Qui s'hi apunta? Paris, Dimecres 29 d'Abril

Finalment tornen...sembla impossible.


No se com sonaran ara però estic seriament pensant anar a Paris a la Locomotive a veurel's...algu s'hi apunta? Vueling to vols barats fins Orly que és l'aeroport més convenient, i la Locomotive està molt cèntrica...tan com just al Moulin Rouge o sigui que lloc emblemàtic...estic per fer una reserva!

Què us semblaria començar un concert amb aquesta peça! Cadavre exquis, Litle Nemo, LP Turquoise Fields 1990



O potser amb aquesta? New Flood, Little Nemo, LP Sounds in the Attic 1990

I'm Jim Fannin and I train champions

Ara mateix he deixat un comentari al blog d'en Jordi Fradera (J), The Pantagruel Assasins (bon nom oi?) sobre una apreciació que ha fet sobre bloquejar-se a escoltar música determinada. I ja n'hem parlat algun atre cop aquí...escolteu el que us agradi, no us apliqueu autocensura! però sigueu curiosos per Deú! pot quelcom de les ràdio fórmules agradar-vos, doncs sí, però també sigueu curiosos, busqueu grups nous, poseu el random al vostre ipod, graveu-vos tot el que us deixin, la música és infinita i terapèutica.

He esta 5 dies en una reunió d'empresa a Tenerife (que bé direu!), 540 persones de tot el món, molts jefes, moltes reunions, molta tensió i també molt riure. Vaig ballar com un boig a melodies tan cutres que fan riure (Baltimora, Tarzan Boy!!!)...però vam riure...El que vull dir però és que ens van portar un d'aquests predicadors moderns, un "xarlatan" que es dedica a motivar grups de vendes...algunes coses obvies, altres massa americanes, i una cosa que em va fer somriure "la música és vital per tenir bon humor, ser feliç i tenir èxit". I aixó a mi us juro m'ha servit, serveis, i em servirà. I'm a Champion guys!

Pensant en coses que m'agraden molt musicalment, m'he adonat que no hem parlat encara dels Clan of Xymox. A finals dels vuitanta, primers dels noranta em van obsessionar molt. Ja no existien realment però els seus dos discs per 4AD, Clan of Xymox de 1985 y Medusa de 1986 son dos icones del tecno-pop gòtic. Juntament amb el disc de Pieter Nooten i Michael Brook, Sleeps with the fishes de 1987, formen una trilogia sagrada per mi. Paisatges foscos, melodies perfectes i moltes cançons per ballar, algua casi EBM, per ballar a les fosques una nit sense lluna.



Qui eren Clan of Xymox? els que m'agraden es van formar el 1983 a Amsterdam amb Roony Moorings a la veu i Pieter Nooten composant, aviat van cridar l'atenció de Ivo Watts quan va rebre una demo de la banda. Van signar per 4AD el 1985 i hi van estar fins el 1988 quan van buscar ajuts multinacionals reduïnt el seu nom a Xymox i perdent gairebé tot l'encant...A la meitat dels 90 van tornar, amb Roony Moorings i sense Pieter, cosa que va traduir-se en una banda de gòtic industrial i electrònic sense massa interés, gairebé vulgars. Conserven algun bon toc, i no he pogut obviar-los en directe en un parell d'ocasions però no m'agraden gaire aqueste parades de monstres als concerts...què hi farem. Per cert encara toquen, a la seva web teniu tots els detalls.

El que sí és cert és que la trilogia sagrada no té desperdici i us juro que sonen, sonen i sonen en el meu ipod...ara mateix les seves demos del 1985!

Unes pinzellades,

la part més EBM, Stranger (remix) maxi del 1985



la seva millor canço, pop fosc perfecte, Back Door del disc Medusa de 1987



la primera cançó que els vaig sentir, com no a Pujant l'escala mecànica de baixada, serie el 1988-89...Louise, també del seu disc Medusa de 1987

És científicament demostrable l'existència de Déu?

Ara si que ja fem riure, o no. A mi sí que em va fer somriure la campanya dels ateus anglesos a Anglaterra, un grup molt organitzat que transmet un missatge en una cultura on la religió no està ni molt menys tan ficada en la vida cultura-política com aquí.

Però no m'agrada com sempre que el tema es converteixi en una guerra entre les dues Espanyes -o com vulgueu dir-li- en aquest pais. Avui sembla que s'està imprimint aquest missatge en català pels autobusos de Barcelona, però acabo de veure a les notícies que a Madrid ja estan contraatacant amb un missatge que sí que Déu existeix. Mara meva, perquè la gent es pren les coses tan seriosament.



Certament des d'una visió científica -mmm, aixó sóc o si més no vaig ser!- un missatge com ara "Déu probablement no existeix" és més que racional i probablement correcte, però culturalment és més complicat. Deixem-ho en que soc racional doncs.

Musicalment no crec que recordi cap grup que m'agradi -apart dels infumables U2- que tingui tirada cristiana, el que sí que he esoltat és molt música pagana...des dels clàssics neofolk o darkfolk com Nurse with Wound, Current 93 o Death in June, fins als clàssics del rock gothich, i potser màxims exponents del anti-cristinisme "Christian Death". Podeu llegir la seva llarga i complexa història aquí, aquí i sobretot una biografia extensiva en anglès aquí http://en.wikipedia.org/wiki/Christian_Death.

Com exemple un parell de clàssics de la banda, que ha tingut múltiples formacions i molts estils des del rock post punk al goth-pop fins a les foscors més experimentals.

Romeo's Distress...fenomenals als seus inicis...



When I was bed...suggerents al clímax de la seva carrera




Church of no Return...el seu costat més comercial



Salut

Harold and Joe (o com canvien les coses)

Qui són?

doncs no ho sé, ningú suposo o algú potser. És només un títol estúpid d'una gran cançó dels venerats The Cure. Com canvien les coses...

Vull dir aixó, que les coses canvien. Sempre ha passat, generació rera generació. El que passa darrerament és que tinc la sensació que els canvis son cada cop més ràpids. Fa 100 anys pensaven el mateix? s'aproxima la quarentena? els nens creixen? segurament que sí, però com exemple un botó.

Avui venia escoltant aquesta cançó al cotxe hi he recordat que em va suposar un esforç important trobar-la, identificar-la i comprar-la a principis dels anys noranta. No hi havia internet amics!

Avui en dia si escoltes una cançó en qualsevol lloc en poques mil.lèssimes de segon saps quina és, de qui és i segurament ja la tens al mòbil, iPhone, iPod o similar. De fet no cal ni saber el nom de la cançó ni el grup si teniu certes nocions de la llengua en que canten. Google, Goear, Deezer, Itunes, Lastfm o el lloc web que sigui us farà la feina.

Però tornem als amics Harold & Joe. Aquests personatges donavent títol a una peça que van editar els The Cure al 1990 com cara b del seu senzill Never Enough. Aquest el van gravar bàsicament per afegir un xic de contingut al no gaire re-eixit LP de mescle Mixed UP -excepció A Forest tree mix, però no cal ser un fletxa-..Never Enough per cert mai m'agradat però el Harold Joe ja s'ha convertit en una de les meve icones dels The Cure. Què hi farem, per mi una delícia.