus dos noms.

El primer LP fou aquest deliciós "More Sad Hits" editat el 1992. Aquest disc conté una col.lecció de peces precioses, tristes i delicades que son realment perfectes pels tems hivernals. Sense fredor fosca, per escoltar davant la llar de foc amb un bon llibre, un bon vi i bona companyia.

Laika, del seu primer treball "More Sad Hits", wow, quin títol no? val la pena la portada tipus "Verge Maria"!

No vull fer un repàs exhaustiu a la seva carrera, només mostrar algunes de les perles musicals que ens han reservat durant aquests 17 anys de carrera. El millor que podeu fer es anar a iTunes o a la vostra botiga preferida i buscar una sel.lecció...aquí una mostra d'algunes delicies dels Damon and Naomi.

La seva versió del clàssic de Tim Buckley, "Song to the Siren", que feu famós This Mortal Coil amb la veu de Liz Fraser

Un pas cap al shoegaze amb aquest "Memories"

Els diumenges al matí....

2009-09-09T01:16:00.000-07:00

I remember when I was young feeling sick on Sunday morning...

Recordo quan era jove i em trovaba fatal els diumenges al matí...

Els diumenge al matí han canviat tant en la meva vida, llocs diferents, llits diferents, ara no hi ha matinada perquè hi ha mainada (sic). Avui seré breu, que el temps apremia. Per il.lustrar el tema us he posat un gran clàssic, un tema perfecte segurament dels The Bolshoi. Aquí i aquí en podeu llegir més si voleu...

Però el que volia avui era posar un parell de blocs que em miro amb frequència i que son un xic pol.èmics.

Tecnologia obsoleta, un fantàstic bloc sobre idees, instruments, tècniques, aparells, etc obsolets...amb brillants articles sobre tecnologies del tombant del segle XIX i XX -que em fascinent- i també algunes notícies més actuals com aquest article sobre el virus de la grip A, no us ho perdeu, tan impactant com visual...el de sempre els que tenim sort de estar al països rics sempre patint més que la majoria.

Pagines de Meteo, des de Cerdanyola aquest company sempre escriu de manera molt sèria sobre el temps i la meteorologia, amb una fixació especial en donar llum sobre totes les informacions sobre el canvi climàtic...SABEU QUE ELS DARRES 12 ANYS LA TEMPERATURA A CASA NOSTRA A DISMINUÏT. Aneu amb molt compte amb el canvi climàtic, es pot convertir en religió com l'ecologia, el capitalisme o qualsevol tendència...

Mirar-se als peus...

2009-08-15T01:59:00.000-07:00

No us passa que al banyar-vos al mar us mireu als peus? Ahir la Clara m'ho va fer recordar mentre ens banyavem a la cala. L'aigua aquests dies està fantàstica, fins i tot aquí passat ja Cap de Creus. Una nitidesa i una temperatura realment ideals.

Immediatament després que la Clara em fes el comentari, em vaig mirar als peus i vaig recordar que tot un estil de música es va definir així "mirar-se als peus", o bé, "shoegazing".

El shoegazing fou un moviment dins del pop/rock alternatiu que va sorgir a l'Anglaterra de finals dels vuitanta. Exhaurits els rampells més patètics del goth rock, van sorgir bandes que van marcar a una jove generació, els Jesus and Mary Chain o My Bloody Valentine vam alentar tot un seguit de grups que creaven pantalles de so, amb guitarres distorsionades, i melodies precioses.

Per desgràcia, van ser un "hype", una moda passatgera alentada per les revistes New Musical Express i Melody Maker qui van crear el nom "shoegazing". El nom venia perquè aquestes bandes tocaven mirant al terra per no errar quin pedal usavan en distorsinioar les guitarres...i es calr també es va convertir en una actitud a l'escenari, amb bandes hieràtiques, envoltades per llum, fum i sobretot pantalles de guitarre distorsionades. Aquestes revistes setmanals van marcar durant els 80 i els 90 el que es cuinava en el pop-rock alternatiu...i es clar si et converteixes en carn de revista, l'èxtasi, l'èxit són ràpids però la caiguda també...quan els Nirvana i el grunge va sorgir amb força el 1990, els senyor Kurt Cobain es va convertir en el nou "hype" i ningú ja va recordar als "shoegazers". Al final els "shoegazers" s'ho van creure i ells mateixos es van fagocitar, creant la definició de "el moviment es fa autobombo" (The scene that celebrates itself).

Hi van haver nombrosos grups, alguns més reeixits que d'altres, però en general és un estil que m'ha encantat sempre i únic que resisteixo del període 89-95 que per mi va ser nefast amb tot aquest rotllo "heavy" del grunge..

Com a mostra un boto d'algunes peces fantàstique de grans bandes, per mi les millors van ser

1. Lush, quina meravella, tots vam plorar la mort de Chris Accland i el trecament de la banda el 1996.

Superblast!

Sweetnes and Light...amb explicació del nom de la banda per en Chris i la Miki rient-li la gràcia...insuperable actitud "shoegaze"

2. Slowdive, que grans, de les bandes més emocianals que us pogeu trobar! Van derivar cap als actuals Mojave 3, més calmats i més madurs.

Some Velvet Morning...

Souvlaki Space Station...flotant

Alison... un senzill perfecte?

3. Ride, uns que van sobreviure molt temps amb evolucions curioses. Sobretot l'època amb Creation Records

Going Blank Again...el meu primer contacte

Leave them all behind...shoegaze pur en directe al 1992, fantàstic!

4. The Fild Mice, els nens mimats de Sarah records.

Quicksilver...delicats i melancòlics com sempre

Sensitive...el tema més conegut?

i tants altres com Asobi Seksu -shoegaze del segle XXI-, Catherine Wheel, Chapterhouse, The Boo Radleys, Mazzy Star, The Ecstasy of Saint Theresa -aquí uns que van derivar cap l'ambient-, Seefel -uns dels més experimentals, eu sentit el seu àlbum Quique?-...aquí hi trovareu la llista completa.

I si ve una nova era fosca?

2009-08-10T03:27:00.000-07:00

In the darkest times, darkest fears are heard (en els temps més foscos, els temors més foscos s'escolten)

Ahir grillejant al Youtube (grillejar= perdre el temps de manera tonta, facilíssim a ordinadors, ipods i similars...)vaig pensar en buscar coses dels The Sound. No és fàcil, proveu de buscar The Sound a google? surt de tot menys la banda que més em va soprendre al descobrir-la.

Per trobar-los cal posar The Sound+Adrian Borland. Adrian Borland fou el cantant i ànima del banda, una ànima torturada i amb tendències depresives que sempre va estar al llindar del suicidi durant el període en que la banda estava en actiu (1979-1987), i que finalment es va tirar a les vies del tren a Londres el 26 d'abril de 1999...una de les seves peces més fosques és "A new dark age"

Perquè titolar aquesta entrada "I si bé una nova era fosca?", doncs perquè darrerament amb el tema del virus H1N1 , o de la grip porcina com és més conegut, segons en quin moment sembla que haguem de caure de nou en temps foscos, temps de pestes negres, de pors bàsiques, d'acaparament -abans era menjar, ara es Tamiflu-, certament cal estar a l'aguait però no caigueu mai en la roda de la histèria col.lectiva! sinó tornarem a The New Dark Age!

Però tornant als The Sound, ha diversos recursos a la web que parlen de la historia dels The Sound i d'Adrian Borland, des de la web que va rescatar i reeditar tots els seus discos, Renascent, fins a Brittle Heaven,la seva web oficial de tribut.

The Sound va unir-se al corrent postpunk que fugia de actituds sinistres més teatrals -rollo Batcave-o neo-romántiques -ex. Spandau Ballet, Visage- i van omplir l'espai de guitarres, teclats i lletres corrosives, realistes i fosques -que no sinistres-. L'Adrian Borland havia format part de la banda punk The Outsiders. En el primer disc dels The Sound, el clàssic Jeopardy que ja contenia grans clàssics com ara "I Can't Escape Myself"

que feren famós a les terres gironines els desapareguts banyolins Fang...

em meravella la immediatesa i frescura post-punk de Resistance

però la que més em va impressionar fou Missiles

El seu segon disc va marcar definitivament el seu so, i definitivament els va conduïr a l'olimp del pop de guitarres junt el cuartet de luxe composen juntament amb els Echo and the Bunnymen, els The Chameleons i els The Church. El disc es va publicar el 1981, titolat "From the lions mouth". Conté segurament les seves peces més rodones, com ara el tema que enceta l'àlbum "Winning"...

I was gonna drown,
then I started swimming
I was gonna drown
then I started winning

guaiteu als The Sound en directe al programa de TVE "La Edad de Oro del Pop Español" (aquells cabells de la Paloma Chamorro!!). Sense paraules

el disc com ja he dit contenia altres joies que per mi son "Sense of Purpose", "Contact the Fact", "Fatal Flaw", "The Fire", i es tancava amb la fosca "New Dark Age"

disfruteu ara amb "Sense of purpose"

Tot i que aquest disc va tenir bona acceptació de la crítica, la banda no deixava de ser un grup de culte que venia relativament poc discos. La seva discogràfica era Korova qui fruia de bones vendes amb Echo & the Bunnymen, per aixó els va demnar un tercer disc més comercial. Com era d'esperar la banda va presentar-los un disc fosc, complexe i certament el menys comercial de la seva carrera. El disc en questió va sortir a la venda el 1982 amb el títol de "All fall down" i certament els va confirmar com banda de culte però no de bones vendes. Korova era subsidiària de la multinacional WEA o sigui que bàsicament després d'aquest moviment, la banda es va trovar sense companyia.

"All fall down" és el disc més complexe i extrany de la banda, van deixar enrera el pop de guitarres amb melodies tristes i contundents, per expressar-se més experimentalment. Tot i aixó, aquest disc conté meravelles com "Party of the Mind" o "Red paint"...

Festa amb la ment, party of the mind

Marxant de Korova van raure a Statik (casa dels The Chameleons), i allà van tornar a veure el cel blau editant els seus discos més venuts i reconeguts. Començant pel mini-LP "Shock of Daylight".

Aquestd mini-LP és una joia que ningú qui agradi la música hauria d'obviar, cap peça te desperdici. Gran qualitat i també comercialitat. Aquest disc ha aqradat a tothom a qui li he posat, amb grans temes com l'inici trencador de "Golden Soldiers" o el final colpidor de "Dream then plans", aquí aquesta en directe el mateix 1984

Aquest mini-LP tenia dues portades, l'Europea més artística i l'americana més sobria, amb la foto de la banda a contrallum -tinc els dos!-.

El 1985 va sortir el seu disc amb més vendes "Heads and Hearts", que els va obrir les portes del mercat americà amb un èxit moderat. Les vendes no van ser per tirar coets, i Statik sofria problemes econòmics.

"Heads and hearts" es ven ara reeditat juntament amb "Shock of Daylight" i junts composen un catàleg de com la música transmet emocions: "Total Recall", "Counting the days", "One thousand reasons", "Burning part of me", "Wildest Dreams", "Restless times" i com no la que em posa encara la pell de gallina "Under you", guitarra, teclat, baix i saxo...No one can help me, No one can stop me...

En aquesta època la banda estava més centrada que mai, oferint segons les crítiques de l'època el millor en directe. Per sort tenim un testimoni que ens permet copsar aqusta tensió. El 1986 Statik editava un doble-LP en directe de la banda, "In the hothouse". Per molta gent el millor directe d'una banda de rock dels vuitanta, per mi una peça de museu, va ser el meu primer contacte amb la banda.

This is a love song called "Total Recall"...

per desgràcia després d'editar aquest disc el 1986, Statik records va tancar suspensió de pagaments...The Sound es van quedar de nou sense casa i amb problemes. Van aconseguir treure un darrer LP anomenat "Thunder up" que intentava ara si portar-los a fites més comercials. Certament no té la mateixa intensitat que els anteriors però vist amb perspectiva és un gran album. El va editar una petita discogràfica holandesa, Play it Again Sam i durant la gira posterior a l'edició els problemes mentals d'Adrian Borland es van accentuar totalment, caient en una malaltia mental profunda que mai va superar fins al seu suicidi.

La banda tenia talent i com a epitafi us poso un video que es va fer en homenatge a Adrian Borland, amb el tema que encetava el seu darrer álbum, "Acceleration group"

per suposat Adrian Borland va continuar gravant fins al final...però aixó és una altra història. The Sound van arrivar fins aquí.

Salut

FAC 51

2009-08-08T07:35:00.000-07:00

Buff, potser massa temps sense escriure res. Ja ho sabeu, els blocs personals són aixó, a vegades s'escau escriure molt, a vegades passem estones llargues de sequera...

Perquè i què és FAC51?

Tony Wilson, sabeu qui era? i Factory Records? i com tot va començar...

Anem pel final però. Ara fa un mes vaig anar a Edinburg a una reunió de l'empresa i vaig trobar-me finalment un company que només coneixia per reunions telefóniques i molts emails. Després de la reunió, on el paio anava encorbatat, anem a sopar a un pub underground d'Edinburg...bé underground només perque estava al sotan d'un edifici i tenia una estètica bondadge...el tema es que el company, Richard, m'apareix amb una samarreta FAC51 The Hacienda...

immediatament penso en aixó!

Ostia! algú amb una samarreta amb The Hacienda i anglès té història. I així va ser, prenent un parell de Hendrick's (amb cogombre, com no el gin és escocés!) em va explicar com per circumstàncies de la vida es fa ver col.lega dels roadies dels Happy Mondays al final dels vuitanta. No tan sols axió, sinó que durant un parell d'anys va fer el fanzine oficial de la banda. Ara no recordo el número però em va assegurar que tenien un FAC! i pels mitomans de Factory i l'escola, FAC és el màxim. Vam parlar bona estona i em va confirmar totalment que el reflexat a la pel.lícula "24 Hour Party People" és força cert i que el Shaun Ryder era un freak degenerat i que els "Happy Mondays" no eren més que uns col.legues eren pagats per fer el degenerat dalt d'un escenari...els va salvar el talent del Sahun Ryder. Les seves anècdotes eren molt interessants, ballant el Mr Disco de New Order, just arribat d'Eivissa (on el van gravar), amb una joveneta Björck al costat...sigui cert o no és un pique...

The Hacienda, un lloc mític, ara convertit en bloc d'apartaments. Voleu una visit virtual amb la banda sonora de New Order? aquí ho teniu

És tard, és fosc, soc lluny

2009-05-26T14:25:00.000-07:00

Aquest cop han estat 6 dies seguits de viatge de feina...sensacions molt rares m'envolten. Per una banda m'agrada la feina, viatjar, trobar-me amb companys de tants països. Ahir a l'autobús que ens duia a la terminal de Frankfurt (venint de Viena amb un avió de les linies aèries Eslovaques) un passatger em va preguntar: "treballes a l'empresa XXX (tinc una motxila amb el logo...)?", en respondre afirmativament ell em va dir que hi havia treballat durant 10 anys fins fa poc. Aprofondint en els escassos 9 minuts que va durar el viatge vaig aprendre sobre la tecnología que han desenvolupat (voleu saber de què va mireu aqui)i de la qual es responsable comercial per Europa des de Minneapolis. Total que és un gran d'un dels membres del meu equip de treball. Abans, a l'aeroport de Viena vaig compartir una cervesa amb un professor d'Hamburt i vam parlar llargament de com està l'anàlisis genètica pre-implantacional a nivell tècnic i comercial, sobretot comparant Espanya i Alemanya.

Doncs bé, aixó que és motivador, interessant, excitant, xoca frontalment amb les ganes de estar a casa amb la Blanca i els nens. Sabeu? creixen tant ràpid que després de 6 dies fora els trobaré diferents! Avui he rigut amb el "Copa, Lliga, Champions" de la Clara. I és demà...i ho veuré a un hotel als afores de Frankfurt. Scheise! com diuen aquí.

Per sort sempre ens quedarà la música, avui vull compartir el meu darrer descobriment. Rarament es tracta de bandes noves, i avui no serem excepció. El més crític és que fins fa 4 dies no havia escoltat mai una banda que es va crear el 1983 i va morir pels volts de 1989 (no ho tinc clar). Un nom fabulós The Arms of Someone New.

Sons nus, que no càustics, after punk americà. Amèrica ha estat sempre la meva gran desconeguda. Ho reconec, tinc tendència britànica en els gustos musicals.

El més al.lucinant però ha estat descobrir que sí els coneixia a través de la seva familia musical...estan emparentats amb Area, The Moon Seven Times i sobretot amb els grandiosos, grandiosos Lanterna. No hi ha banda instrumental millor al món!

Aquí un tema que ara ressona al meu iPod continuament, The Arms of Someone New, Hollywood, 1988

Per desgràcia no hi ha a Goear per penjar-vos dels altres avui, no sóc a casa. Però esteu al cas que aviat us penjo exemples

El teu turment és el meu desig

2009-05-10T01:50:00.000-07:00

La setmana passada vaig estar un parell de dies a Frankfurt, a l'ofi, per trobar-me amb el jefe i de passada fer la revisió del trimestre amb en Juergen i en Thomas. Dos bons paios del meu equip. Li sona el mòbil a en Thomas, una simfonia de Bach. Immediatament en Juergen amb el seu humor càustic li diu "What's that, calling a funeral?", vam riure tots tres; bé en Thomas no tant.

