Mala llet quan hi penses, fatigòs quan ho analitzes, alegria quan els enganxen. NO a la pornografia infantil.

Avui és el Dia Universal del Nen, i escric aixó amb el meu segon fill Àlex a coll i amb la Clara a la piscina amb sa mare. Com collons algú pot trovar desig i plaer sexual en els nens? no confonguem tendències sexuals amb depravacions sexuals, res de posar les coses en el seu mateix sac.

És reiteradament trist que avui en dia encara hi hagi gent que cerqui "angels", "lolitas", "boylover", "preteens", "girllover", "childlover", "pedoboy", "boyboy", "fetishboy" o "feet boy" per buscar imatges, videos, chats o contates amb nens i nenes! Si has arribat aquí buscant aixó ves directament a la merda, ets mala persona!

Mireu, m'he posat de mala lluna pensant amb aixó, i bé, m'hi poso també en general quan veig que els nens no només són explotats sexualment en aquest món, sinó també reben explotació laboral, explotació moral i tantes altres misèries. Quan arreglarem casa nostra?

Com ho hem d'acabar musicalment avui? doncs estava dubtant entre alguna cosa forta per desfogar-nos, o sigui que buscarem una radicalitat avui. Calva y Nada, direu quin nom més extrany? Doncs si, un parell de nois alemanys d'origen espanyol van teixir uns discs foscos, radicals, a cavall entre els sons industrials i la electronic body music (EBM), electronic dark music...son d'aquells rars, que no agraden a la Blanca ni suposo que a massa gent, però cançons com "Der Straum" o "Los Santos Inocentes" son fantàstique per extreure vapor extra...com el que genera pensar en aquests bastards!

Discover Calva Y Nada!

Nou disc...amb retràs

Doncs bé, amb molt retràs parlo del nou disc dels estimats The Cure. Ja heu de saber que aquest son la meva banda de capçalera, i potser no sabieu que fa pocs dies han editat un nou disc.

Es tracta del 4:13 Dream, un disc molt interessant que rescata algun dels millors moments The Cure. Ens fem grans, aixó ho not amb cada nou disc, l'excitació i interès han anat de capa caiguda. Encara recordo quan el 1987 va sortir el triple Kiss Me, Kiss Me, Kiss me. Va ser el seu primer disc que vaig esperar, de fet la banda la vaig conèixer el 1986 amb la remescla del Boys Don't Cry que va sortir per conmemorar el recopilatori Standing on a Beach. Recordo perfectament anar al Boomerang i flipar quan posaven Why Can't I be you or The Lovecats...l'esverament ja fou suprem el 1989 amb Disintegration. Feia COU (sí el mític COU), i recordo que amb en Ricard Turón estavem pendents de les ràdios per veure que punxaven del nou disc, primer va ser Lullaby i després Lovesong i altres.

La decepció va venir quan el Juny d'aquell any just pocs dies abans de la sele no vaig poder anar al concert al Velòdrom d'Horta a BCN. Diuen que va ser memorable. Fa poc hi vaig anar amb la nena, de passada cap al laberint d'Horta, i em va semblar minúscul pels The Cure.

El súmum va venir el 1992 al vell Palau d'Esports quan van presentar el seu disc Wish, no el millor però us juro que va ser i serà el millor concert de la meva vida. Després n'han vigut altres, gairebé cada 4 anys (1996, 2000, 2004, 2008...) però mai ja serà el mateix. Tot i aixó aquest març quan vam anar-hi amb l'Àlex a la panxa de la Blanca, encara em vaig emocionar...i està escrit al blog...

Què millor per festjear el nou disc que posar el millor tema de moment...The Hungry Ghost...a fruir!