Després vaig recordar explicar-los quina melodia sona en el meu mòbil...cançó gòtica clàssica, en alemany i amb veu femenina. Qui poden ser? només poden ser X-Mal Deutschland, amb la infonfusible veu de Anja Huwe. Ja fa uns 6 mesos que vaig canviar el "A Forest (tree mix)" per "Polarlich". 100% assegurat que ningú més tindrá la vostra sintonia si us passeu aquella vostra cançó al mòbil.

Podem aprofitar per parlar una mica de les/els X-Mal Deutschland. Banda alemanya, d'Hamburg, formada al tombant dels 70 als 80. Inicialment una "all-girl-band", que va anar incorporant músics masculins però que va mantenir fins al final els udols meravellosos de la Anje Huwe. Per cert una rossa d'ulls blaus fascinants que tenia una mirada terrible que donava als concerts de X-Mal un toc de tensió inoblidables.

X-Mal van editar un parell de senzills en discogràfiques independents alemanyes (el classic "Incubbus-Succubus"), per després intentar-ho amb 4AD. I ho van fer, van agradar molt a Ivo Watts. Tant que els va editar els seus dos primers llarga durades. El primer, el més cru, el més punk, icóna gòtica, classic del afterpunt terrible, era "Fetish". D'ell en van sortir les seves millors creacions, i encara avui en dia em fa posar els pels de punta. Corria el 1983 i la bateria "dels picapiedra" i la guitarra escruixidora de Manuela Rickers es una fita!

Aquí "Qual", marxa militar, bateria picapiedra, udols, guitarra punxeguda...per ballar sota la lluna fins caure. Qual=turment, el teu turment és el meu desig...enteneu perquè el disc es diu "Fetish"?

Fins i tot més crua "Gheminis" és la segona! Més udols, més picapiedra!

Pel 1984 van treure el seu segon LP "Tocsin", on la música es dolcificava una mica, incorporant més teclats i sons més treballats. Era un primer intent de posar la seva música al "mainstream" alternatiu. Van tenir un bon moment entre 1984-1986, tocant molt per tot Europa, culminant una sèrie de concerts amb els meus estimats "The Danse Society"...si mai pogués escollir un sol concert passat per assistir, seria algun de la gira on les dues meves bandes icones tocaven juntes. Mara meva.

Un parell d'exemples de Tocsin, Augen Blick, encara ràbia continguda, guitarra punyent i sobretot els udols de Anje! Balleu, balleu, maleïts!

Després d'aquesta gira, i com sempre, per vendre més, ser més coneguts o el que sigui van signar amb Phonogram/Xile i van editar encara un maxi fantàstic anomenat "Sequenz" el 1985...que inclou la meva sintonia del mòbil "Polarlicht"

Polarlicht...
Sturm zwischen den Sternen
Fackeln am Horizont !
Brenne brenne...
Aura am Nachthimmel

Llums polars ...
La tempesta entre els estels
Bengales a l'horitzó!
Grabeu-ho, Grabeu-ho...
Aura al cel de la nit

El següent pas va matar a més d'un. Surten amb un senzill el 1986 de nom "Matador" i on continuaven udolant però ja sense mossegar. Suposo que hi havia alguna fixació amb els toros o Espanya però el video de 1986 és ridícul com molts de l'època.

El 1987 van editar amb Phonogram "Viva", que és també un bon disc, però ja no mossega come els altres, passem de fons punk, a fons dark-pop, diriem que era l'època on el "gòtic" era comercial i tants d'altres com per exemple els "Balaam and the Angel", els "The Cult" o els mateixos "Sisters of Mercy" volien part del pastís comercial que la música fosca podiar donar-los...En aquesta època els mentors de X-Mal eren els Stranglers, soving giraven amb ells. Llegit amb perspeciva clarament indica la dil.lució musical, oi?

Però tot té un preu, i no vendre milers de discs comporta desinterés de la discogràfica i també cansament de la banda, etc...despres de girar molt, finalment van signar el darrer disc i senzills, ja en una discogràfica menor com fou Metronome. Fou "Devils" i es publicà el 1989. El so ja no mossegava gens, on era el punk? disc de pop elegant de finals dels vuitanta però que un cop escoltat alguns cops es queda per criar pols. És la història de moltes (massa?) bandes.

Si voleu tots els detalls de la discografia, el qui escriu va fer ja fa 10 anys la millor i única discografia de XMal.

Anja Huwe és ara un prou destacada pintora contemporània, i recentment va parlar per un fanzine argentí sobre el passat i el futur. Podeu llegir-ho aquí; també comenta que aviat publicarà un llibre de fotos de la seva etapa de X-Mal. Stay tuned!

Deine Qual ist meine Lust
Deine Qual ist meine Lust
Meine Liebe ist dein Tod

El teu turment és el meu desig
El teu turment és el meu desig
El meu amor és la seva mort

Back on track!

2009-05-08T04:38:00.000-07:00

Yes, decided to have few lines in English now. These last days while in California I met with really great colleagues. Some of them know from ages now, others short time but had great discussions on music with them. It was a while since I had last met Kenny in Pleasanton...(2 years!). He's doing great, contolling the oligos like nobody and being so funny and good guy as ever.

I still am on shock when finishing that dinner in Burlingame couple of weeks ago, sitting with Mike and Angelique and she tells me that she follows some spanish groups like Delorean! and Astrud!

Yes, Delorean. Just forgot them in my previous list of Spanish groups! Yeah..."A qualquier otra parte"

and yes, Astrud...this is the second time that somebody mentions them in a non-expected place. First was back in 2000 when my fiance the (wife now) went for couple of month to Oxford. She came back saying "Xevi, you know, those guys over there love a song by an unknown spanish band that sings bailando, bailando..."...and then came to be the classic "Bailando" from "Astrud". Gay dance paranoias here!

And that was not all, aside of being a great leader for his team and the business, Mike confessed that the 4x 12" that are hanging on his walls are "Love will tear us Appar", "Unknown pleasures", "Blue Monday" and "Power, Corruption and Lies"...o my goth! Long talk on many obscure bands we both like "Eyeles in Gaza" that evening.

Not sure yet if this is gonna be formally in English from now on or, tornaré a fer-ho en català. Possiblement serà així.

Salut

Més vols...més seleccions

2009-04-24T00:47:00.000-07:00

Estic arrivant al record de vols ràpidament. Aquest mes d'Abril seran uns 16 vols, que acabaran al propera setmana amb al visita llampec a San Francisco. Tres dis per trobar-me amb els companys amb els que passo tantes hores al telèfon. És un viatge pesadet (11 hores de vol!) però el lloc és tranquil, el temps sempre estable i bé, les amèriques sempre son atractives.

Aixó em donarà com no moltes hores per repassar molta de la música que vull recuperar, acabar el primer de la col.lecció Millenium i suposo que també acabar el segon (regal de Sant Jordi).

Aquests i els altres viatges són pesats i t'allunyen de la família però, com ja he expressat molts cops també, les petites coses son importants i per tant cal buscar-hi la part interessant a tot. En aquest cas el que em donen els vols és introspecció (uf que trascendental!). Us asseguro que tantes hores sol en un avió, amb la música, el llibre o l'ordinador de la feina, a vegades em porten a un estat de tranquilitat molt gran. És una sensació rara, però generalment plaentera. Solitud, introspecció i molts pensaments. Certament soc una mica rara-avis però odio bastant conversar amb el meu desconegut company de vol...no sé, dec ser raret però...el món es ple de freaks! jo el primer.

Han estat poques ocasions en les que he conversat amb la gent al meu voltant, i mira que hi ha gent pesada que ho prova per activa i passiva! Solució, ipod i aïllament. De fet em va bé perquè els avions son també una ofician excel.lent! per desgràcia no tinc maner de volar en business als vols transatlantics -perquè co***ns no tinc la tarja de vol frequent de Lufthansa?-...però la combinació de música i portàtil m'ajuda.

Que sonara durant 11 hores...bé no totes perquè també et pots tornar boig...però segur que aquests temes hi seran. Un poti poti de música ibèrica, alguna serà molt freak per vosaltres, altre mássa comercial, altra que ni per Déu coneixier. Com a mostra un botó.

Lleva siempre tres ases en la manga....La Frontera, Pobre Tahur

sí, sí, una freakada que fa posar les mans al cap a més d'un però recordo quan tenia 16 anys i vaig veurel's a les velles Casernes de Girona amb en Toti, en Jaume i en Pep d'Olot! encara ho recordem!

Tu me estás dando Mala Vida...pero no Manu Chao, explosió afterpunk des de Banyoles...els estimats Kitsch

Carlos Goñi abans de ser honorat en concerts acustics als 40 principales va formar la millor banda de la segona meitat dels vuitanta. Els Comité Cisne, mítics als cercles de Valencia amb clássics com Ana Frank o Mis Lágrimas...aquí Sicam

I per acabar d'odiar-me confirmar-vos que soc fan d'Alaska, sí de la pedant, petarda i penosa Alaska! fins i tot he fet cua perque em signi un CD amb traje i corbata (no es broma...en Nacho Canut em va firmar "Chevi"....és que son de "Madrit" nois). Va passar hores molt baixes als noranta, però al final s'en va sortir. Ara ja no m'enganxa però temes com aquest son bestials. Alguns directes memorables (quines versions de "Quiero ser santa" per Déu)

Matant dos ocells d'un tret...Planetas+Chinarro...aquí el sevillà versionanta als paisans. Sr. Chinarro "No se que hacer"

Ningú ha sabut integrar millor la tristessa dels bons The Cure sense convertirse en un fantoche nocturn...ningú pensa en Sr. Chinarro com un grup gòtic amb teranyines no? però Antonio Luque n'és gran fan. Quina decadència aquí! "Quiromántico"

Tecno-pop de per riure, però fa 20 anys que m'agrada aquest "Selector de Frecuencias"...recordeu als de "La Televisión es Nutritiva"? Aviador Dro

I uns altres que usaven guitarres i no menys teclats...també els vaig conèixer a l'Accés 21..."El Pecho de Andy". Aquí amb una melodia clàsica dels vuitanta, baix marcat, guitarres puntejades i saxo...wow, han escoltat als Church, Chameleons, Sound and the likes!

I just fa 10 anys, sorpresa, una meravella de "Chucho", és "Magic" la millor canço del tombant de segle? potser sí?

I segur que n'hi haurà moltes més my friends!

Plaers per tothom...una selecció eclèctica

2009-04-12T14:59:00.000-07:00

Doncs finalment s'ha aplacat l'angoixa que vaig dur-me d'Holanda el dimecres. Venen dies de molt viatge però les coses certament pinten millors a la feina. La família estupenda, uns dies fantàstics...ideals per fruir en família i també dels petits plaers que ens mantenen vius. Ja fa molt temps que vaig comprendre que cal tenir projectes vitals però que necessitem fites, il.lusions diàries per seguir endavant. Dosis diaries d'endorfines i serotonines.

Alguns exemples: menjar pipes Churruca al vespre amb un bon llibre o una bona pel.lícula, banyar els nens i sobretot fer-los riure!- exemple: fent bombolles de sabó, aquí ressenya a la foto...-, obrir una bona ampolla de vi (un bon Riesling -J, m'has de fer alguna recomanació aquí, un tall de xocolata 70% min -mmmm-, una bona garnatxa negre de vinyes velles -Sta Cruz de Artazu és el nostre vi preferit.) i per suposat posar aquelles cançons fàcils que mai et canses d'escoltar, com els vins fàcils, aquells que entren suaus i fàcils, que et deixen un record fantàstic, són per tothom si arrivessin a tothom...i aquí part del plaer no?.

En voleu una mostra? aquí una petita sel.lecció -sense order particular, o sí?-.

Slowdive "When de sun hits"...paisatges indescriptibles!

The Divine Comey, "A lady of a certain age"...elegant i vellutat com els bons vins

The Railway Children, "A pleasure"...el títol ho diu tot, plaer absolut, quin començament!

Peter Murphy, "Marlene Dietrich's favourite poem"...un poema del Sir Murphy...la seva millor cançó?

Air, "Le soleil est pres de moi"...per escoltar al capvespre, ambien comercial d'alta volada

Wire, "The 15th"...versionat milt cops, un clàssic de l'afterpunk, tan curt com intens, pop perfecte de fa gairebé 3 dècades...sembla impossible?

Ciëlo, "Benelux"...no puc parar de posar aquesta cançó, tonta i enganxosa, una perla deliciosa. Encara creieu que les cançons comercials es fan famoses només per elles soles? Per cert, no s'ha sabut res més de qui va assasinar en Coco?

Little Nemo, "L'heure d'hiver"...sense paraules em continua deixant aquesta meravella, crec que es el 3er cop que surt aquí...

The Psychedelic Furs, "Love my way"...uns fabricants de molts bons temes, temps oblidats en el meu subconcient, però d'aquesta i altres no m'en canso

Junior Boys, "Double shadow"...uns de "moderns" direu...no fa massa certament que m'han enganxat...mosseguen fort!

Depeche Mode, "Leave in silence"...this is tecno-pop my friends...un altre començament impressionant...O ououo, O ouou...canteu amb mi!

Current 93, "All the pretty little horsies"...la millor canço de bressol que pogueu trobar -no és broma-

The Chamelons, "Soul in isolation"...difícil elecció per acabar la serie...clàssics de culte de molts de vosaltres (gràcies si heu arribat fins aquí, per vosaltres res de nou, per tant més mèrit!)...el tema és aquí perquè és el que més m'agrada dels pocs que hi ha a goear...quin començament per Déu"

Guerra

2009-03-25T12:57:00.000-07:00

FOTO DEL BLOG ENGLISH-RUSSIA

Avui he descobert un lloc web molt interessant. Es tracta d'un lloc on es poden trobar imatges de la vella Unió Soviètica, en color!

S'hi poden trobar des de fotografies de projectes secrets, fins a fotos dels soldats a a la II Guerra Mundial. La web és molt més extensa i té fotografies de gairebé tot el que volgeu de la ex-Unió Soviètica, antigues i actuals. Moltes curiositats com ara cotxes que mai vam veure, revistes pseudo-científiques, ferralla de guerra, i també moltes fotos antigues allí. El web es diu English-Russia, i l'enllaça us porta directa a les fotos de la II Guerra Mundial.

Tot i no ser una canalla, som prou joves els de la meva generació per no haver conegut cap guerra directament i sobretot per recordar les dues grans guerres en blanc i negre.

He de reconèixer que l'horror d'aquestes guerra va ser tan gran que difícilment és comprensible el que van viure les persones aquells dies. Per suposat, i per desgràcia, aixó es transportable a qualsevol guerra actual...però, de manera crua, les dues grans guerres generen una fascinació increible.

I han estat font d'inspiració de moltes bandes, la primera gran guerra mundial va inspirar per exemple als B-Movie per fer el seu Remembrance Day i més tard els francesos Collection d'Arnell Andréa van publicar un disc sencer per homenatjar als
soldats morts en la guerra -Villers-aux-Vents (Fevrier 1916)-.

Collection d'Arnell Andrea son una banda francesa prou peculiar, decididament obscurs, em van captivar amb una peça que em recordava els Dead Can Dance més foscos. La canço era "Anton's Mind is Getting Blind", inclosa en el recopilatori de Lively Art anomenat "13". Cre que ja he parlat de Lively Art, va ser una discogràfica francesa "arty", d'estil 4AD, que va editar molts discs fantàstics. Entre ells Little Nemo, Meri Goes Round, Sky Cries Mary, Asylum Party i molt de l'escena cold-wave francesa, que a finals dels vuitanta va ser famosa per crear un nou estil -molt francès tot ell- anomenat Touching Pop (TP). Fins i tot van fer una superbanda amb els millors groups de Touching Pop que es van dir Teeppe...editant un maxi amb un tipi indi a la portada (sic). Però sonaven bé..

També interessant és que la primera referència de Lively Art fou un recopilatori de And Also the Trees que es va titolar "Et ausi les arbres", era 1987. Genials tu!

Recuperant una mica els Collection D'Arnell Andrea . Son una banda de Orléans. Jean-Christophe d'Arnell composa una música melancòlica, que combina a la perfecció instruments de corda com violoncels, violas, combianant-les sabiament amb teclates i sobretot amb la veu fenomenal de Chloé Saint-Liphard. El seu estil seria neo-clàssic, englobat dins del moviment darkwave. De fet primer van ser de la Cold-wave francesa però ja sabeu que tot es globalitza...Tenen una web molt ben feta i on podreu trobar tota la info. El millor es que des 1988 no han parat i aixó es bó!

La meravella amb la que els vaig descobrir, Anton's Mind is Getting Blind, de 1990.

Aux Glycines Défuntes, una altre delicada peça d'aires clàssics acompanyats per la genial veu de Chloé Saint-Liphard i els instruments clàssics de Jean-Christophe d'Arnell. Extret del seu Un Automne À Loroy, el seu primer disc del 1989.

Una altre peça de caire neoclàssic, Une Attente Fragile, del disc Les Marronieres del 1992

Per sort la discografia de Collection ha estat reeditada amb molt gust per Prikoscovenie i es pot trobar en botigues especialitzades o bé directament a la seva web.

Aviat serà aquí...

2009-03-12T01:57:00.000-07:00

La llum, els dies llargs i l'optimisme vital. El cap de setmana passat vam estar amb els nens i uns amics a la platja, gran dia! sol, arrós i estels. Ens ho vam passar bé...som uns privilegiats.

El dilluns a primera hora vol cap a Munich per tres dies, arrivada a 0ºC nevant...cel gris tres dies, fred, molt feina però també molts amics o sigui que han sigut uns bons dies. És interessant com les xarxes socials han acostat a la gent i s'han integrat tant en el dia dia. Una de les nits tot sopant amb la colla de col.legues qualsevol broma, gràcia o cara extranya era gravada o fotografiada amb els telefons de torn (els més in amb iPhone per suposat!), i immediatament era enviada a facebook o bé l'homenatjat era amenaçat amb una foto a facebook que, bé, potser no era la més afavoridora.

També és curiós com aixó del Facebook i altres com el Twiter serveixen per trovar velles amistats, vells amors, vells enemics o només per xafardejar. Des de Catalunya a Bélgia, passant per Alemany he escoltat col.legues parlar de sopars, festes o trovades de ex-alumnes! la darrera era una trovada de gent de parvulari a Bèlgica. La persona que ho va organitzar (una del meu equip de treball) em va dir que es van reunir 10 persones que feia més de 30 anys que no es veien i fins i tot van poder convidar a 4-5 professors de l'època. El més interessant és que m'explicava que semblava com si fos ahir que es van separar, i tenien uns 10 anys llavors. Un parentesi molt llarg, segurament els 30 anys més intensos de la vida: amors, fills, desamors, estudis, feina, ambicions...

Obviament amb el que em quedo d'aquesta història és aquest parentesis recuperat com si res...i és que també en la música s'han donat diversos d'aquests parentesi. De fet darrerament és la moda. Per mi els més sonat va ser sens dubte la recuperació dels Echo and the Bunnymen a finals dels noranta després de uns 10 anys de silenci. El millor va ser que els Echo van tornar amb un regitzell de discs genials, de fet continuen encara traient material molt interessant. Una banda que ara mateix té més de 30 anys però amb un "break" de 10...

Però deixarem els Echo per un altre dia. Avui em quedaré amb els Wire, uns no tant coneguts però que tenen una discografia molt amplia, diversa i amb retorns esperats. Els seus discs de la segona meitat dels vuitanta són al podium dels meus preferits! Van sorgir el 1977, van pujar al carro dels grups de culte per desapareixer el 1979, retornar gloriosos el 1987 per sucumbir de nou el 1991 i sorgir de nou el 2003 i fins ara. Quina joia!

Els Wire van eclosionar amb l'afterpunk, en l'època on tot era possible, quan es barrejaven funk i electrónica, reagge i dub, i tot era autèntic. Per bé o per mal els rites es van anar definint en diverses direccions pero els artífex de Wire (Colin Newman, Grahan Lewis i Bruce Gillbert bàsicament) van aconseguir fer una banda de art-punk de culte.

El més interessant és que s'han anat reinterpretant sempre. Des del seu primer mític Pink Flag de 1977 fins al seu darrer Object 47 de 2008, han recolling el millor de cada època per ser una ganda influent com cap altre. Us sonen Franz Ferdinand? doncs no fan res que Wire no feia fa 30 anys...i no vull dir el que feien Sopa de Cabra amb Led Zeppelin...ja m'enteneu.

En els links de la banda hi trovareu tota la info que volgeu...jo només la trilogia del seu primer renaixament

The Ideal Copy (1987) que comença ja amb una meravella anomenada Silk Skin Paws

Seguit per A Bell is is a Cup...Until Struck (1988), la cúspide, el seu millor disc sens dubte. Segurament també el seu més comercial però contenint grans peces de melancolia pop com aquesta que obria del disc Point of Collapse

o Kidney Bingos, un "Perfect Pop Single " -disculpeu: com definia Robert Smith a Charlotte Sometimes- ....que hauria d'agradar a tothom! i que estar en el meu top 100 (ei i al meu iTunes ara veig que hi tinc 17.491 cançons...)

Per tancar la trilogia van treue IBTBA (It's a beginning to and back again, 1989) bàsicament un recull de peces en directe i versions dels temes dels dos anteriors discs. Ressenyable perquè fou el meu primer encontre amb Wire el 1991 i crec que tots tres fan la trilogia més important del final dels vuitanta!

Salut amics.

Dies Hectics....balleu, balleu cobards...

2009-02-26T04:18:00.000-08:00

Tornen els Hectic Times, i per aixó anava amb l'anglès. M'encanta aquesta paraula, si hagués de posar nom a un grup de música s'ho diria. Què significa hectic? doncs un estat de intensa activitat, confusió i hiperactivitat, o el que és el mateix, massa feina i pics d'estrés!

Aquesta setmana he estat dos dies fora, el dimarts a Málaga i el dimecres a Munich. Dimarts dinant davant del mar a les 15:30 després de veure els clients (i compren o sigui que bé!), ventet fresc però un solet ja recomfortant...el dimecres a Munich amb més clients, però arrivant a les 8:30 del matí a -2ºC i tot nevat, dinar tancat a les 12:30 h. Soc repetitiu, ja ho sé, però el que podem fer avui en dia amb els avions és bestial. I ja torno a parlar com un avi a la vora de la llar...mireu però les dues fotos, mateixa càmara menys de 24 hores de diferència...

Quina banda m'agrada i és hectic? no crec que cap banda s'hi pugui definer però el que em posa hiperactiu quan ho vull és la Electronic Body Music...si ja sé...música de maquinetes...i n'hi ha per parar un carro. Segur que podria també escoltar deep techno, trance o ves a saber què, però estic fet musicalment als vuitanta i llavors el que es duia a les discos fashion i d'avantguarda era la EBM.

Què és la EBM? doncs un estil musical que va desenvoluparse al mirall del afterpunk. Emprava seqüències repetitives amb ritmes ballables sobre els 100-120 bpm. Era típic emprar efectes com crits, discursos o altres sorolls, a vegades en linia industria. Diverses bandes van flirtejar amb la música Industria i diverses bandes Industrials van fer temes tipus EBM.

El pais més prolífic four Bèlgica, només cal dir que els mitics Front 242 van ser els que van crear el nom de EBM el 1984

Diuen que l'embrió de tot, Liasons Dangereuses i el seu "Los niños del Parque"

Front 242, un gran èxit "Master Hit"

The Neon Judgement, "Fashion Party"

Uns altres mites, Nitzer Ebb "Let your body learn"

La que més m'agrada, des de Canada els "tremendus" Skinny Puppy, "Assimilate"..segurament el més Hectic de tot..

Tanqueu les llums, agafeu una llanterna, apugeu la música i balleu voltant amb la llum. Aquest tema a mi em transporta.

11:54 PM ja és fosc...

2009-02-06T05:14:00.000-08:00

Estic fascinat per un llibre, de fet jo ho podia preveure. Ahir vaig anar a la oficina a Madrid i a les 6 del matí a casa vaig agafar d'una volada el darrer llibre de Haruki Murakami, After Dark, aquí una ressenya i comentaris en català. A l'anada vaig clapar a l'avió, però al vespre, vaig enganxar-me al llibre. Sí, em vaig enganxar. Ja el primer paràgraf em va absorvir, i així fins la pàgina 117 en un vol de 50 mins...lletra grossa i només 173 pàgines que no et deixen sortir del món captivador i surrealista que l'autor crea en les seves paraules.

11:54 PM
El que veiem és la imatge d'una ciutat.
Observem el paisatge des del cel, a través de l'ull d'un ocell nocturn que vola molt amunt. En aquest camp de visió tan ampli, la ciutat sembla un enorme esser viu. O potser es un col.lectiu format de diversos organismes autònoms.

Una meravella, com ja ho va ser el seu al.labat Tokio Blues. Aquest escriptor japonés crea uns mons encisadors, sempre amb personatge torbadors, generalment solitaris, extransy, potser freaks, i sempre molt interessants. En aquest cas a After Dark una sèrie de personatges s'entrelliguen buscant la seva identitat una nit, de les 11:54 a les 6.52 del dia següent, a un barri un xic sòrdid del Tokio contemporani.

Un llibre fàcil, ràpid i totalment recomanable...tan com escoltar el millor grup de música japonés segons aquest qui escriu. Es tracta de Jack o Jive, que ja han sortir al blog. En aquest cas però donaré més pistes.

El grup el van formar el 1989 la Chacko i el Makoto Hattori a Osaka, Japó. La Chako és el personatge clau de la banda, amb la seva veu tan especial. A vegages pot ser tan angelical com Liz Frazer, però també tan trencada altres com Nico o Yoko Ono. Mai us deixarà indiferent, en algunes peces em posa la pell de gallina.

El grup es pot definir de diverses maneres, experimental, darkwave, misticisme, heavenly voices...

Si voleu escoltar més cosetes i fins i tot comprar-os algun disc (recomanable), podeu fer-ho a la web de Prikosnovenie.

Què tal si us deixo un parell de pinzellades?

Metemphsychosis, del seu LP Kenko, devoted flowers, no puc parar mai d'escoltar-la. Siusplau no us la perdeu!!

Discover Jack Or Jive!

A Rainy Day, del seu LP The Earth, vessant Heavenly Voices

Discover Jack Or Jive!

A New Beginning, del seu LP The Earth, la primera peça que mai vaig escoltar d'ells...encar em posa la pell de gallina...pugeu el volum i tanqueu els ulls.

Discover Jack Or Jive!

Escobros de un triumfo

2009-02-03T07:18:00.000-08:00

Aquí la foto es mereix el comentari. Aquesta fàbrica decrèpita sempre me la miro quan hi passo amb la família -i és cada cap de setmana-; un panorama desolador, ple de matissos i segurament amb històries i misèries.

Al final aquest passat cap de setmana em vaig escapar un moment per fer-hi unes fotos. El cèl ple de núvols feia que la llum fos bona, tot i que l'horari -era migdia- no és mai el millor per la fotografia. Jo equipat amb els trastos cap allà, aparco el cotxe i em poso a la feina. Estava engrescat quan sento un cotxe que passa de llarg i torna enrera, no l'hi faig cas fins que sento "Escolit, qui és vostè?", jo extranyat vaig contestar que perquè s'em feia la pregunta. Resulta que la bona dona -era aixó- era la propietària i volia saber si feia fotos per alguna causa concreta...va costar fer-li entendre que només volia copsar la bellesa decrèpita del lloc. Encara veig la seva cara entre confusa i enfadada...no ho entenia. "Tan de bó vingués una ventada i la fes desaparèixer del tot...". Resulta que han tingut mil problemes amb la gent que hi entra per estar-s'hi o per trastejar. És un lloc certament perillós i si algú s'hi fa mal ells poden ésser els responsables...al final jo vaig acabar la sessió tranquil.

El lloc té molta història, fàbrica de calça primer i de ciment després, fa moltes dècades que està tancada. Un lloc trist, solitari, decrèpit i certament tenebrós de nits...però amb molt d'encant.

Aquesta foto té per títol "Escombros de un triumfo" perquè segur que la fàbrica va generar riquesa i bons moments però ara no és més que un fantasma del passat. Un títol que és certament molt aplicable a massa indústries, comerços i autònoms que han d'abandonar l'activitat en aquests moments de crisi...massa triomfs ràpids, massa enriquiment ràpid, massa promeses polítiques, massa bancs amb beneficis mil.lionaris.

La canço que dóna motiu al tema i a la foto és dels clàssics Décima Víctima, una banda hereva sens dubte dels amics Joy Division i que va representar la millor cara del afterpunk autèntic espanyol. Els Décima Víctima eren grisos, estaven sempre enfadats i eren tan tímids que els seus concerts van ser escassos. Representen certament un grup molt autèntic dels primers vuitanta...en total contrast amb els mítes de l'epoca, Parálisis Permanente. Aquests han sigut molt més famosos, sobretot perque el seu cantant Eduardo Benavente va morir jove -20 anys, el 1983- complint el lema punk "viu depressa, mor jove"...els Parálisis m'agraden i molt però cal reconèixer que també van xucar molt, massa de l'estètica i la "pose" de moda. Sortine als concerts amb estètica gòtica, fum, intros espectrals, decorats tènebrosos (famosa es la corda de penjat al mig de l'escenari)...Els Décima no eren així, i certament no sonen gens punk, possiblement gens actuals, però aixó és el que m'agrada, eren autèntics. Vivien i tocaven d'esquena al públic i així els va anar...però a mi m'encanten.

Escombros de un triufo, Décima Víctima

Si els voleu veure, aquí un vídeo, mala qualitat però document d'època...

Qui s'hi apunta? Paris, Dimecres 29 d'Abril

2009-01-30T02:49:00.000-08:00

Finalment tornen...sembla impossible.

No se com sonaran ara però estic seriament pensant anar a Paris a la Locomotive a veurel's...algu s'hi apunta? Vueling to vols barats fins Orly que és l'aeroport més convenient, i la Locomotive està molt cèntrica...tan com just al Moulin Rouge o sigui que lloc emblemàtic...estic per fer una reserva!

Què us semblaria començar un concert amb aquesta peça! Cadavre exquis, Litle Nemo, LP Turquoise Fields 1990

O potser amb aquesta? New Flood, Little Nemo, LP Sounds in the Attic 1990

I'm Jim Fannin and I train champions

2009-01-23T02:23:00.000-08:00

Ara mateix he deixat un comentari al blog d'en Jordi Fradera (J), The Pantagruel Assasins (bon nom oi?) sobre una apreciació que ha fet sobre bloquejar-se a escoltar música determinada. I ja n'hem parlat algun atre cop aquí...escolteu el que us agradi, no us apliqueu autocensura! però sigueu curiosos per Deú! pot quelcom de les ràdio fórmules agradar-vos, doncs sí, però també sigueu curiosos, busqueu grups nous, poseu el random al vostre ipod, graveu-vos tot el que us deixin, la música és infinita i terapèutica.

He esta 5 dies en una reunió d'empresa a Tenerife (que bé direu!), 540 persones de tot el món, molts jefes, moltes reunions, molta tensió i també molt riure. Vaig ballar com un boig a melodies tan cutres que fan riure (Baltimora, Tarzan Boy!!!)...però vam riure...El que vull dir però és que ens van portar un d'aquests predicadors moderns, un "xarlatan" que es dedica a motivar grups de vendes...algunes coses obvies, altres massa americanes, i una cosa que em va fer somriure "la música és vital per tenir bon humor, ser feliç i tenir èxit". I aixó a mi us juro m'ha servit, serveis, i em servirà. I'm a Champion guys!

Pensant en coses que m'agraden molt musicalment, m'he adonat que no hem parlat encara dels Clan of Xymox. A finals dels vuitanta, primers dels noranta em van obsessionar molt. Ja no existien realment però els seus dos discs per 4AD, Clan of Xymox de 1985 y Medusa de 1986 son dos icones del tecno-pop gòtic. Juntament amb el disc de Pieter Nooten i Michael Brook, Sleeps with the fishes de 1987, formen una trilogia sagrada per mi. Paisatges foscos, melodies perfectes i moltes cançons per ballar, algua casi EBM, per ballar a les fosques una nit sense lluna.

Qui eren Clan of Xymox? els que m'agraden es van formar el 1983 a Amsterdam amb Roony Moorings a la veu i Pieter Nooten composant, aviat van cridar l'atenció de Ivo Watts quan va rebre una demo de la banda. Van signar per 4AD el 1985 i hi van estar fins el 1988 quan van buscar ajuts multinacionals reduïnt el seu nom a Xymox i perdent gairebé tot l'encant...A la meitat dels 90 van tornar, amb Roony Moorings i sense Pieter, cosa que va traduir-se en una banda de gòtic industrial i electrònic sense massa interés, gairebé vulgars. Conserven algun bon toc, i no he pogut obviar-los en directe en un parell d'ocasions però no m'agraden gaire aqueste parades de monstres als concerts...què hi farem. Per cert encara toquen, a la seva web teniu tots els detalls.

El que sí és cert és que la trilogia sagrada no té desperdici i us juro que sonen, sonen i sonen en el meu ipod...ara mateix les seves demos del 1985!

Unes pinzellades,

la part més EBM, Stranger (remix) maxi del 1985

la seva millor canço, pop fosc perfecte, Back Door del disc Medusa de 1987

la primera cançó que els vaig sentir, com no a Pujant l'escala mecànica de baixada, serie el 1988-89...Louise, també del seu disc Medusa de 1987

És científicament demostrable l'existència de Déu?