Perdicions urbanes (Philly stories final vol)

Avui ha plogut a Philly, per sort quan he sortit de del Centre de Convencions de Pennsilvania al vespre, ja no plovia i com que el cel estava tapat tampoc feia fred. I era important que no en fes, ni plogués perquè he anat a recollir la caçadora al guardaroba una hora massa tard i esclar tot estava desert...com deserts estaven els carrers laterals del centre de la ciutat. La foto adjunta n'ès un exemple. Molt interessant l'arquitectura d'aquesta ciutat, amb gratacels clàssics envoltats per barris de cases baixes, zones tranquiles i amb aspecte de segures.

He caminat, respirant l'ambien relaxant i les ombres, amb l'ipod a les orelles i la nova joguina per fer fotos a les mans.Ah, ja em parlat de les joguines dels homes...la meva es diu ara mateix Lumix LX3 i és una petita meravella que em permet fer fotos quan soc de viatge i no carrego el motxil.la amb la D300 i el joc d'objectius.

Precisament quan anava caminant pensava que parlaria d'aquests moments solitaris, introspectius i tranquils que per sort o desgràcia tinc amb aquesta feina tan viatgera. Com comprendreu he escoltat moltes coses però sens dubte l'estrella ha estat Katy Song dels meravellos Red House Painters. Com no us n'havia parlat abans?

Els Red House Painters van ser un dels grups bandera de la mítica discogràfica 4AD (sospir!). Si als 80 van ser els Cocteau Twins i els Dead Can Dance, als 90 van ser Pixies i Red House Painters. Aquesta banda formada a San Francisco el 1989 estava liderada per Mark Kozelek, ànima, motor, compositor, cantant dels pintros de la casa vermella.

Entre 1992 i 1995 van editar un munt de material fantàstic, pop de guitarres etèries, melancòliques, cançons atormentades, llargues -res de 3 minuts- i senzillament genials. El seu pop té pinzellades folk i és clarament nord-america, amb influències clares de The Animals, American Music Club o Tim Buckley. El seu gran moment va venir el 1995 amb el disc Ocean Beach -ara de genolls-, que és al top 10 dels anys 90 per mi. Només per Summer Dress, Cabezón o San Geronimo ja és als altars. Poc després el Mark Kozelek va partir peres amb 4AD per editar en altres companyies, primer com Red House Painters, després firmant en solitari i finalment com Sun Kil Moon, que bàsicament es Red House Painters amb un altre nom.

Abans de deixar-vos disfrutar amb Katy Song, comentar que per si no fos prou, les portades de Red House Painters i l'estètica en general és fantàstica i decadent. Comproveu-ho amb la seva web actual que recorre totes les seves reencarnacions.

Sortiran de la capsa? (Philly stories vol 2)

Dia llarg avui. El congrés és geagantí, com tot a l'americana. El que encara em sorpren cada cop que visito els Estats Units son la quantitat de "homeless" que es poden trobar pels carres. D'acord -direu- però també a qualsevol ciutat catalana hi tenim gent pels carrers...sí però avui tornant cap al meu hotel he vist diverses misèries humanes que us juro no veig a Barcelona pel carrer.

Justament quan he arribat a l'habitació i he repassat el US Today d'avui he vist una anunci a pàgina sencera que m'ha cridat l'atenció. Era una carta oberta a Obama des de la plataforma ciutadana Divided We Fail (Dividits fallem). El símbol és una mescla del burro i l'elefant, símbols dels dos partits majoritaris als USA. Que reivindica aquest grup? doncs una cosa que molts catalans, espanyols i europeus en fi disfrutem des de fa temps, amb alts i baixos, amb limitacions i també incerteses, però tenim seguretat social, atur i jubilació.

Coses tan bàsiques no existeixen als Estats Units, i sembla que hi ha un intent seriós d'apretar als demòcrates en aixó. Veurem. El cert és que el país és genial per la matèria gris, jo treballo per una "major biotech" californiana i certament hi ha moltes oportunitats per emprenedors i treballadors, però també és cert que passar de gloria a misèria és massa fàcil...com ja he dit veurem. Espero que amb el nou president, amb els nous temps els americans puguin sortir més de la seva capsa i no mirar-se tan al melic com han fet massa anys. I és un gran país certament, amb un gran melic!