2009-01-08T05:29:00.001-08:00

Ara si que ja fem riure, o no. A mi sí que em va fer somriure la campanya dels ateus anglesos a Anglaterra, un grup molt organitzat que transmet un missatge en una cultura on la religió no està ni molt menys tan ficada en la vida cultura-política com aquí.

Però no m'agrada com sempre que el tema es converteixi en una guerra entre les dues Espanyes -o com vulgueu dir-li- en aquest pais. Avui sembla que s'està imprimint aquest missatge en català pels autobusos de Barcelona, però acabo de veure a les notícies que a Madrid ja estan contraatacant amb un missatge que sí que Déu existeix. Mara meva, perquè la gent es pren les coses tan seriosament.

Certament des d'una visió científica -mmm, aixó sóc o si més no vaig ser!- un missatge com ara "Déu probablement no existeix" és més que racional i probablement correcte, però culturalment és més complicat. Deixem-ho en que soc racional doncs.

Musicalment no crec que recordi cap grup que m'agradi -apart dels infumables U2- que tingui tirada cristiana, el que sí que he esoltat és molt música pagana...des dels clàssics neofolk o darkfolk com Nurse with Wound, Current 93 o Death in June, fins als clàssics del rock gothich, i potser màxims exponents del anti-cristinisme "Christian Death". Podeu llegir la seva llarga i complexa història aquí, aquí i sobretot una biografia extensiva en anglès aquí http://en.wikipedia.org/wiki/Christian_Death.

Com exemple un parell de clàssics de la banda, que ha tingut múltiples formacions i molts estils des del rock post punk al goth-pop fins a les foscors més experimentals.

Romeo's Distress...fenomenals als seus inicis...

When I was bed...suggerents al clímax de la seva carrera

Church of no Return...el seu costat més comercial

Salut

Harold and Joe (o com canvien les coses)

2009-01-05T07:42:00.000-08:00

Qui són?

doncs no ho sé, ningú suposo o algú potser. És només un títol estúpid d'una gran cançó dels venerats The Cure. Com canvien les coses...

Vull dir aixó, que les coses canvien. Sempre ha passat, generació rera generació. El que passa darrerament és que tinc la sensació que els canvis son cada cop més ràpids. Fa 100 anys pensaven el mateix? s'aproxima la quarentena? els nens creixen? segurament que sí, però com exemple un botó.

Avui venia escoltant aquesta cançó al cotxe hi he recordat que em va suposar un esforç important trobar-la, identificar-la i comprar-la a principis dels anys noranta. No hi havia internet amics!

Avui en dia si escoltes una cançó en qualsevol lloc en poques mil.lèssimes de segon saps quina és, de qui és i segurament ja la tens al mòbil, iPhone, iPod o similar. De fet no cal ni saber el nom de la cançó ni el grup si teniu certes nocions de la llengua en que canten. Google, Goear, Deezer, Itunes, Lastfm o el lloc web que sigui us farà la feina.

Però tornem als amics Harold & Joe. Aquests personatges donavent títol a una peça que van editar els The Cure al 1990 com cara b del seu senzill Never Enough. Aquest el van gravar bàsicament per afegir un xic de contingut al no gaire re-eixit LP de mescle Mixed UP -excepció A Forest tree mix, però no cal ser un fletxa-..Never Enough per cert mai m'agradat però el Harold Joe ja s'ha convertit en una de les meve icones dels The Cure. Què hi farem, per mi una delícia.

Atreviment (opinions sobre càmeres digitals...)

2008-12-30T09:40:00.000-08:00

Green is the tree, 2. Metempsychosis, 3. El plor del llimoner-The cry of the lemon tree, 4. Dreams made flesh, 5. A La Rovellada no falten els cogombres-There are cucumbers left at La Rovellada, 6. B.B. again, 7. Quan ha plogut I, 8. Res especial, colors i textures-Nothing special, colors and textures, 9. Filigree & Shadow, 10. Ghostriders, 11. Gairebé a la velocitat de la llum-Approaching Lightspeed, 12. Sunstars (a silly but beautiful test), 13. Vuit-Eight (HOR)

Doncs, sí, avui m'atreveixo a donar alguns consells, perdó opinions, sobre fotografia. Un atreviment, sí, perquè sincerament no en tinc ni idea però com deien a la televisió fa uns anys "he llegit molt sobre el tema" ;-).

-La fotografia digital no és millor que l'analògica, segurament al revés. Fa poc en Ken Rockwell -recomanat- va calcular fa pocs dies que una diapositiva analògica feta amb pel.lícula Fuji Velvia 50 dona tanta resolució que caldria un sensor digital que tingués un 135 Megapixels com a mínim per igularl-la!...a data d'avui (aixó es una carrera o sigui que el que ve ara no serà cert en 3-6 mesos) les càmeres de format estàndard amb més pixels son la Sony Alfa 900 amb 24,6 i la Nikon D3X amb 24,5. Els cosos professionals d'estudi Hasselblad tenen com màxim 50 Megapixels...

-Les cameres digials han democratitzat la fotografia és ben cert, però també és cert que han permès donar una volta més al cargol de la immediatesa que ens oprimeix a tots avui en dia. De la mateixa manera que les vendes de motos de alta cilindrada ha crescut els darrers anys amb la bonança econòmica, també ho han fet les càmeras digitals reflex de nivell professional...és a dir eines que abans només les duien els fotògrafs o reporters es troben a qualsevol esdeveniment, des de cercaviles a concerts de guarderia. Aixó ha portat a que els Canon, Nikon, Sony, de torn tregui càmeres "la millor del món" pocs mesos després de treure "la millor del món"...només recordar que amb una càmara reflex de 2005 i 6 Megapixels pots fer "la millor foto del món" i imprimir-la a 60 x 40 cm a 150 ppi, qualitat excel.lent segur! o si la voleu veure en una pantalla de 60 polzades full HD doncs senzillament us sobren pixels ja que en 6 Megapixels hi ha 3000 x 2000 i el full HD és 1920 x 1200...i ara la gent es compra càmeres de 21 Megapixels? què hi volen fer? (d'acord retallar el que volem però ja entrem en no fer les fotos bé i blah, blah...)

-Per càmeres compactes, de butxaca o point-and-shot millor comprar entre 8-10 Megapixels. No us deixeu entabanar pel marketing de les empreses de càmeres, penseu que la mida del sensor que recull la llum és molt petit en aquestes càmeres i, excepte honroses excepcions, no s'ha incrementant (només Sigma amb la SD14, però també te les seves pegues). Aquest any han sortit 3 compactes amb aspiracions que son la Canon G10, la Nikon P6000 i la Lumic LX3. Les dues primeres amb més de 14 Mpixels i la tercera amb 10 Mpixels...els seriosos dpreview van fer fa poc un "Test per Entusiastes de Vacances", la guanyadora la petita LX3...pot petit bona confitura i sobretot, bones fotos a ISO altes...

-No cal ni de bon tros tirar fotos en format RAW perquè surtin bé. Perquè? simplement perquè totes les càmeres tenen un firmware prou evolucionat per ajustar millor la foto i extreuren el millor com JPEG, i ho faran millor que tots nosaltres en el 95% de les ocasions. Per la resta tireu RAW...no hi ha res més ridícul que fer fotos als nens jugant en RAW! A més, heu provat mai de "revelar" un RAW amb qualsevol dels software que ho fan (des de la familia Adobe als propis de les marques)? Jo encara no m'en surto. Si voleu llegir més i veure exemples en Ken Rockwell (radical com ell) fa tota una disertació sobre la tirania del RAW: A big problem in 2008 is that people are shooting raw and not knowing why.

Totes les fotos del mosaic de dalt son meves, cap es RAW, fetes amb tres càmeres diferents...podriem millorar amb RAW? no ho crec...

Si us interessa el tema us deixo els meus links preferits

-Ojo digital, per buscar de tot, parlar de tot, i perdre's molt temps. L'alternativa oberta als fòrums Nikonistas i Canonistas...Molt recomanable per començar. Un altre lloc similar es La Mitica Yi-Fai...

-Ken Rockwell, profeta de la fotografia, pol.lèmic i odiat per uns, geni per altres. Té opinions molt pragmàtiques...

-Tom Hogan, un altre mestre que publica llibres i manuals d'us de totes les càmeres Nikon reflex amb opinions respectables i respectades. Bon lloc per veure proves de material si sou Nikonista...

Els dos anteriors son tendenciosos cap Nikon...però jo també...suposo que també hi ha els gurus de Canon per aquests móns de Déu.

-DPreview, doncs un lloc molt complert per veure proves de material

-Noisy Cameras, un blog diari per estar al dia de les novetats, és com la prensa rosa de les fotos...

-Xatakafoto, un blog actualitzat amb coses, cosetes i grans coses de fotografia. Molt interessant!

-Digitalcamaralens, tot i el títol és en espanyol i fa un test exhaustiu a molts objectius fotogràfics. Indispensable si voleu comprar alguna peça d'aquestes...

Tornen Little Nemo?

2008-12-30T06:21:00.000-08:00

Doncs mireu, aquests tres dies que falten per acabar l'any els estic passant a casa amb els nens. La Blanca ha tornat a la feina aquests tres dies després de tenir l'Àlex (aka. "el guaperes")...aixó m'ha donat temps a enganxar-me al Facebook i tornar a discutir de música amb col.legues de fa temps i també revisar alguns dels llocs web que m'agraden.

Alguns d'ells són els dels que es dediquen a reeditar bandes dels vuitanta, especialment del afterpunk que és el que ens agrada. Com que la indústria musical està en crisi, les major indies ja reediten de fa temps en edicions de luxe els clàssics (eg. Love and Rockets per Beggars Banquet, Cocteau Twins per 4AD o New Order aquest any per London)però em quedo amb les reedicions de bandes més obscure per part de LTM records (editant els grups més rars de Factory Records i Les Disques du Crepuscule -no només de Joy Division va viure l'home-, Renascent Records (només per reeditar de luxe als The Sound ja es van merèixer la glòria) i darrerament Infrastrition. Com totes aquestes petites discogràfiques, la tirada limitada i la música de culte son las seva raó de ser, en aquest cas es tracta de pop, coldwave i postpunk francés...

Infrastrition ha ja reeditat molts clàssics del post-punk francès, entre ells els de Touching Pop. I avui llegint una de les seves darreres notes doncs annuncien aixó:

As a starter for 2009 we are pleased to announce the rerelease of Little Nemo, as two 2CD sets, the first simply named Vol. 1 1987-1989 will gather the Past & Future tape, thePrivate Life EP and the first album Sounds in the Attic plus two bonus tracks; the second, Vol. 2 1989-1992 joined the two albums Turquoise Fields The World is Flat, plus Cadavre Exquis, Biologic and Au Milieu du Ciel singles.

More to come from the major band of the 80's scene as they're preparing to tour again and that rumour about a new album is growing

O sigui reedició de tot el material de Little Nemo i maquetes (tot ja ho anat compilant a base d'anys)i a més possible gira i possible nou disc. Fantàstic. Ja tinc millor reedició del proper any, sense dubtes.

Ja en vam parlar dels Little Nemo aquí, i també podeu veure una bona repasada a la seva história, estil i grups afins aquí, us recordo com sonen amb la seva meravella intemporal. L'Heure d'Hiver

Escolta, treballa!

2008-12-19T05:01:00.000-08:00

Com que em passo força hores davant l'ordinador quan no sóc de viatge, tinc un parell de webs interessant que uso amb freqüència per escolar música. Ambdues ja les heu pogut tastar amb els links que vaig possant a cada escrit, son Goear y deezer.

La web de Goear és molt simple però per altra banda molt efectiva, es poden buscar temes individuals o ara també tenen una ràdio que bàsicament busca els estils de música que la gent ha penjat i els va reproduint. Avantatge: gasta poc recursos, es neta de publicitat i sona bé, Desavantatge: de tan simple ni et deixa saltar les cançons i a més els estils són massa simples...total que no m'agrada...

Deezer va ser un bon descobriment, més comercial, densa, però també mes completa. Permet obrir una estació de ràdio virtual que es interactiva o sigui que si tens un perfil creat et perfet eliminar les que no t'agraden, saltar cançons i a més te algun algoritme que intenta buscar temes que poden agradar a l'oient...ara per ara és el que utilitzo.

Pues eso, una reflexión musical...

Obsessions Inoxidable(s)

2008-12-15T15:47:00.000-08:00

Interessant el tema de la marató de TV3. Aixó de les malalties mentals és doblement problemàtic: per una banda son malalties complexes tant en fenotip (és a dir, el que s'exterioritza: comportament, etc) però també en el genotip (les variacions en el DNA). Mira per on aquest és el meu tema professional, el genotipat, però bé ara és tard i no anem per feina.

El més colpidor del que vaig sentir és que el índexs d'incidència són molt grans i per tant hi ha moltíssima gent no diagnósticada ni tractada. Evidentment fins fa quatre dies els pobres malats havien de suportar mil vexacions i tractes inhumans, fins i tot execucions per bruixeria, posessió diabólica i mil alatres variants. Per sort avui en dia no passa aixó pero la cortina (in)visible de la nostra societat encara hi és. Penseu, penseu realment quanta gent coneixeu o bé heu conegut en els darrers 5 anys que pressumiblement tenien alguna patologia...amics, veïns, companys de feina.

Un tema molt seriós del que s'estan fent avenços importants però que encara cal molta recerca básica; i quedeu-vos amb aixó: la recerca ha de ser bàsica per poder ser aplicada. Que vull dir: calen molts doctorants i diners invertits en saber com es desenvolupen els ulls de les mosques per conèixer bases genètiques que permeten comprendre complexitats futures...o sigui que no és cap futilesa estudiar ulls de mosca. Hi ha diversos centres importants a casa nostra estudiant les malaties mentals complexes, potser un punt d'inici si voleu saberne més es visitar la web del Centre de Regulació Genómica a Barcelona, especialment el seu grup de Gens i Malalties.

Ah, ja gairé ho passo de llarg...perquè inoxidable. Doncs perquè tots esperem que les nostres neurones ho siguin, que mai oblidin, mai s'oxidin...ni mai s'oblidin com els va passar a aquests nois de ???, ei no recordo ni d'on son. Segur que del centre d'Espanya (Ciudad Real?, Toledo? Salamanca?)...son una de les meves Obsessions de fa emps. No he dit ni com es deien doncs Inoxidables. Proveu de buscar aixó al google amb referències a discos, bandes o similar...no hi ha res de res.

Només sé que el primer CD que mai em vaig comprar, cap l'any 1991 crec va ser un de la companyia RCA qu es deia "La únic Alternativa Uno", al Discoplay!!! (tanca fa ben poc). Un dia podem parlar de Discoplay pero qualsevol que hagi tingut mínim interés musical rebia el catàleg que repassavem amb fruició! Fins i tot tenia carpetes forrades amb els mini quadres amb portades de LPs...ja ni ho recordava.

Total i anant al gra, que els Inoxidables es van quedar al món dels desconeguts fins que cap el 1997-98 crec vaig veure un disc a can Pemi (perdó, Moby Disk quan era al Passeig d'Olot) i els vaig pillar. Era el segurament únic disc, Azul...del que només conservo per sort el disc...ni la carpeta amb el nom de les cançons tinc...I és com una espina clavada, una obsessió, no malaltissa suposo.

Us deixo amb uns temes que m'agraden, bé, són d'aquells que al meva dona fa cares rares però hi esti engaxat -i no, no sonen com Alien Sex Fiend-. No hi puc fer res, evocacions de guitarres i teclats dels vuitanta, potencial tenien, què va passar, no ho sabem? en qui s'enmirallaven, doncs els meus grups de capçalera: The Chameleons, The Sound, The Church...si en sabeu res no dubteu a fer un comentari sisuplau!

Ojos llenos de Mar...del disc recopilatori La única Alternativa Uno, de principis del noranta

"Mar, dudas de misterio, negro mar, sin fondo ni horizonte más allá, el cielo se ahoga ciego en este mar, la duda en mis ojos llenos de mar"

Angel Miguel...del disc Azul, meitat dels noranta

"Que fue de aquel niño cruel, cara sucia y tantas ganas de crecer"

Pols distorsionada

2008-12-12T08:44:00.000-08:00

Tenim el pis ple de pols per una obra menor, lampistes a casa...però que durarà més del previst com sempre. Treballant des de casa com faig, aixó de tenir gent, soroll i pols és bastant estressant...i si et truca el jefe no vegis.

Una cosa curiosa és que les tres persones que han estat treballan aquests dies a casa son locals, vaja que a diferència de les darreres actuacions que hem tingut on sempre hi havia algun extranger ara sembla que de cop han desaparegut. Vol dir aixó que els mercats es regulen sols, tesi ultraliberal? o bé senzillament que el nombre de parats augmenta i sempre reben els més desfavorits. No ho sé pas, i deixo als experts opinar aquí, però el cert és que tot ha anat molt ràpid, cosa que fa un any en el gremi dels lampistes no era habitual.

I la pols em distorsiona, em queda aquella sensació con untuosa als dits quan escrit al teclat, quan agafo un CD o bé, i més impactant, quan al matí entren els rajos de llum paral.lels a la finestra mostrant tot el que sura dins de casa (i és brutal...).

Pols que distorsiona. Aquest va ser el títol d'un recopilatori de la "discogràfica de la meva vida...4AD", sona fort i pedant oi? però així va ser un temps quan la obsessió musical per poseir tot el relacionat amb aquesta gent four gran. 4AD entre 1980 i 1995 va ser possiblement la discogràfica indie més respectada per tenir un criteri de selecció de músics impecable i sobretot per cuidar al màxim les seves portades. De fet els discs de 4AD son absolutes joies visuals i sonores. Per suposat la música pot agradar o no; generalment a l'avantguarda musical, que eren sons foscos als vuitanta, shogaze i rock indie al tombant de dècada 80-90, i electrònica intel.ligent als 90...més tard la cosa es va complicar, es van fusionar i bàsicament desaparèixer en el fons, que no en la forma.

Donaria molt per palar 4AD, direu, però qui editaven? doncs van fer famosos amb Cocteau Twins, Dead Can Dance i Pixies sobretot però van editar tot un catàleg fabulós amb el primers Clan of Xymox, les Wolfgang Press, Colourbox, Breeders i fins i tot van marcar el so de la electrònica de ball amb el Pump Up de Volume de MARRS...

Hi ha força links per que pogeu explorar més, us deixó aquí els més suculents i com no per degustar una sel.lecció de grans senzills de 4AD acompanyats de les seves portades respectives. Art pur!!

Cocteau Twins-Cherry Coloured Funk
Heaven or las Vegas LP -1990

Dead Can Dance-In power we trust the love advocated
Garden of Arcane Delights EP-1984

Belly-Star
Star LP-1994

A, i com foto un homenatge als dissenyadors de portades de 4AD, bàsicamente Vaughan Oliver amb 23 envelope i v23.

Marru (motiu personal...)

2008-12-09T08:20:00.000-08:00

Ahir fent un vermut amb uns amics i els nens a Girona em vaig trobar en "Curre", feia temps que no parlavem, potser més de 5 anys...em va dir que just anava a dinar a casa de "l'Unye" on havia quedat amb en "Marru" i uns altrs amics...tots tenim 37-38 anys i em va fer una gràcia brutal tornar a sentir aquests motius de companys de classe de fa més de 20 anys.

Quins vincles ens uneixen amb els amics tan de temps? son vincles més laxes que amb les nostres parelles, però molt més elàstics i maleables. És fàcil no parlar amb algú durant 10 anys, algú amb el que havies compartit molts anys de pupitre, i semblar com si era ahir que feiem el burro.

També els amics es classifiquen pel que fas o has fet amb ells, jo he tingut amics amb els que només parlavem de motos, amics amb els que parlaven de ties, els amics per tot -que són els que han quedat- i també amics amb els quals només parlavem de música. I en aquesta categoria queda primer a la llista en "Marru". Fa massa temps que no parlem, de fet fa potser un lustre que no ens em ni vist. Arquitecte de formació i professió, espero que continui amant la bona música.

Com ja sabreu, en "Marru" és qui dona la idea del títol del programa de Ràdio Sarrià que va iniciar-ho tot...o sigui que el deute es gran. I com mestre musical, avui parlarem d'una banda que em feu conèixer per allà el 1989, uns mites per tots els amants del pop de guitarres i pels indies del tombant de segle, Pixies.

Pixies va ser un grup de pop-rock alternatiu originari de Boston, Massachusetts, Estats Units. Es va formar en 1986 i es va separar en 1993, encara que es va reunir el 2004, per treuen nou material i fer gires intenses per tot el planeta...bàsicament per engreixar les contes bancàries.

El seu personal estil va exercir gran influència sobre moltes de les bandes de rock de l'escena grunge i alternativa de principis de la dècada de 1990, especialment sobre Nirvana els qui van popularitzar el seu particular ús de melodies suaus durant les estrofes i explosions, crits i guitarres distorsionades durant les tornades. Van ser de gran influència per a totes les bandes que posteriorment inclourien el noise en cançons d'estructura pop igual que ells.

Destacariem de la seva formació el cantant Black Francis, que més tard ha tingut una fructífera carrera en solitari com Franck Black i la guitarrista i cantant també Kim Deal que també ha continuat fins avui en dia amb projectes alternatius exitosos The Breeders -inicialment banda de noies formada per ella, la seva germana Kelly i les líders the Throwing Muses- o els més fàllits The Amps.

En la seva bona primera època van treure tres discs fantàstics, plens de pop, punk, surf, grunge i eclecticisme...aquest son el mini-LP Come on Pilgrim (1987)i els LPs Surfer Rosa (1988) i Doolittle (1989). Tornades com "vamos a jugar por la playa, me voy me voy, me voy...." del tema "Vamos" són encara himnes, i peces com "Monkey Gone to Heaven" banderes de la independència pop dels noranta. Si voleu saber més, només cal que aneu als wikilinks adjunts o que escolteu aquests clàssics...

Una perfecta armonia a "Monkey gone to heaven"

Un perfecte caos a "Vamos"

Una perfecta sintonia de "Les nits en Blanc i Negre", Cecilia Ann...i ho va ser molts anys

Discover Pixies!

2008-11-20T10:35:00.000-08:00

Mala llet quan hi penses, fatigòs quan ho analitzes, alegria quan els enganxen. NO a la pornografia infantil.

Avui és el Dia Universal del Nen, i escric aixó amb el meu segon fill Àlex a coll i amb la Clara a la piscina amb sa mare. Com collons algú pot trovar desig i plaer sexual en els nens? no confonguem tendències sexuals amb depravacions sexuals, res de posar les coses en el seu mateix sac.

És reiteradament trist que avui en dia encara hi hagi gent que cerqui "angels", "lolitas", "boylover", "preteens", "girllover", "childlover", "pedoboy", "boyboy", "fetishboy" o "feet boy" per buscar imatges, videos, chats o contates amb nens i nenes! Si has arribat aquí buscant aixó ves directament a la merda, ets mala persona!

Mireu, m'he posat de mala lluna pensant amb aixó, i bé, m'hi poso també en general quan veig que els nens no només són explotats sexualment en aquest món, sinó també reben explotació laboral, explotació moral i tantes altres misèries. Quan arreglarem casa nostra?

Com ho hem d'acabar musicalment avui? doncs estava dubtant entre alguna cosa forta per desfogar-nos, o sigui que buscarem una radicalitat avui. Calva y Nada, direu quin nom més extrany? Doncs si, un parell de nois alemanys d'origen espanyol van teixir uns discs foscos, radicals, a cavall entre els sons industrials i la electronic body music (EBM), electronic dark music...son d'aquells rars, que no agraden a la Blanca ni suposo que a massa gent, però cançons com "Der Straum" o "Los Santos Inocentes" son fantàstique per extreure vapor extra...com el que genera pensar en aquests bastards!

Discover Calva Y Nada!

Nou disc...amb retràs

2008-11-17T13:07:00.000-08:00

Doncs bé, amb molt retràs parlo del nou disc dels estimats The Cure. Ja heu de saber que aquest son la meva banda de capçalera, i potser no sabieu que fa pocs dies han editat un nou disc.

Es tracta del 4:13 Dream, un disc molt interessant que rescata algun dels millors moments The Cure. Ens fem grans, aixó ho not amb cada nou disc, l'excitació i interès han anat de capa caiguda. Encara recordo quan el 1987 va sortir el triple Kiss Me, Kiss Me, Kiss me. Va ser el seu primer disc que vaig esperar, de fet la banda la vaig conèixer el 1986 amb la remescla del Boys Don't Cry que va sortir per conmemorar el recopilatori Standing on a Beach. Recordo perfectament anar al Boomerang i flipar quan posaven Why Can't I be you or The Lovecats...l'esverament ja fou suprem el 1989 amb Disintegration. Feia COU (sí el mític COU), i recordo que amb en Ricard Turón estavem pendents de les ràdios per veure que punxaven del nou disc, primer va ser Lullaby i després Lovesong i altres.

La decepció va venir quan el Juny d'aquell any just pocs dies abans de la sele no vaig poder anar al concert al Velòdrom d'Horta a BCN. Diuen que va ser memorable. Fa poc hi vaig anar amb la nena, de passada cap al laberint d'Horta, i em va semblar minúscul pels The Cure.

El súmum va venir el 1992 al vell Palau d'Esports quan van presentar el seu disc Wish, no el millor però us juro que va ser i serà el millor concert de la meva vida. Després n'han vigut altres, gairebé cada 4 anys (1996, 2000, 2004, 2008...) però mai ja serà el mateix. Tot i aixó aquest març quan vam anar-hi amb l'Àlex a la panxa de la Blanca, encara em vaig emocionar...i està escrit al blog...

Què millor per festjear el nou disc que posar el millor tema de moment...The Hungry Ghost...a fruir!

Perdicions urbanes (Philly stories final vol)

2008-11-13T19:38:00.000-08:00

Avui ha plogut a Philly, per sort quan he sortit de del Centre de Convencions de Pennsilvania al vespre, ja no plovia i com que el cel estava tapat tampoc feia fred. I era important que no en fes, ni plogués perquè he anat a recollir la caçadora al guardaroba una hora massa tard i esclar tot estava desert...com deserts estaven els carrers laterals del centre de la ciutat. La foto adjunta n'ès un exemple. Molt interessant l'arquitectura d'aquesta ciutat, amb gratacels clàssics envoltats per barris de cases baixes, zones tranquiles i amb aspecte de segures.

He caminat, respirant l'ambien relaxant i les ombres, amb l'ipod a les orelles i la nova joguina per fer fotos a les mans.Ah, ja em parlat de les joguines dels homes...la meva es diu ara mateix Lumix LX3 i és una petita meravella que em permet fer fotos quan soc de viatge i no carrego el motxil.la amb la D300 i el joc d'objectius.

Precisament quan anava caminant pensava que parlaria d'aquests moments solitaris, introspectius i tranquils que per sort o desgràcia tinc amb aquesta feina tan viatgera. Com comprendreu he escoltat moltes coses però sens dubte l'estrella ha estat Katy Song dels meravellos Red House Painters. Com no us n'havia parlat abans?

Els Red House Painters van ser un dels grups bandera de la mítica discogràfica 4AD (sospir!). Si als 80 van ser els Cocteau Twins i els Dead Can Dance, als 90 van ser Pixies i Red House Painters. Aquesta banda formada a San Francisco el 1989 estava liderada per Mark Kozelek, ànima, motor, compositor, cantant dels pintros de la casa vermella.

Entre 1992 i 1995 van editar un munt de material fantàstic, pop de guitarres etèries, melancòliques, cançons atormentades, llargues -res de 3 minuts- i senzillament genials. El seu pop té pinzellades folk i és clarament nord-america, amb influències clares de The Animals, American Music Club o Tim Buckley. El seu gran moment va venir el 1995 amb el disc Ocean Beach -ara de genolls-, que és al top 10 dels anys 90 per mi. Només per Summer Dress, Cabezón o San Geronimo ja és als altars. Poc després el Mark Kozelek va partir peres amb 4AD per editar en altres companyies, primer com Red House Painters, després firmant en solitari i finalment com Sun Kil Moon, que bàsicament es Red House Painters amb un altre nom.

Abans de deixar-vos disfrutar amb Katy Song, comentar que per si no fos prou, les portades de Red House Painters i l'estètica en general és fantàstica i decadent. Comproveu-ho amb la seva web actual que recorre totes les seves reencarnacions.

Sortiran de la capsa? (Philly stories vol 2)

2008-11-12T16:57:00.000-08:00

Dia llarg avui. El congrés és geagantí, com tot a l'americana. El que encara em sorpren cada cop que visito els Estats Units son la quantitat de "homeless" que es poden trobar pels carres. D'acord -direu- però també a qualsevol ciutat catalana hi tenim gent pels carrers...sí però avui tornant cap al meu hotel he vist diverses misèries humanes que us juro no veig a Barcelona pel carrer.

Justament quan he arribat a l'habitació i he repassat el US Today d'avui he vist una anunci a pàgina sencera que m'ha cridat l'atenció. Era una carta oberta a Obama des de la plataforma ciutadana Divided We Fail (Dividits fallem). El símbol és una mescla del burro i l'elefant, símbols dels dos partits majoritaris als USA. Que reivindica aquest grup? doncs una cosa que molts catalans, espanyols i europeus en fi disfrutem des de fa temps, amb alts i baixos, amb limitacions i també incerteses, però tenim seguretat social, atur i jubilació.

Coses tan bàsiques no existeixen als Estats Units, i sembla que hi ha un intent seriós d'apretar als demòcrates en aixó. Veurem. El cert és que el país és genial per la matèria gris, jo treballo per una "major biotech" californiana i certament hi ha moltes oportunitats per emprenedors i treballadors, però també és cert que passar de gloria a misèria és massa fàcil...com ja he dit veurem. Espero que amb el nou president, amb els nous temps els americans puguin sortir més de la seva capsa i no mirar-se tan al melic com han fet massa anys. I és un gran país certament, amb un gran melic!

Aquesta entrada no té música directa, no tinc la inspiració...o sí...podria anar per la capsa, his box..què diu aquest. Dali's Car, un experiment muscial de Mick Karn (ex Japan) i Peter Murphy (ex Bauhaus) del 1984. Únic disc, The Waiking Hour, amb peces intrigants però que conserven avui en dia interés. D'elles la primera que vaig escoltar cap el 1990 va ser His Box i d'aquí el link amb el títol. La música es conserva, el video no tant però val la pena un cop d'ull veure què feien els "arty's" als 80...

I vet aquí un gat, vet aquí un gos...aquest conte ja s'ha fos. Ah quan anyoro ja explicar un conte a la Clara!

Round and round, up and down...(Philly stories vol.1)

2008-11-11T14:53:00.001-08:00

...through the streets of your town. Aquesta tornada tan deliciosa ha sonat avui quan passejava tornant de la reunió pels carrers de Philadelphia. Bonica ciutat de la costa est dels Estats Units, un centre clàssic amb gratacels però per sort conservant molts comerços i petites botigues. M'ha sorprès la quantitat de galeries d'art amb quadres molt interessants i cars.

La foto que he fet fa uns minuts és la paret que dona a un dels molts pàrquings oberts que es troben a les "clarianes" que deixen els edificis alts. Curiosament n'he trobat diversos amb aquests murals fantàtics i alegòrics, un xic surrealistes i segurament premonitoris del que està passant en aquest pais. Ningú en parla perquè son massa educats però les coses estan canviant, esperem que per bé.

..mmm, tornem a la tornada de la cançó? doncs és sens dubte la millor peça de una de les millors bandes de pop australià: The Go-Betweens. Pop dolç i encantador que enganxa a la primera, una delicia. Aquesta banda indie fou liderada pels cantants i guitarristes Robert Forster i Grant MacLennan, formants el 1977 durant l'eclosió del punk. La banda ha estat i és un referent per moltes bandes indies dels 80 i 90, reclamats des del shoegaze al guitar-pop.

Son el clàssic exemple de bandes amb èxit independent, en boca de tothom però que mai van sortir del pou del "culte". Mai van ser supervendes, ni aquesta canço que és una peça de "pop perfecte". Els dos líders van desmuntar el grup el 1988 pero passar ambdós a fer carreres en solitari, també molt interessants. Van tornar amb el canvi de mil.leni editant un disc fabulós, The Friends of Rachel Worth, que va permetrel's obtenir un bon reconeixement de crítica i públic. Per desgràcia tot s'acabà el 2006 amb la mort de McLenan als només 48 anys...seguim amb el mite del rock.

Quedeu-vos doncs amb aquesta peça de pop perfecte, com ho ha estat per mi voltant per Philadelphia aquesta tarda.

L'Albert Candela , La Mujer que Mordió un Piano i Uns Blogs que em miro

2008-11-07T06:43:00.001-08:00

Doncs ja feia dies que volia fer una curta ressenya a tres blogs que em miro per diferents motius...

Un del mestre d'emprenedors i de l'era virtual (ei que no negocis virtuals!), en Francec Fajula, Director de la Escuela Banespyme i gran amic des que feiem el burro als Maristes de Girona quan tenime 4 anys. Al seu blog hi trobareu comentaris personals, tecnologia i comentaris d'actualitat vistos per algú que us asseguro us encantaria conversar. Gran amic des de sempre.

Un d'interessant per controvertit però alhora informat i científic. Canvi climàtic, si, no, sabem tota la veritat? no ho sé però en Joaquim Ibañez de Cerdanyola te un blog amb dades reals i comentaris controvertits que segur no us deixaran indiferent.

Finalment per fer poble. L'Assumpció Vila és també una amiga i veïna de tota la vida a Sarrià. Empresària tenaç, política compromesa i sarrianenca de cor, fa ja un temps que al seu blog combina reflexions sobre política, vida i cultura tan locals de Sarrià de Ter com globals. Sempre un plaer per llegir.

Doncs ja sabeu, quan esteu avorrits feu-los una visita! i per escoltar perquè no en Joan Miguel Oliver, sí l'ànima compositora dels mallorquins Antònia Font? Que no sabeu qui son...doncs son prou coneguts no?