Aquesta entrada no té música directa, no tinc la inspiració...o sí...podria anar per la capsa, his box..què diu aquest. Dali's Car, un experiment muscial de Mick Karn (ex Japan) i Peter Murphy (ex Bauhaus) del 1984. Únic disc, The Waiking Hour, amb peces intrigants però que conserven avui en dia interés. D'elles la primera que vaig escoltar cap el 1990 va ser His Box i d'aquí el link amb el títol. La música es conserva, el video no tant però val la pena un cop d'ull veure què feien els "arty's" als 80...



I vet aquí un gat, vet aquí un gos...aquest conte ja s'ha fos. Ah quan anyoro ja explicar un conte a la Clara!

Round and round, up and down...(Philly stories vol.1)

...through the streets of your town. Aquesta tornada tan deliciosa ha sonat avui quan passejava tornant de la reunió pels carrers de Philadelphia. Bonica ciutat de la costa est dels Estats Units, un centre clàssic amb gratacels però per sort conservant molts comerços i petites botigues. M'ha sorprès la quantitat de galeries d'art amb quadres molt interessants i cars.

La foto que he fet fa uns minuts és la paret que dona a un dels molts pàrquings oberts que es troben a les "clarianes" que deixen els edificis alts. Curiosament n'he trobat diversos amb aquests murals fantàtics i alegòrics, un xic surrealistes i segurament premonitoris del que està passant en aquest pais. Ningú en parla perquè son massa educats però les coses estan canviant, esperem que per bé.

..mmm, tornem a la tornada de la cançó? doncs és sens dubte la millor peça de una de les millors bandes de pop australià: The Go-Betweens. Pop dolç i encantador que enganxa a la primera, una delicia. Aquesta banda indie fou liderada pels cantants i guitarristes Robert Forster i Grant MacLennan, formants el 1977 durant l'eclosió del punk. La banda ha estat i és un referent per moltes bandes indies dels 80 i 90, reclamats des del shoegaze al guitar-pop.

Son el clàssic exemple de bandes amb èxit independent, en boca de tothom però que mai van sortir del pou del "culte". Mai van ser supervendes, ni aquesta canço que és una peça de "pop perfecte". Els dos líders van desmuntar el grup el 1988 pero passar ambdós a fer carreres en solitari, també molt interessants. Van tornar amb el canvi de mil.leni editant un disc fabulós, The Friends of Rachel Worth, que va permetrel's obtenir un bon reconeixement de crítica i públic. Per desgràcia tot s'acabà el 2006 amb la mort de McLenan als només 48 anys...seguim amb el mite del rock.

Quedeu-vos doncs amb aquesta peça de pop perfecte, com ho ha estat per mi voltant per Philadelphia aquesta tarda.

L'Albert Candela , La Mujer que Mordió un Piano i Uns Blogs que em miro

Doncs ja feia dies que volia fer una curta ressenya a tres blogs que em miro per diferents motius...

Un del mestre d'emprenedors i de l'era virtual (ei que no negocis virtuals!), en Francec Fajula, Director de la Escuela Banespyme i gran amic des que feiem el burro als Maristes de Girona quan tenime 4 anys. Al seu blog hi trobareu comentaris personals, tecnologia i comentaris d'actualitat vistos per algú que us asseguro us encantaria conversar. Gran amic des de sempre.

Un d'interessant per controvertit però alhora informat i científic. Canvi climàtic, si, no, sabem tota la veritat? no ho sé però en Joaquim Ibañez de Cerdanyola te un blog amb dades reals i comentaris controvertits que segur no us deixaran indiferent.

Finalment per fer poble. L'Assumpció Vila és també una amiga i veïna de tota la vida a Sarrià. Empresària tenaç, política compromesa i sarrianenca de cor, fa ja un temps que al seu blog combina reflexions sobre política, vida i cultura tan locals de Sarrià de Ter com globals. Sempre un plaer per llegir.