El darrer cap de setmana a barraques de fires amb la colla de col.legues de sempre vam trovar-nos un altre company de fa temps, l'Albert Candela (junts a Escola 18 anys! com en Fajula). Em van dir que era promotor musical ara i que portava entre altres el meravellosos Antònia Font. Vaig quedar astorat quan vaig saber que ni Gori, ni l'Alfons, ni en David R. (en David P. sí esclar! i en Toti també) no sabíen qui era Antònia Font! Quan mal ha fet la ràdio fòrmula per Déu!

La mujer que mordió el piano, surrealisme conceptual, pop naïf de de Ses Illes. Fantàstica canço sens dubte!

Ghostrider

2008-11-02T09:24:00.000-08:00

Ja s'han acabat, no les pluges-que també-, sino la setmana de festa que hem gaudit amb la família. Hem aprofitat les Fires de Girona per fer tot allò que no podem fer amb el tràfec setmanal. Hi ha anat molt bé...tan per mi com per la Blanca ha servit per treure una mica l'excés de vapor.

Aquesta és una traducció lliure del que diu el meu cap en Karsten, tots els homes necessitem un joguet per treure el vapor extra (steam, molt clar en anglès el significat) que generem durant la setmanat. Reconec que és masclista, però bé, parlem d'un director europeu d'una multinacional americana, us asseguro que té moooolta pressió. Ja us vaig dir que ell treu el vapor anant amb el seu AC Cobra ja que amb la moto ja es va trencar massa ossos...

Ara per ara no tinc moto, però jo penso i dic que ja tornarà, i el vapor extra surt en les fotos i en la música. Realment amb l'estructura familiar és difícil poser l'equip a "tope" escoltant el que sona ara "Benelux" de Ciëlo per exemple.

"Hubo, hubo un momento, extraño entre tu y yo" deia en aquesta cançó el malograt Coco. Ja n'hi arriba a haver de moments extranys...

i bandes extranyes també n'hi ha moltes. Uns exemples clàssics son els "spin-off" de les bandes conegudes (o no tant). N'hi ha a dotzenes però repassem-ne una, que té una història de "culebrón":

The Sisterhood, una eina del mític Andrew Eldritch i el seu Dr. Avalanche. Qui és l'Andreu de Leeds? doncs el príncep de les tenebres, el senyor dels The Sisters of Mercy, potser la banda més coneguda dels grups gòtics underground. Van tenir prou èxit i van a ser la "gran" banda gòtica. Creureu que van treure el darrer disc el 1990 -el prou decent Vision Thing- i que fa 18 anys! que encara toquen en directe per aquests mons de Déu sense editar res més?

Anem al gra: el 1985 el sr. Eldritch es va emprenyar amb Wayne Hussey que era el guitarrista de la banda, fins al punt de desfer els Sisters of Mercy momentaniament...doncs bé Hussey va marxar a Alemanya i començà a tocar amb una banda nova anomenada The Sisterhood. Va en Eldritch i diu que el nom el te registrat i que res de res...però per confirmar-ho ha de treure algun disc. Total que rescata la seva caixa de ritmes, un roadie a la veu, un ritme entre industrial-EMB-gòtic i va treure el 1986 un únic disc amb 6 peces llargues, paisatges foscos per ballar les nits de Haloween. El disc es va anomenar Gift i va ser el final de tot. El sr Hussey va tornar a UK i el seu grup va ser llavors The Mission...però aixó ja son figues d'un altre paner!

i la foto, doncs "catwalk" davant de casa, una foto extranya i bella, titolada Ghostrider, un clàssic dels pioners Suicide versionada sempre en directe pels Sisters of Mercy...

Two, Five, Zero, Zero, Zero....Jihad!

Badar...(homenatge a Coco)

2008-10-15T12:26:00.000-07:00

No us agrada badar? aquesta bonica paraula pot tenir diversos sentits, per uns es simplement perdre el temps, per altres és passar una bona estona simplement contemplant un paisatge, una acció o una obra d'art.

A mi m'agrada badar en el sentit contemplatiur de la paraula, no en el sentit de no parar atenció perdent el temps...i com que darrerament els meus viatges de treball impliquen massa avions sól tinc molt temps per badar. I és un bon exercici, avui a l'avió de Paris a Manchester hi havia un nen xisclador que realment ha aterroritzar a les dues hostesses. Jo mirava els pobres pares que venien de fruir (o patir) uns dies a Disnelyland com s'escarrasaven per calmar la petita bèstia. Però m'ho he mirat amb bons ulls; fa uns anys hauria estat exhasperant però ara amm dos fills les coses es miren d'altra manera. I aixó és bo.

La foto que us poso és qui m'ha inspirat a parlar dels badocs, va ser el passat cap de setmana al casament del meu cosí. Nuvis contents, preadolescent badoc, una imatge bona de les moltes que vaig capturar aquell dia.

Si marxem cap la música hem de buscar música per badar no? sí i també per fruir. Com sempre aprofitem per fer més coses i per tant farem un petit homenatge a Coco. Qui és aquest? doncs un peruà que ha marcat part del pop electrònic undegraund espanyol, primer amb el seu colega Mario (ambós peruans), amb el mític grup Silvania i després don productor artístics, programador musical a Benicassim i darrerament com DJ i artista con Cielo. Que li ha passat? doncs no sé massa coses, només que el van trobar mort a ganivetades fa uns dies al seu pis de Madrid.

Vaig coneixer Silvania (aquí també)a la segona meitat dels 90 quan en un recopilatori de Elefant vaig trobar el seu senzil "En la linia sin fin" i em vaig meravellar! Jo ja era fan de Slowdive, Cocteau Twins i altres "shoegazers" i de cop un grup espanyol (residien a Valencia llavors) tenia aquell so complex i dolç, trist i somiador que tan m'agradava. Per desgràcia van sortir massa aviat i la seva carrera tot i ser prou promiscua no va donar-los grans satisfaccions.

Segur que no hi cap altre banda en espanyol que tingui tanta semblança amb My Bloody Valentine com Silvania? que no...quedeuvos amb aquesta delicia de paisatges decadents, murs de guitarres i veu melancolica. Sildavia, Sueño Aerostàtico y Flor Infinita, bon viatge Coco.

Dies moguts (Cobra!)

2008-10-08T14:31:00.000-07:00

Molt interessant és aquesta reunió en la que estic aquests dies. Ell lloc res d'especial, Darmstadt a Alemanya, perquè? bé doncs allí tenim la central...i els dies son moguts o agitats (hectic days, diriem). Resulta que l'empresa on treballo ha estat comprada per una altre, fagocitada potser?, no ho sabem, però el cert és que hi ha molta agitació, ansietat, rumors i també incertesa.

Aixó però no és important, avui he tingut una bona llarga conversa amb el meu cap que es diu Karsten i es alemany ("d'Alemania")...és un apassionat del motor i dels vins. Li han agradata les motos fins que es va fotre una castanya amb la Bandit 1200, i ara té un AC Cobra rèplica. Fascinant, és bàsicament una moto de 4 rodes! bon punt al seu favor...el segon és que el seu vi favorit es Juan Gil de Jumilla a Murcia, i sap que és Monsatrell!!!! fantàstic no?

Què cony es un AC Cobra, doncs un cotxe esportiu produit entre USA i Anglaterra als 60 per batre als Ferrari italians. Va tenir èxit però va ser substitutït per el Ford GT40 en les carreres cosa que marcà la seva davallada. Des de llavors hi ha hagut múltiples empreses llicenciades que fan rèpliques...una d'elles és la del meu jefe que crema gomes quan te mássa pressió al cap! potser ho haurem de provar no nois?

Acabem aquí avui? bé és tard i vol ploure però alguna cosa hem de posar no? si bé, doncs perquè no em direu?

Mireu, volia posar clarament una canço de cotxes i amb una foto que enganxés. Aquesta foto que penjo es diu "Your Daddy's Car" en homenatge a una banda deliciosa que és The Divine Comedy. Alguns van dir que eren els hereus dels The Smiths (pecat),potser compartint mèrit amb els Belle And Sebastian. Segurament no és possible heretat aquest tron, que mai ningú podrà aconseguir. El cert és que aquesta banda irlandesa fan un pop preciós, intimista i rodó, asequible i gens difícil però que té una classe i una delicadesa memorables. Per desgràcia no he aconseguit trobar el cotxe del pare però us deixaré un pastisset ensucrat. Neil Hannon lidera la banda ja fa uns bons 20 anys, deixant nombrosos discs clàssics ja com ara Promenade, Casanova o Fin de Siecle.

Les seves peces delicades combinen lletres en anglès amb tocs franceso que li donen com no una categoria i un toc "arty" a vegades pedant, però que aconsegueix guanyar el cor dels bons amants del pop d'autor. Us deixo amb una de les seves darreres peces, "A lady of a certain age", un senzill editat a finals del 2006. Genial, segur que us roba el cor, divina comèdia, salut i bona nit!

Somis daurats

2008-09-24T07:07:00.000-07:00

Estic content avui, tot i que la situació no és ideal: a Madrid el dia de la Mercè, sense disfrutar de la família; de reunió tot el dia amb el el meu cap alemany...però bé, també he confirmat que puc contractar la persona que em falta al meu equip o sigui que aixó es bó i em reduirà pressió...

I també estic content perquè aixó de les fotografies s'està convertint en una bona afició que permet treure pressió en quant tens una connexió a internet, a més coneixes gent que et critiquen les fotos i aixó és bo!

Fa poc vaig descobrir que un bon fotograf de Flickr resulta que coneix i li agraden els Invisible limits...d'aquí el títol, i per aixó aquesta foto del blog no és meva! No us perdeu les fotos en HDR que fa en Christian i que penja a la seva web, hi trobareu només joies artístiques, va de veres!

Hem parlat dels Límits Invisibles? doncs sí, una banda alemanya de música electrónica dels noranta. Van tenir certs èxits, com aquest que dóna títol a aquesta bona fotografia (Golden Dreams), i son un clàssics dels recopilatoris alternatius dels vuitanta. Sobretot dins de la moguda valenciana, de pop de guitarres i electrònica fosca. Van tenir cert èxit, però no van ser tampoc un grup de masses i tampoc podem dir que son grandiosos però tenen certes característiques que els fan únics, potser la més rellevant que canta una noia...i en el cas de bandes fosques no és el més habitual.

Casualment, després de més de 10 anys de silenci ara tornen a tocar i sembla que els seus concerts són com una oració pels creients del èxit que tenen. Si podeu i voleu, el dia 8 de Novembre els teniu a la Sala Salamandra de Hospitalet amb tocant, hi ho fan amb els Invincible Spirit. Les dues bandes van compartir membres en algun moment i suposem que d'aixó la connexió.

Dance to the Music!

2008-09-21T15:48:00.000-07:00

Avui hem anat al bateig de la Paula, filla d'uns bons amics, la mare de fa ja una colla d'anys i moltes "batallites". Una cosa interessant que m'ha pensar en escriure-ho al blog és que m'ha dit "En P. i en S. van anar fa uns dies a la disco Catedral a Girona i no els van deixar entrar; primer els deien que no s'ho passarien bé, ells insistien; després que si no era el seu dia, ells insistien; finalment els porters amablement els van dir que res de res, que ella allà no encaixaven i no entraven per ser massa grans (sic)...i aquest parell que ha corregut segurament tota la festa de la província...".

Més tard quan anava a tancar el cotxe al garatge he escoltat una genial canço d'electrònica ballable, gairebé un tema disco dels vuitatanta, amb aires de Michael Jackson dels Midnight Star però remesclada i feta famosa pels Boards of Canada i he pensat que tinc ganes de sortir de festa, festa tranquil.la, d'àmics, de gin tonics fluixos i de eletrònica intel.ligent...mmmm...

Per cert si voleu veure l'original dels Midnight Star, punxeu aquí, funky, disco dels setanta fet el 1986, fora de to, potser sí. La base és també aquesta perfecta melodia, però a que no ballarieu tant com amb la dels Board?

Els Boards of Canada són una banda de música electrònica del Edinburg, Escòcia, que ja han sortit al blog, però m'encanten. Els seus discs son instrumentals, però en aquest cas es tracta d'un LP de "Unreleased Tracks" que conté aquesta peça absolutament deliciosa que no és seva per aixó hi ha veu. Reconec que m'imagino un vespre clar d'estiu, un bon gin tonic de Hendricks, bona companyia i aquest tema sonant, junt amb el Beat it de Michael Jackson, el Small Town Boy de Bronski Beat, el True Faith de New Order, el Rent de Pet Shop Boys, el Crazy de Gnarls Barkley, el Gods and Monsters de Psyche,...i quants més?...algun dia farem la llista.

Midas Touch (Remix) - Boards of Canada

2008-09-19T06:28:00.000-07:00

Acabo de descobrir que al blog de Ràdio Sàrrià hi ha un àlbum de fotografies i resulta que surto jo, tendre i somrient, davant del que era en aquell temps el temple de la música. Podeu veure el munt de singles que hi havia (hi ha encara!) guardats. No tinc data de la fotografia pero suposo que deu fer 16 o 17 anys...el més curiós de tot és que ara en el meu disc dur tinc segurament 1000 vegades més cançons. Us juro però que aquests discs els vam mirar i remirar, buscant aquell vinil que per sort algu havia enviat a l'emissora i encaixava a Les Nits en Blanc i Negre...

I com estem nostàlgics parlarem d'un grup que era viu a finals dels vuitanta i a principis dels noranta "La Gran Aventura". Estan perduts ja en l'oblit i sincerament al qual he de reconèixer li vaig parar poca atenció però fa ja uns 10 anys que vaig recuperar algun grabació i veure què feia el seu líder, Xavi Vidal...doncs bé està actiu i fa cuatre dies a la nova TV 105FM vaig veure un grandiós video del Xavi Vidal recuperant tot aquest esperit musical.

Anem en ordre però, qui eren La Gran Aventura? L'any 1989 es van formar a Sabadell, liderats per Xavi Vidal. Van enregistrar la seva primera maqueta, i van decidir presentar-la al concurs "Èxit", el qual van guanyar. Al mateix temps van guanyar el concurs "Claxon" de l'emissora RAC105.
Arrel d'això participen al Mercat de Música Viva de Vic, toquen al Festival Rock del Born, juntament amb Sopa de Cabra, Sangtraït i La Madam. L'any 1990 treuen el seu primer disc anomenat "La Gran Aventura" , s'inclou un tema al recopilatori "El tec i la teca".

L'any 1992 treuen el seu segon disc anomenat "Líders i Adeptes" i fan de teloners durant la gira de Sau.

L'any 1993 toquen amb Els Pets, Umpah- Pah, Sau, Sangtraït, Tancat per Defunció, Bars, Lax'n'Busto... El mateix any actuen al Palau Sant Jordi, en el concert contra la Sida, juntament amb, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Elèctrica Dharma, Sopa de Cabra.

L'any 1994, en el recopilatori del 5è. aniversari de l'Sputnik, s'inclou el tema "Reines".

L'any 1995 treuen el seu tercer i últim disc anomenat "Triangular". L'any 1996 Xavi Vidal actua a Sarajevo amb un grup local, juntament amb Los Rebeldes. El desembre d'aquest mateix any es dissol "La Gran Aventura".

2008-09-18T06:58:00.000-07:00

Avui la feina m'absorveix de tal manera que volia escoltar música relaxant...però no tinc la meva iPOD ni la meva col.lecció o sigui que he buscat i he trobat Deezer que funciona com una ràdio online. El millor de tot és que he buscat alguna raressa de les meves i la he trobat. Doncs si minyons/nes..Jack o Jive.

Són un grup de culte que fan música minimal, poètica i deliciosa. El millor de tot és que son japonesos i tenen en la veu de la seva cantant Chako i les músiques de Makoto Hattori el millors arguments. A vegades la veu de Chako ratlla l'histrionisme i gairebé -dic gairebé- sembla que desafini però realment son indescriptibles.

Aquest grup que tan poc ha tocat en directe i ha freqüentat els cercles comercials, es va formar el 1989 i han publicat des de llavors 7 discs de música conceptual i minimalista. A més han col.laborat amb moltes bandes diverses, sempre en una ona minimalista, tradicional o de culte.

Prober, probeu, probeu aquesta cançó "A new beginning" del seu disc "The Earth"...segur que en voldreu més.

Salut

Discover Jack Or Jive!

Els camins de l'ànima

2008-09-17T03:13:00.000-07:00

Aquesta setmana la Clara ha començat l'escola, la real, en la que potser s'estarà 15 anys. Encara em fascina la connexió que tenim amb els fills, és un tòpic, però es real. Per desgràcia no vaig poder esser-hi el primer i segon dies, i vaig pensar en la distància l'importància d'aquest pas i la sort que tenim que hi vagi amb tantes ganes.

De totes maneres una certa tristesa envolta el moment, perquè ha de estar fora de casa tantes hores? és el primer pas cap l'emancipació (...on vas, para, para...)...ja estic marxant de mare. No sé, en general es un sentiment de alegria, però es barreja amb la tristesa de no poder sentir cada minut de la seva vida...