Doncs ja sabeu, quan esteu avorrits feu-los una visita! i per escoltar perquè no en Joan Miguel Oliver, sí l'ànima compositora dels mallorquins Antònia Font? Que no sabeu qui son...doncs son prou coneguts no?

El darrer cap de setmana a barraques de fires amb la colla de col.legues de sempre vam trovar-nos un altre company de fa temps, l'Albert Candela (junts a Escola 18 anys! com en Fajula). Em van dir que era promotor musical ara i que portava entre altres el meravellosos Antònia Font. Vaig quedar astorat quan vaig saber que ni Gori, ni l'Alfons, ni en David R. (en David P. sí esclar! i en Toti també) no sabíen qui era Antònia Font! Quan mal ha fet la ràdio fòrmula per Déu!

La mujer que mordió el piano, surrealisme conceptual, pop naïf de de Ses Illes. Fantàstica canço sens dubte!

Ghostrider

Ja s'han acabat, no les pluges-que també-, sino la setmana de festa que hem gaudit amb la família. Hem aprofitat les Fires de Girona per fer tot allò que no podem fer amb el tràfec setmanal. Hi ha anat molt bé...tan per mi com per la Blanca ha servit per treure una mica l'excés de vapor.

Aquesta és una traducció lliure del que diu el meu cap en Karsten, tots els homes necessitem un joguet per treure el vapor extra (steam, molt clar en anglès el significat) que generem durant la setmanat. Reconec que és masclista, però bé, parlem d'un director europeu d'una multinacional americana, us asseguro que té moooolta pressió. Ja us vaig dir que ell treu el vapor anant amb el seu AC Cobra ja que amb la moto ja es va trencar massa ossos...

Ara per ara no tinc moto, però jo penso i dic que ja tornarà, i el vapor extra surt en les fotos i en la música. Realment amb l'estructura familiar és difícil poser l'equip a "tope" escoltant el que sona ara "Benelux" de Ciëlo per exemple.

"Hubo, hubo un momento, extraño entre tu y yo" deia en aquesta cançó el malograt Coco. Ja n'hi arriba a haver de moments extranys...

i bandes extranyes també n'hi ha moltes. Uns exemples clàssics son els "spin-off" de les bandes conegudes (o no tant). N'hi ha a dotzenes però repassem-ne una, que té una història de "culebrón":

The Sisterhood, una eina del mític Andrew Eldritch i el seu Dr. Avalanche. Qui és l'Andreu de Leeds? doncs el príncep de les tenebres, el senyor dels The Sisters of Mercy, potser la banda més coneguda dels grups gòtics underground. Van tenir prou èxit i van a ser la "gran" banda gòtica. Creureu que van treure el darrer disc el 1990 -el prou decent Vision Thing- i que fa 18 anys! que encara toquen en directe per aquests mons de Déu sense editar res més?

Anem al gra: el 1985 el sr. Eldritch es va emprenyar amb Wayne Hussey que era el guitarrista de la banda, fins al punt de desfer els Sisters of Mercy momentaniament...doncs bé Hussey va marxar a Alemanya i començà a tocar amb una banda nova anomenada The Sisterhood. Va en Eldritch i diu que el nom el te registrat i que res de res...però per confirmar-ho ha de treure algun disc. Total que rescata la seva caixa de ritmes, un roadie a la veu, un ritme entre industrial-EMB-gòtic i va treure el 1986 un únic disc amb 6 peces llargues, paisatges foscos per ballar les nits de Haloween. El disc es va anomenar Gift i va ser el final de tot. El sr Hussey va tornar a UK i el seu grup va ser llavors The Mission...però aixó ja son figues d'un altre paner!

i la foto, doncs "catwalk" davant de casa, una foto extranya i bella, titolada Ghostrider, un clàssic dels pioners Suicide versionada sempre en directe pels Sisters of Mercy...

Two, Five, Zero, Zero, Zero....Jihad!