I si parlem de tristesa, i volem música, podem anar-nos als tòpics que m'encanten dels sinistres decadents, els romàntics del segle XIX o potser ens podem arriscar amb una banda de culte, culte. Uns que realment no van tenir massa èxit però han estat un referent per moltes bandes dels 90 i ho continuen essent. No eren cool, no eren after-punk, no eren britànnics però les guitarres i les cançonts decadents de Galaxie 500 van marcar un camí que han seguit altres, des dels grups de pop fins als més ofuscats grups de post-rock.

Qui eren doncs els Galaxie 500? (també aquí més complert)tres amics d'escola a Nova York, Dean Wareham, Damon Krukowski i Naomi Yang, van crear una banda per poder emular als seus ídols The Velvet Underground, sense pretensions, sense voler se "cool", però van crear una gran banda. Van crear unes atmósferes de guitarres intímies, a vegades minimalistes pero en cap cas seguint els corrents britànnics. Van fer pocs discs i van durar realment poc (1987-1991), però van fer tres discs molt grans: Today, On Fire y This is Our Music. La seva discografia es va recollir en una deliciosa caixa editada el 1996 per RykoDisc (que és el meu tresor). Després de la disolució, en Dave va formar Luna apostant una mica més per la banda comercial cosa que li fa donar una mica més d'èxit a finals dels noranta. Els altres van continuar com Damon and Naomi explorant el costat més minimalista i trist, fent discs a vegades aborrits, a vegades amb grans caçons.

Us deixo una pinzellada, "King of Spain" del seu disc Today de 1988. Donem la benvinguda a les guitarres tristes...

D de desig

2008-09-11T14:34:00.000-07:00

Ja feia dies que volia parlar de motos. Sí, de motocicletes, de vehicles a motor amb dues rodes.

Ves per on resulta que també és una de les grans aficions i, apart d'un brevíssim comentari sobre l'inici del mundial de motos, no n'he parlat. Ja fa molts anys que m'agraden i n'he tingut algunes, amb les que he passat grans moments. Sobretot recordo especialment la XT600 amb la que la colla de pardals voltavem a tota pastilla...difícil entendre perquè ningu va predre mal...la darrera passió és Ducati i la darrera Ducati ja la vaig vendre fa més d'un any...la Monster...i no nova aquí en detall és la Ducati, D de desig...un día us posaré la cançó en questió. Perque, sabeu? tot és música. D for Desire, primer senzill de All About Eve...si en voleu saber més el link funciona. Per desgràcia el tema no l'he trobat però us deixo una pinzellada sensible. Salut

Discover All About Eve!

Tot el que volieu saber però no us havieu atrevit a preguntar sobre...

2008-09-11T00:50:00.000-07:00

...sobre el rock gòtic, sinistre, afterpunk o com volgeu anomenar a la corrent que va neixer a UK a finals dels 70. Com sabeu per definició del blog i la meva història, aquestes van ser les meves fonts d'inspiració a la meva adolescència i, com tot en aquella època, marca. Tant que no puc deixar de tenir la meva selecció de gòtic al iPOD i fruir de posar "a tota ametlla" als Alien Sex Fiend o als Red Lorry Yellow Lorry quan volto per aeroports amb "traje"...em fa gràcia i m'agrda.

Però prou rotllos, aixó surt perquè he trobat un link fantàstic amb un article llarg pero molt ben escrit i precís sobre aquest moviment. Que us interessa? aquí, que no, doncs bond dia tingeu!...ah, us deixo amb un exemple dels Red Lorry Yellow Lorry "Spinning around", veu de tenebres, versos repetititus, baixos marcats, yeahhh!...si en voleu saber més aneu al article.

Benvingut Àlex

2008-08-08T14:35:00.000-07:00

Doncs ja fa uns dies ara i fins avui no havia escrit res de l'Àlex. És breu, 10 dies quan escric aixó! és collonut, é clar es el meu fill! i ha arribat ple de salut i ganes de viure. Impressionant realment com naixem; ha de ser un trauma terrible sortir del si de la mare, un univers propi i tranquil, per arribar al món...fred, extrany. Segur que algun dia els records d'aquell moment es podran excavar de les nostrs ments. Us ho imagineu? fer arqueologia dels records...seria terrible...bé, suposo que ja és tard i per aixó estic desvariejant una mica massa.

Què li podem dedicar a l'Àlex per donar-li la benvinguda:

a) Solució fàcil: la canço de bressol dels The Cure "Lullaby", és la nostra banda preferida i a més ja els ha escoltat en directe al concert de Barcelona al març quan vam anar-hi amb la Blanca...

b) Solució de risc moderat (je, je):

el "Little Black Angel" dels Death in June. Aquesta banda de dark-folk és una de les meves preferides. M'agrada tan el seu component musical com el component misteriós que tenen. Juntament amb altres com els Current 93 són els puntals d'aquest estil que barreja poesia, apocalipsi i música...No sé com s'ho fan però tenen una immensa discografia amb discos molt avantguardistes i difícils, i altres molt més accesibles i sensibles...per aixó es queda en solució de risc. Aquest tema sol agrdar...a mi personalment m'encanta. (NOTA...crec que em repeteixo pero m´ès igual...)

c) Solució arriscada: mmm, difícil perque vull que el risc sigui vostre o sigui que vull quelcom que a mi m'agradi en moments especials, però els controls de qualitat fraternals diguine "aixó és horribel, treu aixó...". Perquè no ens quedem amb els clàssics gòtics? Va doncs res millor que el "Baby turns blue" dels Virgin Prunes. Aquesta va ser una de les bandes experimentals que van sortir clarament després de l'eclosió punk. Coetanis de Bauhaus, de Theatre of Hate, els Virgin Prunes eren més un col.lectiu artístic que es va formar amb la colla de col.legues que tenien Paul Hewson a Lypton Village, UK. Que qui és Paul Hewson? Gavin Friday y Guggi -els membres dels Prunes- el van batejar com a "Bono"...famós ara pels seus esforços com mediador de les causes injustes i també, crec?, té un banda de música que es diu U2...

Interessant que els col.legues de juventut anessin per camins tan dispars però aixó es la grandesa de la música. Aquest tema "Baby turns blue" potser va ser el seu més famós, extret del seu ja absolut clàssic i rotund "If I die, I die", no hi ha veritat més absoluta.

A disfrutar.

Si después de todo el tiempo que ha pasado...

2008-08-06T05:07:00.000-07:00

si nos vemos no se lo que hacer...La música sempre continua, imparable, com una serp que s'autofagocita i reneix amb una nova pell; tendències que van i que tornen, neixen, moren, reneixen, es re-encarnen...i el millor de tot, o ens agraden o no.

Fadeout m'ha fet pensar una mica amb el seu comentari sobre la Johannson...mmm...té raó...però encara m'agrada del disc...és comercial? mmmm...jo diria que mediàtic perquè dubto que soni massa aquest disc en la majoria de ràdios...mmm...però encara m'agrada...té avantatge la noia respecte molts/es altres, esclar que sí!...potser només es una "execució"...però encara m'agrada.

Fa 20 anys quan vaig començar a escoltar música seriosament (vull dir comprar massssaa discos...i entrar-los a casa d'amagatotis), els meus gustos eren clarament tendenciosos, anti-comercial i molt pretenciós ho reconec! Aixó fa que la meva col.lecció de raresses after-punk sigui llarga, però també vaig comprar molta "merda" per ser x o z o per una portada bonica...Ja fa força temps que senzillament escolto el que m'agrada, i sóc eclèctic, m'agraden els ensucrats i fàcils Air, però també Einsturzende Neubauten, m'agraden les cançons tecno-pop de Fangoria o de Dos hombres solos o els dark-freaks de Comando Suzie, però també la sumptuositat de Arcana o Ordo Rosarius Equilibrio...i també m'agraden els primers discos de La Frontera (millor concert adolescent...el seu Judas el Miserable no té perdua...), Gabinete Caligari i també els odiats Heroes del Silencio (ho sento...:-)... i peces del Bruce, dels AC-DC...com també els The Danse Society o XMal Deutschland.

En resum, gràcies Fade Out, continua fent bona música (no us perdeu el link siusplau!) i expressant el que vulguis en aquest blog, gràcies pel comentari, dins la bogeria d'aquest món hi estic d'acord però encara m'agrada ;-)

i com ho il.lustrem aixó??...doncs aquesta foto és homenatge als andalusos Sr. Chinarro y el seu Pico Veleta. Una de les millors bandes espanyoles dels darrers 15 anys; Antonio Luque ha sabut evolucionar dins el seu pop surrealista, melancòlic i amb tocs extravagants fins completar una discografia més que memorable. Com exemple una peça que no és seva, però així matem dos ocells d'un tret, es tracta del "Que puedo hacer" dels no menys clàssics i imprescindibles Los Planetas...a disfrutar

Res millor que l'inesperat

2008-07-21T14:21:00.000-07:00

Tothom sap ara que la dona del president francès és cantant. També tothom sap que qualsevol "mindundi" que surti als infames programes del cor pot gravar qualsevol misèria, encara que no sortirà ni a les ràdio-fórmules.

Per aixó quan vaig llegir que la Scarlett Johansson havia gravat un disc de versions, a primer copu d'ull no vaig sortir corrents a comprar-lo. Però com encara em compro el Rockdelux (en paper!!) vaig saber que les peces eren de Tom Waits i que en Bowie cantava amb ella...llavors la cosa ja pintava diferent. Després vaig recordar que una de les meves pelis favorites es "Lost in Translation" (quina banda sonora nois)...que es tancava amb el "Just Like Honey" dels The Jesus and Mary Chain i on el paper el compartia el genial i una joveneta sexy, la Scarlett. Per cert sabeu qui ha cantat en directe aquesta peça amb els Jesus...doncs si aquesta noieat.

Vaig provar-lo i, collons! (perdò) una joia. Aquest sex-symbol d'aspecte fràgil i misteriós té una veu personal que li ha donat una vida fantàstica al seu primer LP, Anywhere I lay My Head. El disc es d'una bellesa fosca i torbadora, records musicals i sonors de Lisa Germano, de Liz Frazer (la Blanca diu que ja li agradaria, que no!) i posiblement el més semblant a la fantástica Kendra Smith que mai he escoltat.

Una recomanació molt seriosa, un molt bon disc per comprar i per mi ja està a la llista del 10 millors del 2008 (que van iniciar com no els Porthishead amb Third...però d'aixó ja hem parlat). Us deixo amb la nova diva crooner..."Falling Down", Scarlett cantant Tom Waits amb l'ajuda d'en Bowie...un tema, un disc per escoltar al capvespre, tranquil i com dirien a les pelis de "pistoleros", "con un trago en la mano". A disfrutar.

Blancinegre... aviat farà 20 anys

2008-07-18T11:03:00.000-07:00

Donc sí, aviat farà vint anys que en tinc vint i justament llavors també en farà vint de l’inici de la meva experiència a Ràdio Sarrià, i per definició del món Blancinegre.

Perquè he començat d’aquesta manera tan poc original manllevada de Joan Manel Serrat? Doncs perquè la nostra emissora fa anys i això m’ha transportat directament a l’estiu de 1990. Què va passar llavors?

El meu bon amic Alex Saguer feia ja algun temps que trastejava amb els “40 radikals” i em va dir “Xevi, aquest estiu queden hores per omplir a la ràdio, ens animen a fer alguna cosa?”. Ell sabia certament que la música era la meva gran passió i xerrar pels colzes no era problema o sigui que vaig dir que sí. Durant l’estiu de 1990 vam fer set o vuit “especials monogràfics”, una pallisa pels oients...però ens ho vam preparar bé: van passar els “The Cure”, els “Kortatu”, els “Clash”, els “U2” i alguns altres dels favorits...conservo una cinta d’un d’aquests programes i fa petar de riure la serietat amb que ens hi enfrotavem!.

Es va acabar l’estiu i va començar el plat fort, en Robert i la Neus ens van proposar continuar amb un programa fix setmanal i així van néixer “Les Nits en Blanc i Negre”. Dues hores cada divendres, de 9 a 11h, on durant el primer any en Francesc Marturià (en Marru), l’Àlex i jo punxavem i parlavem dels nostres grups predilectes. Vist en perspectiva va ser la millor temporada. Erem clarament tendres, però teniem gustos musicals diferents que donaven sentit a l’origen del nom del programa: visitar tots els colors de l’espectre musical, del blanc al negren (nom per cer original d’en Francesc). En un programa podia sonar des de Van Morrisson y Tom Waits fins a Front 242 y Hertzaiknak.

Per motius que ja ni recordo en Marru ens va deixar la segona temporada i l’Àlex i jo vam continuar, sempre fent-ho tot nosaltres: preparar el guió, cercar la música –sempre arrivaben a l’emissora amb una bossa plena de vinils,CDs i cassettes-, i alternar-nos als controls. Durant la meva participació fa poques setmanes en el programa de 12 hores conmemoratiu dels 25 anys la gent més jove es sorprenia que molts de nosaltres feiem sols els programes, portant els controls i l’execució; per nosaltres era el més normal i excitant!

Amb aixó van anar passant els programes i també els anys, vam cambiar de dia dels divendres al dimecres també de 9 a 11h. Poc a poc l’Àlex va anar fent aparicions més intermitents i finalment -no recordo quan- vaig quedar-me sol a la terra blancinegre. Arribats a aquest punt el programa ja feia temps que reflexava els meus interessos musicals ique, curiosament, també encaixaven perfectament amb el nom. L’ecleticisme i varietat inicials van donar pas a un programa de pop més fosc, definit com “música d’aquella rara que t’agrada” pels coneguts-, amb clares vistes a les tendències obscures que es van derivar música punk a finals dels setanta a Anglaterra. Era com el meu món, segurament una mica massa tendenciós, coi, ara ho faria diferent!, però certament fet amb molta passió.

Recordo uns hiverns on la setmana es centrava al dimecres, a la Ràdio. Arribar a casa, grapejar un entrepà, la bossa amb els discos i cap al carrer Firal...saludar als companys que acabaven el torn, repassar les falques que calia posar, buscar la sintonia dels “Pixies” i endavant...tancar a les 11h i deixar pas als noctàmbuls. Ja fa més de 10 anys que ho vaig deixar i no puc recordar ni noms de programes ni de persones pero la “fauna” nocturna de Ràdio Sarrià a mitjans dels noranta era si més no “curiosa”...

Què passava a l’estiu? Doncs que la gent marxava i la programació es feia més laxa...i jo feia una programa més nocturn “Les golfes”, es feia més tard i sonava més rar i alternatiu si cal. Segur que a vegades fins i tot pedant i ridícul, amb les lectures de textes de Poe acomanyats de músiques sinistres i sintonies i sorolls de pel.lícules de sèrie Z...no he aconseguit trobar cap cinta per petar-me de riure!

Quan hi penso també recordo clarament algunes reunions tenses algun dissabte al matí amb tot el “jovent” de la ràido rebent les amonestacions d’en Robert...els que hi ereu sabeu que hi havia desaparicions misterioses de discos i comportaments no gaire cívics (menjar, fumar, beure...). Aixó és part del drama i de la bellesa de la ràdios locals, tens gent que col.labora desinteressadament però és complexe posar un llindar del que es pot fer i què no, bé, potser posar-lo sí és fàcil; que es compleixi sense ser un policia no tant. La responsabilitat sempre va ser part de les nits en blancinegre o sigui que cap problema per aquí.

Potser fou per cansament de estar força anys sol fent programa, potser perquè a l’estiu de 1998 vaig marxar fora per feina, o potser sense raó, fa 10 anys va arribar la fi del blancinegre radiofonic...que es va convertir en Les Nits en Blanc i Negre web des del 1996 al 2000...i darrerament en un blog de fotografia i música on recupero part d’aquell esperit obert i sensible (http://lesnitsenblancinegre.blogspot.com).

Reflexions finals

La ràdio va ser una experiència extraordinària, s’ens va donar una llibertat i responsabilitat molt grans demanent molt poc a canvi (gràcies) i segur que va tenir una contribució important en el nostre desenvolupament personal. En el meu cas primer en una carrera científica que va esdevenir comercial i que és en el món del marketing actualment. Voleu saber un secret...encara riem amb el que va ser el meu cap quan recordem la meva menció al currículum l’nay 2000 al meu passat radiofònic, però és ben cert que a la primera de canvi van dir “tu que estàs acostumat a parlar en públic faràs la presentació” tot suma en aquesta vida. En voleu un altre...encara em veig davant del micròfon algun dia...Enhorabona Ràdio Sarrià, us esperen les noces d’or!

M'he quedat sentat (Kyoto Song)

2008-07-13T15:31:00.000-07:00

Doncs si, sentat m'he quedat quna l'Eva m'ha dit que són a Kyoto, mare meva! dos bons amics al Japó!

Quan en Jordi em va trucar fa pocs dies per preguntar-me contactes de gent que havien anat al Japó per anar-hi amb l'Eva, no em pensava que seria tan ràpid...i ahir l'Eva em va escriure des de Kyoto!

Pujaran al Fuji, menjaran sushi del bó i anirán a la ciutat més fantàstica i surrealista! Tokio...espero bones foto i poder-les penjar aquí.

Com que sé que llegiran aixó, només reiterar que us ho passeu molt bé i que torneu plens d'experiències per explicar-nos els que som aquí...

Què pot acompanyar a uns amics a Kyoto? una de massa fàcil, no doubt my friends, "Kyoto Song" dels amics The Cure, des del seu fantàstics "The Head on the door",

i una de més delicada, "Alone in Tokyo" dels francesos Air, per la banda sonora d'aqueall meravella de la Sofia Coppola anomenda "Lost in Translation"

Dedicades per en Jordi i l'Eva, passeu-vos-ho fenomenal!

Filigranes en espiral

2008-07-08T03:50:00.000-07:00

Visió noctura, paisatge il.luminat per la lluna. El far de Cap de Creus il.lumina la badia que acull el Port de la Selva, Llançà i Colera. Al fons el far de la fi del món, al mig la lluna en plenitut i a sota les llumenetes del Port de la Selva a la 1h de la matinada...si unim el far, la lluna, Port de la Selva i el reflexe de la lluna al mar ens surt un quadrat perfecte...la natura es sàvia i regular! encara que no ho sembli.

M'agraden molt les fotos nocturnes, transmeten pau i tranquilitat. Aquest dia, quan feia la fotografia la temperatura era deliciosa, no hi havia soroll artificial, només el batec de les ones a la platja...moment ideal per fruir a volum baix de This Mortal Coil.

Aquest super grup va ser un invent de cap de la discogràfica 4AD (no sabeu prou com m'ha marcat la seva música-també en el projecte de les discogràfiques de la meva vida). El senyor en questió és Ivo Watts-Russell, descobridor de talents com Cocteau Twins, Dead Can Dance, Pixies i promotor d'èxits com per exemple "Pump up the volume".

Un dels seus projectes més fantàstics va ser prendre els millors músics i cantants de la seva discogràfica, afegir veus noves i versionar cançons dels clàssics maleits (Big Star, Tim Buckley...) i també gent de la seva colla(Colin Newman, Pieter Nooten..). I vet'ho aquí que van sortir tres grans LPs d'un super grup anomenat "This Mortal Coil", editats entre 1984 i 1990 van marcar un estil propi i recollien grans, grans moments. No son cançons aïllades, sinó que conformen un discurs continu. Es curiós que per exemple el seu darrer disc "Blood", fou un doble LP, per tant per escoltar-lo seguit calia posar-lo 4 cops al toca disc...o bé posar dos CD...ara no cal, pots seguir-lo d'una tirada...

Busqueu més info als links però son 3 discs fabulosos, essent per mi el darrer "Blood" el projecte més complert. Al cap d'uns 10 anys Ivo va voler engegar de nou el projecte, de manera similar com "The Hope Blister" però això son figues d'un altre paner...

Us deixo amb una joia, sese cap mena de dubte, una peça del primer disc "It will end in tears", es tracta de "Another Day"(original de Roy Harper)....

(ep no puc penjar-la perque Goear ha tancat..quan pugui actualitzar el blog ho penjo, sorry!)

El colapse

2008-06-30T16:03:00.000-07:00

Hi ha dies que sembla que tot es colapsi, per sort som humans i persones, o sigui que tot queda en no res...darrerament massa inestabilitat, tot per bé! però costa.

Acabo de penjar al flickr una sèrie de fotos de la meva ombra, innocents siluetes al migdia, dibuixades a la gespa d'una piscina...pasades a blanc i negre prenen tot un aire sinistre que m'encanta -com no direu si em coneixeu-. I com sempre aprofitarem per posar alguna coseta que voldriem que descobrissiu...Collection D'Arnell-Andrea. Banda francesa de culte, força obscura i de sensibilitat musical superba, va ser formada el 1988 a Lyon pel talents de Jean-Christophe d'Arnell a la composició i Chloé Saint-Liphard a la veu. Des de llavors han tret nombrosos discs, el darrer el 2007, i encara ofereixen bons concerts. Des de fa uns anys tota la seva discografia ha estat reeditada amb molta classe per la discogràfica Prikosnovenie, tenen bon material, bon lloc per comprar bons discs...

Eren una de les bandes de bandera que editaba a la mítica discogràfica francesa de la cold-wave anomenada Lively Art. Algun dia reprendré el projecte "Discogràfiques de la meva vida" per començar amb aquesta, però de moment no hi ha temps...

Com aperitiu, quedeu-vos amb aquesta bellísima composición "Anton's Mind is Getting Blind", editada el 1989 dins del LP recopilatori 13:Compilation (COMENTARI: collons!!! el vaig perdre fa anys!!! us juro que es una espina clavada...es va quedar a la ràdio? només tinc la funda del LP, no el disc...) i inclosa en CD el 1992 dins del disc "Les Marronnieres".

2008-06-18T15:13:00.000-07:00

Sigur Ros, un dels grups més peculiars dels daEl 2002 aquesta banda islandesa va publicar un disc sense títol al que ells mateixos refereixen com "Svigaplatan" ("l'àlbum del parèntesi"). Un compendi de melodies naif, surrealistes, entre el post-rock més melàncolic i el shoegazing més adorable.

He triat una peça que em transporta a racons de pau, a moments de tranquilitat vital; ara que son més de les 12 de la nit, música perfecta per tancar el dia sentat en una bona butaca...com la de la foto...potser millor sense la pols. Un homenatge al meu estimat oncle Pere que segur hi va descansar moltes vegades.

Disfruteu de aquest tema, sense títol com l' àlbum, tot i que la peça sí té un subtítol "Vakla", que és el nom de la filla d'un dels membres del grup.

Seria fenomenal algun dia poder composar una peça tan bella per la meva filla, però bé, no es pot tenir tot a la vida, espero si més no que disfruti com jo de la música, la bellesa i que sigui feliç. És suficient.

Fenomenal ja veureu...

Els seus cabells...

2008-06-12T01:42:00.000-07:00

Els de la Beth Gibbons. Ara mateix pensava què em suggeria aquesta foto i, recordant què escolto amb devoció els darrers dies, he pensat amb la cantant de Portishead. Sí...han tornat, més grans que mai, millor disc del 2008 segur! Ho han tornat a fer, continuen foscos, melancòlics i depressius però alhora brillants, energètics, agressius i trencadors. Total son LA BANDA contemporània sense cap mena de dubte.

Per desgracia les obligaciones familiars i de treball em van impedir veurel's els DOS!! dies que van tocar al Primavera Sound a primers de Juny però, gràcies a la màgia de la web, he pogut si més no escoltar un concert fet dies abans a Portugal. Us en poso només un aperitiu...si voleu saber com aconseguir-lo, feu-me un comentari.

a disfrutar, la peça es diu "We carry on", del seu 3rd LP en estudi "Third"

Hem de buscar la llum...

2008-06-10T01:26:00.000-07:00

Estem foscos ara que s'acosten els dies lluminosos. Bé, sembla perfecte pel blog, però tot i que les coses ens van bé sembla que tot es possi de cul. La Blanca cau, la Lola cau, en Tom l'hem de fer fora, nova feina, empleats amb mal gust de boca...bufff. Ja tinc ganes que arribi l'agost, l'Àlex i emocionar-me.

Per sort totes les coses s'arreglen i les emocions diaries són les importants. La foto es de Colera, com no, record impassible dels bons estius. En aquest cas nocturna i platejada, després de la fosca bé la llum. Bellesa selenitica reflexada al mar...anem cap a la llum.

I què sona, doncs un altre mite del Afterpunk, la senyora per excel.lència. Encara tocant, encara provocant, Siouxsie Sioux, aquí amb els seus Banshees. Siouxsie and the Banshees es va crear després que la Siouxsie fos una fan dels Sex Pistols a l'època daurada del punk anglès. Va formar la banda el mateix 1977 i des de llavors van anar evolucionant des del punk, al afterpunk i al pop elegant dels primers noranta. Després la cosa es va trencar en diversos projectes amb The Creatures -molt més experimentals- o com Siouxise a seques, publicant així el seu darrer disc "Mantaray"l'any passat. Avui us deixo amb "Into the light" del seu LP més fosc potser "Ju ju", corria l'any 1981...

Marionetes!

2008-05-22T12:25:00.000-07:00

Impressionants, grandiosos, emocionants i melancòlics...i venen del fred. Els suecs The Mary Onettes van sorgir el 2000 peròno fou fins el 2005 que van editar les seves primeres peces. L'explosió va venir el 2007 amb el seu primer LP de títol homònim. Un dels altres descobriments dels darrers mesos que em reforcen la passió per la música.

Aquesta peça que us porto és la que enceta aquest àlbum, i ja està en l'Olimp de les meves cançons preferides. Quantes son? ja! impossible de contestar!

A disfrutar...

2008-05-19T11:45:00.000-07:00

S'acosta tempesta a la feina. Per sort sembla que no em mullaré pero per alguns els llamps els partiran i és una llàstima. La fotografia és una declaració en regla de tempesta, però no és mereix un mal auguri com aquest. És altre cop Colera, una tempesta d'Agost deu fer un parells d'ansy. Dies per fruir que finalment s'acosten...o sigui que si hi busquem una música millor anar endavant i no ofuscar-nos.

Però com no ho tinc clar avui posem una de freda i una de calenta...

La freda UV POP "Serious". Un clàssic del dark pop de finals dels vuitanta. La cançó es va fer prou famosa als circuits de la Valencia post punk, pre bacallanera. Aixó va comportar que aquest tema fos reeditat en maxi per Contraseña en la seva col.lecció Old Gold...però no m'enrrotllo. UV Pop no va deixer de ser un grup minoritari -no tenen ni entrada a la vikipedia-, poc prolific i que només va sortir furtivament de l'anonimat aquest clàssic de 1986. No tenia ni video, el que veieu és una composició d'imatges de la banda...

La calenta Joan Miquel Oliver, perfecte company de revetlles familiars però alternatives, els nens el poden ballar els grans els encanta i pels alternatius -dixit- ens meravella!

"La mujer que mordió un piano", quin títol mare meva. Encara recordo un dia al Canal 33 que posaven un paio tocant a les festes de la Mercè, ens va encantar i immediatament vam pillar-nos el seu LP Surfistes en Càmara Lenta. Una delícia de pop naïf. I qui és aquest obvi Mallorquí? doncs como no el compositor dels no més fantàstics Antònia Font. Quedeu-vos amb aquesta extranya dona...

Qui va matar a la lluna?

2008-05-14T01:31:00.000-07:00

Ja tocava feia temps...aquests també son culpables de això. Bauhaus, banda de culte del moviment gòtic. Bauhaus, moviment arquitectonic de vanguardia a l'Alemanya pre-nazi...Al 1978 quatre amics van formar Craze, que es va transformar en Bauhaus 1919 i finalment el 1979 en publicar el seu mític primer 12" Bela Lugosi's Dead van passar simplement a ser Bauhaus.

El líder de la banda va ser Peter Murphy, de tendències teatrals exagerades i idolatra de David Bowie els seus concerts es van convertir en processons i segurament van ser la banda que més imitadors barats de Dràcula va donar a la música. Tot i això van marcar i molt i sempre han estat entre els meus favorits.

El 1983 es van separar per formar noves bandes o prendre carreres en solitari com ara Dali's Car, Tones on Tail, Love & Rockets o el mateix Peter Murphy...qui posarem un altre dia. Cal dir que s'han reunit dues vegades, el 1998 i el 2005, fins i tot editant un nou álbum l'any passat. Everything old is new again!

Avui a la vista d'aquesta foto HDR he pensat en Who Killed Mr Moonlight?, potser el tema més accesible de Bauhaus i segurament una pista del que ens donaria en Peter Murphy en solitari. Que disfruteu.

La pluja daurada i el sol invencible

2008-05-11T14:27:00.000-07:00

Ahir, dins del cotxe, pluja il.luminada per les llums del carrer...una imatge perfecte per beneïr les pluges d'aquests dies. I per un que viu a Barcelona, ja sabeu de què parlo. No tenim cap ganes de patir restriccions.

La pluja al vidre distorsionava la poca llum groga del fanal transformant-la en fantàstics reflexes daurats. Quina era la millor música pel moment? La pluja és un tema clàssic , però ara que estava manipulant la imatge he pensat en Sol Invictus i el seu LP dedicat a la pluja, In the Rain, editat el 1995. Un dels seus millors, amb peces de gran bellesa i romanticisme.

Què és Sol Invictus? Doncs era una de les religions paganes dels antics romans; una de molt important, tant, que el Nadal com ara el coneixem és en bona part culpa del Sol Invictus o del Sol Invencible. Per simplificar, només cal dir-vos que en aquesta religió es creia que el Sol moria el 24 de Desembre i renaixia invencible el 25 de Desembre...us sona, podeu llegir més detalls aquí.

Qui son Sol Invictus? doncs una banda liderada per Tony Wakeford que s'inclou directament en l'estil que s'anomena neofolk, darkfolk, o més descriptivament, apocalyptic folk. Melodies pausades, instruments de corda, bases electròniques post-industrials i sempre veus melancoliques i temes trascendents de gran bellesa. També solen incloure molta mitologia, paganisme i una gran dosi de experimentació musical. Junt amb Sol Invictus, destacaria els altres dos clàssics que son Current 93 i Death in June, aquest darrer també un dels meus preferits.

Deixem però les paraules, quedeu-vos a la pluja.

Chromakey Dreamcoat

2008-05-09T02:12:00.000-07:00

Uhh..n'hi m'atreveixo a traduir-ho. Aquest és el títol de la cançó que em va enganxar als Boards of Canada (aquí en castellà). La banda està formada per dos germans escocesos que sempre han estat interessats en la música. Fan electrònica de molta qualitat, només instrumental i sempre inquietant. Definitivament son ideals per escoltar amb tranquilitat i obtenir suggeriments onírics mirant fotografies...com aquesta platja de Colera que vaig fotografiar un capvespre del passat pont del 1 de Maig. Aneu a la seva web en el primer link que us he posat i ja veureu perquè parlo de fotografia...

Les influències de la banda passen per la psicodèlia dels seixanta, el hip-hop i el folk americà. Barrejant tot això amb una bona dosi de tecnologia i samplers els ha sortit bé, i són un dels meus grups de referència, genials per escoltar quan estàs de viatge (massa sovint) o treballant a casa, dolents pel cotxe on el soroll de fons no permet copsar tots els matissos.

El grup en sí ha estat sempre envoltat de misteri, bàsicament perquè no han estat mediatics en cap cas i no han fet massa concerts. No sé que passa pero els grups que només toquen música instrumental, sempre son més mítics i de culte que qualsevol altre...Us deixo amb aquest Chromakey Dreamcoat, extreta del seu disc The Campfire Headcase publicat el 2005 -i el darrer disc complert dels BOC fins avui dia-. Disfrutareu.

No cars go!

2008-05-07T14:35:00.001-07:00

Arcade Fire, una sensació. Sorprenents, inmmediats i contagiosos poden ser adjectius que es corresponen a aquest matrimoni quebequès. Com? doncs sí, en Win i la Regine ens van sorprende absolutament el 2004 amb el seu Funeral, un disc genial, sense fisures. Que no el teniu? a còrrer a cercar-lo. Només per Rebellion (lies) -primer tema que els vaig sentir- val molt més que la pena. Junt amb altres bandes com Editors, Mary Onettes i altres han recuperat i reivindicat els grans grups dels vuitanta. Feia molts anys que no estava tant interessat per bandes noves!

Avui us porto una altre gran peça però del seu segon àlbum, Neon Bible. Editat l'estiu del 2007 va ésser rebut amb gran ansietat, i com tot el que no té el punt de sorpresa no va arribar a la grandesa del primer disc Funeral. Tot i aixó es un gran disc, amb més disparitat de sons, més fosc, amb més arranjaments i potser no tan inmediat però Déu n'hi do!

I perquè sense cotxes, doncs perquè avui mirant les fotos que vaig fer a Itàlia la setmana passada m'he quedat en aquesta porta decadent de la bella cituat de Treviso. Dos prohibits rovellats: No cars go! Arcade Fire...

Marrons a tort i a dret!

2008-05-05T07:22:00.001-07:00

Doncs sí, som dilluns i plouen els marrons a tort i a dret. Merda en definitiva.

Curt i ras, aprofitant aquesta tifa d'una vaca de l'Albera a l'Empordà us poso un tema que em permet exterioritzar certa ira per uns marrons que no cal detallar. Una tifa amb mosques de verd metàl.lic...un ecosistema enorme en si mateix, el paradigma del reciclatge!

I què millor que "Smells like..." dels pallassos afterpunk per excel.lència: Alien Sex Fiend. Dissonants i horrorosos per uns, genis de culte per d'altres...en general música experimental difícil de digerir, però amb peces que formen part de la meva llibreria clàssica com "Now I'm feeling Zombified", "I walked the line" o aquesta que us porto avui i que fa tanta pudor. Per cert fou editat com a 7"/12" el 1986 amb una tifa a la portada força més cutre que la que us he portat avui...

is